26.12.15

ELS SILENCIS DELS MATINS DE SANT ESTEVE DELS NADALS PASSATS


Algunes races pollastreres d'elit s'han recuperat en aquests darrers anys. Aquest tipus de pollastres de marca són uns privilegiats i tenen una vida digna en comparació amb aquells que no pertanyen a l'aristocràcia. Una mica els passa com als braus destinats al toreig en comparació amb els que estan destinats al vulgar escorxador, on rebran una mort massiva, secreta i anònima que no desvetlla les mateixes inquietuds que el toreig tradicional. En això dels animals també hi ha classes i categories, racisme i injustícia zoològica.

Quan jo era petita els pollastres i conills es mataven a les botigues del ram. Els tenien penjats allà, de ganxos, i es recollia la sang de la volateria en motlles. Un cop quallada en forma de flamet es venia, es fregia i es consumia. A ciutat hi havia qui tenia petits galliners als balcons o galeries, eren temps autàrquics. Per Nadal, abans de festes, els qui tenien parents fora vila sovint rebien regalets consistents en un animaló menjable viu, normalment un pollastre però en ocasions també una gallina, un conill o un ànec, el qual s'havia de matar a casa després que els infants hi haguessin jugat i li haguessin agafat carinyo, cosa la qual, tot s'ha de dir, no ens ha produït cap trauma irreversible.

Pau Riba va dedicar una cançó al matí de Sant Esteve, relacionada amb el silenci dels galls sacrificats, avui sembla no tenir res més que un sentit simbòlic però el cert és que fa anys també tenia un sentit literal. Els dels pobles ens enviaven els regalets a través dels recaders, malauradament i de forma incomprensible això de recader no ha estat acceptat per la normativa, sovint amnèsica, dels nostres temps. Els recaders eren molt populars i tenien molta feina aquests dies, els animalons venien en cistells tapats amb draps. Un meu oncle ens enviava algun animal comestible viu per Nadal però rebíem el nostre a casa d'una altra tieta, cosa que volia dir que havíem d'anar a recollir-lo. 

Quan ja vaig ser una mica grandeta tenia cura del transport urbà de l'obsequi viu, cosa que no em feia cap gràcia. L'any de la nevada feia un fred que pelava abans de Nadal i una amiga em va acompanyar a buscar una gallina que havia arribat per nosaltres. L'amiga que em va acompanyar va morir l'any passat, a tocar de Nadal,  era una mica més jove que jo i tot i que no teníem ara molt de contacte la seva mort em va trasbalsar. La desaparició de gent de la nostra generació té un pes específic lligat a records i vivències, somnis i anècdotes de tot tipus. A això que en diuen l'imaginari col·lectiu i sentimental, vaja. 

La meva tieta vivia a prop de la Sagrada Família, aleshores era aquella una zona remota i silenciosa. Hi havia un autobús de dos pisos, molt divertit, que ens hi portava des del Paral·lel, ara no recordo si era autobús o trolebús. La gallina volia treure el cap del cistell, el cap i la resta, i a mi i a la meva amiga, nenes de ciutat al capdavall, aquells intents ens feien més por que goig. No recordo la mort concreta de la gallina de l'any de la nevada però sí que de vegades la meva mare em feia aguantar les potes de les víctimes i més d'una vegada les havia deixat anar a causa d'un ensurt motivat pels crits i moviments de les pobres bèsties. Tot allò era una gran feinada, plomar els pollastres a domicili, una odisea. Com nosaltres, hi havia d'altres veïns de l'escala que havien rebut algun pollastre o l'havien comprat viu i d'ocasió, per això és ben veritat que el matí de Sant Esteve el cant dels galls havia donat pas a un silenci inquietant, mentre les restes del festí nadalenc es convertien en asèptics canalons.

Després d'aquells anys de la gallina, les inundacions, la nevada i tantes coses més, allò  dels regals d'aquell tipus ja va començar a anar de baixa, els temps estaven canviant, com diu una altre cançó, tot i que no van arribar ni la pau mundial ni la fraternitat universal. Avui molts animalons se sacrifiquen de forma massiva als escorxadors i ens estalviem la mala consciència car és cert allò de què quan menys es mata més dolent sembla. Malgrat el remordiment ens menjàvem el pollastre sense manies, Déu Nostre Senyor ja volia, ens explicaven, que fos així. I al capdavall, si alguns animals més grossos, amb gana, s'ensopeguessin amb nosaltres en algun indret feréstec també ho farien i de forma més barroera. Així és el món i així som les bestioles, racionals o irracionals, ja que al capdavall les diferències són subtils i etèries. Construccions culturals amb poca base real, diria jo. Els temps sempre canvien però no pas en la direcció que s'espera quan ets jove i innocent i babau.


10 comentaris:

Anònim ha dit...

Sota casa hi havia una gallinaire. El pati amb les gàbies es veia des del balcó. Sobre el mostrador penjaven les bèsties degollades i decapitades. Li dúiem el pa sec i si ens regalaven alguna gallina ella ens la matava.

Els avis vivien a Calàbria entre València i avinguda de Roma. Des del balcó, d'un costat veia passar els trens i de l'altre els camions dels bens i els porcs que duien a sacrificar a l'escorxador. El so del tren i els crits de les bestioles ignorants del destí que els esperava. I a pocs metres, la presó Model.

De fet, res ha canviat, però hem canviat el paisatge.

Bon profit!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Sembla que parlem de la prehistòria... i potser ho és, en relació al nostre món que no ens deixa ni respirar, de tan de pressa com va. És difícil aturar-se, pensar, recordar. I, no obstant això, en tenim necessitat i si algú ho fa, com ara tu amb aquest apunt, ho agraïm.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Sol haver-hi silenci al matí de Sant Esteve, sino fos per un parell que venien molt contents a quarts de set del matí cantant 'las vacas del pueblo ya se han escapao, riau riau'. Més o menys a la mateixa hora aixecaba la persiana la dels pollastres a l'ast de sota casa, que no ven ni cou precisament galls i pollasres no se no se, són molt escarransits, encara que bons això si.

M. Roser ha dit...

Feia molt de temps que no havia sentit, El matí de Sant Esteve, m'ha agradat recordar-la...
El temps estan canviant, la cantàvem els "xirucaires"!!!
Petonets.

Júlia ha dit...

Enric, això del canvi és inevitable, no tan sols els paisatges canvien i no diré que no s'hagi millorat en un munt de coses, però això de néixer, créixer, envellir i morir és si fa no fa encara que s'hagi dilatat això que en diuen l'esperança de vida, el món no et deixa de sorprendre tot i les repeticions

Júlia ha dit...

Gràcies, Teresa, cada vegada em venen més coses del passat antic al cap, deu ser l'edat.

Júlia ha dit...

Francesc, l'olor dels pollastres a l'ast m'encanta, fan diumenge, però ja diumenge d'uns temps modestament millors que podien evitar que les dones restessin a la cuina tota l'estona, en general, amb poques excepcions, són escarransits, però a mi ja m'agraden així, l'excés dels pollastres de marca m'embafa.

Júlia ha dit...

M.Roser, efectivament, és de Dylan adoptada pels xiruqueros, tota una època.

xavier pujol ha dit...

He viscut algunes l'època que cites: les inundacions del Vallès, la nevada de Barcelona.
I el magnífic "Taxista" i "Matí de Sant Esteve" del Pau Riba.
Des de fa molts anys, cada Sant Esteve busco el disc i ens llevem amb aquesta cançó.

Júlia ha dit...

Xavier, aquesta i la de la nit de Nadal, també del Pau Riba, són molt 'grafiques'