22.12.15

FELIU FORMOSA I UNA TARDA D'HIVERN




No vull creure que no puguem trobar-nos
abans que no s'acabi la filera
de plàtans vora el tren. No puc admetre
que no siguis la dona que s'apropa
o (en veure que no ho ets) l'alta figura
que camina com tu i ve de més lluny.
Cap indret conegut no pot donar-me
el consol dels seus límits i mesures,
si tu no surts d'algun trencall que ignoro.
Tot m'és hostil, malgrat que tot ho omples,
car hi ha l'error dels ulls. Tot m'és cruel,
perquè la meva espera és fer camí.

Em faig un home nou per acollir-te.
Sé el que et diré. Si vols, ja pots venir.
 


De Cançoner, 1976


Feliu Formosa (Sabadell, 1934) és una d'aquelles figures polièdriques, inclassificables i imprescindibles de la nostra cultura. Ha rebut molts premis i reconeixements però crec que avui no és tan conegut ni llegit com seria desitjable. Ahir al vespre la Fundació Romea va oferir un recorregut poètic per la vida i l'obra de Formosa sota la direcció de Carles Canut, amb grans actors com Marta Angelat, Pep Minguell, Enric Majó, Carme Sansa, Marisa Jossa i Hermann Bonnin i Xavier Cabdet i música a càrrec de Miquel Pujadó, tot i que alguns dels actors també van cantar algun text. Al final el mateix Formosa va recitar un text seu. És una llàstima que aquests actes siguin puntuals, sovint te n'assabentes per casualitat si no estàs molt al cas de tot el que es cou per la ciutat, nombrós i inabastable. Ferran Frauca feia de Formosa en una entrevista imaginària que li feia una periodista també imaginària, Aina Sánchez. Potser aquesta entrevista era una mica massa teatral i li mancava una espurna de naturalitat però en tot cas el conjunt va ser excel·lent, emotiu i d'un gruix poètic incontestable.

Formosa ha estat assagista, traductor, poeta, director teatral, actor, promotor cultural i moltes coses més difícils de precisar sota definicions. En tots els camps on ha incidit ha rebut premis i reconeixements però sembla que això no ho és tot per tal d'esdevenir popular a gran nivell. La televisió, avui, no ajuda gaire, la veritat. De Formosa tinc un record precís, coses de la memòria, fent d'actor en un text de Calders, una d'aquelles produccions primigènies de la televisió catalana al segon canal, fetes amb una sabata i una espardenya. És aquell conte en el qual un home comprova en llevar-se que no han posat els carrers literalment parlant. Formosa va intervenir com actor en moltes més produccions televisives d'aquelles que ara són un record inquietant perquè ens mostren la decadència cultural del mitjà en els darrers anys. També l'havia vist més d'una vegada actuar en directe. Com és sabut Feliu Formosa té una filla actriu, Ester, una actriu i cantant inclassificable que també ha tocat moltes tecles i totes les ha tocat bé. 

La trajectòria de Formosa és impressionant, nombrosa, diversa i heterodoxa. Lligat durant anys a la ciutat de Terrassa va desenvolupar allà una gran tasca de promoció cultural d'aquestes que no es veuen ni es poden definir. Crec que ara viu al barri de Sant Andreu, a Barcelona. S'ha fet gran, com ens en fem tots, té més de vuitanta anys i per molta empenta que es tingui el temps no té pietat ni tan sols amb els poetes. Ahir una amiga que m'acompanyava que també ha passat de la vuitantena va fer-me el comentari en veure'l, oh, que gran està, sobretot potser perquè el cartell promocional  de l'acte el mostrava més jove. 

Avui sembla que ser vell és un defecte o una cosa poc desitjable, la paraula vell/vella és gairebé un penjament i les felicitacions d'aniversari amollades a gent que fa els quaranta, els cinquanta, els seixanta, els setanta anys o els que siguin inclouen referències habituals a la seva suposada joventut vital. La noble i impressionant vellesa de Formosa, recitant al final d'aquest acte, amb contundència i aquesta manera de fer que tan sols resta a l'abast dels poetes que també són actors, era admirable i acollia tota la grandesa de ser vell  de veritat i en plenitud, malgrat les inevitables xacres que la vida ens procura per més que la ciència avanci.

Formosa esta allò que diuen ben representat a la xarxa, hi podem trobar diferents referents biogràfics, poemes, textos diversos, fotografies. Els arxius de la televisió ens permeten recuperar-lo com actor, director, traductor o adaptador. No tenim excusa, doncs, per no tornar a fer un passeig per la seva trajectòria i procurar que aquest mar de paraules i gestos no se'ns evapori del tot.



MEDITACIÓ ÚLTIMA

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc sabia,
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra esclafada, la terra dels avis,
tot sabent que els desig d'imitar-lo amb paraules ritmades
no seria complert. Sóc amic de la tarda d'hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.

(De Llibre de les meditacions, 1973)

4 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Le podríamos clasificar como Escritor Recóndito ??, ¿ o ya traspasa los límites en donde las redes hacen traspasar el apelativo ?

Lo digo porque para mí, y casi como siempre, es un desconocido que leyéndolo me gusta, y no poco.
Gracies.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, creo que no, nada recóndito, otra cosa es que haya gente que no lo conozca, si miras los enlaces de internet ya lo verás, tiene un montón de premios de prestigio y sus seguidores fieles, que son bastantes, una larga trayectoria polifacética y muy interesante.

Anònim ha dit...

Potser és pecat, però he de reconèixer que no he llegit res d'en Formosa. Potser algun dia...

Júlia ha dit...

Res no és pecat, Enric, i ara. Potser n'has llegit traduccions sense saber que eren seves.Per la xarxa pots fer algunes aproximacions interessants. És impossible haver-ho llegit tot, jo no és que l'hagi llegit molt i, per altra banda, trobar llibres de poesia sovint és una creu, encara més si són antics. El que sí el recordo força és com actor en els gloriosos temps de quan la televisió emetia teatre de gruix.