23.12.15

LA SENYORETA BUNCLE I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES


Em sembla que és la primera vegada que D. E. Stevenson ens arriba en català. No havia llegit res fins ara d'aquesta dama tan interessant i divertida tot i que en castellà es poden trobar molts títols seus editats per Alba, això sí, tots ells de forma tardana, considerant l'època original de les publicacions en anglès. S'ha de dit que aquestes edicions responen a una revifalla en la consideració de l'autora en el seu país, amb importants reedicions a partir del 2000. De tant en tant ve de gust un llibre divertit i sense aparents pretensions, d'aquests que amaguen un bon doll de subtil intel·ligència. 

La trama és senzilla: la senyoreta Buncle, que ja quaranteja, no té diners ni manera de guanyar-ne i l'única idea que se li acut per tal de fer calaix és escriure un llibre. Com que tampoc no té imaginació escriu sobre la gent del seu poble,  porta el llibre a un editor i aquest el publica, ja que si bé no el troba un gran llibre pensa que es vendrà d'allò més bé. La publicació té èxit però una part de la gent del poble s'ofen en veure's retratada malgrat que l'escriptora novella ha canviat noms i dades. Buncle publica el llibre amb un pseudònim ben galdós, John Smith, i ningú no s'imagina que una dama aparentment tan gris i mediocre sigui l'autora de la novel·la. 
Un llibre escrit per una dona sobre una dona que escriu un llibre, doncs. Tot està amarat d'humor anglès o més aviat escocès ja que avui cal filar prim amb aquestes coses de les filiacions. L'autora era filla d'un cosí de R.L.Stevenson però malgrat aquest parentiu la família no volia que una dona de la casa estudiés a la universitat ni escrigués llibres, tot i que, això sí, tenia institutriu. Un cop casada amb un militar ho va poder fer i va tenir molt d'èxit, tot i que sobretot entre les senyores, que això de què les dones llegeixen més sembla que no és nou. Va publicar prop d'una cinquantena de llibres, humorístics i romàntics, en molts dels quals, al més pur estil galdosià, es tornen a retrobar els mateixos personatges. 

La majoria de la gent del poble que reflecteix la novel·la és benestant, gairebé tothom té minyona, alguns fins i tot xofer, mainadera, cuinera. Malgrat les possibles dificultats econòmiques sembla que tots compten ni que sigui amb una serventa fidel, minyones amables que fins i tot encara que tinguin problemes per cobrar la setmanada o fer bullir l'olla posen ordre en les vides de les famílies i dels qui viuen sols. 

La senyoreta Buncle, al capdavall, quan tot es destapa, es veurà obligada a marxar del poble però gràcies a l'aventura literària ha trobat promès i ha fet dinerons i més aviat ho veu com una oportunitat, allò de guillar. El llibre es va publicar el 1934 i encara reflecteix l'ambient amable d'entreguerres. No hi entenc, en el tema de les traduccions, però diria que aquesta de la Marta Pera és molt bona i és que això s'intueix sense grans coneixements lingüístics. 
En el passat recent i no tant una sortida de moltes dones una mica instruïdes era la literatura de consum, novel·letes que es publicaven en revistes periòdiques i llibres poc ambiciosos. És clar que tampoc no escrivia tanta gent com ara i que, a més a més, la lectura del que fos era una de les poques possibilitats d'oci a l'abast, sense necessitat de sortir de casa.

El primer objectiu, en molts d'aquells casos, era aconseguir alguns diners amb aquelles produccions i això ha fet que en més d'una ocasió els eteris crítics seriosos menystinguessin el producte. Buncle, amb uns crims al voltant i uns quants anys més, podria haver-se convertit en la senyoreta Marple, fins i tot. Els pobles petits són comunitats que donen molt de tema literari, el mateix que les famílies. S'han fet retrats molt despietats, en la literatura i en el cinema, sobre les misèries ocultes dels habitants de pobles petits, tradicionals i aparentment tranquils. Aquí hi ha crítica subtil i etèria, molta ironia i s'hi percep la intenció de fer-nos passar l'estona sense trasbalsos, cosa que en èpoques nadalenques resulta molt convenient.


5 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Què deuen tenir el britànics que són capaços d'escriure aquestes històries que passen per amables i acaben sent una visió incisiva i crítica del món?

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aquestes coses nomès s'escriuen a la Gran Bretanya, he pensat en llegir el teu escrit en PG Wodehouse, i fins i tot en si Ministre, tot típicament britànic.

Júlia ha dit...

No ho sé, Enric, se'n poden dir molts penjaments però són únics en moltes coses, com ara aquest humor i la grapa fent sèries ben ambientades, quan torni a néixer serè anglesa o, a tot estirar, escocesa, i si puc miraré d'anar a parar a una casa amb minyones, xofer i mainadera i fins i tot em compraré una tomba en un cementiri victorià.

Júlia ha dit...

Francesc, és així, i si d'altres se'n surten és perquè els imiten.

Lectoracorrent ha dit...

Doncs a mi m'ha recordat la reacció de la gent del barri del Port quan Candel va publicar "Donde la ciudad cambia de nombre" i moltes persones s'hi van veure retratades. Hi va haver gent que el va amenaçar i fins i tot agredir. Ho va explicar en un altre llibre, "¡Dios, la que se armó!"