24.12.15

LORQUIANS, TANMATEIX





Algunes incondicionalitats relacionades amb personatges diversos han anat lligades al tema de la Guerra Civil i als seus tràgics destins, sobretot si eren d'ideologia republicana, ja que en els casos contraris la ideologia conservadora també n'ha perjudicat la percepció posterior en clau negativa. Fa poc temps algú em lloava per la xarxa la personalitat de Machado pel que fa a la seva percepció del catalanisme, en comparació amb determinats intel·lectuals castellans del present, però Machado com també Alberti, no tenien cap simpatia pel tema i hi ha textos seus que així ho demostren, tot i que es miri de no difondre'ls en excés a casa nostra. 

Això no els treu qualitat literària però és que Machado en ocasions cau en la rima fàcil i recurrent i la seva santificació a tots nivells no ha fet cap bé a la valoració del conjunt de la seva producció literària. Pel que fa a Lorca, el seu horrible assassinat ha contribuït a què determinades mancances formals en alguns textos es passessin per alt o es consideressin producte de la seva genialitat. 

Lorca va ser un home brillant, atractiu, culte, admirat, polifacètic, elitista malgrat el seu servei a la causa popular i avui se saben alguns seus comentaris molt despectius respecte, per exemple, a Miguel Hernández. Tot s'ha de situar en el context i cadascú és fill del seu temps i de les seves circumstàncies. Però el cert és que la seva retòrica poètica, sobretot en determinades obres de teatre, les més conegudes i representades, cau sovint en exageracions hiperbòliques que casen malament amb un present menys atret per la simbologia de la sang, la mort, els cavalls, la maternitat o la lluna. 

Fa gairebé dos anys es va representar una molt bona Yerma al Tívoli i en aquella ocasió vaig recordar algunes ironies d'un professor de llengua de quan jo estudiava, sobre determinades frases del poeta, en concret de La casa de Bernarda Alba, les quals segons com,  malgrat el context tan dramàtic, fan somriure. Però Machado i Lorca són ja avui autors clàssics i els clàssics, en qualsevol  camp de l'art o de la literatura, semblen intocables i inqüestionables.

Totes aquestes valoracions són absolutament personals i lligades al meu present i segurament en d'altres moments vitals hauria escrit coses molt diferents sobre aquests autors. La mort de Lorca va trasbalsar tothom des del principi i aviat es va convertir en un mite literari. La meva mare, adolescent durant la guerra, recordava com en la majoria de centres i associacions de l'època es recitaven sempre els poemes lorquians, sobretot, és clar, La casada infiel, que aleshores era un poema molt pujat de to. 

Quan jo era joveneta a la meva mare algú li va deixar un llibre amb poemes de Lorca i el va amagar per tal que jo no el llegís a causa, precisament, del poema mencionat i d'algun altre, tot i que el vaig trobar sense dificultat, la veritat. Quan s'abusa d'un text aquest es presta a la paròdia i així van néixer coses com ara allò de: y yo que la lleve al río creyendo que era mozuela y resultó ser un tío que por poco me la cuela, versió desacomplexada de la història poètica que provocava les ires dels devots.

Tot això i més coses em venien al cap després d'haver vist La novia, pel·lícula que em feia una mica de mandra anar a veure i que en algunes ressenyes han titllat de més lorquiana que Lorca, cosa que potser sigui certa tot i que aquestes definicions brillants són una mica etèries. Les passions sense aturador no són només lorquianes, les trobem en autors com Guimerà, provoquen grans tragèdies col·lectives on reben els innocents i als qui som més convencionals ens resulten una mica passades de rosca. Però la pel·lícula de Paula Ortiz és tota una experiència i poca cosa en puc dir que no hagi dit ja algú. Compta amb una ambientació impecable, construeix uns escenaris hipnòtics, tot està conjuminat a fons, interpretacions, música, paisatges. 

Hi ha alguna cosa que grinyola una mica i és que crec que si es respecta el vers s'ha de dir bé i això de recitar mirant que tot plegat sembli prosa, sense marcar pauses ni tenir cura del ritme, que avui sembla una mena de moda, no em fa el pes i això es percep sobretot en escenes clau, com ara la trobada definitiva dels amants. En això hi cau més aviat la gent jove, potser per poca experiència amb rimes i poemes. En tot cas, em temo que la gran majoria del públic actual ni se n'adona. En d'altres temps s'havia caigut en el parany contrari, el desmelene, que provocava histrionismes actorals molt aplaudits pel públic antic. Tot canvia.

Com és sabut l'argument va sorgir d'una història real, molt menys poètica i que ja va recollir, abans que Lorca, Carmen de Burgos. No fa gaire una parenta de la núvia original va voler donar la seva versió en un llibre tot i que alguns misteris no es van acabar de resoldre mai. La curiositat per una de tantes tragèdies rurals i urbanes, la majoria de les quals no traspassen els límits de la crònica negra, va lligada a la mitificació literària, teatral. 

La novia no pot deixar de provocar admiració i sorpresa però la història no acaba d'emocionar, és clar que ja en sabem el final, però tot i amb això i malgrat l'excel·lent interpretació de la protagonista i de la resta d'actors, l'argument resta al servei d'una estètica que no crec que deixi ningú indiferent, agradi o o no agradi. Inma Cuesta està impecable en tot moment així com els dos homes que en comparteixen el protagonisme, Asier Etxeandia i Álex García, tot i que crec que el Nuvi guanya en la comparació o potser és que el seu paper és més agraït. Afortunadament avui comptem amb un grup immens d'actors i actrius joves excel·lents, molt ben preparats, i és desitjable que tinguin sort tot i que això és imprevisible, com ho és la vida.

En tot cas resulta admirable la tasca d'una directora jove i moderna i el coratge i grapa amb la qual ha entomat el repte.  La pel·lícula compta amb tot un estol de secundaris de luxe, tots els quals tenen moments inoblidables. Ha estat la darrera intervenció en el cinema d'Álvarez- Nóvoa qui, per cert, no fa tant de temps vaig poder veure en persona a la Villarroel, actor que malgrat la seva llarga trajectòria va començar a ser conegut pel gran públic a partir de Solas, la protagonista jove de la qual, Ana Fernández, també intervé en aquesta pel·lícula. L'actor i alguns altres que surten a La novia,  com la nostra Leticia Dolera o Luisa Gavasa ja van treballar amb Paula Ortiz en el seu primer llargmetratge, l'excel·lent però potser encara poc coneguda De tu ventana a la mía. 


10 comentaris:

Miquel ha dit...

Bueno...iré, pero con reservas.
Salut i bon any

Francesc Puigcarbó ha dit...

jo la vull anar a veure, veient el trailer, ha de ser d'una bellesa plàstica exraordinaria.

Júlia ha dit...

Miquel, jo no estava decidida però una amiga em va convèncer i me n'alegro.

Júlia ha dit...

Francesc, efectivament, té imatges que són una meravella. I els actors també estan molt bé.

Enric H. March ha dit...

De la pel·lícula no en puc dir res. De Machado m'agrada molt Campos de Castilla. No entro en la seva personalitat. Lorca, en canvi, l'entenc com un tot; personatge i obra són inseparables; i amb mancances i tot, m'agrada molt. Tant un com l'altre tenen el mèrit involuntari d'haver estat integrats en la cultura popular. I això no és poc.

Júlia ha dit...

Machado té una obra molt extensa, el mateix que Lorca i tots dos tenen de tot, pel meu gust, Enric, no entro en títols concrets, crec que la integració en la cultura popular no ha estat del tot espontània, com no ho és gairebé mai, també se'ls ha potenciat per moltes bandes, però això ens portaria a un debat molt ampli, de fet ara és així tot i que aquesta popularitat també ha estat reduccionista i fins i tot una mica folklòrica, però vaja, això són opinions particulars.

Júlia ha dit...

Lorca és molt més polièdric,complex i divers del que pot semblar d'entrada, té coses molt bones però precisament el teatre més conegut és, pel meu gust, el menys reeixit de la seva obra. El personatge mitificat i el seu tràgic final s'han empassat una mica la seva literatura, potser no ens podem escapar, d'aquesta mena de coses.

gloria abras pou ha dit...

Quan era molt jove Lorca em va seduir amb els seus versos. Feia del sobri castellà un idioma nou ple de llum, color i música. Ara bé, segur que el seu terrible assassinat i el fet de ser republicà varen ser causes potenciadores del seu talent d'artista innegable.
Machado em sembla un bon home i un poeta interessant però menys innovador que Lorca. No són comparables malgrat formar part de la mateixa generació.
Ignoro perquè Lorca criticava a Miguel Hernández. Tal vegada l'amistat d'aquet gran poeta amb Ramón Sijé que era falangista -per cert, quin gran poema "Elegía"- podia molestar al poeta de Fuentevaqueros... no ho sé.

Júlia ha dit...

Glòria, no va ser per res d'això sinó per elitisme, el trobava pesat, ordinari i pagerol, per altra banda Lorca tenia també amics falangistes, fins i tot alguns van mirar de salvar-lo, sense èxit. Ja dic que tant l'un com l'altre tenen coses que m'agraden i coses que no, de Lorca precisament el que trobo que més grinyola és part del seu teatre.

Poetes igualment bons de la mateixa generació han tingut menys sort 'popular' per tant penso que els finals si que han tingut a veure amb les mitificacions.

Júlia ha dit...

Tot s'ha de situar en l'època, ep:

http://www.levante-emv.com/cultura/2010/01/28/biografo-miguel-hernandez-afirma-lorca-le-tenia-alergia/673558.html