5.12.15

MÚSICA, LLÀGRIMES I EVOCACIONS COSTUMISTES

Resultat d'imatges de nuria feliu

Una imatge val més que mil cançons, a Núria Feliu aquesta li fa molta gràcia, sembla ben bé que estigui dient, al Raimon Morrut: va vinga, feu les paus, xicots.


Ahir, en escriure sobre Raimon i la resta em van venir al cap algunes anècdotes relacionades amb ell i amb d'altres cantants, avui m'assabento de la mort d'un bon amic de la meva joventut. Com si fossin gotetes de pluja van desapareixent darrerament alguns dels meus contemporanis  més propers tot i que els metges facin publicitat enganyosa repetint que baixa la mortalitat. En algun moment la pluja serà més forta i de la meva generació no en quedarà ningú, com passa amb totes les generacions. A un germà del meu amic, en alguna ocasió, li havia sentit cantar Al vent quan tot allò era una novetat. S'hi esforçava molt i ens fumíem d'ell, amb aquella alegria omniscient i absurda de l'adolescència. Fèiem el mateix amb un altre xicot que recitava de forma entregada drames estil El plat de fusta.

Aleshores es criticaven coses estranyes, com ara que Raimon cantés en valencià i, per extensió, que si algú cantava les seves cançons ho fes amb aquest accent. Les formes dialectals han estat un problema no resolt però penso que avui les admetem amb més coneixement de causa i, al menys una bona part de persones ja no compartim allò de què el millor català és el de Girona i el millor castellà, el de Valladolid. A Raimon el van fitxar com a intel·lectual de jovenet i durant un temps escrivia uns articles molt avorrits al Destino, una revista inoblidable, reivindicada per Jordi Amat en el seu indispensable llibre sobre el procés. Destino va acabar com tantes coses, fent moixoni després d'una decadència induïda gràcies a la barroeria dels qui volen remenar les cireres i de vegades se'n surten.

Al Raimon, en persona, l'he vist en poques ocasions. Una d'elles va ser a la Joventut Catòlica de Molins de Rei, a principis dels setanta, ni tan sols la sala era plena, encara eren aquells actes molt minoritaris i te n'assabentaves pel boca-orella. En una altra ocasió recordo que teníem entrades pel Palau de la Música i van prohibir el recital, coses de l'època, ens vam quedar amb un pam de nas.
Al Palau dels Esports de Montjuïc hi havia vist, de més joveneta, cantants com ara el Dúo Dinámico o Billy Caffaro, aquell de la marcianita. Quan vaig ser una mica més gran allò de dir que t'agradaven coses així semblava una vulgaritat, l'esclat del tema català va fer que ens passéssim de forma incondicional a la música nostrada del moment. Aleshores  hi havia sectors frívols i discotequeros mal vistos pels meus verals, tot i que de tant en tant també organitzéssim nosaltres festetes particulars on s'escoltaven Mustangs, Sírex i fins i tot els primers Beatles però sobretot molts lentorros italians i francesos. El ball  va ser l'esca del pecat de la moral catòlica durant dècades.

De fet, tot i que hi havia moltes interseccions, la gent jove del meu voltant es dividia entre els de ball i gresca i els de xiruca, sardana i excursió. Més endavant al Palau dels Esports hi vaig veure un recital amb molts cantants catalans, un dels primers per a no iniciats, em va encantar. Allà hi  vam poder contemplar i escoltar per primera vegada el Serrat i totes les noies en vam quedar enamoradetes de forma sobtada. Molts dels qui hi van sortir després van deixar la música, la cançó.
Una senyora puritana de la meva parròquia en una ocasió ens va preguntar a mi i a unes amiguetes quin cantant català ens agradava més, dels nous, i vam dir-li que Raimon, em sembla que Serrat encara no havia començat a refilar, i ella ens va contemplar amb una certa llàstima de maduresa experta i va fer: oh, no, a nosaltres, per descomptat, Espinàs. I és que Espinàs aleshores encara era jove però semblava molt gran i seriós i a determinats sectors de pares i mares de l'època els abellia d'allò més aquell tarannà poc trencador, en aparença. Després,com és sabut, Espinàs va deixar la cançó activa.
Més d'una vegada, anys després, havia anat a recitals a la parròquia del Carme on compartien escenari Barbat, Montllor i Maria del Mar Bonet. Qui els organitzava, un amic, ens va explicar que la majoria de cantants catalans, ell els anava a llogar a domicili, vivien força bé, excepció feta de Montllor que es veu que anava curt d'armilla. El contrast era evident ja que Barbat feia molta patxoca, acostumava a actuar amb trajos molt elegants i aleshores aquell tipus de xicot intel·lectual però modern, amb ulleres, ens encantava. Ovidi Montllor tenia un aspecte més pobre i marginal, aspecte aquest que més endavant va aprofitar el cinema ja que Ovidi era tan bon actor com cantant. Maria del Mar Bonet estava guapíssima i ha continuat igual, encara m'agrada però em passa com amb en Raimon, no és el mateix.
Després, més endavant, vaig veure com Montllor canviava fins i tot d'aspecte i es transformava per obra d'art, literalment parlant, en algú atractiu i amb una gran personalitat, talment com si hagués assolit una estranya maduresa, la primera vegada va ser una tarda al Teatre Grec, compartia escenari amb un altre gran, Pi de la Serra, i l'espai, magnífic, no era ple del tot. Montllor ja no duia cabellera despentinada, anava de negre i alternava el cant amb allò de no hi havia a València dos amants com nosaltres. Aleshores els suspesos en Nova Cançó ja havien endegat coses com el Grup de Folk i les ovelles negres com Pau Riba començaven a mostrar alternatives sòlides. Montllor és dels pocs famosos d'aquell temps que havia vist viatjar en metro, per cert.

Aviat va començar la decadència d'aquella època esplèndida. Núria Feliu va ser de les primeres famoses en cantar alguna coseta en castellà. Jo l'havia vista per primera vegada quan feien allò de la Passió d'Horta, era bona cantant-ho tot i potser això la va perjudicar perquè en aquest país es castiga la diversitat professional i l'excés de producció. Hi havia devots que l'anaven a xiular sense manies i fins i tot qui la criticava de forma integral, recordo un d'aquells dogmàtics experts dient-nos: jo la xiulo en castellà i en català. També Guillermina Motta va cantar de tot una mica, el primer que nosaltres vam entonar d'ella, anat d'excursió, va ser allò de L'eternitat i és que Déu i la transcendència eren molt presents en els inicis del moviment aquell, potenciat per l'inoblidable programa de l'Escamilla. Motta també era tan bona actriu com cantant i ho va demostrar en alguns programes televisius però penso que no la van acabar d'aprofitar o ella no va tenir un gran interès en fer una carrera més ambiciosa.

I va arribar allò de l'eurovisió i el Serrat i la frivolització del cantant, molt criticada, amb els seus flirtejos amb models de bon veure i la gauche divine. De Serrat es pot dir el que sigui però té un grapat de cançons que seran universals i que estan molt bé les canti qui les canti, també en té de dolentes, com tothom. És un cas ben diferent dels altres però ha tingut èxit i és ja avui una mena d'estrany símbol  eclèctic que desvetlla passions però també, encara, rebuigs de certs sectors raimonistes o llaquistes. Va cantar en castellà aviat, encara més després d'allò del Lalalà, tema poc explicat a fons. De fet potser ha cantat més en castellà que no pas en català i és que el país és com és i les pureses ràncies no es mantenen enfront de la realitat vital. 

Jo durant un temps també era purista però una amiga, anys després, em va convèncer d'anar a veure Serrat, quan ell ja tenia més fama però menys veu, a un recital al Tívoli i reconec que és ben certa una frase que vaig escoltar al malauradament desaparegut Huertas Clavería, que Serrat guanyava molt en les distàncies curtes i en directe. Feia tronar i ploure, que diuen. No sé si és veritat però algú del sector m'havia explicat  fa molts anys que alguns dels més purs no van arribar a cantar en castellà perquè les proves en aquest idioma van ser un bunyol i no se'n van sortir.

Corren moltes brames sobre aquest tema i sobre molts altres i no saps mai què és veritat i què no ho és, de vegades hi ha anècdotes que semblen inversemblants i que al llarg del temps t'adones que eren certes i també passa a l'inrevés, així que millor no entrar a fons en aquest relliscós camp de la tafaneria retrospectiva sobre famosos, populars, amics i saludats.

Amb la transició oficialitzada i els nous poders catalans es van perdre moltes coses com ara els moviments veïnals massius, els cicles de teatre infantil del Romea i la Nova Cançó. Molts dels qui criticaven es van passar al castellà, ni que fos de forma puntual, però no se'n van acabar de sortir. Cal dir que alguns que cantaven en castellà, en els moments d'esplendor també van fer alguna refilada en llemosí i ara sembla que la Marató recupera la tendència.

D'altres, un munt d'esplèndids secundaris de luxe, ho van deixar córrer i es van dedicar a d'altres coses o van quedar limitats a reductes per a iniciats. Montllor, ja sabem com va anar, una trista història com tantes altres. A les festes majors es van començar a contractar més aviat grups de carrinclones i inofensives havaneres i això no era tot culpa dels de dalt que el poble és sovint molt injust i amnèsic. La meva colla va créixer i va canviar, la gent va començar a aparellar-se de forma seriosa, fins i tot a casar-se i tenir criatures i uns per aquí i els altres per allà. Molts anys després, aquest amic que va morir ahir va organitzar, amb d'altre gent, algunes trobades retrospectives a la seva antiga casa familiar, una envejada vivenda unifamiliar del barri de la Satàlia on havíem ballat força, en un indret privilegiat del Poble-sec que sempre ha estat a punt de ser esborrat del mapa però que potser aconseguirà sobreviure, no se sap mai. I també se'n van organitzar a d'altres llocs com ara cases de colònies. 

Diuen que el temps no passa sinó que som nosaltres qui passem. Això de les trobades d'antics amics de colla adolescent o companyes d'escola, en la qual es manifesta la ferida del temps de forma evident, és un tema recurrent en el cinema i la literatura i ho serà sempre, car no hi ha res més inspirador que comparar el que érem i volíem ser amb allò què hem estat i som. El sentiment de pèrdua va lligat a la nostra temporalitat i és compartit per tothom, ho admeti o no ho admeti.

La història del passat recent cada dia em sembla més apassionant sobretot quan descobreixo que en l'inframon d'aquelles iniciatives musicals, de l'edició de llibres, diaris i revistes en català i de tot el que es va esdevenir d'una manera però podia haver estat d'una altra, hi suraven grandeses i misèries, ambicions i picabaralles, ombres i llums. Moltes coses són culpa de Madrid però d'altres són ben bé culpa de la gent de casa i és que si ja costa posar-se d'acord al claustre de l'escola o a la comunitat de l'escala, a nivells més alts on es barregen calerons i personalismes, tot deu ser complicadíssim. Hores d'ara no m'estranya allò que no funciona o no ha funcionat o s'ha malmès, tot i que em sàpiga greu, m'estranya que malgrat tot hi hagi coses que hagin sortit bé i que s'hagi tirat endavant ni que sigui aquí caic aquí m'aixeco. 
Cal dir que la cançó catalana nova i novíssima ha tirat endavant, després van arribar coses com els inoblidables Esquirols i els del Rock i si bé hi ha hagut molta palla de la quantitat en surt sempre la qualitat. Ves per on fins i tot els Pets han fet trenta anys i encara recordo que una amiga mestra de Tarragona em va regalar el seu primer disc en uns temps que són també, ja, record i memòria enganyosa. I avui fins i tot pots dir que t'agrada Raimon, que t'agrada Serrat, que t'agraden els Pets, que t'agrada Cesk Freixas, que t'agrada Manolo Escobar i fins i tot l'incombustible Dúo Dinámico o que no saps qui són Cold Play i no et fan escarafalls ni res de tot això. Som en un món, de moment, molt més tolerant, divers, eclèctic i escudella barrejada, com ha de ser. Amb alguna excepció dogmàtica, que ja vaig explicar ahir que una companya de feina em va mirar de cua d'ull i gairebé em renya quan li vaig confessar que Llach, ni fu ni fa. 

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

jo és que sòc molt de l'Ovidi. I ostres! habia oblidat a Billy Caffaro, oh!me Teen tops amb enrique Guzman.
El problema de Raimón es que va tardar molts anys a aprendre a cantar una mica i sense cridar tant, l'accent es anècdotic, a mi ja m'estaba be quan escoltava l'Ovidi.

Júlia ha dit...

Francesc, l'Ovidi també va anar millorant fins i tot com actor i ells mateixos admeten que es va començar amb una sabata i una espardenya, amb quatre acords de guitarra i poca cosa més, després van anar agafant 'ofici' com passa amb tots les feines, o van canviar d'activitat. Vam perdre la nostra oportunitat, he, he. No hi he entrat però va arribar un moment en que els que en van fer ofici van topar amb aquelles discogràfiques voluntaristes que suposaven que ho feies pel país i no havies de ser ambiciós amb el tema monetari, és clar que alguns s'hi van aficionar, a això del monetari, he, he.

Això també va passar amb la literatura, hi ha qui pensa que la sobrevaloració d'escriptores com Rodoreda va lligat al fet que no hi havia producció en narrativa o molt poca, no és el mateix tenir èxit quan són quatre que quan són mil, és clar.

Francesc Puigcarbó ha dit...

l'OVIDI a partir d'un moment determinat tenia quelcom que els altres no tenien, Toti Soler, que no era pas quatre acords amb la guitarra.

Unknown ha dit...

Com sempre expliques molt bé els fets i l'atmosfera d'una època.
En Llach mai no em va agradar, sempre li vaig trobar veu d'escolanet, també li agrairé sempre "Amor particular" cantada per altres i no li perdonaré mai allò de "El meu país és tan petit" que tant s'ha encomanat. Tampoc m'agrada l'Ovidi com a cantant però m'entusiasmava actuant. El seu "El cafè de la marina" no ha estat superat. Era un gran artista de teatre. M'agradava la cançó francesa des de Piaff fins a Salvatore Adamo i també coses dels Beatles i dels Rolling. Dels d'aquí vaig sentir un important enamorament per Serrat que quasi m'agrada més en castellà que en català. Però el més artista, el que fregava i frega el geni era el gran Pau Riba, una criatura universal. Avui dia em quedo amb Love of Lesbian però, vaja, la música actual ja se m'escapa de les mans i l'oïda.
Júlia, sempre provocant records que em fan escriure massa...gràcies.

Lectoracorrent ha dit...

Jo devia ser poc intel·lectual, perquè de jove, en Raimon no m'agradava gaire, no tant com a autor, sinó com a cantant, que algunes cançons seves m'han agradat des de sempre. Amb el temps, però, o ha canviat Raimon o ho han fet els meus gustos perquè ara m'agrada molt. La seva veu és més reposada, tot i que, quan cal, li surt amb tanta força com quan era jove. En canvi, Serrat em va fascinar la primera vegada que el vaig sentir en un concert a la Facultat de Dret. La seva "Cançó de matinada" i "Els vells amants" m'han semblat sempre dos poemes preciosos. El recordo també, quan ell encara estudiava, i de vegades el veia a la biblioteca de la Universitat (havia començat a fer biologia quan ja era pèrit agrícola); eren els temps en què de tant en tant cantava al Radioscope de l'Escamilla. Una companya meva de curs era amiga seva --o coneguda-- i va ser qui em va fer adonar que aquell noi del jersei de coll rodó a qui saludava de vegades era en Serrat. També m'agradaven alguns cantants del Grup de Folk. I de Llach, algunes cançons m'agraden molt, d'altres menys i alguna molt poc, però són més les que m'agraden.

Quan a cantar en castellà, hi va haver col·legues de Serrat que el van criticar molt però després també ho van fer. Recordo que Marina Rossell el va deixar verd, però anys més tarda ella també va enregistrar algunes cançons en castellà. Mai no he entès aquest ressentiment d'alguns cantants catalans contra els qui també canten en castellà, potser ara ja no tant. El cas curiós va ser el de Sisa, quan va marxar a Madrid i es va convertir en Ricardo Solfa.

Durant unes dècades, la cançó catalana que anava sorgint no m'atreia perquè, en general, la trobava massa rockera, però fa uns deu anys o potser menys van sorgir Lídia Pujol, els Manel, Els amics de les arts, Sílvia Pérez Cruz, que m'agraden força.

Júlia ha dit...

Glòria, és que Ovidi era més actor que cantant però això l'afavoria en els recitals, sobretot quan explotava les dues coses juntes, molt d'acord amb El Cafè de la Marina, per la tele també va fer una versió magistral de Josafat, quan aquí va anar de baixa la Cançó va passar al cine on va fer paper inoblidables però també d'altres que no estaven a la seva alçada. De Motta, Feliu, tinc discos boníssims, versions extraordinàries i discos divertits però no tot em fa el pes. Una cantant amb qui no he connectat mai tot i que canta bé és Rosell, però crec que en tot això hi ha qüestions personals inexplicables i passa en tots els gèneres musicals, ara em passa també amb la lloada Pérez Cruz, que no hi connecto, o amb els Manel i d'altres. Sobre Pau Riba no li nego la genialitat però també té coses que m'agraden i coses que no, el que m'adono és de què abans era més incondicional de músics o escriptors i ara ja no, la vida. M'alegro que t'evoquin records i t'animin a escriure aquestes entrades, Glòria.

Júlia ha dit...

Lectora, això passa molt al país, els qui més critiquen després es passen al costat fosc sense manies i si no s'hi queden és perquè no els va bé el tema comercial,un exemple ben demostratiu és el de la Trinca qui després d'allò de les dues pàtries i la resta va començar a fer tele en castellà i cançons i el que fos.

Això de la Rosell va ser ben flagrant, ep. O el mateix Quintana, més endavant, que ni a casa seva el parlava amb la filla, així és el país. Els temps, evidentment, van canviar i els purismes van anar de baixa, quan vaig començar a estudiar a la UOC no volien saber gaire res del castellà però després van obrir portes al mercat hispanoamericà i peninsular. De tota manera als cantants, per exemple, d'òpera, no se'ls demanen aquestes devocions patriòtiques, crec que en general hi ha una manca de realisme i de voler conèixer el país real en el qual ens movem.

Dels d'ara pocs em fan el pes o me'l fan de forma puntual, però jo també he canviat, què hi farem. Els Pets no m'agradaven però han millorat molt però ja porten trenta anys de rodatge, per exemple. M'agraden algunes de Cesk Freixas, al menys diuen coses una mica profundes perquè trobo que les lletres són molt justetes, en general, i recurrents a temes sentimentals i una mica ximplets, amb poques excepcions, a banda de mal rimades. També és veritat que no segueixo el tema perquè a sobre els mitjans tenen pocs espais, pràcticament cap, per a la música i per donar suport als músics, el mateix passa en castellà, per cert. De tota manera, en música i en moltes coses més, crec que ara hi ha una represa general i que s'intenta fer el que es pot i donar-li sortida, ni que sigui gràcies a la xarxa, també el tema discogràfic ha canviat molt, molt l'editorial. Veurem com va.

Fa anys hi havia ressentiment contra els cantants que cantaven en castellà després d'haver-ho fet en català però també passava amb els escriptors, a l'inrevés era ben rebut, és clar. Recordo debats encesos sobre si s'havia de considerar 'catalans' escriptors, sobretot barcelonins, que escrivien en castellà, com Marsé, crec que això va provocar ressentiments i malentesos diversos i gairebé sempre els més criticons acabaven per ser els més botiflers, la història política i cultural del país és complicadeta.

Júlia ha dit...

Moltes crítiques, en el món literari i en el musical, i em temo que en gairebé tots, són motivades per l'enveja, tot i que costi de reconèixer, uns han fet calerons, alguns n'han fet molts, i d'altres poca cosa ja que la sort sovint és atzarosa, quan van començar tots eren més o menys iguals però va com va. L'enveja és un sentiment molt humà però quan arriba a la categoria de pecat capital, malament.

Anònim ha dit...

No sé si era la teva intenció, Júlia, però t'ha sortit un crònica (excel·lent) musical i social que reflecteix molt bé emocions i conflictes al voltant de la cançó i de l'adscripció a un determinat corrent d'opinió. No hi afegiré res perquè el text i tu s'expliquen sols.

Només una cosa. Sóc un enamorat de la "Marcianita" de Billy Cafaro malgrat ser una cançó reaccionària. Per què? Doncs perquè no et pots desfer de la motxilla que has anat omplint durant els anys que ho absorbies tot sense tenir prou criteri. I no cal renegar-ne ara.

Júlia ha dit...

Ui, Enric, a mi m'agraden un munt de cançons carques, les que intento no cantar són les que lloen el maltractament, com aquella de Mon homme o la del preso número nueve que pensa tornar-los a matar tots. El que em feia gràcia era allò de 'en el año setenta felices seremos los dos', vaig buscar el Caffaro per la xarxa i deunidó la vida que ha fet, amb alts i baixos seriosos. Es veu que en els darrers anys ha fet una revifalla, al seu país. He de fer un post sobre cançons carques i ràncies però inofensives.

Unknown ha dit...

Marina Rossell no m'ha agradat mai. Ni quan parla ni quan canta. Li falta intel·ligència dramàtica. Pérez Cruz tinguda pel rien ne va plus em sembla una pèssima intèrpret. S'enfila en les notes agudes i les greus desapareixen.
Júlia, jo crec que els cantants d'òpera també reben a l'hora de cantar a la terra. Carreras ha enregistrat molt en català i ha cantat peces de Serrat i de Llach. Fa molts anys que es va significar com independentista però Caballé, que no ho és, també ha deixat uns quants cedés en català com ho han fer Jaume Aragall o Victoria de los Ángeles. Cantants d'òpera de diversos països han deixat homenatges a la seva terra.