10.12.15

PATRIOTISMES, IDEOLOGIES I COMPLEXITATS HUMANES






Un dels aspectes secundaris de Bridge of Spies, tot i que molt significatiu, és l'escolar. Se suposa que les escoles haurien de ser neutrals però això és impossible, l'educació és filla del seu temps i de la seva circumstància i jo hi he percebut, ara i aquí, tendències que no resistirien una anàlisi seriosa. Per sort crec que el nostre patriotisme educatiu no és tan exagerat com d'altres però... no n'estaria tan segura. A la pel·lícula els infants entonen l'himne nacional amb la mà al cor i el fill del protagonista està obsessionat amb la guerra futura i en com s'han de protegir de la bomba nuclear, a causa del que li han explicat a escola. Crec que en aquest i en d'altres detalls es pot copsar una certa crítica sobre la qüestió que fa que algunes coses que s'han dit sobre la història siguin molt matisables. Crítica moderada, al capdavall és cinema comercial.

No sé si a Rússia fan pel·lícules sobre els seus herois de les guerres calentes i fredes, en tot cas poca cosa ens arriba aquí de per aquelles terres. L'espia rus de la pel·lícula és avui i allà molt ben considerat i la seva vida podria fornir material per a un biopic d'aventures. Aventures que podrien semblar inversemblants si no fos que la realitat no té perquè ser versemblant. En aquestes vides tan complexes hi ha ideologia, no diré que no, però també hi ha afany d'aventura, de risc, altrament són difícils d'explicar. Rudolf Abel es deia en realitat Fisher, i al seu país va ser condecorat amb un munt de medalles i va rebre molts reconeixements, entre els quals el de membre honorari de la KGB. També va patir perills evidents en èpoques fosquíssimes, però devia ser hàbil o va tenir sort. 

Un dels aspectes poc aclarit de la història, en la versió del cinema, és el  tracte prou correcte que se li dóna i això tindria poca explicació si no s'hagués tingut consciència del seu valor real. En una novel·la de Graham Green el protagonista explica que hi ha persones torturables i persones que no ho són. Un altre tema subtil és la reacció del poble i els seus canvis respecte a la percepció de la tasca de l'advocat quan varien les circumstàncies. Les reaccions populars massives fan por i sembla que no minven, hi ha grups de gent anònima que van a insultar criminals, pederastes i corruptes fins i tot quan encara la culpabilitat està per aclarir. Tanta angúnia em fan certes xiulades i insults a polítics coneguts com la devoció que expressen altres crits de signe contrari. Amb el senyor Mas n'he vist de tots colors, per desgràcia, però deu passar amb molta gent i per la tele es pot comprovar sovint.

A la pel·lícula surt molt de passada el lamentable cas del matrimoni Rosenberg. La pena de mort té aquesta horrible manca de reversibilitat però també crec que de l'any 53 al 57 les coses havien canviat una mica, no gaire, car el 56 hi va haver els fets d'Hongria, per exemple. Durant un temps per les espanyes també s'assegurava que érem a punt de patir la segona guerra mundial, els seixanta van portar alegria i esperança però tot és fràgil i les alegries duren poc en el món real. Aquí aleshores vivíem sota un matalàs ranci i amarat d'aigua beneita. El  fet és que escampar pors a perills hipotètics i generalitzats és un bon sistema per tenir la gent collada o manipular-la segons calgui però tampoc s'ha de donar sempre la culpa als manaires quan tots som grandets i avui tenim molta més informació, si volem, és clar. 

En el fons, ja es percep a la peli malgrat que sigui una peli,  el  món d'alta volada de la diplomàcia internacional no està tan allunyat de contextos més propers, familiars, veïnals. Intrigues, tafaneria, habilitat negociadora, interessos diversos i també hi juga l'atzar, en tot plegat. De totes les virtuts humanes el patriotisme és una de les més inquietants ja que pressuposa un cert mèrit a haver nascut en un lloc o en un altre, un mèrit o un demèrit. Un mèrit el qual, a més a més, t'exigeix lluita i sacrifici si no vols ser considerat un traïdor, un botifler, quan en néixer ningú no t'ha preguntat d'on volies ser ni quina família triaves. El meu pare es planyia d'haver portat fills a un país com Espanya i jo li deia que hi havia indrets molt pitjors, encara més per a les dones. En tot cas un empatx de marsellesa és fàcil que derivi en fer bullir l'olla dels fronts nacionals.
El problema de la suposada corrupció en persones com Pujol, a qui no li nego habilitat política ni alguns assoliments importants, és que ens han venut patriotisme, valors, ens han fet prèdiques,  vaja.  Passa com amb els capellans pecadors i els comunistes aprofitats, les seves contradiccions, per humanes que siguin, contrasten en excés amb la seva realitat i si hem estat crèduls i en algun moment hi hem confiat el desencant pot ser terrible. Per això hi ha una tendència suïcida a no voler que es parli dels disbarats comesos en nom d'ideologies que compartim, és millor silenciar el tema i el passat, sempre que sigui el passat que convé al nostre imaginari i els nostres dogmes personals. Això també passa a les famílies i al veïnat i aquestes coses forneixen molta literatura d'intriga basada en el tòpic de descobrir els esquelets ocults als armaris, els cellers i els rebosts. Ja diuen que si cerques la veritat corres el perill de trobar-la, però, què és, la veritat?

M'ensopego avui amb persones que enyoren aquells temps de la guerra freda o de la guerra tèbia, ja que els  sembla que tot estava més clar i equilibrat. La complexitat inquieta, què hi farem. Per cert, expliquen que abans de morir, a Rússia, Fisher-Abel, va dir a la seva filla, en anglès, que no oblidés que en el fons ells eren alemanys. És clar que un dels suposats valors del comunisme primigeni era l'internacionalisme.

9 comentaris:

Josep ha dit...

hola júlia. Si em permets una apreciació, evidentment personal i posats ja, familiar, el problema és l'ús de els mitjans i la propaganda a massa nivells que determinats personatges i aquesta "collonada" que deia un professor meu de dret fiscal a Vic de la societat civil. la societat civil deia el professor antoni, no és res, no existeix!

Així doncs ens vanagloriàvem de pensar-nos que no només el nostre president català parlava anglès, sinó que xarrava alemany o almenys el alto alemán no com el Felipe Gonzàlez. A Casa Nostra l'esquerra és basca.

Jo fins i tot opino que esdevé un insult i ofensiu i ofensives determinades conductes públiques no ja les jaquetes de pana i el no portar corbata com tú molt bé deies l'altre dia que jo no tenia massa res per fer i ganes de sentir-me bé i vaig venir al teu espai no tant recondit... per exemple no tant recòndit com el meu. hehe

I tal. ara jo que mano molt proposo que els polítics com els malalts mentals anem tots en uniforme i que els cotxes no es puguin personalitzar de colors i complements "full equip" i "blue tooth" i tal. Ja m'informaré.

Bones Festes a tú i els teus i a la teva familia d'aquest bloc i damés que segur que ben sovint passen per aquí i de ben segur que algú o altre es recordarà de mi i tal i a més dir i perdona la llargaria i la autoencomanada avinentesa: Dir que estic molt bé tot i el Nadal i la Immaculada Concepció.

Estic tant i tant bé que fins i tot vaig a missa els dies de cada dia aquest període d'Advent contra-seguint les indicacions per a catecúmens del senyor bisbe de Vic Romà casanovas de Tortosa. Un petó a tothom. Adéééééu...

Enric H. March ha dit...

Que Fisher-Abel digués a la seva filla, en anglès, que no oblidés que en el fons ells eren alemanys és més significatiu que no pas sembla. Abel era jueu, de mare d'origen rus i pare alemany-rus, nascut i educat al Regne Unit i parlava anglès, alemanys, rus, polonès i jiddisch. Identificar-se com a alemany era una manera de dir-li que pertanyien a un altre món. Director i guionistes són jueus. I el matrimoni Rosenberg, també. Tot plegat ho subratllo perquè res és gratuït, ni en la vida d'Abel ni en el guió. Parlar dels Rosenberg hauria estat excessiu i hauria robat protagonisme al tràgic Abel. Jo diria que el que "falla" a la pel·lícula no és el final, sinó que sobrevisqués Abel. Per això es juga amb l'equívoc de fer-lo seure al seient del darrere.

Júlia ha dit...

Gràcies,Josep,m'alegro de veure't per aquí i animat.

Júlia ha dit...

Cert, Enric, ja veus quantes lectures subliminals, en tot això pensava després i en unes quantes coses més, si no sabéssim que va sobreviure ens quedaríem amb el cor encongit. Un personatge fascinant, aquest 'abel'.

Josep ha dit...

Doncs jo ¿eh? ara... Passa que mons pares no havien anat a estudi... no gaire. La meva mare tot just havia fet deu cursos de piano i una mica de psicologia em va dir; i, el meu pare era pèrit industrial. Però és ben cert que de petit s'amagaven cohibits i poc cofoïs doncs d'aquests assoliments de manera que al Col·legi privat que era al cantó de casa i que tenien la bondat de pagar-me... doncs a les enquestes i recolliment de diferentes dades que tot just llavors, cap al principi dels anys vuitanta es començaven, -suposo que segons a on-, a recollir, no feien el famfa donada la dispar competència de anava a dir Diplomats. Títol que per cert era tant o més equiparable al de pèrit que molta gent es procurava de pagar el que ara seria, i, per cert, una irrisòria quantitat en comparança amb el que estan pagant ara gent per homologar els seus estudis. No m'enrotllo per aquí. Acabo.

Ja en aquell col·legi i llavors passava que es comentava que alguns alumnes sud americans, no n'hi havia gaires, però, si que cantaven l'himne nacional a les seves respectives escoles allà a les Índies. Fins i tot i culturitzant-me jo en l'altre col·legi, aquest vol a Barcelona, que em van pagar els meus pares, els alumnes d'escoles catalanes cantaven el Virolai tot sovint em deien ja llavors al 1988-89.

Josep ha dit...

sabeu què us dic? Doncs que com ningú diu res ja m'enrotllo per aquí avui que ho veig d'una altra manera:

Els meus pares feien veure que no en sabien entre altres coses perquè jo no feia els deures després de classe. Els feia en un minut abans de marxar, o a vegades i de "soslayo" la meva mare m'havia cridat a tres quarts de nou... se n'havia enrecordat, perquè el meu pare marxava més d'hora cap a l'estufa de butano del taller a Gurb i jo arribava abans a classe, i els acabava abans allà. Així que de les coses del col·legit, només se'n parlava a l'hora de dinar i davant de la tele ben forta, que com veureu, al meu germà jordi tant se li enfotia.

Tinc, com a mínim dos germans més i més malalts que fins i tot jo i a més ja ho estaven llavors quan jo tenia deu o dotze anys de malalts, ells. Jo em vaig anar posant malalt amb el beure de massa jove i fumar en males companyies i a mesura que empitjorava fumava coses pitjors... com ara bisoooonte, Celtas i tal i tal... i prou!

Miro de dir, que de ben segur hi havia d'aver alguna cosa de màgia en tota aquella nostra família, amb una germana en pau descansi que ara tindria més de seixanta anys i que va néixer, la meva mare s'excusava en allò de "... i ara un bon sarmendeïo...", néixer amb dues voltes de cordó umbilical al coll. Era com una tetraplègica degenerativa, la meva germana i tot i que als vuit anys va fer la primera comunió caminant, als cinquanta amb prou feines movia un dit en menys de deu segons i amb una parsimònia que espantava la terra fins i tot per la força que arribava a tenir als braços, suposo que de caminar amb els bastons que li va fer en acer inoxidable al taller... precisament.

El Meu germà en Jordi, és sordmut. Té el nervi auditiu sec. No se sent ni ell xerrar o quan diu Adéu. Encara és viu però i també en farà més de cinquanta-set a l'Abril. Quan era petit va estar molt malalt i un metge li va donar estrectomicina que provocava la sordesa en paraules de la gran enciclopèdia catalana del meu pare Josep. Ella es deia Montse. La mare Dolors.

Així doncs i vist el terrabastall de la meva germana immediatament superior, la MªNeus, d'ulls blaus i que el meu pare deia que no sabia d'on l'havien treta, foto que podeu trobar cercant al Google("imatges de josep salvans Arola") i ja veureu quina trena li van fer dur, doncs això que es va perdre.

El meu germà gran que en duia dos amb la montse i que es deia xavier i que tenia els ulls blaus, era hippie i li agradava en Raimon. Es va fer enginyer i mentre jo creixia de petit va resultar que amb el master de l'IESE no només era massa bo per al taller familiar desmembrat del meu tiet i la iaia que van destituir del seu càrrec de director tècnic al meu pare, sinó que em va influenciar i aparcar en relatiu.

Així doncs i mentrestant, ell que vivia a barcelona, jo era en termes de "boxeo", "la gran esperanza blanca" que amb el temps i tot i tenir els cabells roigs i els ulls verds i molt a pesar de diverses intervencions socials i divines, el dia a dia em va dur gairebé al desastre. Però no tinc pas por ja i ara. ¿?(hehe perdoneu)

I aquí ve la il·lustració per a tots aquells conciutadans que seguiu els posts de la Júlia C.C.:
_Si noleu carregar de raons a la societat venent un fill prodigi, feu que no li manquin els mèrits malgrat ho pugui trobar a faltar. No perquè no en pugui tenir de mèrits, (A debatre!...) i a analitzar una altra hora, sinó perquè no en trobi a faltar el melós i ensucrat reconeixement social i públic, en la posterior dispersió urbana i la felicitat, és clar. De totes maneres i gràcies a en xavier el pare i la mare precisament, i a la feina bruta d'els damés entre ells jo mateix una mica, esclar, ens en hem sortit prou bé encara. Amén.

Perdoni Júlia però si no ho dic, no només quedo com un ximple, sinó que revento. Bon cap de setmana. Encar m'ha sortit baratu!

Josep ha dit...

Júlia, que dijous va ésser el teu sant. No me n'havia enrecordat hehe. Felicitats!

Enric H. March ha dit...

Josep, igualment bones festes per a tu. Déu n'hi do la història familiar. Salut i endavant!

Josep ha dit...

Salut igualment i també bones festes per tu. Una abraçada! He fet un post del Nadal. goitate'l siusplau.