9.12.15

PONTS, MURS, ESPIETES, HOMES HONRATS I TELONS D'ACER


Fa un parell d'entrades al blog comentava que RAMS no m'havia decebut però no havia respost a les meves expectatives. Amb El puente de los espías m'ha passat just a l'inrevés, hi vaig anar amb prejudicis i prevencions i en vaig sortir molt satisfeta. No sóc incondicional de Spielberg, fa poc que he començat a estimar Tom Hanks a qui tenia mania fins que no el vaig veure a Camino a la perdición i em vaig treure el barret. Havia llegit no sé on que la segona part de la peli embafava una mica a causa del seu patriotisme americà, cosa que jo no he percebut i, en tot cas, hi és en petites dosis i molt moderades. 

Encara més, no m'agraden les històries d'espies, ni en llibre ni en cinema, tinc mania a aquesta professió que mai no seria capaç d'exercir ja que em pillarien al cap de cinc minuts.  En general les històries d'espies són enrevessades i raretes, pel meu gust. Ahir vaig estar dubtant una estona entre anar al Renoir a veure aquesta pel·lícula o a la filmoteca a veure Badlands. Una altre de les prevencions era sobre la durada, més de dues hores llargues de cinema sovint se'm fan pesadetes.

Però, ves per on, la pel·lícula em va encantar, és cinema de sempre, del d'abans, vaja, ben explicat i ben interpretat. En moltes crítiques han remarcat que Hanks fa avui papers que en d'altre temps hauria fet James Stewart, un altre a qui vaig tenir mania fins que va no-matar Liberty Valance i la Kelly me'l va petonejar mentre filustrava pel finestral amb la pota ranca. És el primer que vaig pensar ahir, en sortir del cinema, quan encara no havia llegit comentaris coincidents. Diuen que no és del millor del director tot i ser una bona pel·lícula. Jo això no ho sé ni puc comparar, no les he vistes totes i algunes m'han agradat menys que aquesta. Diuen que Spielberg fa concessions al públic amb els finals. Jo crec que potser fa ben fet, al capdavall el públic majoritari i poc elitista paga i consumeix crispetes i algun detall se li ha de tenir, de RAMS també van escriure que feia concessions a l'elitisme festivaler.

Però sobra, amb això estic d'acord amb algunes valoracions, un epíleg prescindible, que dóna al desenllaç aires de telefilm de diumenge, allò de què va ser d'en Pere i què va ser d'en Pau. Avui ho pots trobar tot per internet on t'assabentes de què van fer més endavant els personatges reals en els quals es basa la pel·lícula. Abel era un senyor molt més tèrbol i complex del que sembla al cine però cal dir que l'actor que l'interpreta, Mark Rylance, del qual sabia poca cosa fins ara tot i que el recordava d'alguna pel·lícula, està immens i li roba escenes al Hanks malgrat el seu aspecte gris i denerit. 

El valor real de l'espia rus explica alguna cosa que no queda ben explicada, com ara que en canviessin dos per un o que els americans en respectessin la integritat física en comparació a com tracten els altres dos els comunistots. Uns quants secundaris de categoria, Alda, Koch, Amy Ryan i l'empremta d'un equip de guionistes de premi cinèfil, els Coen i algú més, fa que en conjunt sortim del cinema, al menys jo, satisfets i meditant en els passats recents, les guerres fredes i calentes i la inutilitat de tanta diplomàcia galdosa per arribar on hem arribat, si és que hem arribat a algun lloc.

La pel·lícula, pel meu gust, hauria d'haver acabat amb la imatge que encapçala aquesta entrada, amb el Hanks inquiet pel destí d'un home que ha esdevingut gairebé un amic i preguntant-se si al capdavall no l'ha tret del foc per portar-lo a les brases. Aquells anys ja no eren els de l'estalinisme, dels disbarats del qual el mateix Abel va poder escapolir-se, i malgrat el mur mític els alemanys de l'est ja tenien ganes de ser considerats algú per l'oncle Sam. Tota una època molt ben reflectida malgrat que gairebé vaig sortir més enfredorida per l'ambient d'urbanisme decadent berlinès que no pas per la natura islandesa de l'altre dia.

4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Opino com tu, Júlia. La posada en escena i l'ambientació em semblen magnífics. Les interpretacions, molt bones, i els personatges rodons. Amb un guió molt treballat, com ens tenen acostumats els germans Coen. Amb una textura anys 40-50 que la fa propera als nostres gustos viciats. I un final que hauria estat molt millor com tu suggereixes.

Allau ha dit...

Molt d'acord amb el que tu dius. Només m'ha molestat una mica el maniqueisme que es tracten els comunistes en front dels americans i un final massa subratllat amb aquesta imatge del tren recorrent un Brooklyn idíl·lic en contraposició al Berlín glaçat.

Júlia ha dit...

Enric, d'acord doncs.

Júlia ha dit...

Allau, de tota manera això també ho trobo matisable i malauradament ja s'ha vist com era el paradís comunista, jo crec que els americanus també queden vistos de forma galdosa en molts aspectes, tampoc no es pot oblidar que la peli l'ha fet un d'allà i costa més parlar de la pròpia família que de la dels altres. El final ja dic que és el menys convincent, però, vaja, li perdono veient el conjunt.