2.1.16

CAP D'ANY, FESTES, CELEBRACIONS, TELEVISIONS I OBLIGACIONS SOCIALS


Ja he manifestat en d'altres ocasions la poca gràcia que em fa la festa de la Nit de Cap d'Any, reconvertida en Nit Vella i coses pitjors a causa dels costums assolits de forma subliminal. Si me'n puc escapar, me n'escapo, no sempre és fàcil. El dia 31 al vespre vaig anar a sopar a un restaurant del barri amb una colla d'amics, després s'havia proposat anar a menjar el raïm a casa d'algú i vam defugir la invitació argumentant que amb el sopar en teníem prou. Més d'un ens va mirar com a estranys éssers esnobs, però, com, i les campanades? 

En acabar de sopar, sense prendre cafè ni fer sobretaula, tothom va guillar amb una gran desesperació apressada per tal que no se'ls passés el moment sagrat en què s'havia de complir un ritual indefugible que gairebé sembla una superstició, tal i com l'interpreta un gran nombre de gent, no pas tota, és clar, car m'imagino que hi ha de tot en aquest món divers.

Algú m'explicava durant el sopar que això del raïm s'havia fet sempre. Era una persona més gran que jo, per tal crec que aquest sempre li dictava, de bona fe, la seva memòria imprecisa, la memòria és una facultat enganyosa, una potència de l'ànima, segons ens explicaven a doctrina, molt maltractada  de forma injusta per part de la pedagogia progre però que cal situar en el seu lloc i no fer-ne dogma. 

El Costumari d'Amades, publicat per primera vegada a principi dels cinquanta, no menciona el tema del raïm, cosa que vol dir que no devia ser pas rellevant, encara. Jo, de petita, no recordo que la Nit de Cap d'Any féssim res d'especial, sempre celebràvem més aviat els dinars, tant per Nadal com en aquest cas. Em temo que la celebració canònica es va massificar a causa de l'èxit de la televisió, i a través, ens agradi o no, de les connexions amb la Puerta del Sol madrilenya. No se sap ben bé d'on ve el costum però ni és molt antic ni era general, com tampoc ho era el Tió ni hi havia castellers a cada barri i a cada poble. 

Una de les versions més acceptades és allò dels excedents de raïm alacantí però es troben notícies més antigues sobre els orígens forasters de tot plegat. Aquest anys no hi ha hagut excedents de mandarines però alguns anys en què les collites havien estat abundoses s'havia intentat canviar els grans de raïm per grills d'aquesta fruita, sense un gran èxit, tot i que això de l'èxit va i ve. 

En tot cas, malgrat que hi he participat en manta ocasions, això del reveillon, el raïm, el cotillon, el cava a dojo, les despeses excessives, les disfresses de gala i la resta no em fa cap gràcia i sé de gent, gent gran, ja que de jove la perspectiva és molt diferent i els objectius de les celebracions també, la qual ben a gust se n'aniria a clapar però que creu d'alguna manera que aleshores faria una cosa mal feta, com quan, en d'altres temps, no anaves a missa el diumenge i senties que estaves en pecat.

S'ha estès el costum per part de sectors amb poder adquisitiu, que deuen ser més dels que sembla si faig cas del que m'expliquen i llegeixo, d'anar a passar aquestes festes a l'estranger. Si has anat a Nova York o París a celebrar el pas de l'any, encara que faci un fred que pela, et veuràs encara més obligat a immergir-te en la multitud i saltar i petonejar-te i desitjar-te de forma tòpica i típica bon any, doncs tens la despesa feta i no és una despesa modesta, més aviat al contrari.

Les festes que es fan a les ciutats amb motiu del canvi d'any són xarones, excessives, amarades de llumetes i aquest any, per una gran part d'Europa, controlades per munts de policies, en aquest cas molt ben acceptats fins  i tot pels nuclis de població més alternatius i poc amants de les forces de l'ordre.
No sé quan devia costar la festa a Barcelona, però em temo que una bona pila d'euros. Tant que ens queixem de les despeses municipals, sobretot quan manen els altres, i d'això ningú no es va queixar. En anys antics les campanades es van començar a celebrar a la Plaça de Sant Jaume, era un bon lloc, però devia esdevenir un cul de sac quan tot es va massificar tant. 

Un clàssic de la festa són els programes de la tele, que aquest any eren xarons com sempre i, encara més, a TV3 e nsvan omplir l'estona amb vídeo clips. La veritat és que enyoro altres temps en els quals l'originalitat nostrada ens va oferir programes divertits i intel·ligents de producció pròpia i no pas refregits ni apedaçats oportunistes. 
Durant una època més comarcalista les campanades catalanes es donaven cada any des d'una població diferent, encara es fa de tant en tant. Durant molt de temps en tenia cura la Mari Pau Huguet, que en alguna ocasió em temo que havia passat fred de debò, la parella masculina anava variant. He buscat pels arxius de la tele però alguns vídeos que hi havia d'aquelles campanades d'abans han desaparegut, misteris dels mitjans o és que potser algú vol esborrar les petges del temps huguetià, no ho sé.

Avui les presentadores van vestides de festa molt sovint, no cap que sigui Cap d'Any, ja he comentat el tema i no hi tornaré. Les bajanades que amollen les parelles campaneres televisives mentre esperen el moment estelar són d'antologia. Pel que fa a les campanades hispàniques, sempre es donen des de la Porta del Sol però l'any 73, un any d'esperances i inquietuds, es van donar des de la Plaça de Sant Jaume, per a tota la Pell de Brau. 

Qualsevol petita història, com aquesta de les campanades, els programes de la televisió i la parafernàlia ciutadana, ens explica molt més de tots nosaltres que no pas un manual d'història hispànica o llemosina. 
Mecano té una cançó molt popular i que ja s'ha incorporat al nostra imaginari sobre això de la Nit de Cap d'Any madrilenya. A la meva escola, com a totes, fèiem un festival nadalenc amb representacions i nadales i un any els nois i noies més grandets, en els gloriosos temps de l'EGB, els quals avui estan generant molts llibres nostàlgics destinats a regals per a les generacions que en van gaudir, van fer un muntatge extraordinari amb aquesta música. Sempre que la sento els recordo, disfressats, escenificant el que la cançó explica amb aquesta grapa i alegria adolescent que tan sols passa una vegada en la vida.  

A les primeres festes de Cap d'Any on vaig anar de joveneta, casolanes, parroquials, no tan tardanes com les d'avui, no es connectava amb cap indret concret per això del pas de l'any, ni tele ni ràdio, però algú de la colla tocava les dotze campanades amb un cullerot i una tapa de cassola, quins temps aquells, austers i intimistes!!! Tampoc no ens petonejàvem tant com ara, érem més puritans.
Se suposa que desitgem que tot sigui millor el proper any però la realitat és que un any més representa un any menys en les nostres vides i que no totes les coses milloren. De vegades anem endarrere com els crancs i hi ha anys horribles, a nivell individual o col·lectiu, com sembla que en una ocasió va expressar la mateixa reina d'Anglaterra, dama resistent i potser immortal, en llatí i tot. 

Ara ja tan sols queden els Reis i d'aquesta festa sí que en tinc records molt emotius tot i que crec que no és ben bé una festa de criatures sinó de grans. Els grans recuperem un passat mític i imaginari en els nous infants i crec que gaudim més els adults contemplant com els menuts obren els paquets que no pas els mateixos infants d'avui, aclaparats davant una abundància sovint excessiva que no acaben d'entendre. Les cavalcades de Reis també han canviat, avui no hi ha camells de veritat, tot són titelles, ni aquell estol de patges joves que eren els soldats de lleva disfressats, reconvertits per alguna fada ancestral en personatges de conte. 

Aviat hauran acabat les festes i tornarem a l'amable rutina dels dies anònims, sense festasses, ni menges excessives, ni maratons, ni solidaritats oportunistes, ni rifes diverses que ens fomentin la ludopatia, ni el primer anunci de l'any, en general de cocacola. És clar que al barri del costat serà la festa de Sant Antoni i al cap de poc temps més arribarà el Carnaval, una altra celebració que acull ximpleria a dolls i durant la qual sovint el fred és més intens que per Nadal, car ara, no ho oblidem, l'hivern no ha fet res més que començar encara que el gremi de l'esquí voldria neu a dolls des de la Castanyada. 

Però els dies s'allargaran i els bonics ametllers començaran a obrir la seva flor precipitada i tot ajuda a viure, que diuen. Al capdavall això de situar el canvi d'any en un moment determinat és una convenció com tantes, una construcció cultural més, què hi farem.




20 comentaris:

Francesc Cornadó ha dit...

Tot és una exageració comercial fomentada per les televisions, les institucions, els grans magatzems, les multinacionals i els polítics, tot amb la doble finalitat de buidar-nos la cartera i buidar-nos el cervell i aconseguir amb la buidor uns ciutadans acrítics.
Salut
Francesc Cornadó

Francesc Puigcarbó ha dit...

la tele engegada sense so que ningú la miraba, a les dotze les campanades, raïm i a la una al sobre, com déu mana. Tot això a casa de la meva filla mitjana i perque es veu que sha d'anar a algun lloc aquest dia a celebrar el no res. Per a mi, m'hauria quedat casa com una dia més que és el que és el 31 de desembre, sopar, veure el Intermedio i a dormir.
Aixo del raïm tambè havia llegit que venia d'un excedent d'Alacant, el pare deia que abans de la guerra no es feia, i que a la postguerra els primers anys tampoc, però tampoc ho recordava molt bé. Pero sembla que es va començar a fer la tradició (relativa) dels dotze grans als anys 50's

salut

Helena Bonals ha dit...

A mi no em molesten les festes, però no escric felicitacions de postal, no faig regals a tota la família i normalment no vaig fora, ni al restaurant ni a l'estranger. D'aquesta manera l'únic que faig és cuinar amb la meva mare i menjar coses molt bones. No hi veig res de dolent, ho prefereixo al costat de les persones que no cuinen mai.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, tot i que admeto que pots estar amb amics i passar-ho bé, jo també ho he fet, només que no m'agrada que 'm'obliguin' a haver de fer-ho.

Júlia ha dit...

Francesc, és el que dic, que tot va començar amb la tele i la Puerta del Sol, ens agradi o no.

Júlia ha dit...

Helena, cadascú les viu a la seva manera i tot té relació fins i tot amb el record de la tradició familiar, no vull semblar anti-festes, tot ajuda a fer que un dia sigui una mica diferent d'un altre, com diu una bona amiga, només que no m'agrada quan es torna 'obligatori', pots estar amb amics, família, passar-ho bé i tot això, un altre tema és que t'hagis de sentir frustrat si estàs sol i a casa, per exemple, no oblidem que les festes nadalenques concentren un nombre important de suïcidis, el mateix que el mes d'agost

Marta ha dit...

Penso que cadascú ha de passar les Festes com li vingui de gust, a on vulgui i amb quí estigui més a gust. Evidentment els temps han canviat i això ho sabem prou bé els que sóm nascuts a la postguerra. Cap època és millor que l'altra. Tot depèn de la situació familiar que un tingui. Actualment ens envolta una societat de consum que abarca tots els àmbits, però el que és bó és que ens adonem. Sóm lliures de fer el que ens agrada. Crec que és important la relació personal que tinguem amb els altres, potser és que amb els anys m'he tornat més tolerant.

Montse ha dit...

A mi, el que m'agradava més de la festa de Cap d'Any, era el ball de després de les campanades. Quan era petita, els meus pares, àvia i "tiets", amb els seus amics, ballaven fins ben entrada la matinada. Amb un "tocadiscos" "Telefunken", on anaven posant els discos que més agradaven a tothom (tangos, boleros, música "lleugera, tipus José Guardiola o Ramon Calduch"...) ufff, quins ercords! I jo no ballava, era massa petita. Però els veia ballar (i en general, tots ballaven amb molt de ritme i seguint la música). La "tonteria" del raïm em fastiguejava molt, perquè no m'agradava, el raïm! Avui en dia, aguantem fins a les 12 per menjar el raIm, amb uns amics, amb qui fa ja set o vuit anys que ho celebrem junts, però el més important és el sopar, lleuger, perquè tots passem dels seixanta, i la conversa, agradable i distesa. Mitja horeta després del raïm i la copeta de cava... com diu en Francesc, "al sobre"! Molt bon Any, Júlia!

Tot Barcelona ha dit...

he estado fuera por razones familiares.
Desearte que este año sea menos intrincado que el anterior, y que la salut te acompañe.
Miquel

Olga Xirinacs ha dit...

A casa sempre havia vist que muntaven una festa amb disfresses, es menjava el raïm i torrons i es ballava la 'conga' perquè teníem dos pisos que es comunicaven i podíem fer la roda.
Sé allò dels excedents de raïm alacantí, però també penso que la celebració devia venir d'abans, perquè em semblava molt arrelada, no ho sé.
Faig moltes felicitacions, ja les preparo a l'estiu. M'agrada tenir contacte amb els amics ni que sigui un cop l'any.
I ara que no he pogut muntar el meu dinar de cap d'any perquè estic malalta, l'enyoro de no dir. La iaia, amb qui jo vivia, ja el celebrava amb gran solemnitat. Visc perpetuant les herències, però no sé si algú em seguirà.
Que siguis feliç, Júlia, ni que dir-ho sembli una exageració.

Anònim ha dit...

Jo continuo fent el mateix de tota la vida i, curiosament, a les meves filles els agrada. Sopar familiar sense excessos (darrerament en un tatami d'un restaurant japonès, una passejada pels carrers deserts i silenciosos, raïm i torrons a casa i zàping a la tele. Ens encanta el kitsch, la cursileria i els refregits d'aquesta nit, i la lluita per veure qui treu la presentadora més despullada i el noi (i la noia) més justet. Ja veus. Sóc de tradicions i rituals.

Lectoracorrent ha dit...

El que mai he entès, de les presentadores de campanades televisives, és que el 31 de desembre vagin vestides com si estiguessin retransmetent el cap d'any a Buenos Aires o a Melbourne, amb vestits sense mànigues i grans escots. Pel que fa al raïm, jo el recordo de tota la vida, i la primera vegada que un cap d'any vaig ser a l'estranger, em va estranyar que no mengessin el raïm, perquè em pensava que era un costum que havia vingut de fora, com tants d'altres.

Júlia ha dit...

Marta, en tot hi té un pes l'itinerari sentimental de cadascú, l'únic que m'empipa és que sembli 'obligatori'. Jo sí que crec que hi ha èpoques millor que altres, per exemple, ara estem molt bé en molts aspectes i per a les dones, ara i aquí, és un temps molt millor, és clar que tenim tendència a rondinar, jo la primera.

Júlia ha dit...

Montse, quan ets petit els grans són un 'mite', he, he.

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel!!!

Júlia ha dit...

Olga, jo crec que ben bé no se sap, sembla que la tradició venia d'abans però era minoritària, pel que he anat llegint, com en tantes coses després es va anar generalitzant, el dinar de Cap d'Any era molt solemne però des que el jovent arriba tant tard de matinada, amb les noves modes horàries, em temo que ha anat de baixa. Les felicitacions i postals ni que siguin virtuals, a mi m'agraden, però ja dic, cadascú és filla del seu itinerari sentimental, jo abans les feia a mà, totes diferents, com veig que has fet tu, però ara ja tinc mandreta.

Segur que algú ens recordarà i, si no totes, algunes tradicions mantindrà d'aquelles que havia viscut amb nosaltres. Igualment, Olga, desitjar-nos coses bones no sobra mai, una abraçada.

Júlia ha dit...

Enric, és que la tele és una curiositat i reflecteix de forma esperpèntica el nostre present, ens agradi o no, a mi el kitsch també m'agrada però diria que aquest any ni això. Jo, ja dic, quan era petita només recordo la solemnitat del dinar de Cap d'Any fins que va arribar la tele i tots ja vam fer això del raïms, que no em fa gràcia, no hi puc fer més, tot i que si toca empassar-se'l, me l'empasso.

Júlia ha dit...

Lectora, hi ha teories que diuen que va començar a França però en sectors restringits, de vegades no és fàcil saber d'on vénen les coses.

Sobre els escots, pel Cap d'Any encara, però és que s'escotegen per donar les notícies, els resultats electorals i els programes més seriosos, deuen tenir les calefaccions a tota contaminació, als platós de la tele.

Unknown ha dit...

El pas del temps m'ha anat apartant de les convencions que, anys endarrere, ja em semblaven això, convencions a les que m'avenia perquè érem colla i buscàvem excuses per riure...fins que aquelles trobades varen començar a semblar cromos repetits on un any es parlava d'embarassos, l'altra de nets i més tar de certes malalties que, inexorables, venien a tocar-nos la família.
És per això que un dia vaig decidir que, com diu en Francesc, el 31 de Desembre és un dia com qualsevol altra. I jo hi afegeixo que si es treu gaire el cap, se sent massa xerinola sense to ni so.
Cada dia us desitjo un bon any. El que fa l'Helena amb la seva mare és incanviable però jo ja no hi sóc a temps.

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria, el que tu dius, de jove i amb la colla és una cosa i després n'és una altra, de tota manera els bons desitjos mai sobren però a mi si que em sobren els espanta-sogres i la resta.