4.1.16

ELS REIS DE FA CINQUANTA ANYS VAN ANAR AL MERCAT

Fa dies que buscava aquesta fotografia i ja l'he trobat. Està feta al pati del Mercat de Sant Antoni, recordo de forma una mica emboirada que vam fer molta estona de cua, amb la meva mare, per tal de poder donar la carta als Reis. Tot i que jo ja havia descobert feia algun temps el misteri de la festa ho vivia amb la mateixa il·lusió que en els temps de la ignorància. L'any 56, el de la fotografia, va fer molt de fred i el fred va durar força. Aquell any van instal·lar el famós  termòmetre de Can Cottet però he llegit que no va entrar en funcionament fins a finals de febrer i em sembla que acabat d'estrenar  va arribar a sota zero. 

La nostra percepció del fred que feia abans és enganyosa per molts motius, anàvem molt menys abrigats, les cases i les escoles estaven fredes sempre i no et treies el fred del damunt. Crec que aquell any va fer alguna nevada a Barcelona, però ja en els mesos de febrer o març. De forma habitual anàvem a portar la carta als Reis de Can Jorba, segons la meva mare eren aquells els autèntics i la resta, patges disfressats. Avui s'ha millorat l'escenografia i els Reis arriben el dia que toca, en general. 

En aquella ocasió potser no vam poder anar als magatzems de prestigi o potser allò d'haver-hi reis al mercat era una novetat, no ho sé. El meu germà era molt petit i estava absolutament meravellat, també el recordo saludant embadalit el Rei del Sepu, un altre clàssic de l'època, del costat del qual sorgien irisades bombolles de sabó. 

Can Jorba eren uns magatzems impressionants, no tan mítics com el recordat Siglo evocat en els records dels adults, en el qual s'hi venia el bo i millor i on fins i tot la dependència era atractiva, educada i eficient. L'incendi del Siglo els semblava a la meva família, amb la mort de Macià l'any següent, part d'una mena de negra premonició sobre els desastres que havien d'arribar a l'engròs. 

Les meravelles del Siglo pertanyien a aquell món estrany i desaparegut d'abans de la guerra, una època que de petita em semblava més llunyana i fantàstica que no pas en el present ja que el pas del temps durant la infantesa té un pes específic que després perd, amb el pas de la vida.

Can Jorba, que va competir durant uns anys amb el Siglo tenia uns sostres alts, uns ascensors magnífics i va comptar amb les primeres escales mecàniques d'Espanya. Quan s'ho van quedar els de Preciados vaig tenir un gran disgust, la veritat, i alguna llagrimeta adolescent se'm va escapar i tot. Encara trobo que el Corte Inglés va millorar l'aspecte de baratillo que els de Preciados havien aconseguit donar a un indret tan noble. Al Can Jorba de la meva infantesa et donaven un globus per cada cinquanta pessetes de compra i aleshores dels globus en dèiem bombes.

Quan feia el Comerç ens anàvem a examinar a l'Acadèmia Pràctica del carrer Pelai i sovint en sortir entràvem a Can Jorba i pujàvem a la terrassa. La memòria és molt personal i va lligada a la nostra història sentimental. M'imagino que si alguns dels meus alumnes de L'Hospitalet en algun moment veuen desaparèixer el Gran Via 2 o l'Ikea sentiran una pena infinita i potser els semblarà que aquells espais estaven allà des de l'inici dels temps.

El Mercat de Sant Antoni era un altre lloc meravellós, els del Poble-sec no teníem mercat i hi anàvem sovint i tot plegat era una mena de ritual que a l'estiu passava per fer una orxata, gran luxe, a la Sirvent del carrer de Parlament. El Mercat, els mercats en general, feien aleshores unes olors i pudors fondes, potents, que avui són difícils de recuperar. Així com dels globus en dèiem Bombes d'anar al mercat en dèiem anar a la Plaça.

També els encants de la roba feien una olor especial o potser és que de petit notés molt més les olors, els sons, els colors. El Mercat ara està en obres i crec que quedarà molt bonic i que tota la zona revifarà encara més. Espero veure'l acabat i gaudir-ne i m'agradaria que la meva mare també el pogués veure tot i que potser no li agradaria, ja que no serà el d'abans, és clar. Quan aprenia a llegir anava llegint els rètols d'aleshores, en castellà, de les parades i hi havia dues paraules que em sonaven molt estranyes i exòtiques: despojos i volátiles.

L'abric que porto a la foto és el de l'escola i no en tenia cap més, aleshores. Era un abric d'aquells que en deien de guàrdia-marina. Les festes de Nadal i, en concret, la de Reis, es vivien a casa amb força il·lusió malgrat les mancances de l'època, jo crec que hi xalaven fins i tot més els grans que no pas els petits i em sembla que encara és així. És com si es volgués recuperar d'adult el temps de la màgia i de la possibilitat de creure en uns miracles tan inversemblants. 

Durant un temps va estar pedagògicament mal vist enredar les criatures amb aquesta mena de rondalles tradicionals. També durant un temps la gent moderna es va passar al Pare Noel i l'arbre i els regals a l'americana. I ja no parlo dels progres que odien les tradicions que tenen una base cristiana i sempre ens volen encolomar allò del solstici.  Per sort avui tot conviu i els Reis han revifat i hem bandejat les teories pedagògiques excessivament racionals i les pors als possibles traumes en descobrir els secrets de la mitologia familiar. La veritat és que jo també he passat per èpoques iconoclastes en les quals em semblava que la coherència era un valor absolut i irrefutable però amb el temps et tornes més tolerant i passota.

No és aquesta la pitjor enredada que hem patit ni que patirem i al capdavall aquests Reis són uns Reis molt poc monàrquics, com si diguéssim. Per als camells escaladors es deixava, en general, pa sec en un cove, i per als Reis fins i tot una copeta de conyac damunt de la taula, cosa que avui semblaria gairebé un pecat.  Pel que fa a la nostra cultura cristiana, àdhuc catòlica, paga la pena conservar-ne allò que ens abelleixi lligat a la tradició i no buscar tres peus al gat sinó més aviat gaudir del que es pugui sense problemes, que la vida és molt curta per amargar-nos-la sense cap necessitat. Mentre no facis mal a ningú, que deien a casa.

15 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

no caldria que diguessis que eras tu, ho he vist de seguida. I el nen que seu a la cama del rei? abans aquests barretets o com es digui es portàven molt.

Que el reis et portin molts regals.

Júlia ha dit...

Ui, em pensava que havia canviat molt, Francesc. El nen és el meu germanet, te sis anys menys que jo.

gloria abras pou ha dit...

Jo vivia la festa a comarques. Els reis venien d'una masia que no veiem. amb seguici i lluminàries i carros de juguets...la mainada enarborava el fanal prescrit. Després els reis seien en un lloc adient a la plaça de l'ajuntament i la canalla desfilava davant dels seus somriures i una bossa amb tres o quatre caramels. Era la festa de la innocència.
Jo venia un parell o tres de cops l'any a Barcelona i mai n'he perdut la sensació d'estar en un laberint. Can Jorba m'agradava molt i em pensava que el dependent era l'amo i es deia "senyor Jorba" ja que aquesta era la lògica infantil dels infants de poble. Ni quan va ser Preciados ni el nou invent dit El Corte Inglés" varen tenir mai l'escalfor dels magatzems Jorba. Per cert, hauria jurat que les primeres escales mecàniques les tenia el Sepu...la memòria enganya.
Molt emotiva la teva recreació i entranyable el retrat.

Allau ha dit...

M'encanta comprovar que la Júlia ja estava perfectament formada i reconeixible seixanta anys enrere.

Júlia ha dit...

Glòria, pel que fa a això de les escales ho he trobat a Can Viquipèdia, suposo que és així, sobretot pel fet que Jorba era més antic. Recordo també un article d'Espinàs, quan Can Jorba va pasar als Preciados preguntant-se si mai en dirien 'Can Presiadus'. De fet anaves bé, Glòria, l'amo es deia Jorba i d'aquí va venir el nom, en canvi el senyor Corte Inglés no ha pogut existir mai, he, he. Jo em pensava que això de la cavalcada era de Barcelona i em vaig quedar parada quan el meu pare em va dir que al seu poble també en feien, Mieres, a la Garrotxa, i que venien del Torn i els anaven a rebre. És que no entenia que hi poguessin haver tants reis per tot arreu... realment és un miracle.

A mi Can Jorba m'encantava però ja dic, a casa sempre recordaven que El Siglo era millor...

Júlia ha dit...

Gràcies, Allau, uf, seixanta anys, ja puc estar contenta d'haver arribat fins aquí i haver pogut veure tantes coses i no haver vist guerres en directe.

Ramon ha dit...

Una vegada més, les coincidències entre els escenaris i circumstàncies de la teva infància i la meva són enormes. Tinc alguna foto d'aquella època calcada que la que publiques avui. Can Jorba, el Sepu i el seu Rei, Sant Antoni... jo però tenia un plus que feia que la vigília del dia de Reis fos una mica més especial. La cavalcada passava en aquells temps per sota de casa meva, pel carrer de l'Hospital. Els dos balcons que tenia el pis al carrer, s'omplien amb els meus cosins i amics de l'escola. Una experiència de la qual recordo els detalls amb absoluta fidelitat. Ara, quan amb els meus néts, encara innocents, vaig a veure la cavalcada, els detalls inesborrables per a mi estan en les expressions de les seves cares mentre veuen passar els seus Reis.

Lectoracorrent ha dit...

Can Jorba és també un referent de la meva infància. Hi havia un dia de la setmana (crec que era dijous) que regalaven globus a la mainada. Uns globus que, un cop a casa, els deixàvem anar perquè pugessin fins al sostre fins que anaven perden el gas i queien a terra.

Els meus germans i jo també dúiem un abric d'aquests de "guàrdia-marina". El 1956 va fer molt de fred, fins i tot es van glaçar canonades. Però és cert que la percepció del fred és diferent; ara no es deixa que la mainada passi fred. Com tu, jo també duia mitjons alts; els leotardos van arribar més tard i les nenes no duien encara pantalons. I els nens, encara que fos hivern i fes fred, duien pantalons curts. Recordo nenes de la meva escola amb panallons; jo en vaig tenir mai, potser perquè a casa no passàvem fred. Vivíem en un pis molt assolellat i petit i teníem una calefacció amb una petita caldera de llenya i carbó a la cuina. A mi m'agradava obrir aquella porta de ferro colat i tirar-hi carbó. Sovint m'havien de dir prou perquè després de sopar ja no se'n tirava més i es deixava que a poc a poc es consumís el carbó fins que el foc s'extingia. Hi havia una reixa per on les cendres s'escolaven a un calaix de la part inferior que es buidava de tant en tant.

Júlia ha dit...

Ramon, quina sort que passés per sota de casa, en alguna ocasió m'havien convidat a anar a algun balcó d'aquests privilegiats.

Evidentment quan a la família hi ha infants tot pren una dimensió molt diferent i tot es reviu. La vida és complexa però té moments molt amables i màgics.

Júlia ha dit...

Va ser un any molt fred aquell, Lectora, i crec que té la culpa d'aquesta percepció generalitzada de què 'abans feia més fred', però també recordo hiverns molt amables.

A casa tan sols teníem un modest braser i els penellons eren habituals, a mi em sortien als dits dels peus però a la meva mare també n'hi sortien a les mans i fins i tot se li obrien i infectaven però potser per amor propi no volia reconèixer que fos del fred i deia que era natural i cosa de la circulació, coses dels 'grans'. De tota manera els pitjors penellons van ser els de l'any 62, el de la nevada, vaig haver d'anar a escola amb una mena de sabatilles durant un temps perquè no m'entraven les sabates.

Tot va millorar amb l'arribada del que menciones, els leotardos, la possibilitat de portar pantalons les noies i pantalons llargs els nens més petits i també amb les xiruques les quals, pel que fa al calçat capaç d'escalfar, em van semblar un gran invent.

Els seixanta van portar molts canvis d'aquest tipus, més endavant també em van semblar molt pràctiques les botes altes, a més d'escalfar i ser boniques amagaven les carreres de les mitges.

Uf, ja tinc una edat.

Júlia ha dit...

Tens raó en això de què els dijous els regalaven, la resta em sembla que els donaven segons el que compraves, recordo allò que he dit de les cinquanta pessetes. Els dijous feien una mena de festivals a la terrassa, amb titelles, crec que la Nestlé ho patrocinava, al menys durant un temps i també crec recordar que a la terrassa hi havia algun animaló, un mico, ocells.

Marta ha dit...

UF tot el que expliqueu és exactament el que vam viure els infants d'aquells temps!
fred, panellons, Can Jorba, les cames a l'aire, etc. Recordo que la meva mare ens va fer unes caputxes que semblavem "enanitos". Llavors les mares cosien a casa les nostres robes i ens feien els jerseis a mitja. L'aprofitament era bàsic, tot ho reciclavem. Per sort, com diu la Júlia, no vam viure cap guerra, però si les conseqüències d'una economia minsa!

M. Roser ha dit...

Mare meva , quants records dels Reis de la infantesa i del fred que havíem de souportar; ara ens queixem, però jo fins els divuit anys , vaig passar la majoria d'hiverns a sota zero i no anàvem pas tan abrigats com ara, això sí, plens de penellons, als peus , a les mans , a les orelles i de vegades fins i tot, al nas...
També recordo Cal Jorba, perquè primer vaig conèixer els magatzems de Manresa i després els de Barcelona, tenien un segell especial i el Siglo...
Petonets.

Júlia ha dit...

Marta, jo també havia tingut una caputxa d'aquest estil, és cert, tot s'aprofitava i girava de l'inrevés i apedaçava, eren altres temps.

Júlia ha dit...

M.Roser, a les orelles també me n'havien sortit.

El Siglo, on ara hi ha CIA, es va fer després de l'incendi de l'anterior però mai no va ser el mateix, de magatzems n'hi havia uns quants, quan jo era petita, el Barato, SEPU, Capitolio, antics alemanys, el Águila... Can Jorba va ser el rei fins que va passar a mans de Preciados i va arribar el Corte Inglés.