26.1.16

L'ETERN UBU CAVALCA DE NOU I EN DIRECCIÓ CONTRÀRIA


Boadella carga con ferocidad contra el director de una sátira sobre él

Al Teatre Almeria, un d'aquests espais on es fan coses molt interessants de pressupost moderat, amb molt d'enginy i poca promoció es representa Ubúadella.  He de dir que no he vist l'obra però precisament vaig ser fa poc a aquest teatre a veure una altra proposta interessant, Xarnegos. Resulta que es fiquen amb el senyor aquest que fa anys va xalar d'allò més ficant-se amb l'aleshores president Pujol amb Un altre Ubu si  us plau, corria el ja llunyà 1995. Si la memòria no m'enganya, que també pot ser, crec que es va criticar molt que Pujol no anés a veure la cosa fins que hi va anar. Si només fos això rai, el senyor Boadella és un habitual de l'anticatalanisme visceral i dels programes de tele o reportatges en els quals aquesta visceralitat sura sense pal·liatius. 

Els polítics dels nostres temps han d'aguantar de tot i fer bona cara, fins i tot quan determinades produccions culturals que els deixen verds es paguen amb subvencions públiques, que ja és gros. Encara recordo quan en un d'aquells programes de La Trinca hi feien anar polítics i els feien fer tots els papers de l'auca, cosa que de vegades m'incomodava potser perquè sóc carca i velleta.

Fa uns dies es va comentar molt la brometa feta al senyor Rajoy, amb això de la imitació radiofònica. La imitació és una broma recurrent, els alumnes amb grapa imiten els professors i els de la faràndula s'han especialitzat en aquest tipus de coses, que sempre fan gràcia. Un dels elements de l'assetjament escolar és imitar algun company o companya de forma cruel i sarcàstica, per exemple.

Dir que segons quines gracietes mediàtiques no et fan gràcia o no et semblen correctes genera reaccions imprevistes, se suposa que ets un fatxa o coses pitjors. En això de les brometes no totes les víctimes són iguals i encara que sembli tot plegat molt guay hi ha gent amb qui ningú no s'hi fica o s'hi fica molt poc. Els polítics i polítiques són avui els imitats i caricaturitzats de més èxit, només cal veure els anys que dura el Polònia. 

És probable que molts actors i guionistes lligats a aquests programes o a les sèries inacabables desitgessin en d'altres temps fer coses de més volada, com aquell pare actor de l'obra d'O'Neill, però els temps no estan com per fer escarafalls a res. De vegades algú s'escapa però després ha de malviure fent el que pot i quan pot, un paperet a la tele que duri uns quants anys és gairebé una assegurança contra l'atur i tots ens fem grans.

Quan els qui es foten dels altres copsen que es foten d'ells, en general, s'emprenyen molt. El senyor Boadella, que ha dit penjaments de tothom a tort i a dret, en ocasions fins i tot de forma delirant, s'ha emprenyat molt. Pels diaris en podeu fer el seguiment i als de l'obra, alguns dels quals antics coneguts seus, els ha dit de tot menys guapos. Expliquen que el senyor Espada la va anar a veure i va marxar molt enfadat. Espero que tot plegat serveixi per donar publicitat a l'obra, per omplir el petit Almeria i per aconseguir que la cosa duri en cartell una mica més del que solen durar aquests muntatges. També ens el podrien passar per la tele i tot.

No són estranyes aquest tipus de reaccions, molts d'aquests periodistes de culte de determinats espais de les ràdios també s'han empipat en alguna ocasió, quan se'ls ha criticat, a ells, que són tan punyents i ocurrents. El que passa és que potser no són tan coneguts ni odiats com Boadella. En un altre ordre de coses, en alguna entrevista a un polític una mica espavilat, quan aquest respon una pregunta amb una altra pregunta, com ara, i a vostè, què li sembla? l'entrevistador o entrevistadora, que avui és la veritable estrella de les entrevistes quan ja té un nom i un prestigi, també s'ha posat a la defensiva, ep, que aquí qui pregunta sóc jo i ningú no n'ha de fer res, del que jo opino...

De periodistes, com de polítics, de mestres, de metges i de mossos d'esquadra n'hi ha de moltes menes. No sóc partidària de condemnar un sector professional a l'engròs, fins i tot una mateixa persona de vegades l'encerta i de vegades no. Durant l'època del Ubú-Pujol jo encara treballava i recordo com els sectors convergents de l'escola es van empipar i als sectors socialistes els van fer molta gràcia les bromes d'humor groller i gruixut, com ara allò de la Ferrusola s'ho fa sola. Avui mirar el senyor Pujol en perspectiva és difícil, no diré que no, però tampoc aleshores no es feien les mateixes brometes sobre ell que sobre d'altres més d'esquerra, les coses com siguin. Precisament des que ha passat el que ha passat ha desaparegut del camp humorístic amb tota la família, tot s'ha de dir. El mateix pel que fa al senyor Millet.

El món del periodisme mediàtic té molts elements corporativistes i quan a un periodista li passa alguna cosa greu acostumen a no dir-te'n res o a passar-hi de puntetes, i això els mateixos que en d'altres ocasions suquen pa en la vida de la gent desgraciada. Així és el món. Pel que fa a les bromes el millor és fer com qui sent ploure. Rajoy va reaccionar una mica així, a la gallega, després d'haver mostrat un tarannà fins i tot dialogant que va descol·locar els autors de l'invent.  La gent s'estranya de la filtració però recordeu que en temps comunistes un noiet va aterrar a la plaça Roja i que no fa tants anys algú es va colar al palau dels reis anglesos sense que se n'adonessin. Tots els murs tenen forats i totes les cortines, descosits. La gracieta ara rau en plànyer aquest senyor pel fet que sembla que ningú no el truca i que ho està desitjant, això segons els mediàtics de torn.

Boadella és el paradigma d'un personatge català recurrent i històric, el català emprenyat que se'n va a Madrid, ni que sigui amb una petita part de motius fonamentats, que aquí també es fan coses lletges entre capelletes. Un dels més famosos va ser D'Ors però també la Xirgu, avui tan lloada i evocada, va fer el mateix. I n'hi ha més, és clar, no tan coneguts. El que passa és que Boadella ha superat totes les expectatives i fins i tot m'estranyava que la gent de la seva professió, fins ara, no hagués intentat això del Ubúadella o quelcom semblant però potser passa com amb això que he comentat dels periodistes, és clar, que s'ha d'estar bé amb tothom i no tancar-te portes en època de vaques magres escèniques. 

Alguns enllaços per a interessats en les polèmiques pintoresques i teatrals, tot és cultura:

http://www.directe.cat/entrevista/462410/a-l-acabar-ubuadella-arcadi-espada-no-ha-aplaudit-i-ha-marxat-sense-dir-res

http://ferransala.com/ubuadella-viu-exiliat-a-iberia-on-te-un-carrec-cultural-i-lobsessiona-lopinio-que-deuen-tenir-dell-els-polonesos-els-seus-anteriors-subdits/


http://www.lavanguardia.com/cultura/20160122/301599117460/boadella-victor-alvaro-ubuadella.html


13 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Boadella, pateix la síndrome de Xenius, i ha acabat de bufó a la cort d'Esperanza Aguirre, potser víctima de la seva propia mediocritat ha trobat refugi a Madrid per sobreviure, i mira que ha acabat tenint raó en les seves crítiques a UBU Pujol, però aquest es tot el seu bagatge.

Allau ha dit...

Boadella no és cap mediocre. Li dec alguns dels majors plaers teatrals de la meva vida. Cert que tots són llunyans i, quan més va, més ximple es torna.

"Operació Ubú" la va fer al Lliure de Gràcia l'any 81 i en tinc molt bon record. "Ubú president" del 95 ja era massa facilota.

Júlia ha dit...

Bé, això de que ha acabat tenint raó, la crítica no era sobre el que ha passat després, precisament, però, vaja, Francesc, ara ja em temo que no pot defugir el seu propi personatge.

Júlia ha dit...

No ho era, Allau, però ara potser s'hi ha tornat i tens raó en diferenciar els dos Ubus, és que l'humor fàcil fa angúnia, al menys a mi. I el 81 no era el 95, és clar. Hi ha gent que fa estranyes peripècies vitals a la recerca de no sé ben bé què, en tinc uns quants al cap, però això no en desvirtua el passat ni alguns assoliments concrets, el que passa és que sempre es recorda més aviat la darrera etapa, la memòria és breu.

Miquel ha dit...

Con JÚLIA...crec que l´acerta:

".... tens raó en diferenciar els dos Ubus....", ".... el que passa és que sempre es recorda més aviat la darrera etapa, la memòria és breu....."
Salut

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Quan vaig anar a veure allò de l'Ubú dels Joglars, em sembla que era al teatre aquell del carrer Aragó, em va semblar una astracanada infumable. Cosa no gens estranya donada la meva intolerància amb aquest seguit de carallotets que diuen que fan "cultura" o "llibertat d'expressió" d'enfotre-se'n dels altres, precisament pel dèficit cognitiu que pateixen quan es miren al mirall.
Per cert, m'ha semblat llegir en algun paràgraf que deies senyor Boadella; d'acord que educació obliga, però tot i així en aquest cas,ho trobo d'una gran generosistat.

gloria abras pou ha dit...

Aquest post me'l llegiré una altra estona.
Dir-te que t'he deixat un altra comentari a l'anterior.
Salut!

Júlia ha dit...

Miquel, és que sovint llegeixo afirmacions diverses que fan que constati això de la memòria enganyosa.

Júlia ha dit...

Xiruquero, de tot hi ha a la vinya del Senyor.

Olga Xirinacs ha dit...

Aquests bufons dels progres, de la cultureta 'gauche divine', que fereixen els de casa, que es permeten festejar al Reyno i ser després admesos de nou a al poble d'espardenya per esgratinyar la taula dels pobres, mereixen menyspreu.
Això sí, sempre faran història perquè aquí ens avenim a tot i tenim memòria curta.
Una abraçada, Júlia.

Júlia ha dit...

Olga, som un país una mica raret, a sobre si no rius segons quines gracietes o no lloes determinat 'art' o certa 'literatura', passes per carca i ignorant i al capdavall és allò de que l'emperador va nu.

gloria abras pou ha dit...

A Boadella només l'he vist actuar a la televisió i m'ha semblat un actor molt notable. Ara bé, ell mateix ha esborrat el poc prestigi que podia tenir amb actituds d' "enfant terrible" que es mofa de la terra que el va veure néixer. A les seves Memòries "Memorias de un bufón" no es burla només de Catalunya sinó també de França on va aprendre art dramàtic. És un pobre noi captiu del seu ego i aquest captiveri ha ocultat el seu talent. Vaig conèixer la seva primera muller -ja morta- i creieu-me això ja seria post apart.
Salutacions Júlia a tu i a tots.

Júlia ha dit...

Glòria, jo crec que ara és ja presoner del seu propi paper i encara que vulgui no se'n pot escapar, entenc que la provocació potser és fins i tot necessària però ara ja ha perdut l'oremus, que diuen. La primera dona crec que era una actriu que es deia Català, no sabia que era morta. Jo també vaig conèixer algunes persones dels seus bons temps teatrals i amb gairebé tothom va acabar molt malament i no en tenen bon record però encara han estat prudents amb ell, fins ara, amb això de l'obra.