19.1.16

L'ORGIA: VEDELLA AMB BOLETS, FIGUES DE MORO I VENT TRAMUNTANAL



Fa poc van passar per BTV L'orgia, una pel·lícula que tenia una certa curiositat per tornar a contemplar però he de confessar que em vaig adormir sense acabar-la. Els anys no passen de franc per damunt de res. 

Quan per la tele feien algun dramàtic poc reeixit la meva mare acostumava a comentar: semblen els de la parròquia. Els de la parròquia eren els del centre parroquial on jo anava de joveneta. Durant un temps se'ns va cedir el teatret d'una parròquia propera per a les representacions de les tradicionals obres d'aficionats, en català i castellà. Era aquell un teatre d'aficionats fet amb una sabata i una espardenya, amb alguns actors que se'n sortien molt bé i d'altres que feien patir una mica, però tothom hi xalava força, en aquelles tardes de teatre familiar.  

Recordo títols com ara Pi, Noguera i Castanyer, fabricants de mobles una obra que he comprovat que també s'havia fet al Romea.
Doncs algunes escenes de L'Orgia em recordaven el meu teatre parroquial, i potser aquesta sigui una de les gràcies de la proposta. Un dels fragments més infumables és el de l'enfrontament generacional del personatge que fa Puigcorbé amb els seus pares petit burgesos. L'Orgia és com una trobada festiva de centre parroquial amb sexe tòrrid pel mig, un sexe amb poc glamour i amb un erotisme una mica esquifit i excessivament casolà. 

Entre sexe i sexe els protagonistes xerren, filosofen, prenen xocolata desfeta, fumen molt i canten coses que pertanyen al seu imaginari infantil, encara recent, com ara el Romance de la Reina Mercedes o tonades del Mes de Maria. Em pregunto què cantarà la gent de la generació dels meus néts en un cas semblant, segurament ja no ho veuré i, encara menys, al cinema. 
La generació de la gent que surt a L'orgia és una mica més jove que la meva, no gaire, però en pocs anys va canviar tot de forma contundent i definitiva i la paraula follar que ens era gairebé desconeguda més enllà de la seva relació amb la viticultura va passar a formar part del vocabulari actiu i una mica groller. 

Vam fer molta broma en aquella ocasió de l'estrena de la peli sobre les grans diferències entre aquells nois i noies agosarats i nosaltres, els reprimits maridats de poc, que tot just fèiem alguna festeta amb tandes de lents i para de comptar. 

Les converses sobre política i societat que s'amollen entre la colla avui fan riure però en aquella època semblaven profundes. La situació em va recordar una estrofa d'una cançó de l'enyorat Krahe, en la qual una antiga parella va amb un altre senyor i l'anterior, gelós, en diu penjaments imaginant-se la noia amb el nou amant:


Los cuerpos más calenturientos
tendrán, digo yo, que parar

al menos en ciertos momentos,
tomar alimentos,
en fin, reposar.

Son ratos en que uno conversa,
e, igual que me hacías a mí,
seguro que le hablas, perversa,
del Imperio Persa
y cosas así.

Si lo llego a saber,
las Memorias de Adriano te las compra Rita,
si lo llego a saber,
me enamoro de otra. De ti... ¡quita , quita!
¡Quita, quita, si lo llego a saber... !


Doncs sí, sembla que de tant en tant cal aturar-se entre tant de furor eròtic i xerrar de coses suposadament importants, com s'esdevé a la pel·lícula. Sempre he sentit curiositat per saber què ha estat de tants actors i actrius com hi van participar. Alguns van seguir treballant en el món del cinema, del teatre i continuen en actiu però d'una gran part no en sabem res i fins i tot trobo que estaria bé un documental complementari aclarint-nos què va ser de... He llegit reportatges d'aquest tipus a l'entorn dels actors de sèries mítiques com ara Verano azul.
S'explicaven alguns detalls sucosos com ara que Assumpta Serna, que aleshores es deia Rodés, es va canviar el cognom a causa de l'enfrontament amb el seu pare, empipat quan la va veure conilla, que dèiem ahir, a la pantalla gran. Molts noiets coneguts, de l'edat del meu germà, ço és, nascuts a partir de mitjans dels cinquanta, es van enamorar d'ella quan la van veure fent l'arlequí d'Antaviana, crec que en aquell mateix i esplèndid 1978. 

No vull ni pensar què hauria passat a les nostres llars familiars humils i convencionals si ens arriben a veure en aquella situació l'any 78. Amb el pas del temps et tornes comprensiva amb les generacions passades. Avui qualsevol pare o mare que tingui el nen o la nena a l'Institut del Teatre ja sap que es pot trobar amb una cosa així i per poca gràcia que li faci ho tolera i no s'hi posa pedres al fetge, al menys en teoria.

Aquella època va viure un esclat de disbauxa cinematogràfica amb nus integrals menats per gent de casa i també una altra allau de cinema català humorístic i distret, poc compromès, vaja. El sector del teatre i el cinema bullia però després van arribar els vuitanta i tot es va abaltir per moltes bandes i molts llençols es van perdre amb les subvencions, els clientelismes i la política local. I també va arribar la SIDA i les gresques col·lectives es van haver de controlar una mica més, al menys en aparença. Els vuitanta van ser una dècada decebedora per molts motius, la veritat. 

L'orgia continua sent una curiositat divertida, el jovent que hi surt pertany a una classe social mitjana, no semblen tenir massa problemes de subsistència, la veritat, i compten amb una casa molt bonica per fer la gresca, tot ajuda. Carme Elias encara lluïa el simpàtic granet al mig del front i Sílvia Munt, els llavis d'origen. 
Vaig veure la pel·lícula al Calderón de la Ronda. Barcelona ha tingut tres teatres, que jo sàpiga, amb aquest nom. La sala, relativament moderna, havia estat teatre, cinema, i en aquella època alternava cinema i teatre. Avui ja no existeix com tampoc no existeix el teatret parroquial on fèiem obres com aquella que he mencionat. Però es fa molt de teatre, es recuperen i obren petites sales i els joves i no tan joves s'espavilen i lluiten per poder fer el que els agrada i agraeixen fins i tot que els donin un paperet a La Riera o a Amar es para siempre. 
Els estudis teatrals, com d'altres que havien estat més lliures i menys titulats s'han academitzat en excés, què hi farem. Però  encara és aquesta una feina en la qual pots exercir sense tenir el certificat que t'acrediti tot i que potser arribi un dia en el qual serà també imprescindible passar per l'examen per tal de poder exercir ja que això de posar filtres corporatius és una constant en augment. 

Ahir Puigcorbé, que a L'Orgia s'alliberava anant per la ciutat en vespino i sense calçotets, era Fassman, per cert. I és que potser estem en una època en la qual el que ens fa falta són mentalistes, més aviat, i no pas actors reconvertits en polítics malgrat que tot sigui comèdia.


En tot cas L'Orgia és molt més que una pel·lícula catalana de poc pressupost i la primera cinta nostrada classificada 'S'. Ës el retrat divertit d'un temps i d'un país, amb totes les seves limitacions, aspiracions, dèries, misèries, pretensions, eufòries i migradeses. No todo ha de ser follar, cantava també Krahe però, de fet, he escoltat gent de la meva època com Àngel Casas, explicar que el va marcar molt més la repressió moral que no pas la política. Avui no ens podem explicar com va ser possible tanta tonteria i tanta moralina absurda. I potser ens vam conformar massa aviat, confonent el fet de poder veure sexe integral en les pantalletes amb una llibertat més generalitzada i seriosa.

Un altre títol emblemàtic d'aquells anys, aquest en castellà, és Asignatura pendiente on una parella que havia estat reprimida com la majoria vol recuperar,  sense èxit, el follatge perdut. De forma inevitable també aquí Sacristán hi fa d'hispànic emblemàtic.

Hi ha joves d'avui que no entenen la rància transició que ens van colar però crec que un cicle de cinema transicional comentat a fons els donaria moltes claus per comprendre el passat, ja que tot això ja és també memòria històrica. L'orgia es va passar també en castellà però la versió doblada, crec que pels mateixos actors, no l'he vista mai. 

La propaganda original amb allò de què la història era tendre com la vedella amb bolets, dolça com les figues de moro i folla com la tramuntana és tot un poema, ep. La promoció inclou un avís als pares que sospiten dels seus fills i un parell de faltes d'ortografia, com podeu comprovar. I és que amb el tema lingüístic es feia el que es podia i encara gràcies.

La poesia de la propaganda en castellà és també contundent i romàntica, tot i que a l'espanyola, hi surten la suave piel del conejo, la sabrosa morcilla i el dulce polvorón. Els paral·lelismes gastronòmic-eròtics donen molt de joc en el llenguatge popular i en els acudits tradicionals.

En aquells anys corrien històries diverses sobre pares que arribaven més aviat del compte un diumenge, a casa, i es trobaven amb una orgia com la de la pel·lícula, en algunes versions el pare de la criatura de la casa moria d'un atac de cor a causa de l'ensurt, ja que els pecats han de generar càstigs, per ser seriosos. Ignoro si la història provenia d'algun cas real però podria ser, fins i tot. Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos...

12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

El que més recordo de l'escena final de l'orgía, és PUIGCORBE en pilota picada damunt del vespino vermell. De l'assumpta Serna no ho sabia que s'havia canviat el nom pel que dius, em sembña que encara es als EEUU on va anar fent més o menys carrera. De totes maneres l'Orgia poc tenia de pel·lícula 'S' tot plegat hi sortia gent nua, que és l'estat natural de les persones, cal recordar que no és la nuesa, el vestit és impúdic, sobre tot camisa blau cel, coll blanc, corbata i ben enclenxinat amb gomina.

salut

Júlia ha dit...

Tot s ha de situar a l època, Francesc, si no li posen la S no la podien estrenar

Júlia ha dit...

De fet es va posar el cognom de la mare oerò també pot ser que semblés més 'universal,'

Anònim ha dit...

Doncs sí, un retrat divertit d'una generació i una societat molt menys oberta que no pas mostra la pel·lícula.

Tot Barcelona ha dit...

No la puc recordar, si el cinema Calderón, abans teatre, vaig veure "anillos para una dama" de Antonio Gala.

Júlia ha dit...

Miquel, jo també hi vaig veure algunes obres de teatre en aquella època.

Júlia ha dit...

Enric, era una societat molt diversa i la moralina anterior va fer que molts aspectes se centressin en el tema del sexe i en el suposat 'alliberament', de fet la peli mostra una part molt concreta d'aquella generació.

Unknown ha dit...

A mi em va divertir molt. La vaig trobar fresca i jove com una verbena de Sant Joan i en Puigcorbé conill i en bicicleta era tota una audàcia que feia riure molt i que, com que no ens escandalitzaven com haurien fet els nostres pares, feien que sentíssim un alliberament mental-sexual molt important.

Amb el teu permís, Júlia:
Francesc, Assumpta Serna ja fa molts anys que va tornar d'Estats Units. Es va casar amb un actor anglès amb carona de nena i ambdós varen muntar, a Madrid, una escola d'art dramàtic que, si no vaig errada, encara dura. Serna va aconseguir fa un parell d'anys que l'Art Dramàtic assolis rang universitari.

Salut a tots!

Francesc Puigcarbó ha dit...

gracies Gloria, li havia perdut la pista, si que recordava que s'havia casat amb un nordamericà, `però no que visquès a Madrid.

Júlia ha dit...

Glòria, en el seu temps va ser així però trobo que els anys li han passat factura.

El marit de Serna és escocés, puntualitzo perquè aquestes filiacions avui són importants, he, he. L'escola sembla que va molt bé. L'antic marit era l'americà.

Unknown ha dit...

Júlia,
L'antic marit Carlos Tristancho era extremeny -terratinent i actor-. Després va venir la relació amb Patrick Bauchau, actor belga casat amb Mijanou bardot germana de Brigitte. i per fi l'escocès.

Júlia ha dit...

Recordava el Bachau però no el Tristancho, tens raó, vaja que els xicots catalans no han tingut oportunitat, he, he.