29.1.16

MÒBILS AL TEATRE: CONTRA IRA, PACIÈNCIA

Resultat d'imatges de telèfon mòbil


Fa molts anys, a mitjans dels seixanta, va tenir molt d'èxit un llibret de Fernando Díaz-Plaja que s'ha anat reeditant, El español y los siete pecados capitales. Ara això de ser espanyol té poca requesta i potser se n'hauria d'escriure un altre sobre els pecats capitals dels catalans, o potser s'ha escrit i tot, qui sap. El llibre va generar imitacions i seqüel·les, com sol passar. L'autor, home cosmopolita i de gran cultura, en va dedicar un de semblant als francesos i un altre als uruguaians, ja que coneixia molt bé aquests països i a l'Uruguay és on va morir.

el español y los siete pecados capitales-fernando diaz-plaja-9788420656489

Un dels pecats capitals és la ira i amb un dels exemples inclosos en el llibre em vaig identificar temps després ja que vaig viure un cas semblant. Algú té un problema amb un altre cotxe, els dos cotxes s'aturen i es dos conductors surten decidits a dir-se de tot i més però aleshores s'adonen que es coneixen i la ira desfermada es converteix en alegria i companyonia. A nosaltres ens va passar això en una ocasió, al sortir del cotxe resulta que a l'altre hi anaven uns meus cosins i ja ens vam oblidar del motiu de l'empipada automobilística, no vam tenir cap interès en esbrinar qui era el culpable i ens en vam anar plegats a fer la cervesa.

Un dels objectes que avui genera més esclats d'ira és el mòbil, aquest mòbil que ens hem oblidat d'apagar bé, que mai no acabem de saber com funciona i que sona en un moment crític, en una xerrada, al teatre, al concert, al cinema, a l'església. Un precedent del so indiscret dels mòbils ha estat la tos, irritant a voltes, de vegades controlable i d'altres no. 

Fa pocs mesos vaig anar a un sopar oficial de les entitats del barri on s'atorgaven uns premis, tots ens coneixíem, més o menys. A l'hora d'un dels inevitables discursos, a un amic que seia a la meva taula se li va engegar l'aparell, es va posar nerviós, va creure que l'havia parat però al cap de poc temps li va tornar a sonar. Com que era un sopar amb coneguts la majoria de la gent s'ho va prendre molt bé, en broma, més aviat es va riure de la facècia ja que la situació era ben bé com un gag d'aquells que aprofitava Míster Been. Però estic segura que si el meu amic s'hagués trobat en un altre lloc i el telèfon no hagués estat el seu hauria reaccionat de forma condemnatòria i ofesa.

Quan el mòbil inoportú sona entre desconeguts es genera un excés d'ira massiva.  La persona afectada, assenyalada i contemplada pels assistents, es posa nerviosa i encara és més incapaç d'aturar el desastre. Els actors i directors de teatre, en general, són molt poc pacients amb el tema. Identifiquen de forma apocalíptica la situació amb una manca absoluta de respecte i de vegades he escoltat com ja d'entrada, abans de l'inici de l'obra, dediquen tota mena de penjaments previs als possibles pecadors.

Abans d'ahir vaig anar al teatre i dues o tres persones van caure en pecat. La reacció del públic i dels actors va ser desproporcionada i mancada d'aquesta ironia que havia estat virtut nacional i que avui s'ha convertit en broma grollera o en sarcasme poca-solta. Al cinema hi ha més foscor i es passa més desapercebut, al menys ningú des de l'escenari et pot posar més en evidència, però al teatre la cosa es complica. Una coneguda meva que no calla mai, ni al cinema ni al teatre, en una altra ocasió, en sentir al darrera un telèfon també va mirar malament el culpable i va afegir un desagradable, que no saben anar pel món?

Avui tothom porta mòbil al damunt i és fàcil que quan hi ha molta gent algun despistat o despistada es trobi en aquesta mena de compromís. Crec que cal ser tolerant i deixar que l'apagui o que surti de la sala per poder-lo apagar amb tranquil·litat, sense fer del tema un drama, la veritat. A mi hi ha coses que em molesten més com ara, al cinema, l'olor de les crispetes o el sorollet dels caramels desembolicant-se, caramels destinats, precisament a evitar o fer minvar la tosseta.

Si jo fos directora de teatre, durant alguna representació escamparia per la sala i per sorpresa un munt d'actors camuflats als quals se'ls engeguessin els mòbils de tant en tant, seria un efecte molt divertit, trobo. Potser algun dia es farà, car s'han fet coses semblants en ocasions. A l'inici de les obres sempre et diuen també que no es poden fer fotos però en un espectacle que vaig veure fa algun temps un dels actors va explicar al públic que podia fer totes les fotos que volgués i que les pengés a la xarxa, per tal de fer publicitat de l'obra.

A mi em diverteix de forma perversa que els actors s'empipin, no puc fer-hi més. Més enllà del so dels mòbils, quan anava a veure obres de teatre amb escolars una mica grandets, en aquestes sessions on les escoles omplen la sala i gràcies a les quals molts muntatges alimenticis es mantenen temps i temps en les cartelleres, m'havia trobat amb emprenyades que fins i tot havien propiciat que els actors i el director aturessin la representació i ens amenacessin, també als professors, quan molts de nosaltres érem innocents, amb no acabar la funció. Allò sempre em va semblar teatre dins del teatre, com una mena de performance inesperada i que avui, en la distància temporal, em sembla divertida.

Molta gent amb alta autoestima que s'ha dedicat a l'educació d'infants i d'adolescents, sobretot d'adolescents, t'assegura que els seus alumnes es comporten d'allò més bé en els teatres i museus però la realitat que he copsat no és ben bé aquesta, hi ha de tot i també depèn de l'interès que desvetlli la representació o l'activitat. Avui es pressiona el professorat perquè es passi mitja setmana al carrer, als teatres i als museus, però després hi ha poca corretja a l'hora d'aguantar el capteniment de personetes en edat moguda i amb les hormones en desenvolupament intensiu.

En una ocasió vaig llegir un article excel·lent del gran Fernando Fernán Gómez sobre el tema, criticava la tendència a això d'anar en grup escolar al teatre ja que havia patit en més d'una ocasió situacions d'aquest tipus. Recordo que deia, més o menys, que voler que un noiet escolti el monòleg de L'Alcalde de Zalamea amb atenció quan la seva primera intenció és poder fer manetes amb la nena del costat, era impossible. Vaig riure molt amb aquell article, era sincer i defugia la voladura de coloms que es fa sovint sobre l'interès escolar col·lectiu vers l'art de Talia. 
Anar en grup afavoreix el soroll, se la carreguen els escolars però els grups nombrosos de gent gran també fan de les seves. Una vegada era al Museu de la Ciència amb l'escola i van desembarcar uns autocars de jubilats comarcals. Allò va semblar la fi del món, apartaven les criatures sense manies i xerraven sense aturador i en veu alta, però amb la gent gran no s'hi veuen tant amb cor, les coses com siguin.
Els actors i directors han de tenir molta paciència, que és la virtut que s'oposa a la ira, i pensar que aquestes coses dels mòbils indiscrets són humanes, errades, despistes, relliscades de tantes com els humans fem al llarg de la vida, sense grans conseqüències. Potser a ells, en algun moment, quan vagin a veure els companys de professió, també se'ls dispararà el mòbil pel fet que estaran pendents de la trucada d'algú que  els pugui contractar, qui sap. La majoria de gent no va al teatre pensant que farà sonar el mòbil per tal de fer la punyeta als de l'escenari, la veritat.
Tot i que fer sonar el mòbil de forma col·lectiva seria una bona manera de protestar en ocasions a causa de la mediocre qualitat de l'obra o d'una actuació deficient dels actors. En d'altres temps eren molt més freqüents els xiulets, les protestes, les picades de  peu o els crits en contra d'un autor, d'un text. De vegades la competència subvencionava les protestes i això havia fet fracassar moltes coses de forma malèvola. 
Avui el públic de teatre és, en general, pacient, s'ho empassa tot en silenci per avorrit que sigui, la veritat. També les crítiques són pietoses pel fet que és freqüent que tothom es conegui, en aquest món cultural nostrat, i no saps mai de qui t'hauràs de refiar. Per això paga la pena que els de la faràndula no es prenguin massa seriosament aquestes musiquetes del nostre temps i facin com qui sent ploure. I és que avui el mòbil, segons per a qui, sembla ben bé un estri del dimoni, com ha passat amb d'altres novetats que ja són història o arqueologia industrial. Escolto dir tantes bestieses sobre mòbils, internet, xarxes socials i la resta que de vegades penso que provenen d'un altre món, el de la nostàlgia romàntica idealitzada de forma enganyosa. Acabo aquí, que em truquen.

9 comentaris:

Miquel ha dit...

JÚLIA: He leído a trapujos tu escrito. El nieto, mi señora, una llamada de Vodafone y las ganas de ir ha hacer pis (pi-piiiii dice que así se llama , mi nieto9, me han impedido hacer la lectura de una forma natural y razonable.
Volveré e leer tu entrada, pero coño ¡¡¡, hoy me es imposible..¡¡
Es que de verdad los Dioses se me han conjurao en contra, de verdad ¡¡¡.
Te tengo presente. Y decirte que, y a lo que iba, aquí las personas del teatro somos en general respetuosas. Nadie dice nada aunque suene un mobil...Nadie se queja, ni los actores ponen mala cara.

Una anécdota: Misa por mi cuñada, fallecida hace medio año (una tia de cojones, entre nosotros, tan buena persona que no hay palabras por aqui); a lo que voy, en medio de Kirie...suena un teléfono. Iglesia de Santa Teresa en el Carmelo, pa que quede clarito....joder...JODER...no para de sonar...Se para la encíclica. Nos miramos. TODOS nos miramos...El cura ( que no sacerdote), mete mano al bolsillo, agarra el te´lefono movil y lo desconecta...
Acabada la misa le dije lo que pensaba. Pero eso ya es otra historia.
Un abrazo

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Júlia, tota andròmina té una doble cara, com la vida. Tot depèn de l'ús que en fem, oi?

miquel ha dit...

Ja no em cal fer el post, tu l'has fet molt millor.
Per cert, fa anys que no em sona el mòbil, a mi em vibra, i com em vibra! :-)

Júlia ha dit...

Teresa, és ben bé així!!!

Júlia ha dit...

Sí, Miquel, jo normalment també el tinc així però sempre se'm pot passar en algun moment que aquell dia 'soni' quan no toca.

Enric H. March ha dit...

Tens raó. I no sé a què deu ser deguda la poca crítica del públic a obres que no tenen prou nivell. Jo diria que no hi ha la mateixa cultura teatral de fa unes dècades.

Pel que fa a portar escolars al teatre, cert que té riscos però... i què? També cal adaptar-se al tipus de públic. Quan les companyies eren ambulants i havien d'anar de poble en poble assumien el risc de trobar-se amb un públic no gaire entès o poc predisposat a veure segons què. Es nota que ja no dormen a la palla.

Jo no dic que no s'hagi de tenir paciència amb qui li sona el mòbil. Però, què vols que et digui... És una qüestió d'educació. Tant que soni com compartir públicament les converses. No vull posar-me com a model de res, però jo sempre el duc en silenci: no em dóna la gana d'estar disponible per a tothom. De tant en tant miro si hi ha res important, i si he de parlar, m'aparto discretament.

Júlia ha dit...

Enric, entenc que molesti, jo també el porto en silenci, però, mira, l'amic que comento del sopar és molt seriós i li va passar i ens pot passar a tots, no se sap mai, per això crec que cal tenir corretja si en mig de tanta gent algú 'rellisca'.

Hi ha aspectes de més mala educació que molesten més i són intencionats, la veritat.

Tot s'ha massificat i hi ha molt i poca crítica seriosa sobre res, teatre, literatura, encara més, tampoc te'n pots refiar de la suposadament seriosa car hi ha molts interessos editorials, de grups mediàtics... ja es veu qui guanya els premis, amb mèrit o sense, en això hi ha de tot, els que 'ja' surten a la tele o treballen als diaris o ràdios.

Sobre les escoles i les anades massives a tot, també grups d'adults, és una tendència que té pros i contres i és el que toca, però aleshores els dels museus i els qui fan les obres de teatre també n'han de ser conscients, del públic que tenen.

Lectoracorrent ha dit...

Jo puc disculpar que algú oblidi silenciar el mòbil en un lloc on no hi ha advertències demanant que es desconnecti o se silenciï, però quan una veu en off ho o un cartell o foto a la pantalla ho han avisat, entenc que hi hagi qui s'emprenyi, especialment actors, músics o conferenciants (els actors de la pel·lícula no poden queixar-se). I a mi mateixa, tot i que no digui res per no fer més enrenou, també em molesta.

Hi ha diverses tipologies de persona a qui sona el mòbil on no hauria de sonar. La persona que ha oblidat desconnectar-lo i s'avergonyeix i el para, surt de la sala corrent o respon en veu molt baixeta dient que no pot parlar i a continuació el desconnecta. N'hi ha que, tot i sent ben clar que el so surt de la seva butxaca o bossa, fan com si no sentissin res fins que el so s'atura (no sé si per vergonya o per cara dura). I hi ha qui tot i sabent que el mòbil ha d'estar desconnectat, passa de l'avís i respon a la trucada sense cap tipus de vergonya, indiferent a les molèsties que pugui causar.

Per sort, jo faig servir molt poc el mòbil per parlar (el meu ús és principalment wahatsapp, consulta del temps d'espera del bus, correu, twitter, facebook) i si alguna vegada m'oblido de desconnectar-lo, és molt poc probable que em truqui ningú. A més, el porto amb un volum tan baix, que de vegades, segons on em trobi, ni jo mateixa el sento.

Júlia ha dit...

Lectora, precisament del que m'he adonat és del que comentes, el despistat de bona fe es troba molt incòmode i el qui no té educació passa del que li diguin, una mica com a escola amb els alumnes.