22.2.16

APOCALÍPTICS, TANMATEIX. INTEGRATS, NOGENSMENYS.




Els obituaris espontanis són d'allò més curiosos i pintorescos. La mort d'Umberto Eco m'ha portat a llegir planys davant dels quals no puc evitar esmerçar certa ironia, però encara no m'he ensopegat amb poemes que li hagin dedicat, cosa que sí han fet amb Muriel Casals. Els fervors multitudinaris m'anguniegen una mica i molts  difunts, si els fos possible, potser defugirien tanta comèdia. Ara bé, igual que l'ambient s'escalfa es refreda i l'oblit passa el ribot de seguida pel damunt de desconsol col·lectiu.

Eco formava part del nostre imaginari, és clar, però crec que era més que res gràcies al Nom de la Rosa, novel·la que més d'un va llegir en diagonal, no ens hem d'enganyar. Jo recordo debats sobre el llibre a l'hora del pati, a l'escola, un company meu una mica outsider es va entretenir en traduir els fragments en llatí. Després va venir la pel·lícula, diuen que a Eco no li va fer el pes, però crec que era prou digna si s'òbvien comparacions odioses i recurrents. Els títols novel·lístics de després no han tingut la mateixa acollida ni la mateixa grapa.

El fet és que Eco ens sonava ja en un altre context, gràcies a aquells Apocalíptics i integrats que van formar part de les nostres aspiracions obreres de modernitat intel·lectual. Crec recordar, tot i que la memòria és enganyosa, que vaig llegir-ne la primera referència en aquella revista juvenil paradigmàtica, enyorada i extraordinària, de vida breu i tan avançada al seu temps, Oriflama. Gràcies a aquella publicació fins i tot em vaig casar ja que es publicaven notes per fer colles i tot això, i en una d'aquelles colles ens vam conèixer amb el meu marit de tota la vida. En aquella època érem un munt de  gent jove pel món nostrat, ara tots aquells jovenets som vells o gairebé. M'ha sorprès comprovar que Eco, quan va publicar aquell llibre, era més jove que no pas els meus fills ara. 

L'esquelet temàtic del llibre es pot fer extensiu a moltes situacions del passat, el present i el futur. Jo diria que potser fins i tot hi ha unes èpoques més apocalíptiques i unes altres més integrades, en el fons és allò del barroc i el neoclàssic, que es van alternant. Ara estem en una època apocalíptica, segons la meva modesta opinió. L'esquema l'he trobat aplicat a coses ben diverses, com ara l'estat actual de la llengua castellana, fins i tot. El llibre es pot trobar amb facilitat per la xarxa i també podem llegir moltes valoracions i interpretacions a l'entorn del contingut. La viquipèdia resumeix la qüestió de forma clara. 

Citar Eco i alguns altres donava categoria. En un treball que vam fer a magisteri, amb una companya, vam citar Marshall McLuhan abans no sortís a la cua del cinema de la pel·lícula de Woody Allen, i vam quedar d'allò més bé. La informació, en aquell cas, la vam treure d'un número extraordinari de El Correu de la Unesco, dedicat a l'educació, lluminós i optimista. Citàvem molta gent de forma una mica frívola, la veritat: Marcuse, Althusser, qui com es sabut va acabar matant la seva dona l'any 80, quan ja res era com havia estat abans, ni tan sols nosaltres, els joves lectors de l'Oriflama, revista que ja havia desaparegut de mala manera feia un parell d'anys. 
Per a mi, l'Eco reconvertit en novel·lista ja és tota una altra cosa i pertany a un altre temps. L'èxit del Nom de la Rosa, flor que continuaria sent una rosa si tingués un altre nom, va tenir a veure, també, amb què el gènere negre començava a despuntar sense ser tan aclaparadora com ara la seva presència a les llibreries. No crec desvetllar res desconegut si evoco el procediment criminal del frare assassí, allò de posar verí als llibres per tal que en sucar els dits amb saliva i passar les pàgines les víctimes fessin moixoni. Avui seria aquest un mètode poc eficaç, poca gent fa això de sucar-se els dits, però en temps dels meus avis era força habitual. Tant és així que en alguna novel·leta barata de la meva adolescència ja havia trobat crims realitzats amb aquest mètode tan expeditiu i llibresc.

Això dels apocalípticis i els integrats va provocar molta broma entre el jovent inquiet, sobretot quan es volia fer barrila a l'entorn dels pedants de torn. En tot cas molts personatges coneguts, apocalíptics o integrats, del sector mediàtic que siguin, passen a formar part del nostre imaginari sentimental i els lliguem a evocacions íntimes tot i que hagin ignorat absolutament la nostra existència, i amb la seva mort s'emporten un bocinet de la nostra anònima vida mediocre. Siguin Umberto Eco o Lola Flores.


9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

era una mica espés, però el nom de la rosa a mi em va agradar. Amb ECO em passa com amb Vázquez Montalban, M'INTERESSA MÉS EL PERSONATGE, L'ARTICULISTA, QUE L'ESCRIPTOR.

Francesc Puigcarbó ha dit...

A Muriel Casals, li vaig escriure un haiku, ara, no se pas qui pot escriure un poema dedicat a Umberto Eco, com no sigui la muntanyolenca.

Júlia ha dit...

Francesc, com que no l'he llegit tot ni en profunditat no puc opinar, el mateix pel que fa al que menciones, que també tenia les seves ombres. Pel que fa a dedicar poemes a qui sigui, només m'inspiren les persones més properes i encara, els personatges públics cada dia els tinc tots menys sacralitzats, sap greu que morin, com tothom, és clar, però més enllà d'això...

Allau ha dit...

M'agradaven molt els seus articles de premsa que en una època es van publicar a La Vanguardia, crec. Les seves novel·les posteriors a la de la rosa han estat criticades a bastament (dono fe que la del cementiri de Praga era un pestinyo); però jo guardo bon record d'El pèndol de Foucault, que era una premonició d'internet i l'excés d'informació que comporta. Potser la rellegiré.

Júlia ha dit...

Allau, aquest i d'altres autors són, pel meu gust,millors en distàncies curtes i articles o xerrades que no quan fan llibres, amb el del pèndol em vaig avorrir molt i ja no he continuat. Però no sé què hi veuria ara, és clar.

La Vanguardia té la grapa de fitxar aquests articulistes i per això no te'n pots escapar mai del tot.

Enric H. March ha dit...

Eco és un personatge tan inabastable com en boca de tothom. I a ell suposo que ja li anava bé. Hi ha Eco per a tots, per això trobem comentaris de tota mena. Segur que el seu "ressò" quedarà per sempre.

Júlia ha dit...

Enric, és d'aquells que tothom en parla encara que no hagi anat molt més enllà del Nom de la Rosa, n'hi ha molts així i són els que tenen èxit en el camp que sigui...

Lectoracorrent ha dit...

A mi, l'Eco novel·lista no m'interessa massa, potser perquè com més va menys m'agrada llegir novel·les. (Excepció: El nom de la Rosa, que vaig trigar molt a llegir perquè semblava que era el llibre de moda i perquè no el volia llegir traduït) En canvi, l'assagista, semiòleg, comentador polític i de la societat del seu temps, m'entusiasma i l'he citat en diverses ocasions. Espero la sortida del llibre amb el recull d'articles publicats a L'Espresso que havia preparat. A Itàlia havia de sortir al maig, però diuen que n'avançaran l'edició. El llibre que va escriure sobre com fer una tesi doctoral ha estat molt útil a diverses generacions de doctorands. I vaig trobar també molt interessant el que va dedicar a la traducció.

Júlia ha dit...

Lectora, a mi també m'està passant això amb les novel·les, en aquest cas el novel·lista ha amagat l'assagista, no és l'únic cas, i també, com hem comentat abans un bon articulista. Però va patir una certa frivolització assumida i potser fins i tot buscada, en part.