26.2.16

LLAPIS DE COLORS D'UN MÓN EN BLANC I NEGRE



Avui fa anys que va morir el dibuixant Caran d'Ache. Havia nascut a Moscú, el 1858, i va morir a París el 1909. De família francesa, les guerres napoleòniques el van fer venir al món tan lluny dels orígens familiars. Va ser un notable caricaturista, editor, fins i tot constructor de joguines de fusta. Amb una colla d'intel·lectuals i artistes va pertànyer a la Lliga de la pàtria francesa, tots eren anti-Dreyfus i el que avui en diríem d'extrema dreta tot i que valoracions diverses que es poden trobar per la xarxa els titllen de moderats. 

Una cosa no té a veure amb l'altra, encara menys en un país com França, que tot ho sap abduir i reconvertir segons toca i convé, a major glòria de la pàtria, vaja. L'artista es deia, en realitat, Emmanuel Poiré. El seu pseudònim artístic el va manllevar del rus, diuen que li va posar un amic. Karandach en rus significa llapìs, pel que he llegit, ve del turc, i en el seu origen voldria dir pedra negra. El llapis sembla avui un instrument modest i inofensiu però va ser un gran invent, sembla que dels italians, tot i que es va anar perfeccionant de pressa, al llarg del temps. Quan anava a les classes de dibuix i pintura de l'Escola de la Dona la professora Carme Esmerats ens va explicar molt bé els origens i desenvolupament d'aquest estri avui imprescindible, o potser ja no tant amb el desenvolupament de les noves tecnologies aplicades al camp de l'art i l'escriptura.


De tot plegat jo no en sabia ben res fins fa alguns anys i de petita Caran d'Ache era el nom d'uns cobejats llapis de colors que tan sols estaven a l'abast de nenes de l'escola privilegiades. En recordo una en concret que tenia parents a França i una situació una mica millor que la de la mitjana. Posseïa una capsa de llauna de la marca, que li havien regalat aquells parents, i rumbejava d'allò més. No deixava aquells llapis a ningú i els vigilava a fons, les desaparicions de material escolar si badaves eren una plaga. Aquells colors, a més a més, si es mullaven, ni que fos amb saliva, servien fins i tot de pintura. A les botigues del barri aquella marca ni tan sols no es trobava. 
Els millors, segons creença generalitzada, dels que es trobaven al nostre abast, eren els Faber, els quals eren accessibles en moments importants de la vida, com ara en algun matí de Reis, quan el context permetia francesilles. Hi havia una altra marca intermitja entre els Faber i els modestos Alpino, més baratets però les puntes dels quals es trencaven amb facilitat, eren els Galatea. Dels Faber i els Galatea he posat imatges que he trobat per la xarxa però que no són pas les que recordo. Els Galatea del meu temps tenien a la tapa una bonica dama muntada a cavall i vestida d'amazona. Galatea em semblava i em sembla un nom preciós i evocador, no entenc que no  tingui més èxit a l'hora de triar noms per a les nenes del present. 


Els Alpino han millorat molt, avui hi ha una gran oferta de llapis de colors, de  tots preus i amb variacions diverses, que se sumen als plastidécors i el retoladors i a un munt d'estris per pintar. Però la possibilitat del consum ha fet que, com tantes coses, perdessin la màgia del temps de l'escassedat. I això que jo no em puc queixar, el meu pare tan sols havia tingut una petita capseta de colors i havia cobejat sempre un estoig d'aquests en els quals hi ha colors, llapis, goma, maquineta i estris diversos.

Avui tot just s'estrena tot i encara gràcies. Els llapis de colors del meu temps s'aprofitaven al màxim, fins i tot de vegades guardàvem les puntes trencades per pintar. Encara, durant els meus primers anys de mestra, recollia del terra els llapis perduts i n'omplia capsetes. Les paperetes sobrants de les trobades electorals, que s'acostumen a fer a les escoles, s'aprofitaven per a dibuixar-hi pel darrere. Les coses van canviar molt i en els darrers anys en actiu cada curs s'estrenava de tot i existien capses farcides de colors encara en bon estat que gairebé no es feien servir. Fins i tot fa anys havia vist fer llapis de cera per pintar, de forma artesanal, amb cera, colorants i gomes que servien de motlle.

Cadascú és fill del seu temps. Les capses de colors per estrenar tenen un encant especial, amb el seu ordre entre tonalitats, i de vegades m'he de reprimir per no comprar-me'n més, he de dir que en tinc unes quantes. No és que als infants d'avui no els facin il·lusió però tampoc no és el mateix, per a molta gent, menjar pa amb pernil avui que menjar-ne fa cinquanta anys. Les tapes de les antigues capses de colors, a més a més, eren evocadores, sobretot les que comptaven amb muntanyes suïsses i verds boscos al darrera. 

Aquells paisatges eren llunyans, exòtics, durant un temps també van sortir calendaris amb làmines de paisatges suïssos que després la gent humil fins i tot emmarcava i conservava. Quan es va poder anar a Suïssa en un viatge organitzat aquelles muntanyes dels calendaris van perdre pistonada i és que ja deia Terenci Moix, més o menys, que cap ciutat és com la que has imaginat ni cap amor com aquell que cobejaves sense èxit. Els dibuixos que somniaves pintar amb els llapis de colors nous mai no sortien prou reeixits, ni tan sols tenien la tonalitat dels models que et presentaven en els quadernets tradicionals. Una cançó on la capsa de colors té una màgia especial és El niño y el canario, en aquest cas la capseta té un destí poètic, trist i nostàlgic.



20 comentaris:

Ramon ha dit...

Quants records ens porten els llapis de colors. Avui, a través dels que fan servir els néts torno a reviure aquells primers dibuixos acolorits de la primera infància. De tota manera, el que a mi em va impactar és l'obra d'un artista sensacional virtuós amb aquests estris senzills però capaços de crear móns fantàstics. Aquest artista es deia Manuel Carnicer Fajó. Era molt amic de la família de la meva mare i vam gaudir en les seves nombroses exposicions a galeries d'art de Barcelona. Com a mostra, t'envio aquest enllaç: https://es.wikipedia.org/wiki/Manuel_Carnicer_Faj%C3%B3#/media/File:HOMENAJE_A_GRETA_GARBO.jpg

Júlia ha dit...

Amb els néts ho revius tot, Ramon, amb els fills ja passava i ara encara més, ara em miro el pintor que m'indiques, gràcies. Tinc l'excusa per comprar joguines que em fan gràcia a mi, he, he.

En una ocasió al Museu Marítim vaig veure una exposició extraordinària no sé si d'aquest mateix o d'un altre que també utilitzava tan sols aquests estris.

miguel ha dit...

Quins records... La infantesa de tots i totes sempre estarà associada a aquestes eines de treball de l'escola. Jo sóc dels colorins Alpino. Per a mi eren els millors. Sempre tobàvem a faltar un color que fora el més adient per pintar la carn. Tot plegat en fèiem servir el color taronja. Però ara n'hi ha colors més semblants.
M'ha agradat molt aquesta evocació.

Júlia ha dit...

L'absència del color carn,Miquel, va ser tot un greuge durant anys, ara, al menys als plastidecors, hi és, i en pintura el pots fer barrejant taronja i blanc, abans et limitaves al color rosa o taronja pintant fluixet.

He de dir que la professora que menciono era molt en contra d'això de 'color carn' car deia i demostrava que el color de la carn és molt divers... tenia raó i nosaltres ens referim, més que res, a 'la carn dels personatges dels contes'.

Tot Barcelona ha dit...

Ostras...si que recuerdo este lapicero de metal que sólo llevaban los niños que tenían un cierto poder adquisitivo ¡¡
Ahora me he enterado de más cosas, ya ves. Después de tantos años.
Gracias
Salut

Unknown ha dit...

Aquells estotxos de Caran d'Ache amb trenta sis luxosos llapis, com bé dius, només estavan a l'abast dels nens suposadament rics.
Al principi, els reis em portaven Alpino fins que els vaig escriure dient-los que se'm trencaven de seguida. Varen venir els Galatea i no eren gran cosa més. Els Faber eren els millors del ventall de senzills però arribar als Caran d'Ache...

miquel ha dit...

Ah, els Alpino! -no vaig passar d'aquí- , objecte de desig de Reis. No importava que en les comparatives amb altres nens els meus dibuixos no tinguessin futur, eren meus i eren meus els colors en barreges impossibles. I l'olor de la fusta dels llapis sobretot en passar per la maquineta, i les ondulacions dels flocs...

Júlia ha dit...

Miguel, de esta época me ha quedado el gusto consumista por los objetos de papelería...

Júlia ha dit...

Glòria, els Faber tenien molt de prestigi i els Caran d'Ache, com he explicat, no els tenien ni a les botigues properes, de Faber sí que en vaig tenir en alguna ocasió, crec que existia alguna altra marca que he oblidat.

Júlia ha dit...

Miquel, començar a fer punta al llapis i que anés minvant sense remei em produïa una immensa i irreversible tristor.

Per cert, entre el que avui en diríem llegendes urbanes, crec que sovint producte de la imaginació infantil de les conegudes, n'hi havia una que repetia una companya d'escola quan era petita segons la qual si guardaves les restes que quedaven en fer punta i les llençaves al foc sortien tot de joguines, per sort no vaig gosar provar-ho mai, és clar que el meu foc també era modest, la carbonilla de la cuina.

Júlia ha dit...

Posats a evocar... recordo els primers dibuixos que vaig veure fets amb retolador, els va fer una amiga que en acabar l'escola va anar a la Massana i ens va enviar unes postals de Nadal dibuixades amb aquells estris que crec que al principi es deien d'una altra manera, no sé si feltres o una cosa així.

A una bona pel·lícula sobre escoles, n'hi ha moltes de lamentables, Ça commence aujord'hui, recordo que fan una festa del color aprofitant les restes de colorant dels retoladors esgotats.

Júlia ha dit...

I l'olor de fusta, llapis i la resta, inoblidable, olor d'escola cent per cent.

Anònim ha dit...

Els Caran d'Ache eren mítics, però ens havíem de conformar amb els Alpino. Jo tenia la sort que el meu oncle, que era com un germà gran perquè ens portàvem pocs anys) era delineant i interiorista i podia aprofitar les seves puntes de llapis i les aquarel·les amb què pintava els esbossos dels projectes. Tinc la impressió que ja no es pinta com abans, que els nens ja no fan ús de la pintura més enllà dels aspectes didàctics escolars. Potser no els cal acolorir una realitat que ja els arriba prou maquillada.

Montse ha dit...

Recordo quan, amb tota la cura del món, treia els llapis de color de la capsa i ordenava els colors a l'estoig (amb aquelles gomes blanques, recordeu? intentant guardar l'harmonia, però posant "el lila" i tota la seva gamma, al costat dels blaud, perquè m'agradava molt més el conjunt obtingut. Altres vegades, el lila anava a parar al costat del gris i el negre.

Les capsetes de 24 colors eren les meves preferides! No recordo totes les marques, però els Alpino s'emporten la palma, de les capses de colors que m'havien portat els Reis.

Els plastidecor sempre em vansemblar colors ligth! (digue'm antiga)

Montse ha dit...

Llàstima que no es puguin arreglar les errades com al facebook... m'he deixat una part del parèntesi i blauD volia dir, evidentment, blauS

Júlia ha dit...

Montse, els primers plastidecors eren una mica 'durs', el que sí m'ha agradat sempre molt tot i que embruten, són les ceres, avui hi ha una gran varietat per tots els gustos i butxaques i m'adono que tot té moltes possibilitats però, ah, aquell encant dels llapis de colors del passat... 'ese, no volverá'

Júlia ha dit...

Enric, em temo que la nostra percepció d'infants, joves i vells, és molt parcial quan no hi tenim relació diària i constant, crec que sempre hi ha hagut de tot però cal pensar que pintar el que fos amb llapis barats era una de les poques distraccions a l'abast, en aquells temps sense mòbils ni gairebé teles. Certament, avui tot és més acolorit, potser, al menys, en aparença...

Lectoracorrent ha dit...

Els Alpino eren els més populars perquè eren els més barats, però de seguida es "fonien" perquè no paraves de fer-hi punta. Una mica com aquestes impressores barates, però que els paquets de tinta no duren res. Tota la meva il·lusió eren els Caran d'Ache, que sempre em mirava als aparadors de les bones papereries. Al final en vaig tenir una caixa, però va ser quan ja era gran i estudiava a la universitat. Hi havia una assignatura de zoologia que el professor feia molts esquemes d'animals a la pissarra i feia servir colors diferents per als diversos sistemes i aparells (nerviós, circulatori, digestiu...) i per al dibuix de l'animal. Primer vaig comprar-me un bolígraf molt gruixut, que tenia molts colors, però al final vaig tenir la caixa dels Caran D'Ache i em va fer tanta il·lusió com si encara fos aquella nena que es mirava les caixes metàl·liques d'aquella marca a l'aparador de la botiga del carrer Portaferrissa.

Júlia ha dit...

Lectora, efectivament els Caran d'Ache tan sols es trobaven a algunes papereries 'de categoria' el mateix que les plomes estilogràfiques bones, ep, un altre objecte de desig. La Parker era el 'súmmum' i també dins de la mateixa Parker hi havia diferències entre unes i altres, encara queden nostàlgics que les aprecien.

Sense ser la universitat recordo que els mestres antics, al menys uns quants, sabien dibuixar molt bé i de tot a la pissarra i tenien aquells cobejats guixos de colors, per Nadal fins i tot ens els deixaven, a escola, per pintar dibuixos adients a la celebració.

Quan vaig començar a treballar encara havia de fer molts mapes i dibuixos a la pissarra, avui aquest art també s'ha perdut, hi havia làmines i mètodes editats, dirigits als mestres i professors, amb mostres de dibuixos diversos per fer a la pissarra.

Ai, sembla que parlo de la prehistòria...

Júlia ha dit...

A mi tot això de papereria encara em fa certa il·lusió i de vegades m'he de reprimir per no comprar, sobre tot perquè després no ho faig servir tant com havia pensat.