7.2.16

DES DEL PONT DE BROOKLYN


Eddie Carbone ha tornat, en aquest cas, al Romea, en una interpretació d'Eduard Fernández molt personal i la qual, pel que he llegit, ha desvetllat opinions diverses. Fa anys que no he tornat a veure la pel·lícula de 1961 que va protagonitzar el gran Raf Vallone. Vallone va ser un gran actor, aquest es va considerar un dels seus millors papers. Malgrat això crec que no se'l recorda tant com a d'altres grans italians de la seva època. 

Tinc la percepció de què en la majoria de les versions que s'han fet de l'obra es dóna poca importància al personatge de Rodolfo però en aquella pel·lícula Rodolfo era un jove i atractiu Jean Sorel. I és que un Rodolfo amb poca grapa fa malpensar sobre l'elecció de la noia, sobretot quan l'oncle turmentat és, en la majoria de casos, un senyor de bon veure.



En català vam poder gaudir d'una versió inoblidable al TNC, ja fa nou anys. I és que el temps passa molt de pressa i jo mateixa m'he sorprès de què fes tant de temps d'aquell muntatge, fins al punt que en veure que la programaven vaig arribar a pensar: si fa quatre dies ja la van fer al TNC

Aquella versió era molt diferent de la del Romea, amb un esplèndid repartiment en el qual destacaven Toni Sevilla, en un dels millors papers que li he vist mai, Pepa López, excel·lent i, sobretot, Carlota Olzina fent de Katherine. He llegit fa poc un comentari en un diari amb el qual coincideixo en alguns aspectes, sobre tot pel fet que cal anar al Romea oblidant les versions anteriors ja que aquesta és força diferent. 

La parella jove de la nova versió grinyola una mica. Eduard Fernández fa un Eddie molt al seu estil, que pot semblar passat de rosca en algun moment si no es volen entendre les intencions d'aquesta versió i del director de l'obra, Georges Lavaudant,  fer minvar el clima de tragèdia de gran volada per deixar la història en un marc més proper i quotidià. Mercè Pons fa una Beatrice menys temperamental que Pepa López però també està molt bé. 

No és fàcil acostar-se sense prejudicis a aquests clàssics moderns. Miller situa l'acció durant els anys cinquanta però molts aspectes de la situació que planteja ens són ben propers avui. Les passions encara trasbalsen la gent, només cal llegir els diaris. Eddie Carbone és un bon home, treballador, amb autoritat a dins de la família i que no vol acceptar ni entomar el que li passa però que resulta arrossegat per aquesta passió incontrolada.

La versió del Romea potencia la figura de l'advocat, convertint-lo en un cronista del drama, un drama que es veu a venir i que no es pot aturar de cap manera, com passa amb tantes coses de la vida. També hi ha una variació en el desenllaç, aparentment de poca importància però que en té força, respecte la mort del protagonista, en aquest cas assumida com a sortida a la seva situació. De fet, aquesta variació del final ja s'havia triat en d'altres versions de l'obra, a la pel·lícula i també en una versió operística. Vallone, que va fer el Panorama al teatre, en moltes ocasions, la preferia ja que donava una dimensió diferent del protagonista i les seves motivacions.





Panorama des del pont va ser una obra que fa anys vam escoltar per la ràdio i veure per la televisió on Eddie va ser en una ocasió Julio Núñez, un actor molt atractiu, ja traspassat i que ens agradava molt, a les noies. La neboda era Victoria Vera, cosa que fa la situació ben comprensible. De fet l'anècdota central no és original, parteix de l'atracció que pot sorgir en molts casos entre un home gran però no pas vell i una noia joveneta, sobretot quan la proximitat familiar els uneix de grat o per força. 

Tenim obres com Misteri de dolor o La Malquerida on el tema és si fa no fa, en un altre context i amb desenllaços encara més tràgics. En la vida real vaig conèixer fa anys el cas d'un oncle del veïnat que va fugir amb la neboda i en el famós  atracament del Facerias a un meublé de luxe expliquen que també hi havia un oncle i una neboda els quals van enxampar in fraganti.


El personatge de Katherine és important, no tan innocent com sembla, un personatge que ha de madurar al llarg de l'obra, força complex. Potser per això a la seva protagonista actual li manca alguna cosa, una mica de moderació en aquests entusiasmes exagerats, mentre que a Rodolfo li passa a l'inrevés, una mica més d'entusiasme no li aniria malament. Però tot això són detalls petits que potser en d'altres representacions ni es podran copsar ja que la grandesa del teatre rau en què cada representació és diferent i la que vaig veure ahir no és pas la que veuran un altre dia els nous espectadors. 

Les millors obres de Miller sempre són actuals,  s'han convertit en clàssiques i en veurem sempre versions noves que potser no ens faran oblidar les antigues però que ens obriran noves visions sobre la història que se'ns explica. El Romea porta ja un temps amb una programació variada i remarcable, amb el valor afegit de l'espai, un espai ple d'història, clàssic, amb bona acústica i de mida humana. Ahir els actors i el director van ser, amb justícia, molt aplaudits. Aquí podeu llegir una ressenya més acurada sobre aquest Panorama sobre el pont.

7 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Estupendes cròniques, Júlia. No he vist ni llegit mai aquesta obra. potser ara seria el moment ja que, malgrat alguns defectes que exposes, l'espectacle sembla engrescador i explica -l'argument el conec- una història tremendament humana, realista i quotidiana.
A mi en Raf Vallone només m'agradava com actor de repartiment. No l' he pogut oblidar mai fent de galán de Sarita Montiel en pel·lícules ben prescindibles malgrat les cançons, tan maques.
Mai passaran de moda les obres que ens mostrin com a protagonistes les passions humanes. El teatre grec clàssic no hauria prosperat ni tampoc les comèdies i, sobre tot, les tragèdies de Shakespeare. Continuen existint els Èdips, les Medees, els Otellos, els Hamlets i els Eddie Carbone o els Harry Loman.
Quin bon teatre!

Júlia ha dit...

A Raf Vallone el va perjudicar sortir amb la Montiel, en canvi no va passar el mateix amb d'altres, com Maurice Ronet, jo crec que és un gran actor i paga la pena recuperar-lo, aquí feia un gran paperàs, Glòria.

Personalment em va agradar més la versió del TNC però la del Romea és bona i interessant i té la gràcia d'oferir una lectura una mica diferent.

Vallone va ser un home polièdric i interessant en moltes coses, en d'altres ocasions he escrit sobre ell. Va ser militant a la resistència, periodista en publicacions d'esquerra, director de teatre i d'òpera, un home interessant en molts aspectes i que va acceptar també papers en el cinema diversos i de vegades no estaven a la seva altura però això era i és freqüent. També va ser un bon futbolista de jove, al seu país el van condecorar l'any 94 per la seva trajectòria, va estar casat durant quaranta anys amb una molt bona actriu que es va dedicar després a la família, Elena Varzi, van tenir tres fills, crec que alguna de les filles és també actriu. Va tenir un rotllet amb la Bardot, això sí.

Per a saber-ne més,que diuen:

http://www.poro.it/rafvallone/index.htm


http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2015/07/ulls-culpables-i-cinema-negre-per-una.html

Júlia ha dit...

Volia escriure més sobre l'autor, Miller, però hi ha molta teca i ho deixo per a una altre entrada.

gloria abras pou ha dit...

La filla de Raf es diu Eleonora Vallone i és actriu si no ha plegat.
Serà interessant que escriguis sobre Miller. Fa anys vaig llegir la seva estupenda autobiografia de la qual, de vegades, n'he transcrit fragments al blog, especialment els que fan referència a la seva relació amb Monroe. Jueu, comunista i home de talent, valdrà la pena que quan et vingui de gust ens en diguis la teva.
Un petó, Júlia.

Júlia ha dit...

Ho penso fer aviat, Glòria, en alguna ocasió he escrit alguna cosa sobre ell però de forma puntual i inserida en un altre tema.

Cornèlia Abril ha dit...

Això de les versions dóna per molt. I parlar d'alguns actors, també. Podríem parlar d'Arthur Miller durant mesos i no ens l'acabaríem!

Julieta, vols passar pel blog de la Cornèlia?http://corneliaabril.blogspot.com.es

Júlia ha dit...

Cornèlia, per sort no hi ha temes que tinguin final, com va dir algun escriptor sobre les novel·les, no s'acaben s'abandonen.

Ara hi passo.