21.2.16

EL CAS JOAN PERA I EL PAÍS NOSTRAT

Tot i que els gustos són diversos i els prejudicis habituals crec que ningú que passi pel Goya no podrà deixar d'admetre que Joan Pera fa una sublim i inoblidable interpretació de L'Avar de Molière. Si en algun moment fa de Joan Pera, cosa inevitable en un actor del seu rodatge professional, en molts moments també ens oblidem de què és Joan Pera, fins i tot de què és la veu de Woody Allen, i trobem o retrobem una interpretació divertida i inquietant, la comèdia eterna, podríem dir. Al capdavall Núria Espert o Flotats fan sempre molt més d'ells mateixos, encara. Joan Pera té al voltant un molt bon equip, compta amb una bona traducció i una bona direcció i entoma un paper protagonista allunyat dels tòpics que l'envoltaven des de fa anys, potser pel fet que ell mateix va optar per esdevenir un actor popular i estimat per tot tipus de gent en lloc de voler ser un divo.

Joan Pera ha estat un d'aquests casos habituals en el país, estimat i poc valorat pels entesos, de més jove es deia que imitava Capri i potser era que més aviat que l'homenatjava. Capri va ser també contemplat de cua d'ull per les elits teatrals, molts d'aquells i aquelles de les elits d'abans han estat oblidats i de Capri se'n recorda molta gent i algunes frases dels seus monòlegs han passat a ser patrimoni immaterial de la llengua quotidiana. 

A Joan Pera el van fer inaugurar TV3 i ell mateix ironitzava sobre el fet de què després ja no el van tornar a cridar per fer res, llevat de cosetes puntuals i breus. Tampoc el cinema no l'ha sabut aprofitar, més enllà de Forasters. Es va muntar la seva paradeta incombustible amb Paco Morán, i els anys van passar. En una ocasió el seu fill actor, en una entrevista a tots dos, li recriminava que de tant en tant no fes coses com ara La mort d'un viatjant. La menció em va semblar adient car Pera seria un Loman extraordinari, aquest homenet gris i tràgic, amb trets d'ironia amarga i una doble vida mediocre qui, no obstant, té una grandesa immensa i una humanitat incombustible amagada en el seu mar de mentides quotidianes.




No fa gaire vam poder gaudir d'una magnífica obra d'O'Neill, gràcies a la grapa de FOCUS en endegar programacions teatrals. El personatge que feia Mario Gas era el d'un actor que havia fet diners repetint un paper comercial que li havia servit per sobreviure amb comoditat, més enllà de la tragèdia familiar estripada que l'envoltava. Somniava sempre en un possible gran paper que el redimís Pera no necessita redempcions però veient L'Avar vaig pensar en aquella obra i en aquell actor fictici. El nostre país i potser també tots els altres han tingut sempre una cultureta oficial en el prestatget i fins i tot una altra cultureta extraoficial i se suposa que provocadora i agosarada, etiquetada com d'esquerres radicals,  en un altre prestatget. Però hi ha hagut un gran nombre de gent en tots els camps que no ha estat a cap prestatget ni li han volgut i s'ha hagut de construir el prestatge propi. Com deia Jardiel Poncela, un altre gran outsider, si vols que parlin bé de tu t'has de morir, i així va passar una mica en la valoració que es va fer de Joan Capri, per exemple. De tota manera ni tan sols sempre és així i les lloances obituàries duren quatre dies.

Una actriu que també s'ha buscat la vida com ha pogut és Amparo Moreno. L'altre dia en un d'aquests petits canals que no són ni seran trènding tòpic de res però que tot sovint ens ofereixen informacions i converses interessants em vaig ensopegar amb Moreno, entrevistada per Julià Peiró. L'actriu es queixava de què als jubilats se'ls cobri en excés si volen fer alguna coseta més, un fet absurd que afecta escriptors, modistes, velletes que ensenyen a fer puntes el coixí i lletraferits que guanyen premis literaris de poca volada, un abús, vaja. Recordava els temps en els quals ens va sorprendre amb Shirley Valentine, una obra que va fer bolos a dojo i aplegar aplaudiments per tot arreu. Ara es troba al petit teatre Sèneca, teatre dedicat a espectacles infantils que enguany acull obres per a adults, i on interpreta Recurso de Amparo.  

Moreno no es queixava tan sols d'això sinó també de l'oblit en què tenen a determinats actors programacions con ara la de l'inefable Nacional, un teatre que és de tots i que paguem entre tots i que, per tant, hauria d'acollir tota mena de propostes. I també es queixava del tracte que dóna a tanta gent la televisió, de les repetitives nòmines de les horribles sèries de capítols inacabables, en les quals sembla que malviuen molt bé tants bons actors resignats  a fer el que es pugui i tots els papers de l'auca. 

Es queixava de tot plegat amb aquesta irònica bonhomia que ha estat sempre patrimoni de gent com Joan Pera, avui Avar inoblidable en aquesta posada en escena del Goya, i ja era hora també, de poder tornar a gaudir d'un Molière. Sí, ja sabem que els problemes no els tenen tan sols els actors, autors, directors. Els tenen persones que escriuen, cuinen, cusen, pentinen o canten sense cap mena de ressò mediàtic important, potser sempre ha estat així, el món és com és. Hi ha molta gent fent de tot i fent-ho bé i el pastís és petitet i a sobre cobren aquest IVA desproporcionat tot i que les entrades per al futbol -del Barça- són molt més cares i mireu, sempre omplen el teiatru, aquests.

12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

PERA és un gran actor, em posa nerviós, però es que tambè m'hi posa Woody Allen, que en gran part a Casa nostra és qui és gràcies al doblatge de Pera. Quan a Paco Moran li recordo interpretacions memorables de Casona a estudio 1, a la Sirena varad per exemple.

Júlia ha dit...

Aquí no posa nerviós, Francesc, està extraordinari i el paper li va a la mida, gran categoria. Sí, Morán també es va acomodar, no és fàcil sobreviure en qualsevol feina i si trobes una fórmula que funciona, doncs...

Tot Barcelona ha dit...

Me apunto a la recomendación de ir a ver la obra.
Gracies
Salut

Júlia ha dit...

No recomiendo, Miquel, 'comento', que 'tot són gustos i moments'.

Eso se lo oí decir una vez a Jaume Figueras sobre cine, que el no quería recomendar nada sinó que 'hablaba de películas', pues eso... Ventaja para nosotros: el teatro está cerca de casa, se puede ir a pie. Para mi eso también cuenta, ahora.

Enric H. March ha dit...

No l'he vista, però sí un trailer", que em va agradar molt. El Joan Pere és un actor de molt ofici.

Júlia ha dit...

Cert, Enric, i aquí posa l'ofici al servei d'un personatge de més volada que els habituals.

Tot Barcelona ha dit...

OK ¡¡
Gracies de tot cor ¡¡
Salut

gloria abras pou ha dit...

De jove, quan començava a ser conegut a casa nostra, jo pensava que Joan Pera era el nostre Dustin Hoffman perquè físicament no semblen gaire diferents.
L'he considerat sempre un actor malaguanyat però, ja fa anys, vaig entendre que cinc fills costaven molt de pujar i que per això mateix s'havia hagut d'apuntar a un teatre popular que, a mi, no m'entusiasma. La seva parella escènica, Paco Morán, mai no em va semblar un bon actor. A saber per què li donaven tants Estudio 1. Fins i tot va fer d'Apol-lo amb amb aquella cara que semblava una ganyota i, per damunt de tot, la seva penosa manca de talent.
Curiosament dius que Pera hauria fet molt bé en Loman que, com deus saber, Hoffman va representar amb molt d'èxit a Broadway.
M'agradaria que L'avar signifiqués la tornada de Joan Pera al teatre seriós, còmic o tràgic. Ara ja té els nen crescudets.
Salut, Júlia i parroquians!

Júlia ha dit...

Crec que són sis, els fills, Glòria, Pera també té un germà poeta poc conegut. Es curiós això de Hoffman i Pera i el viatjant... Morán eran molt histriònic quan feia coses serioses, això sí, per valorar-lo des del present hauria de tornar a veure'l fent alguna obra de l'Estudio 1, espai enyorat i prova del que hauria pogut estar la tele...

No sé si Pera seguirà per aquest camí o retornarà al teatre divertit, popular i comercial sense maldecaps afegits, suposo que no depèn tan sols d'ell sinó de com està el panorama, una mica galdós per a la gran majoria, em temo, espero que l'èxit de L'Avar ajudi.

Per cert, vaig veure Hoffman fent Loman en cinema però era, de fet, gairebé teatre filmat, també vaig veure l'obra per un gran Sacristan en una d'aquelles revifalles que fa de tant en tant el pobre i emblemàtic Teatre Principal. També la vaig veure pel Boixaderas, també estava molt bé, i diria que fins i tot per algú més, tot un clàssic modern, com el 'Panorama'.

Júlia ha dit...

Per no parlar de la peli dels primers cinquanta, amb Fredrich March, m'agradaria tornar-la a veure.

gloria abras pou ha dit...

No he vist la pel·lícula de Frederich March. Tantes coses no he vist. La versió Boixaderas era molt perfecta però ell m'arriba a carregar. Una veu bella i ben gestionada que passa de Shakespeare a anunciar cotxes i neveres. Sí, ja sé que el doblatge està molt ben pagat i els temps són difícils però Jordi Boixaderas -terriblement pedant- és carregós.

Júlia ha dit...

Glòria,jo fa molts anys i ja no em recordo de res, de la peli. Sobre Boixaderas, d'acord, també em passa amb la Vilarasau, per això 'Infàmia' no em va fer el pes. I han anat 'a més'.