15.2.16

LLADRES, SERENOS, POLICIES, METGES FORENSES I INVESTIGADORS PROFESSIONALS O AFECCIONATS

Durant un temps havia arribat  a agafar una certa mania a això que en diuen gènere negre. Les setmanes negres van sorgint com els bolets quan plou i molts escriptors de novel·les normals, tasten el gènere ja que saben que té sortida i està de moda. També els autors i autores novells miren de fer alguna cosa amb morts i misteris. Passa també amb la novel·la històrica, de vegades ambdós gèneres es barregen i així tenim la novel·la de misteri històrica. En tots els gèneres hi ha bo, mediocre, suportable i lamentable però tot passa pel sedàs quan està de moda. 

Els pioners en el gènere, a casa nostra, no se'n van sortir, ja sabem que Pedrolo en va ser un, i que va intentar allò de La cua de palla sense arribar a poder-ne treure una setmanada digna. És clar que la col·lecció acull llibres molt diversos i defugia els esquemes tradicionals en molts casos. Més endavant van sorgir d'altres col·leccions negres com la de La Magrana, on es van publicar títols de Maria Antònia Oliver o Maria Aurèlia Capmany.

L'esquema tradicional, amb un gran nombre de variants, és aquell d'uns quants sospitosos, pistes diverses, algunes de les quals inútils o falses, i un final inesperat resolt sovint de forma apressada. També és habitual que sorgeixin pel mig fets del passat que s'expliquen amb comptagotes. Em pregunto d'on ens ve, als humans, l'afició, diria que ancestral, per les històries de sang i fetge i les intrigues que les acompanyen. En el temps en què es va començar a publicar La cua de palla el gènere més valorat era allò que en deien realisme social. Aquest gènere ha sabut convergir amb el de misteri i així avui les temàtiques nostrades incideixen en coses com ara la violència de gènere o la corrupció política.

Una cosa freqüent és comptar amb un personatge que va sortint a cada llibre d'una prevista sèrie policíaca, la seva vida personal en ocasions és també objectiu novel·lístic. De la vida personal de Poirot en sabíem poca cosa però del senyor Brunetti en sabem força més i la seva família i coneguts i saludats se solen implicar en les narracions convencionals de l'autora les quals, pel meu gust, han perdut pistonada i grapa al llarg del temps i n'he llegit alguna d'infumable tot i que a l'escriptora se li atorguin ara honors diversos. Donna Leon ha fet algun intent de defugir el gènere que li ha donat fama i diners però, segons la meva opinió, no se n'ha sortit. Això de què els seus llibres no es tradueixin a l'italià em sembla ben absurd, però, vaja, cadascú té les seves dèries i manies. Allò d'agafa fama i fote't a jeure funciona a tots nivells.

La novel·la de misteri o negra o com en vulguem dir també compta amb la diversitat i l'exotisme, durant un temps n'hem tingut de nòrdiques a dojo, de russes, de gregues. O sigui, que geografia i història donen varietat a la criminalitat fictícia. Aquesta diversitat ha provocat turisme afegit, hi ha qui se'n va ben a gust a veure el poble del Montalbano, aquelles illes sueques tan inhòspites o el Baztán de la Redondo. No sé si el darrer llibre de l'amic Lluís Bosch provocarà un passeig pel Besós, estaria molt bé, però certament la literatura actual compta sovint amb això dels itineraris afegits. Fins i tot hi ha qui sembla que hagi fet el llibre pensant en el turisme i hi ha algunes novel·les encarregades per gent de municipis que es volen promocionar.

Una coneguda que havia estat bona lectora em va confessar fa poc que tan sols llegeix novel·la policíaca, ara, perquè es vol distreure. I és que ens agradi o no haver-ho d'admetre la novel·la negra convencional, distreu. Hi ha un tipus de novel·la negra més inquietant que no distreu gens, en concret no et distreu gens que els dolents se'n surtin, no els trobin o pagui el pato un innocent que no ho pot demostrar, però aquest ja és tot un altre gènere. La novel·la negra i el seu èxit tenen els seus espais televisius, són majoria les sèries amb investigadors, policies, detectius o tafaners diversos, ara  amb l'afegitó dels metges que fan autòpsies i del pes de les noves tecnologies en el sector. Fa anys algú es va entretenir en comptar els crims i fets violents que es consumien a través de la tele per part de criatures i jovent, avui em temo que les xifres serien ben escandaloses.

Feia temps que no llegia novel·les d'aquestes que abans es deien de lladres i serenos. Fa anys el gènere revifava de tant en tant però ara porta una llarga temporada in crescendo. A la meva biblioteca cada dia en tenen més, de llibres d'aquests, i pel cap de setmana en vaig agafar un parell, em volia distreure, també. Molts d'aquests llibres te'ls pots polir en una tarda casolana i ensopida, la veritat, com va ser el cas d'un d'ells, de la Camilla Läckberg, una sueca més. L'altre era un del Lorenzo Silva i aquest ja és tota una altra cosa perquè Silva és un escriptor ambiciós, literàriament parlant, tot i que no defugi les servituds necessàries al gènere i té llibres diversos de temàtiques variades, en concret alguns molt interessants sobre un tema poc conegut encara, les guerres a l'Àfrica colonial espanyola on tants avantpassats i parents d'avantpassats nostres van morir de forma absurda, inútil i cruel. 

Aquest que vaig llegir, Los cuerpos extraños, forma part d'una trilogia inspirada en la corrupció política i també compta amb aquella parella de guàrdia civils que es van fent grans amb l'autor i que hem esperat en debades que algun dia s'arreglessin. Seria una llàstima que Silva fos conegut tan sols per aquesta sèrie, en la qual hi ha de tot, no diré que no, però que mai decep malgrat una tendència discursiva que de tant en tant es fa una mica pesadeta. El llibre que fins ara, i tampoc no els he llegit tots, m'ha agradat menys d'ell, precisament ha estat el que va guanyar el Planeta, aquestes coses ja passen. Ja  m'he distret una mica, doncs, i puc tornar a d'altres llibres que tinc començats dels quals ja comentaré coses més endavant d'aquests que no tenen per què enganxar. Isabel Clara Simó, que per a mi seria la candidata al Premi d'Honor que seguiria a Xirinacs, en el ram literari, ha tret un nou llibre i ironitzava amb això de l'enganxament literari, fa pocs dies, amb tota la raó.

Per sort, diversos són els llibres, diverses les persones i diversos els nostres estats d'ànim i les nostres necessitats lectores. 




6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

potser el problema és definir-la com a diferent, com a negre, és novel·la, i n'hi ha de bones i de no tant, abans com dius, sen deien policíaques. I que tambè tot són modes, i ara sembla que els hi ha donat a uns quants per aqui. Shakespeare escribia teatre negre?

Júlia ha dit...

Francesc, els colors no tenen la culpa que se'ls atorguin categories literàries i sembla que les etiquetes funcionen. Negre,no ho sé,però de sang i fetge,segur...

Unknown ha dit...

Un dels millors escriptors de novel·la negra és Benjamin Black pseudònim del gran novel·lista John Banville. És un escriptor de llenguatge extraordinari, tant que de vegades les paraules i la seva forma de treballar-les supera trames i subtrames.
Tinc un record excel·lent de la col·lecció "La cua de palla". En vaig llegir unes quantes totes molt escollides i amb traduccions que sonaven d'allò més bé.

Júlia ha dit...

Glòria, Banville és un cas diferent, això és un altre tipus de novel·la negra i ell ja ha demostrat ser un escriptor 'integral', de tota manera l'èxit assolit amb els seus llibres que podem dir de gènere -tot i que en aquest cas no gosaria fer-ho- pot ser un risc. Era una gran col·lecció.

Oliva ha dit...

JO SOC DE NOVEL-LA "NEGRA",EN DETERMINADES CIRCUNSTANCIES UNA NO ESTA PER ANALISSIS SOCIOLOGICS, NI PER LLEGIR EL GRANT CABRE ,I ENCARA QUE SEMBLI FRIVOL L'EVASIO INTELECTUAL ES UNA TERAPIA MOLT VALIDA.SOC SEGUIDORA DE MONTALVANO,PERO EL SEU AUTOR JA NO PUBLICA,AVANS HU ERA DE CARVALLO,I TOTS DOS EM SEMBLANT UNS "PAIOS",DIGNES DE SER PERSONATGES DE QUALSEVOL GRAN NOVEL-LA.

Júlia ha dit...

Oliva, hi ha un moment per a cada llibre, sobre Cabré, no tot m'agrada, tampoc, ni tan sols en moments eteris.