4.2.16

NOVEL·LES, RONDALLES, CIUTATS I ESCRIPTORS


Quan encara treballava i en moltes ocasions intercanviaven llibres amb els companys, una amiga mestra em va manifestar en una ocasió que ja no volia llegir més llibres de xineses. I és que en poc temps es van publicar uns quants volums, tots ells remarcables, que ens explicaven la vida de xineses de diferents generacions, moltes d'aquelles autores eren dones que havien crescut als Estats Units i tenien interès en recuperar un passat poc conegut. També es van posar de moda llibres sobre dones de països orientals i exòtics, com aquell de la princesa morta o la literatura sobre geishes, per exemple. Quan un tema es posa de moda sorgeixen les seqüeles inevitables que en ocasions poden ser fins i tot millors o prèvies a l'original però que fan tard.

He pensat en això en reflexionar sobre el fet de què porto un temps llegint llibres d'alemanys. Llibres molt diferents, això sí, i no sempre escrits en alemany en el seu origen. Per això em sembla que canviaré de context i optaré ara per una reedició recent d'Alexis Zorba, novel·la que algú em  va deixar en una traducció catalana de fa molts anys, de quan es va fer la pel·lícula i Anthony Quinn va començar a ser imprescindible a nivell internacional.

Tornant als alemanys, he acabat fa poc un volum feixuc i interessant d'un autor que desconeixia fins fa quatre dies, com tants altres, és clar. Hans Fallada ha estat recuperat en aquests darrers anys i el llibre que he llegit porta per títol El hombre que quería llegar lejos. És la història d'un noi que arriba a Berlín cap el 1910, amb setze anys, amb la intenció de triomfar i conquerir la ciutat. La novel·la acaba ben entrats els anys trenta, el noi acaba triomfant, més o menys, en el camp laboral, però moltes il·lusions queden pel camí, com sol passar en la vida real. El més curiós de la novel·la, per als lectors del present, és que la situació social i política, ben complicada en aquella època i en aquella ciutat, gairebé ni s'esmenta.

Durant la postguerra es van escriure molts bons llibres en castellà, alguns, pocs, en català, en els quals no es feia gairebé cap referència a la guerra civil ni als seus precedents. En canvi aquests llibres, en ocasions contemporanis o gairebé del que expliquen, ens forneixen una gran informació històrica sobre coses com ara el pes de la violència en tots els àmbits de la vida, els costums casolans, la situació de la dona, dels infants, la precarietat en el consum, la fragilitat econòmica, les distàncies entre classes socials i coses semblants.

Els escriptors són fills del seu temps i de les seves possibilitats i malgrat els condicionants durant els anys quaranta i cinquanta, també a Espanya, es va escriure molt i bé i sobre això recordo unes lúcides paraules de Buero Vallejo a l'entorn de la censura. De vegades s'aprèn més de la història en un llibre en la qual no s'hi fa referència explícita que en una novel·la històrica oportunista, d'aquestes que avui tenen tant d'èxit i a les quals no els nego el valor d'entreteniment. Un entreteniment que també Fallada va conrear per tal de sobreviure al nazisme fent la viu viu. 

Fallada va ser un home amb una vida tràgica i apassionada, amb addiccions i problemàtiques diverses. Després de la guerra es va instal·lar a la República Democràtica Alemanya i va morir el 1953. Un dels seus llibres més ben valorats avui, Solo en Berlín, recull la història del matrimoni Hampel, una mena d'herois solitaris i  resistents que van fer ballar al cap als nazis enviant postals de protesta per tot arreu i que van acabar descoberts, per cert, gràcies a una denúncia, i executats. 


Hans Fallada no es deia així, el seu nom veritable era Rudolf Wilhelm Friedrich Ditzen. Va construir el seu pseudònim a partir de dos dels contes recollits pels germans Grimm i que he recordat ara, en llegir aquestes coses sobre la vida de l'escriptor. Els contes de Grimm i d'Andersen, amb aquells dibuixos de Rackham, em produïen de petita una tristor profunda i una fascinació absoluta.

Hans, el nom, fa referència a Hans, el de la sort, una ànima de càntir que es desprèn a còpia de canvis diversos i ruïnosos de tot el que té, en retornar a casa de la seva mare. És una mica com aquell marit d'un altre conte, en aquest cas d'Andersen, on un home fa el mateix, anar canviant coses per d'altres de menys valor i la seva dona ho troba tot molt bé i l'acull amb una gran alegria cosa que li fa guanyar una juguesca.
Resultat d'imatges de La pastora de gansos Rackham Falada

Fallada o Falada és el nom d'un cavall del conte La pastora d'oques, en castellà La pastora de gansos. Al pobre cavall el maten i li tallen el cap per ordre de  la malvada de torn, però continua parlant i dient la veritat, en aquest cas sobre la usurpació que una criada ha fet del lloc de la pastora qui, en realitat, és una princesa. Mirar el dibuix d'aquell cap tallat del cavall penjat a un dels portals de la ciutat del conte, d'un cavall amb un nom tan estrany, per altra banda, em feia por quan era petita. Aleshores els contes eren per a totes les edats en general, tot i que avui determinats arguments poden semblar molt ombrívols i poc recomanables en mans de criatures petites. 


El conte de la pastora és absolutament estrany, no s'entén com la princesa és deixa prendre el lloc per la criada, tot i que hagi perdut un mocador màgic que la seva mare li ha lliurat amb tres gotes de la pròpia sang, i el seu final és horripilant car la usurpadora explica el càstig que preveu per a la pobra pastora i com que l'han descobert la condemnen a ella al mateix. Les venjances contra els dolents, en les versions originals de molts contes, avui ens fan esgarrifar. Sorprèn així mateix que els contes, que se'ns lliuraven sense cap prevenció en una època plena de censures, estiguin farcits de fetilleres, sortilegis, crueltats, màgies i coses semblants. 

Aquest conte, tot i acabar bé segons les convencions, era un dels que em feien més por quan era petita, tan sols superat per Barba Blava, en moltes edicions per a infants del qual es podia veure, dibuixada de forma realista, la cambra on el malvat tenia totes les dones decapitades i estossinades. En edicions posteriors ja es va canviar el desenllaç i les dones es trobaven, tan sols, presoneres. I en alguns dibuixos del conte se substituïa la visió dels cadàvers per un munt d'asèptiques calaveres. Pel que fa a la narració oral, el conte que em feia més por era aquell de la Marieta, ja pujo l'escaleta. 

Avui la dolenta de la història de la pastora-princesa es podria interpretar de forma subliminal com una obrera revoltada la qual acaba vençuda per les classes dirigents, coses més  rares he llegit per aquestes pedagogies babaues del present. L'escriptor devia valorar, en triar el pseudònim, per una banda la indiferència d'Hans pels béns materials i el seu desig de deslliurar-se'n i, per l'altre, el valor de dir sempre la veritat que posseeix el cap tallat del cavall misteriós. 

Avui, si un mestre expliqués segons què a les criatures petites potser sortiria al diari a causa de la seva perversió mental. És trist que afers escolars, per greus que siguin, acabin per constituir matèria periodística sensacionalista, com aquest darrer cas d'assetjament entre infants de menys de deu anys, en lloc de resoldre's de forma discreta tot i que exemplar, no diré que no. Resulta inquietant també això del suposat pederasta que no ho era i a qui el fet de ser mestre va resultar un agreujant en el moment de la investigació.

Jo crec que hi ha cert interès mediàtic en mantenir-nos en un estat constant d'alarmisme i que fets que en d'altres temps formaven part dels riscos assumits, indefugibles en la vida quotidiana, avui són percebuts com extraordinaris, perversos i producte d'un temps a la deriva. Fins i tot la meteorologia és avui objecte de sorpresa i temor quan l'horror seriós, massiu i llunyà no sembla provocar reaccions excessives per part dels qui tenim sostre, estufa, aigua a l'aixeta i nevera plena. Ni tan sols no ens podem escapar de la nostra indiferent comoditat, què hi farem, el món és com és i com el protagonista del llibre de Fallada admet quan, se li retreuen determinats capteniments egoistes, no es pot ser d'una altra manera quan s'és com és. 

Ni a nivell individual ni a nivell col·lectiu. Per això els caps tallats dels cavalls sincers són tan incòmodes i desagradables a la vista. Per cert, el conte no aclareix quin va ser el destí del cap parlador, el devien dissecar i col·locar en una de les sales del palau, un cop restablert l'ordre convencional de les coses, qui sap. Quan l'ordre es restableix com cal ja no calen tantes sinceritats fora de to.


6 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Muy buena entrada.
No sabía las mitades de las cosas, y en Historia de la Literatura resulta imprescindible.
Gracies Júlia.
Me ha gustado cantidad las referencias y los enlaces...me has facilitado las cosas.
Salut ¡¡¡

Júlia ha dit...

Miquel, se puede leer un libro sin conocer el contexto ni la historia de su autor pero esa información hace que se entre en otros niveles de lectura, también el paso del tiempo da nueva dimensión a la literatura.

Los enlaces son un gran invento, he aprendido más desde que es posible acceder a tanta información que en la otra parte de mi vida, la verdad.

Cornèlia Abril ha dit...

A part que la pell se'ns està tornant molt fina (depèn del conte que expliquis als alumnes, els pares potser els canviaran d'escola o et denunciaran directament), hi ha, definitivament, un interès mediàtic per allò que és important, i un interès en "fer mediàtic" tot allò que no ho és.

I així anem!

Olga Xirinacs ha dit...

Recordo, benvolguda Júlia, el repartiment de postals que té lloc en el llibre de Fallada.
El perquè alguns llibres no fan esment de la situació política de la seva època podria ser a causa d'una evasió subconscient; o d'una concentració tan intensa en l'obra que no hi ha cabuda per a altres consideracions. Sobretot en poesia. És clar que si llegeixes i declames Ventura Gassol, o Ievtuixenko, la cosa és radicalment oposada a les ensonyacions de Riba o de Josep Janés.
Pel que fa als Jans, aquí tenim el cementiri dels Jans, o dels anglesos (protestants). Penso que els diuen així com una derivació del Hans que expliques, els estrangers, tot dins del mateix sac.
Bona nit de mestral.

Júlia ha dit...

Cornèlia, efectivament, tot allò que es relaciona amb criatures, sexe i la resta té morbo afegit, no entenc que fins i tot publiquin entrevistes amb els pederastes, en fi.

Júlia ha dit...

Olga, pot ser per les causes que dius, per una banda hi ha les dificultats que es viuen en determinades situacions però també l'interès en centrar la història en les vides personals dels seus protagonistes. Es pot fer bona o mala literatura compromesa i bona o mala literatura no-compromesa o compromesa tan sols amb la vida quotidiana dels personatges.

Si, la tendència a la generalització és habitual.

Bona nit, Olga.