26.3.16

CONTRADICCIONS PASQUALS



Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l’ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.


Olga, Xirinacs, Preneu les roses, Dia de la Poesia, 2016




Algun capellà progressista de la meva joventut em va comentar en una ocasió que la Pasqua era poc celebrada a casa nostra, en comparació amb el Nadal. En d'altres països la Pasqua de Resurrecció és celebrada amb molt més esplendor. Malgrat les moltes misses que vaig escoltar de petita i de joveneta vaig trigar a conèixer el valor simbòlic de la Vetlla Pasqual. Per acabar-ho d'adobar encara vaig fer picar tapadores de cassoles al balcó, en els matins d'aquells antics Dissabtes de Glòria autàrquics, amb la intenció de matar jueus. I que Déu em perdoni, ja que no sabia el que feia.




Sembla que en ocasions els temes convergeixin per una estranya casualitat en l'imaginari personal. El dia 21 es va celebrar el Dia de la Poesia, no entraré ara en si fa falta dedicar dies a aquesta mena de coses. Vaig assistir a l'acte que es va celebrar a Santa Mònica, sobretot pel fet que la poeta triada aquest any per a escriure el poema corresponent ha estat Olga Xirinacs i molts ja sabeu que participo en una mena de campanya espontània per tal de reivindicar la seva trajectòria literària. El poema,  en un dels fragments, fa referència a l'obra Resurrecció, de Tolstoi, i Laura Borràs el va comentar de forma acurada i profunda. 
La primera pàgina de la novel·la, aquesta que s'evoca en el poema, parla sobre com, per damunt de totes les destruccions que els homes provoquen, torna la primavera, de forma inevitable i recurrent. La primavera, en els països de clima extrem, té un pes específic més contundent que no pas en els mediterranis i això explicaria en part que la Pasqua no assoleixi pels nostres verals la mateixa importància que a Rússia o l'Europa central. Recordar que tot pot rebrotar malgrat que els humans s'esforcin una i altra vegada en exterminar tota mena de bitxo vivent, altres humans inclosos, pot semblar un tòpic però és una realitat. De vegades, quan llegeixo llibres amb rerefons històric, em sorprèn més el que queda que no pas el que s'ha arribat a destruir. 
Vaig comentar fa uns dies que estic llegint, i encara en tinc per dies, el llibre de Wiesenthal sobre Rilke, El vidente y lo oculto, molt més que una biografia del poeta. En ell l'autor evoca l'estada de Rilke a Rússia, amb Lou Andreas, i com va viure la Pasqua en aquell país. També explica els sentiments d'un Stendhal fastiguejat, que acompanyava l'exèrcit napoleònic i que va manifestar que l'únic moment remarcable de tota aquella barbàrie que havia provocat el seu exèrcit va ser el moment en què les campanes de la capital russa van repicar per celebrar la Pasqua.

A Resurrecció, un títol que ja ho diu tot, la Pasqua té un paper ambivalent car en una nit de Pasqua, en tornar de l'església, el protagonista sedueix la noieta que temps després retrobarà i voldrà ajudar per tal d'ajudar-se ell mateix. Davant de molta literatura del passat i també en escoltar històries que narrava la gent gran durant la meva infantesa, em sorprenia la indiferència amb la qual molts homes semblaven ignorar que podien deixar embarassades les dones i provocar un problema gruixut. 
Tot allò dels embarassos abans d'hora, dels abandonaments de promeses deshonrades i dels fills il·legítims va ocupar una bona part del cinema i de la literatura d'altres temps però reflectia un problema ben real. Una gran part del teatre popular de patacada que es representava a molts teatres del Paralelo mític explotava de forma intensiva el tema de la dona seduïda, abandonada, forçada, mare soltera...
Per tal de fer minvar aquells sentiments de culpa se suposava, i encara hi ha llocs i persones que ho suposen, que si la dona no volia no s'aconseguia l'abús pertinent. També, tot s'ha de dir, vaig conèixer alguns casos a l'inrevés, seductores enredadores de xicots de bona fe que es veien obligats a casar-se perquè eren honestos i creien que calia complir. Això li passa, per exemple, al protagonista de L'arbre de la vida i a un personatge d'un llibre de Maruja Torres, crec que és Un calor tan cercano.

Resurrecció és la darrera novel·la de Tolstoi i no és pas de les més apreciades per la crítica especialitzada tot i que això de la valoració és relatiu i subjectiu. Jo tenia mitificat aquest autor i avui el veig d'una altra manera, sense treure-li mèrits literaris ni personals. Però era un il·luminat i la seva pobra dona, de qui es diu que fins i tot va ser autora de molts dels fragments dels seus llibres, els quals copiava i re-copiava a mà, es va fer un tip de tenir fills i filles i fins i tot la posteritat encara n'ha dit penjaments. 
Si em costava d'entendre que els homes deshonressin alegrament les noietes també em costava d'entendre que homes intel·ligents, intel·lectuals i artistes amb idees solidàries i humanístiques, Maragall, Tolstoi, Schubert, Dickens, no paressin de fer fills a la dona i a més a més encara es busquessin en ocasions embolics diversos quan la senyora, per raons òbvies, estava fins al monyo de tenir relacions sexuals i anar parint, i a més a més havia envellit de forma prematura. Potser és que em costa entrar en el context i en la mentalitat masculines, no ho sé.

De Resurrecció se n'han fet moltes edicions en castellà però, que jo sàpiga, si la volem llegir en català encara hem de recórrer a la versió de 1928, la de la traducció de Llates i Maseras, traducció que imagino feta a partir de versions franceses o angleses. Jo la vaig llegir per primera vegada fa molts anys, en castellà i en un volum esgrogueït de segona mà comprat als Encants, amb fulls que es desenganxaven i una tipografia que avui em faria patir de valent. Crec que era aquesta, l'edició, però no n'estic del tot segura.




De l'obra se n'han fet moltes versions per al cinema i la televisió. L'enyorada tele d'altres temps, que amb una sabata i una espardenya feia miracles, en va oferir una versió adaptada, l'any 1966, amb Julio Núñez i Maria Massip en els papers principals. Tots dos són morts. Massip era una gran actriu però va acabar per fer, sobretot, doblatge, i va morir amb tot just seixanta anys. A Núñez, un dels meus amors televisius, ja l'he recordat en d'altres ocasions, tampoc no va morir molt gran. Hi sortia, en un altre paper, Estanis González, un altre actor tot terreny que abans de la tele ja havia estat popular pels seus programes de ràdio. L'any 78 encara se'n va fer una altra versió televisiva, més fluixeta pel meu gust, amb Ana Maria Vidal i Antonio Jabalera.
Resultat d'imatges de resurrecció tolstoi



Resurreccion Leon Tolstoi Biblioteca Obras Famosas Tor 1945

La primavera, de moment, sempre torna, però nosaltres passem i no tornarem, com diu aquella cançó castellana de Nadal i com va constatar el poeta Bécquer en els seus famosos versos sobre mareselves i orenetes que no seran les d'abans. Per això l'únic que es pot fer és celebrar de forma intensiva el retorn de la primavera mentre puguem, car no sabem quina serà la darrera. Parlant d'orenetes, avui he vist les primeres, al menys en colla, car de forma esporàdica diria que n'havia vist alguna dies enrere. Preneu les roses, va posar per títol al seu poema Olga Xirinacs. Doncs, això.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Com volien que la celebressim si no es podia fer res abans, ni anar al cinema, ni en cotxe, ni res, a més estàvem a les Planes berenant, de gresca controlada, ara em sembla que el dissabte ja no és dissabte de glòria. Si no saben ni quan va morir Jesús.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Una reflexió enraonada, Júlia. Coneixem noies seduïdes i noies seductores. Les seduïdes, la majoria, ho eren perquè creien en l'amor, o en una cosa semblant. Quant de mal ha fet l'amor romàntic! Quant a les seductores, en general no estimen gaire res, llevat d'elles mateixes. Sedueixen a profit...
La Pasqua és una festa important. El símbol de la Pasqua és important, més enllà del relat evangèlic. Perquè, en efecte, sempre hi ha la possibilitat de resurrecció, de renéixer.
Que tinguis una bona Pasqua!

Júlia ha dit...

Francesc, em referia més aviat al simbolisme ancestral, per altra banda el dissabte de Glòria ja fa molts anys que va desaparèixer i tampoc no es maten jueus simbòlics, per Pasqua sí que se celebrava, es feien grans estrenes de cinema i teatre i encara mengem la Mona, però crec que Nadal té més pes per les nostres contrades, com he explicat. Sobre Jesús, no hi entraré i m'és igual la realitat o no de les històries que ens havíem de creure, hores d'ara té poca importància per als agnòstics com jo, però el tema de la resurrecció de la natura continua vigent.

Júlia ha dit...

Totalment d'acord, Teresa, el relat evangèlic és un tema gairebé 'conjuntural' tot i el seu pes. Bona Pasqua, igualment, ara bé un temps molt bonic i cal gaudir-ne a fons.

Montse ha dit...

A mi, de petita, m'encantava, tota la faramalla d'aquestes festes de S.Santa. Començant per la missa del Ram, i continuant pels oficis (gairebé teatrals) i concelebrats, almenys a la parròquia del meu barri (Santa Engràcia). La nit de Pasqua, tenia molta importància el Ciri Pasqual, i la cerimònia del foc... tot plegat, records que se'n van amb els anys... ens va quedant, precisament, la faramalla (excepte això de matar jueus). Em sobta que, fins i tot al Caprabo, pots comprar la palma i el palmó (ben embolicats amb plàstic, no fos cas... amb el que a mi m'agrada l'olor de les palmes "de veritat"! i és que, com bé dius, com bé diu l'Olga... cal collir les roses mentre encara no s'han desfullat!

Enric H. March ha dit...

Jo, que sóc un descregut, he gaudit de la Vetlla Pasqual. Ahir ho explicava en un comentari. A Sant Miquel de Cuixà hi he viscut més d'una Setmana Santa neta de tota escenificació, compartint el silenci entre pedres antigues i natura que brota; esperant la mitjanit a la vora del foc i compartint les menges pasquals abans d'anar a dormir, pensant en el dinar del Diumenge de Resurrecció, que és la manera de compartir esperances renovades.

De seductores i seduïdes n'he viscut de tota mena quan vivia al Clot i allò era com un poble. Ho he vist fins i tot a la família. Quant més tancats són els mons més ferotge és la lluita per la supervivència.

Júlia ha dit...

Montse, aquest any m'he comprat una palmeta i diria que en treure el plàstic feia la olor de sempre tot i que també he de dir que he perdut olfacte...

Júlia ha dit...

Enric, quan més descreguda m'he tornat més valor simbòlic i afectiu he trobat en aquestes manifestacions, recordo moments concrets, un dia de Rams a Montserrat, una Vetlla Pasqual a la Cerdanya, era per l'abril però en sortir de l'església, nevava, del refús a causa de l'empatx he passat al relativisme i al respecte, em temo.

Ah, seductors i seduïts, víctimes i botxins i, encara més, un pot ser una cosa o l'altra segons quan o amb qui, la literatura també recull aquesta mena de coses i, sí, la lluita per la supervivència individual i familiar porta a certa irracionalitat visceral i perillosa... Per això les madrastres dels contes no tenien més remei que ser dolentotes amb els fills sobrevinguts, vaja.