2.3.16

DIVAGACIONS SOBRE IGNORÀNCIES I SAVIESES




Al blog de l'escriptora Olga Xirinacs es comentava ahir, entre d'altres coses, la paradoxa d'un titular que encapçalava una notícia sobre la propera publicació d'una biografia de la poeta Maria-Mercè Marçal, amb les paraules Maria-Mercè Marçal, la gran desconeguda. Marçal, precisament, és una de les poetes més conegudes a casa nostra o ho havia estat, al menys per comparació amb la resta del món de la poesia catalana escrita per dones, tan sols cal espigolar les poc innocents antologies que s'han anat publicant o les referències que es troben a la xarxa sobre poetes.

El desconeixement mencionat es pot interpretar de dues maneres, o bé realment es pensa que hi ha gent que en sap poca cosa o res, de Marçal, els seus poemes i el seu temps, inclòs l'autor del titular, i creu que la seva ignorància és general, o bé hi ha una altra intenció, la de demostrar als qui creuen saber-ne alguna cosa que no en saben res o que els queden moltes coses per saber.

Les dues actituds són habituals en el nostre món i fins i tot comprensibles. Tots sabem moltes coses però n'ignorem moltes més i quan més saps més saps que no saps. La cultura personal acostuma a anar lligada a les nostres experiències, la nostra trajectòria professional i vital i la nostra generació. Per molt que ens puguem estimar el país, si és que un país ha de ser subjecte d'amors i passions,  és el nostre un indret amarat de moltes mesquineses on, pel que fa a la cultura seriosa i diversa, es fa poca promoció  i poca difusió. També existeix una certa tirada a ser tastaolletes, i ens exalta més el nou que no pas ens enamora el vell, parafrasejant Foix.
Ja he comentat en alguna ocasió la ironia amb què vaig llegir aquell famós rètol inclòs a l'exposició sobre el Paral·lel, com és que no en sabíem res? No vaig ser jo sola, periodistes ben coneguts que havien escrit sobre el tema en moltes ocasions, llibres inclosos, també van fer algun comentari, sempre de bon rotllo, car en aquest món tothom es coneix, sobre el fet de què alguna coseta sí, que en sabíem.

De vegades m'he trobat amb algú que em comenta un autor, un fet, una obra d'art, un llibre, alguna cosa lligada a això tan fràgil i contradictori que en diem cultura que acaba de descobrir i en més d'una ocasió li explico que fa temps vaig escriure al blog, per exemple, sobre allò mateix. En poques ocasions hi ha interès per saber què vaig escriure sobre un tema que la persona creu que acaba de descobrir, empipa molt que et facin evidents les errades de percepció, la veritat. El món de la cultura, com tot al capdavall, es mou per modes, tendències i promocions, lligades a interessos diversos.

Quan es descobreix o  redescobreix alguna cosa d'aquest tipus de vegades la descoberta es generalitza i aleshores sembla una vulgaritat i aquell autor d'elit ja passa a estar sobrevalorat, cas d'Espriu i d'altres. Espriu va passar de ser minoritari a ser majoritari i gairebé mediàtic i després va venir la  davallada de percepció i es van començar a promocionar els del saló dels refusats. 

Ens movem entre la necessitat de pertànyer a la comunitat i fer com tothom o com la majoria i la de ser originals i diferents, què hi farem. De jove descobreixes moltes coses i et sembla que tan sols les descobreixes tu i quatre persones amigues però després t'adones de què tot està inventat, sopa d'all inclosa. Tot és nou, afortunadament, quan comences a viure, i ha de ser així per tal que el món segueixi en actiu. A cadascú li sembla, quan s'enamora o té fills o se li moren persones estimades, que allò tan sols li passa a ell, i d'aquí la dèria d'alguns periodistes a endegar articles i programes de ràdio sobre, per exemple, l'educació de criatures, quan ells les tenen petites. O a escriure una novel·la sobre la mort dels seus pares, quan passen per aquest inevitable tràngol, per exemple. 

En un món relativament segur i en pau les coses quotidianes es potencien i es converteixen en inspiradores, al cinema i a la literatura. La gent que realment les passa magres, els refugiats, les víctimes de les guerres, persones que podrien explicar-nos experiències trasbalsadores no estan precisament per escriure novel·les i potser ho faran, si tenen sort, quan millori la seva situació. O potser seran els fills, els néts, els qui ho  facin, qui sap, però ja serà aleshores des d'un punt de vista diferent i amb una perspectiva una mica estrafeta. 

No dubto que hi ha moltes coses desconegudes sobre Marçal i sobre tants altres autors i autores. Ella i una colla de poetes van senyorejar el camp literari durant un temps, a més d'estar implicats en política i representar de forma evident una generació que, com totes, va crear grans expectatives que amb el temps es van abaltir. Va morir jove, com Montserrat Roig, i això també compta a l'hora de les mitificacions, per desgràcia. Té poemes excel·lents, d'altres que no ho són tant, pel meu gust, i amb la Renée Vivien em vaig avorrir molt. Em sembla molt interessant que es compti amb una bona biografia sobre una autora amb una vida, si més no, una mica alternativa. 

Dues grans autores, Olga Xirinacs, de qui ja he escrit en moltes ocasions, i Maria Àngels Anglada, també desapareguda, ironitzaven fa molts anys en uns reportatges al diari sobre el fet que tenen molt més atractiu les escriptores -o potser també els escriptors, però crec que amb les dones és més habitual- que tenen vides complexes, secrets i amors difícils que no pas les més o menys convencionals, amb família estable i que fan poc soroll vital. Crec que en aquell cas, tot i que no es mencionava explícitament, la cosa anava pel fenomen Rodoreda, autora que va saber envoltar-se d'una mena de pàtina de misteri personal fins que després de la seva mort en vam saber més coses i algunes no gaire afalagadores.

Avui és un valor intocable, Rodoreda, però crec que aquesta mena de misteri va comptar a favor de les vendes i les promocions quan, de fet, en entrevistes com la que li va fer Soler Serrano se li va poder copsar una certa mediocritat ideològica preocupant. Recordo que una companya de feina molt interessada per la literatura va arribar a l'escola decebuda de les respostes etèries i pobres de l'escriptora. Res a veure amb aquell volcà intel·ligent i brillant que era, per exemple, Maria Aurèlia Capmany, amb totes les seves ombres i contradiccions. Sembla que xerrar en excés i explicar massa coses fa esvair la boira del mite, què hi farem. Malauradament i encara que no es vulgui reconèixer, l'aspecte físic també compta, en aquestes valoracions, encara més entre les dones.

La literatura de Rodoreda va ser qüestionada durant anys pels experts però després ja es va admetre com a canònica i qualsevol diu res en contra encara que ho pensi, com tampoc no es poden qüestionar, en d'altres camps, Miró o Gaudí. Ahir mateix llegia algú pel facebook explicant que Gaudí desvetlla unanimitat en la seva valoració estètica mentre que gent com Subirachs a qui titllaven d'artista del règim i ja sabem de quin règim, s'oblidaria aviat. Els absolutismes dogmàtics cauen en aquesta mena d'absurds i per això volem creure que la gent que no vota el que jo vull que votin és ximpleta mentre que quan guanyen els meus el poble és savi.

Fa anys, quan la tele tenia un parell de canals i tothom veia el mateix, eren freqüents els comentaris sobre la ignorància de persones que tenien títols diversos i fallaven preguntes senzilles, senzilles pel fet que els qui contemplàvem el concurs en sabíem la resposta. Oh, fixa't, era mestre i no sabia on naixia l'Ebre, era metge i no sabia qui era Charles Boyer... 

Els mestres, en concret, eren objecte de molts penjaments en aquests casos d'ignorància preocupant, per això no he volgut anar mai a fer calerons als concursos, la veritat, pots quedar en ridícul amb molta facilitat. Avui la cosa no té tanta gràcia ja que hi ha menys concursos i molta més gent amb títols universitaris i, per tant, ja no té el mateix morbo criticar els universitaris, però en aquells anys comprovar que la gent no qualificada sabia coses que aquells arriscats concursants amb qualificació professional ignoraven era tot un goig, la veritat.

Avui certes ignoràncies són més culpables pel fet que la xarxa ens forneix moltes possibilitats i si no recordes o no saps tires de google i des d'allà pots arribar encara molt més lluny, veure imatges, mapes, llegir poemes i valoracions diverses sobre tota mena de coses i persones. Potser encara no ens acabem ben bé de fer el càrrec de com tot plegat ens ha canviat, les reticències sobre la cultura d'internet són sovint injustes, lligades a interessos corporatius i a prejudicis sense fonament. 

Suposar que la xarxa et priva de fer vida social és un altre absurd, més aviat és al contrari, retrobes amics, en fas de nous, llegeixes gent que no tindria accés als mitjans convencionals i pots publicar el que et sembli sense demanar-ho per favor als qui remenen les cireres del mandarinatge cultural, estalvies temps i comptes amb opinions diferents, que pots valorar. Sempre hi ha por de la novetat i de perdre no sé quins valors que mai no van existir, al menys de forma generalitzada. Encara recordo, durant la meva infantesa, debats escoltats per la ràdio entre escriptors d'aleshores sobre les bondats o els perills de l'ús de la màquina d'escriure i les virtuts emocionals d'escriure poemes a mà, suposo que, si podia ser, amb ploma d'oca i tot. Espinàs i Calders ja van passar al debat màquina d'escriure-ordinador. Tot fa ambient.

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

vaig pensar el mateix que tu, Maria Mercé Marçal és coneguda, aquella cara d'ocellet desvàlid i alhora fort és difícil d'oblidar, es nota en la força dels seus poemes que són prou coneguts, però coneguts pels qui els coneixem, que no som tants, si vas pel carrer i preguntes veuràs que és desconeguda, però el mateix et passaria si preguntesis al carrer per Vinyoli, o altres per l'estil.
Ahir per cert, vaig penjar un video seu a Anoarra.

Tot Barcelona ha dit...

Esta entrada vale un Potosí.
¿Podríamos poner a Maria-Mercè Marçal como escritora recóndita ?. La respuesta sería ambivalente porque habríamos de observarla desde dos puntos de vistas diferentes.
Por un lado, no. Porque dentro del circuito intelectual catalán y no tan catalán -en Madrid también es referente el peso de esta escritora-, es bien conocida. Pero como bien se dice por aquí, ¿ y dentro del panorama literario ?, pues a mí criterio creo que es una gran desconocida. Gran porque es muy buena y desconocida porque lo es para el público en general (hablo de los catalano-parlantes, no sólo me limito a los castellano-hablantes), luego si que tendría un rincón, de honor, pero un rincón en EERR.
Y cierto es que, tal como nos remite JÚLIA : "...El món de la cultura, com tot al capdavall, es mou per modes, tendències i promocions, lligades a interessos diversos...."
Completamente de acuerdo, por otra parte, con el parráfo que dice : "...Suposar que la xarxa et priva de fer vida social és un altre absurd..."

Salut

Júlia ha dit...

Francesc, ja ho he vist, però s'ha de dir que ella i el seu grup es van promocionar molt bé en la seva època, a banda de què estaven ficats en política, té poemes brillants però també té una mica de tot i normalment es coneixen els millors,com sol passar, i en tot cas no es pot saber tot ni haver-ho llegit tot.

Júlia ha dit...

Miquel sobre cualidad literaria no entraré, todo es también bastante subjetivo, creo que la cultura y sus productos son un poco como la bolsa, la verdad.

gloria abras pou ha dit...

Jo, com en Francesc, també penso que marçal no és coneguda en el sentit de "popular". Per començar la poesia té poca sortida i ella pertany a un món de rebels socials i sexuals. És una icona, ho sabem, del món gay i lèsbic i, com bé dius, té magnífics poemes i altres ben oblidables. Ni de Shakespeare es podria aprofitar tot.
Hi ha escriptors que no tenen una parla brillant. Ho dic pel que dius de Rodoreda. Pérez Galdós era el rei del silenci. Hi ha artistes que són fluids en el seu món, en aquest cas l'escriptura. Em sap greu el poc valor que dones a Rodoreda. A mi no em resultava un personatge gens agradable i menys després de saber de primera mà segons quins detalls de la seva vida però mai li negaré el talent narratiu, altra cosa és que no comparteixis la meva apreciació però el seu pas per la literatura catalana ha sigut decisiu. Campmany era una intel·lectual amb gran domini de l'idioma però, sempre em va semblar més intel·ligent que no pas artista. Segur que era més culta que Rodoreda peerò l'art és una altra cosa i tu saps que mai s'ha de confondre amb la cultura. Escriure i redactar són accions diferents.
Excusa'm la conferència, Júlia. Sempre m'estimules.
T'he deixat un últim comentari al teu apunt d'ahir.

miquel ha dit...

Crec que aviat es el dia de la dona (treballadora?) i a tots els instituts, suposo que també a les escoles, la divisa de M M Marçal estarà a les parets i algun poema, segurament. Concloc, doncs, que al país ja fa anys que tots els estudiants coneixen el seu nom.
Per cert, i divagant una mica, és curiós com rarament o mai apareixen a les mateixes parets el nom de la Botín o senyores semblants, però pot aparèixer Safo de Lesbos, per dir algun nom conegut i llegit per tothom.

Júlia ha dit...

Glòria, no li dono poc valor a Rodoreda, però tampoc tant com en té actualment, no tot m'agrada, però va tenir la grapa de crear un estil i això compta molt, i també de sorgir en una època en la qual hi havia una gran necessitat de narrativa original, Pla també em cau gros com a persona -i d'altres- i això no té a veure amb la qualitat literària, hi ha escriptors que em cauen bé i són 'normalets', Capmany té novel·les interessants i era una gran narradora oral, el que m'empipa és allò dels prestatgets que deia Calders, que sembla que si n'hi ha un no n'hi pot haver un altre. Rodoreda ha creat escola, també, cosa que no sé si és bona o no ja que ha tingut mals imitadors però això potser és inevitable. El que em sorprèn és com de ser qüestionada fins al punt que en determinada època tot just se'n valoraven els contes avui sigui un valor intocable, com el mateix Gaudí en arquitectura. Una cultura no és tan sols unes quantes individualitats sinó un conjunt a potenciar i valorar i aquí en això som molt justets, si un es bo, l'altre no té cap interès. Hi ha molts altres factors que m'empipen, com la relació amb la política, cas de la Pàmies, qui va rebre el Premi d'Honor quan literàriament no crec que excel·leixi, per exemple. Però vaja, en això dels gustos, les qualitats, les modes i les valoracions tot és relatiu i temporal i es pot comprovar, com explico, en aquestes antologies on 's'oblida' qui toca i es potencia l'amic i el saludat, cosa que encara passa avui.

Júlia ha dit...

Miquel, s'admet el to irònic, així és el país, i no entraré a fons en el tema educatiu on les modes són també el pa nostre de cada dia, en literatura de consum pedagògic per a dibuixar murals ocasionals i en d'altres arts lligades a celebracions i foment de visites escolars, em preocupa -relativament, també em diverteix- l'adoctrinament dels pàrvuls pel que fa a l'estètica mironiana, per exemple.

Un element necessari per a fer 'treball de grup' respecte a escriptors, narradors, poetes i el que sigui, són les antologies, que pràcticament han desaparegut del context i aleshores, sense una educació comprensiva sobre el conjunt, es posen lectures obligatòries pesadíssimes a edats tendres, per no parlar de les lectures obligatòries de llibres amb rerefons educatiu escrits pels coneguts de casa i els professors de l'institut, falta una mica de debat sobre el que fem i com ho fem, només cal veure el poc ressò dels 'anys de...'

De tota manera cada generació té les seves nòmines i em temo que sóc analfabeta sobre molts personatges actuals ben coneguts dels joves, sobre tot en el món de la música, que és un altre context molt mal tractat per l'educació convencional, encara més que el literari, em penso. Només cal veure l'espai dedicat a la cultura que sigui en les teles i ràdios, a la popular, a la 'culta' i a la d'estar per casa, poca cosa i avorrida o ximpleta. En això hem perdut més que la pesseta, em temo, si penso que a casa meva que no eren 'lletrats' sinó treballadors se sabien molts poemes en català i castellà de memòria i cantaven sarsuela i òpera en fer les feines quotidianes.

Júlia ha dit...

Tot i que sobre la cultura de masses, amb permís del senyor Eco, també podríem debatre a fons, que també existeix, ep, poca broma amb ella.

Júlia ha dit...

Glòria, m'alegro que t'estimulin a debatre aquestes entrades, precisament crec que aquest hauria de ser el valor dels blogs i dels espais de la xarxa, fomentar debats interessants però pel que veig pel facebook sovint es cau en desqualificacions poc raonades o en lloances incondicionals, el cas més recent el del poema de la Dolors Miquel, per exemple, i sovint aquests comentaris poc amables van lligats a dogmes polítics, que ja saben que de l'ètica en venen l'estètica i la política, segons deia algú.

Júlia ha dit...

Jo és que crec que amb la Rodoreda m'ha passat com durant un temps amb l'Espriu, que n'he patit un empatx i ara he de tornar a començar de zero...