14.3.16

FAMÍLIES UNIVERSALS I DANSES RITUALS SOTA LA LLUNA


L'espai teatral de la Biblioteca de Catalunya s'ha convertit en un indret de referència per als afeccionats al teatre. Tot i que sóc partidària de l'espai teatral tradicional a la italiana, amb escenari convencional, teló i la resta, no puc deixar d'admetre que la Biblioteca ha aconseguit conformar un indret ple de màgia i de bones vibracions, acollidor, amb bona acústica, un bar inserit en el conjunt  i unes grades amb prou pendent com per assegurar la visibilitat de tot el públic assistent.


Baile en el Lughnasa.jpg

Ferran Utzet dirigeix, en aquest espai, la nova versió de Dansa d'agost, de Brian Friel, i és l'autor de la traducció utilitzada en aquest muntatge.  L'obra és ja tot un clàssic i amb ella Utzet completa la seva trilogia sobre Irlanda. L'obra va conèixer fa més de vint anys una primera versió al Lliure, que molta gent recorda, i també es va portar al cinema. És una llàstima que haguem tingut poques ocasions d'accedir a l'obra de Brian Friel, qui tot just va morir l'any passat, als vuitanta-sis anys, narrador i home de teatre que va rebre nombrosos premis i reconeixements amb les seves obres originals i també amb adaptacions i recreacions d'altres clàssics.

No vaig poder veure la versió del Lliure. Sí que he vist un parell de vegades la pel·lícula i també vaig gaudir de l'obra representada per aficionats, per l'antic grup de teatre del Foment Excursionista, en una versió digna però amb molta irregularitat pel que feia a les interpretacions. És una obra agraïda ja que fins i tot aquell muntatge ben intencionat però amb evidents limitacions, aconseguia emocionar a fons. 
Utzet dóna molta importància als actors, en aquest cas a les actrius, que són majoria. Aquest respecte vers la feina actoral es manifesta en el resultat, una joia teatral que dura gairebé tres hores. Un temps que passa molt de pressa, sense adonar-te'n, ja que gairebé fa l'efecte que estem tafanejant la llar real, la casa de la família Mundy a través d'algun finestral indiscret. L'ambientació, el vestuari, l'escenografia en general, és també una meravella pel que fa a aconseguir una poètica versemblança i una imatge acurada de l'època en què s'esdevenen els fets.


El títol original de Dansa d'agost és Dancing at Lughnasa, la festa pagana que sobreviu al pes d'un catolicisme aclaparador i que aquest missioner aparentment trastocat ha recuperat a través de la seva vida africana. Friel, en aquesta obra, evoca Txékhov i mostra com els temes locals, sovint rebutjats a casa nostra, són sempre universals com ho és l'ànima humana. Els fets se situen al final d'una època, tot just la ràdio s'enceta com a distracció i connexió amb el món, els pobles encara són pobles però la industrialització comença a mostrar efectes perversos. La fugida, que podria ser un alliberament, de vegades pot esdevenir una condemna. La guerra, gairebé en abstracte, és present i propera encara que no ho sigui de forma directa. la joventut s'esvaeix i les dones ho tenen pitjor que els homes, a tots nivells. 
Hi ha molts temes en aquest text, situat a l'any 1936, un any inquietant per molts conceptes. En el fons el tema central és universal, la vida, el pas del temps, el destí. El ball que trobem al títol és present al llarg de l'obra, es balla molt i també es canta, i es vol ballar encara més. No és gens estrany que durant la meva adolescència la moral rància condemnés aquesta activitat, destinada a fer-nos oblidar les galdoses realitats històriques i a incrementar la reprimida sensualitat de les parelles joves. 

Algunes ressenyes han titllat l'obra de previsible i la direcció i l'escenografia de monocromàtiques. Bé, no és una història absolutament original ni ens sorprèn amb grans cops d'efecte, mostra un retall d'aquestes vides rurals o provincianes, grises, sense esperança, passen poques coses -o moltes, segons com es miri-, i s'ha optat per una direcció tradicional, podríem dir. Potser és millor acostar-se a la Biblioteca sense prejudicis ni lectures prèvies, no ho sé, i probablement amb el meu entusiasme de dilluns pel matí porto l'aigua al meu molí admiratiu i espontani. Només puc dir que a mi em va agradar molt i que vaig passar una molt bona estona tot i que la situació que reflecteix el text sigui més aviat trista i melangiosa.
Amb un repartiment de luxe, en el qual les dones hi tenen un pes definitiu tot i que els tres homes que hi surten assumeixen els seus papers al mateix nivell d'excel·lència, Dansa d'agost és, pel meu gust subjectiu, tot un luxe teatral que forneix optimisme pel que fa a l'estat de salut del teatre a la nostra ciutat malgrat la manca de sales, els defectes d'una programació una mica erràtica i d'uns muntatges que sovint s'ignoren mútuament. I els preus, una mica alts malgrat les diferents ofertes que es poden trobar per la xarxa. Tot és relatiu, però, hi ha espectacles molt més cars que omplen espais immensos i fan calaix amb més facilitat i menys esforços.

L'obra és una producció de La Perla 29 i vull deixar constància d'un fet poc habitual en els nostres temps, l'amabilitat i educació amb la qual em van atendre en haver-me equivocat en agafar les entrades i les moltes  facilitats que vaig tenir per arranjar l'errada. Això pot semblar normal però us asseguro que no és gens freqüent. A l'entorn de l'obra i  de l'autor s'han programat diferents activitats, totes prou interessants.

2 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

No sé si la veuré tot i que qualsevol cosa que tingui Irlanda com a fons m'estira irresistiblement. La crònica que fas és molt inspirada i resulta animadora però potser buscaré la pel·lícula.
T'he deixat un segon comentari en el post anterior.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

La pel·lícula també la passaran un dia d'aquests a la filmo i crec que vindrà el director de l'obra de teatre, tens raó que aquest món de la Irlanda profunda té molt d'atractiu, encara més pel fet que la qüestió religiosa estableix paral·lelismes evidents.