10.3.16

MARES, FILLES, POLÍTICA, CINEMA I LITERATURA


Ahir, en el cicle de cinema hispànic, van recuperar un altre títol interessant, aquest del 1977, Mi hija Hildegart. La pel·lícula la va dirigir Fernando Fernán Gòmez i tot i que en sóc una admiradora gairebé incondiconal crec que no li va sortir del tot rodona encara que el pas del temps, per molts motius, hi hagi afegit valors a tenir molt en compte. El mateix Fernán Gómez admetia que el tema, suggerit per Alfredo Matas, l'havia sobrepassat malgrat el seu interès evident, que a la cinta li mancava passió i profunditat i que no havia trobat l'equlibri entre el discurs polític i la relació entre la mare i la filla. El guió era de Rafael Azcona. 
La pel·lícula explica el cas, ben conegut, de l'assassinat d'Hildegart Rodríguez, una jove de dinou anys brillant i atractiva, intel·ligent i precoç, víctima d'una mare inquietant i amb problemes psicològics evidents. Aurora Rodríguez va concebre la filla de forma intencionada, per a fer-ne una lluitadora pels drets de la dona. Tot va anar més o menys bé fins que la noia va començar a tenir vida pròpia i a voler trencar els lligams amb una mare que cada dia resultava més aclaparadora i, gairebé, sàdica.


El cas va fer córrer molta tinta en el seu temps però va venir la Guerra Civil, la gran tragèdia col·lectiva que encara cueja, i tot va quedar una mica oblidat. Fernán Gómez es va basar en el llibre d'un personatge que avui també està una mica oblidat, Eduardo de Guzmán, anarcosindicalista, periodista, escriptor. 

Eduardo de Guzmán (1908-1991) va sobreviure a la guerra amb moltes dificultats, després d'haver estat condemnat a mort en el mateix judici que Miguel Hernández. Per sort li van commutar la pena i el 1943 va sortir amb llibertat condicional. Va tenir grans dificultats per trobar feina, com molts altres grans escriptors va haver d'escriure a pes novel·letes políciaques i de l'oest, més de quatre-centes, d'aquelles que es llegien amb gran afició i es canviaven per un preu mòdic a diferents establiments. 
Va utilitzar diferents pseudònims d'estil anglosaxó, com era habitual. L'any 1951 va tornar a la presó durant un any, acusat d'espionatge. Durant el tardofranquisme i la transició va col·laborar en nombroses publicacions, revistes i diaris, va publicar llibres, molts dels quals relacionats amb la història espanyola recent, entre els quals una trilogia autobiogràfica. L'any 1978 se'l va rehabilitar com a periodista de forma oficial. A partir d'aleshores va incrementar la seva activitat a través de conferències i noves publicacions. Sempre  va militar en l'anarquisme.

La gran història d'aquella literatura popular de gènere, literatura de subsistència que va aplegar supervivents diversos i que en la seva varietat de gènere rosa va donar veu a lletraferides d'extracció popular,  encara està per escriure a fons i crec que la producció mereixeria aplegar-se en una gran biblioteca pública. Fa temps vaig suggerir que podria ser l'especialitat d'una segona biblioteca del Poble-sec i portar el nom de González Ledesma, qui també va haver de fer bullir l'olla escrivint aquells llibrets inoblidables, menyspreats per les elits. No cal que digui que ningú no m'ha fet cas, de moment.


La pel·lícula de 1977 i nous reportatges i produccions televisives sobre el cas d'Hildegart van propiciar que sorgissin més novel·les relacionades amb aquella història. A la pel·lícula hi surten molts catalans en papers secundaris, com ara Carles Velat i els ja desapareguts Josep Maria Angelat i Rafael Anglada. També hi retrobem grans actors castellans, Manuel Galiana, Guillermo Marín. La música és de Luis Eduardo Aute. 

La protagonista va ser Amparo Soler Leal, sublim i sinistra en el seu paper de mare abusadora. La filla la va interpretar Carmen Roldán, una gran actriu que després ha estat molt mal aprofitada. L'advocat que fa amistat amb la filla i que desvetlla en part les ires d'aquesta mare terrible era Pedro Díez del Corral, malauradament mort als seixanta-dos anys, l'inoblidable nen de Del rosa al amarillo, un actor eficaç, sempre elegant i una mica fràgil, que va actuar amb molt bons directors i en títols de culte.




El llibre d'Eduardo de Guzmán, que en el seu origen s'havia titulat Aurora de fuego,  es va publica més endavant en aquella inoblidable col·lecció Reno, resulta impressionant comprovar els autors que van formar part d'aquella col·lecció de l'editorial Plaza y Janés. Eren llibres baratets, que es desenganxaven amb facilitat, que amb el temps s'esgrogueïen i que avui resulten difícils de llegir, els que han sobreviscut, a causa de la seva tipografia. Les sobrecobertes no diferien gaire de les que es trobaven a les novel·letes de consum, els dibuixants de l'època també es feien un tip de treballar per quatre rals i mereixen entrada apart. 
El cas d'Hildegart i la seva mare és extrem però a nivells més casolans hi ha sovint un bri de la síndrome d'Aurora Rodríguez en molts pares i mares que volen que els fills siguin allò que ells, per les circumstàncies, no han pogut ser, científic, futbolista, actriu o concertista de piano. Pares i mares frustrats quan els fills i filles no han fet grans carreres universitàries ni han aprofitat les inversions generoses realitzades o no han valorat els suposats sacrificis familiars destinats a aconseguir resultats extraordinaris. 


En això hem anat canviant, per sort, i en la majoria de casos l'afecte supera determinades etapes frustrants, aquestes en les quals els fills i filles prenen el seu camí, ensopeguen, s'equivoquen, fracassen i no acaben d'encaixar en les nostres fantasies  prematernals. Per això resulta tan emotiva una cançó carrinclona com La mare on la dona acull amb amor generós el fill derrotat que ha anat pel mal camí. El pas de l'adolescència a la maduresa és una etapa difícil per a pares i mares, de sobte els infants tenen idees, vida pròpia, curiositat, perills a l'abast, influències no desitjades, parelles que no ens fan el pes. 



Amor y pegadogia.jpg
Fa poc una amiga m'explicava que uns seus coneguts havien tingut una enganxada amb una filla sobtadament rebel i que al final aquesta els va dir una cosa que els va doldre molt, que s'havien pensat que els fills eren una inversió. De fet, durant anys, els fills ho van ser, una inversió, una assegurança de cara a la vellesa, se suposava que se'ls havia fet un bé en portar-los a un món on no havien demanat aterrar. Hem millorat però encara en queden, d'aquests pares inversors, que de vegades, pel que vaig poder copsar a l'escola, ho són de manera inconscient i ben intencionada. 

L'eugenèsia, la pretensió de crear fills genials, ha tingut seguidors diversos, una novel·la emblemàtica sobre el tema és la d'Unamuno, Amor y Pedagogía. Avui els discursos sobre la producció de genis s'han centrat més aviat en el tema educatiu precoç, de tant en tant sorgeixen mètodes destinats a estimular no sé quines capacitats infantils i que es venen com pastissos. 

Aquestes coses compten amb un factor determinant, els pares i mares sempre són nous i inexperts, creuen que els vells no en sabem prou i que el tipus d'educació antic, antic de fa deu, quinze o dos-cents anys, ha caducat. I així és possible tornar a redescobrir la sopa d'all i oferir activitats de música i anglès per a nadons amb tot el morro, pagant, això sí. Podria fer una llarga llista d'aquests invents i metodologies, papadineros, com deien abans, i els resultats dels quals sempre semblen estar comprovats científicament. No sé com amb tants invents destinats a millorar l'espècie estem com estem, la veritat.
A la pel·lícula s'explica que la mare d'Hildegart va sortir de la presó quan, amb motiu de l'inici de la Guerra Civil, es van alliberar de forma sobtada i imprudent molts presoners i presoneres. En realitat sembla que va acabar en un manicomi, on va morir l'any 1956. Mi hija Hildegart es va passar també per la televisió en un d'aquells enyorats programes de La Clave. Estic ben segura que una història tan inquietant i dramàtica tornarà al cinema el dia menys esperat ja que a més del terrible parricidi hi ha el component de l'època, aquells breus anys republicans en els quals tot bullia i la passió política propiciava enfrontaments de tota mena.  Pensava que era ja una història, aquesta, una mica oblidada, però per la xarxa es pot trobar tot tipus d'informació sobre el cas, així com interpretacions diverses sobre la personalitat d'Aurora Rodríguez.

3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Recordo la pel·lícula i el cas, però d'una manera vaga, llunyana, ahir vaig veure que la feien a la tele, però jo vaig a dormir a les 10 i ahir ja em vaig saturar de cinema amb el colom que es va posar en una branca a reflexionar.

Júlia ha dit...

La pots recuperar durant uns quants dies per l'ordinador, si vols, també la presentació, Francesc, que de vegades és el més interessant si ja has vist la peli. Passo del colom, de moment.

Francesc Puigcarbó ha dit...

el colom, és una questió purament d'estética, és hora i mitja de Hooper, però fascinant.