6.4.16

DE LA FRANÇA MÍTICA I EL FRANCÈS QUE VAM APRENDRE



En relació amb l'entrada anterior al blog, l'actor -i moltes coses més- Eric Cusí m'ha fet arribar aquest impagable article que va publicar a la premsa fa un parell d'anys i que després va aparèixer en un butlletí del Merbeyé, un espai molt interessant situat al final del trajecte del Tramvia Blau. Cusí, a banda dels seus treballs en el teatre i el cinema, és molt popular i apreciat a causa d'un sòlid programa de ràdio, un programa de culte, el Boulevard de la cançó francesa, que es va emetre durant anys per la COM i que avui continua a Ràdio Estel, escurçat, durant una escassa horeta dels diumenges a les deu del vespre. Els programes emesos es poden recuperar per internet, afortunadament. 

Enric Cusí no tan sols posa discos, fa reflexions sobre aspectes diversos de la música francesa però també a l'entorn dels nostres temps i del passat recent. Podria fer una llarga llista de programes bons de ràdio que s'han reduït, canviat d'horari i d'emissora o fet moixoni de forma definitiva, ha passat fins i tot amb emissores senceres, la COM, Catalunya Cultura... Radio 4 ha patit molt i ha estat sovint en perill d'extinció. Coses -tristes- del país. Però m'allargaria massa i me n'aniria del tema central d'aquest post.
Els qui ja som grandets -gairebé vellets- vam estudiar francès, en general, i això els qui vam poder estudiar alguna coseta. Era aquell un francès d'escola, memoritzàvem tirallongues de vocabulari en aquells mètodes Perrier de santa memòria. Com que teníem poques ocasions de viatjar la pràctica oral presentava mancances diverses però avui valoro més aquella metodologia tradicional ja que anem perdent vocabulari i no tan sols en idiomes estrangers. 

A escola vaig tenir una professora que era francesa de veritat, es deia, crec recordar, Carmen Molière, es veu que al seu pare li agradava el nom de Carmen a causa de l'òpera i era aficionat a la cultura hispànica. Era molt sèria i semblava distant però quan es va casar ens va convidar a anar a veure el seu pis, a l'Eixample, no gaire lluny del Clínic i ens va comentar que a la seva escala hi vivia, aleshores, Aleco Pandas, el cantant. El seu marit era d'aquí, espanyol o català, i quan es va quedar embarassada va plegar de la feina com s'acostumava a fer en aquells anys tot i que més endavant em van dir que regentava una botigueta d'objectes d'art.

L'article d'Enric Cusí m'ha evocat moltes paraules i expressions que van ser habituals, algunes de les quals encara suren en el nostre imaginari i la nostra vida quotidiana. He intentat penjar l'article de forma directa però he comprovat que no es llegia gaire bé, així que us el copio sencer i m'he pres la llicència d'escriure els mots francesos i no normatius en cursiva en lloc de posar cometes, per tal d'anar més de pressa. 

VIVE LE MERBEYÉ

per Enric Cusí

Actor i conductor del programa 'Boulevard de la cançó francesa' de COM ràdio


Merbeyé ve de merveilleux, però escric tal i com ho diríem nosaltres, per molt que ens esforcem a dir-ho amb bon accent francès. No sé de qui va ser la idea de posar aquest nom, però a fe que va ser una bona idea perquè tant el lloc com el local, difícilment poden ser classificats d'una altra manera, i, si a més resulta, com deia l'eslògan, que rima amb allò de u finí le tram blé, doncs oli amb un llum.

El feliç gal·licisme del nom, que en aquest cas també fa la cosa, enllaça amb una manera de parlar que sovint empraven els nostres avis,en els temps que tenir un mínim de cultura francesa era requisit imprescindible per demostrar que es tenia els coneixements bàsics i de bon to de les coses d'aquest món. Aquesta manera de parlar, que va durar fins ben entrat els anys setanta, gairebé ja s'ha perdut, com tantes coses, i els més joves, inserits de ple en la cultura d'influència anglosaxona, i sobretot en l'argot madrixelí de les televisions, difícilment ens podrien entendre si ens sentien dient coses que, els que ja tenim una certa edat, segur que algun dia les varem dir, i que si ara no les diem és sobretot perquè no se'ns vegi el llautó d'antics.

Ara ens podria semblar old fashion o dueless però no fa tant de temps segur que ens semblava ben modern sentir i sobretot llegir coses com ara: Com que som uns bon vivants, i ens agrada assaborir la joie de vivre, per alliberar-nos del surmenage que sovint ens provoca la feina del nostre métier, s'ha d'anar a fer una copa al Merbeyé, per passar una bona soirée i fer un pour parler en petit comité amb una bona conversa, per estar au dessus de la melée, com ho estaven sempre els de la gauche divine, que es feien els snobs amb les seves boutades per épater les bourgeois, per fer-se veure i ser els enfants terribles, avant la lettre. També cal anar al Merbeyé, si no és que ens falta el demarrer del tablier i no se'ns trenca cap palié i tenim pana, per poder admirar les noies chic que van vestides prêt a porter amb els cabells tallats a la garçon, noies amb molte charme que ens deixen touché pel seu bon savoir faire i perquè sempre estan a la page.

Cal anar al Merbeyé també per, si ens ho permeten, poder-les convidar a prendre un cointreau, abans d'anar, com a bons gourmands, al privé d'un restaurant per fer-hi un soparet a la chandelle que ens faci pujar el souflé, i, si s'escau, anar a ballar a una boîte dels que encara no estan démodé, per ballar-hi arrambades, tête a tête i mirar  de seduir-les per tenir-hi un affaire o un flirt i fins i tot provar a chance de proposar un ménage a trois, i venerar-les talment com si fossin unes grans vedettes que actuen en deshabillé i sovint fan grans tournés cobrant un bon cachet, sempre amb els seus nécessaires a punt per si s'han de fer la toilette. Es clar que de vegades el tour de force es pot quedar en un no res i llavors podríem acabar sopant tots sols un senzill menú amb un mal vi bouchoné i amb un maître que no ens fa cap rendez-vous, tot enyorant un imaginat pas a deux amb relevé, en un estat lànguid de laisser faire, laisser passer, que ens capbussa en un décalage d'allò més affreux, tot dient-nos un trist c'est la vie. Però si això passava, és llavors que per recuperar la joie de vivre i tornar a ser un bon vivant amb charme i savoir faire cal dir-se vive la vie, i tornar, oui!oui!oui! cada dia i a tothora al meravellós MERBEYÉ.

PD: Sí us agradat l'article em podeu dir: Chapeau, nano! i jo us respondré encantat, merci!



Saber francès, en d'altres temps, era gairebé com saber llatí, una mostra de saber-les totes, vaja. Tolstoi, a través del seu protagonista i alter ego, es queixa del fet que els benestants de l'època que surten a Anna Karènina parlin a les criatures en francès. Això dels idiomes de moda va canviant i amolla material per a acudits diversos. Quan jo anava a escola les males estudiants inferien que per parlar en francés calia fer-ho acabar tot en 'é', com ara cuchillé i més endavant, quan els castellans estudiaven català, treien els acabaments i deien cuchill. De vegades les professores ens llegien mals exàmens on floria això del cuchillé i la cucharé i ens hi fèiem un bon tip de riure. A casa meva recordo que lloaven sovint un senyor molt instruït, que tenia una llibreria del barri d'aquelles on s'hi canviaven novel·les i tebeos, i per evidenciar el seu nivell explicaven que havia estat un molt bon cambrer a La Pansa i que sabia francès. I és que ser bon cambrer, en aquella època, també era una cosa molt valorada.

Per fer veure que parlaves francès n'hi havia prou en canviar totes les 'erres' per 'egues' de la mateixa manera que per parlar xinès canviaves les 'erres' per 'eles'. En un doblatge antic de la pel·lícula Moulin Rouge, la de Huston, del 1952, que explicava una tranche de vie del pintor  Toulouse Lautrec i que, per tant, passava a París, a la model de vida lleugera la van fer parlar amb la 'egue', suposo que sonava més pecaminós i afrancesat ja que la veïna contrada era l'esca del pecat, segons opinions dels grans del meu temps jove. París va ser durant anys el somni pecaminós dels hispànics, un somni eròtic molt exagerat ja que qui te fam somnia pa. Curiosament una de les coses que atreien més de la França propera era un anglicisme, l'estriptís, que es podia veure fins i tot a Perpinyà, com les pelis verdes d'altres temps. Perpinyà no era París però era més fàcil arribar-hi.

Un vell acudit sobre l'idioma francès explicava com un home preguntava a un altre per un llibre de Tolstuà i l'altre el dirigia al carrer d'Aribó. Fa molts anys, per la tele, van fer una obreta molt divertida escrita com si s'hagués traduït literalment del francès i deien coses com ara: Nombre de perro! Avui l'humor ha canviat i s'ha d'anar amb compte amb la broma que es fa, es poden ferir susceptibilitats i moltes coses no s'entendrien. Una vegada, a escola, vaig dir una frase en anglès però com si la llegís en castellà i l'especialista del moment, una noia joveneta, es va fer un tip de riure però no pas per la gracieta, sinó per la meva suposada ignorància pronunciadora, no va copsar la intenció humorística, vaja.

Pel que fa a l'article que he penjat, Chapeau, Monsieur Cousin!!! M'ha encantat, més enllà de la reivindicació d'un indret tan bonic com el local esmentat. 

I ara, no sé el perquè, m'ha vingut al cap aquella mena de facècia que repetíem de joves, a revoire, que deia Voltaire, tanca la porta que fa aire...

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

la meva professora de francés era la senyora Grimau. El francés el conservo bastant bé en tenir familia a Montpellier, Nimes i Sete, nomès cal anar-hi uns dies per recuperar-lo.

gloria abras pou ha dit...

Vaig aprendre molt francès i, fins i tot, vaig treballar en un banc a França. Els autors francesos m'agrada llegir-los en versió original i estic contenta d'haver conservat i augmentat els meus coneixements d'aquesta llengua. De joveneta, com que vivia a 80 quilòmetres de França, podia escoltar molt fàcilment Radio Montecarlo i em feia meu l'accent del locutor.
Però no m'he presentat mai al Premi Adonè, ni he llegit Zamacua ni tampoc he visitat Detrua...

gloria abras pou ha dit...

Quant a "missatger" t'he deixat un altra comentari en el post anterior.

Júlia ha dit...

Francesc, jo el tinc una mica rovellat però si repasses una mica el recuperas.

Júlia ha dit...

Òndia, Glòria, quina sort haver treballat per allà, jo també intento llegir-los quan puc en versió original.


Zamacua,un autor molt interessant, amb un oncle pintor remarcable, amic de Fortuny. Hi ha un altre Zamacua músic, em sembla que no té a veure amb els anteriors, autor de molts cuplets però també d'obres diverses.

De fet algunes d'aquestes reconversions de grups de vocals havien existit en d'altres llengües romàniques, en textos antics és habitual trobar 'aucells', per exemple. Però certament una broma habitual era fer-ne la reconversió al català o al castellà...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

D'un temps, d'un país. Bonic retrat d'aquella nostra època. Encertada la vindicació del mètode Perrier pel que fa a la riquesa del vocabulari que apreníem, que per cert, alguns enyorem no tant sols pel que fa al francès, si no també de la nostra pròpia llengua i del castellà.