9.4.16

EVOCACIONS IDIOMÀTIQUES I MUSICALS


Escrivia en el post anterior sobre França, el francès i la cançó francesa.  Avui ens arriba poc cinema francès i poca música d'aquell país, més enllà del Boulevard. Cal pensar que França se'n va sortir prou bé en l'intent unificador lingüístic, probablement si aquí haguéssim tingut uns altres governants i l'estil de Carles III s'hagués perpetuat avui el tema català seria molt diferent, per a bé i per a mal, que en aquests espinosos temes sempre hi ha opinions diverses i per a tots els gustos. 

Precisament fa uns dies van emetre per la tele, en aquest espai impagable de cinema espanyol de tots els temps i totes les tendències, Esquilache, una molt bona pel·lícula dirigida per Josefina Molina, amb un repartiment de categoria i que ens evoca un passat llunyà però no tant com sembla, cal recordar que, entre d'altres millores, el poble, que va aconseguir foragitar aquest senyor del govern, demanava el retorn de la Inquisició.
Esquilache va tornar a Itàlia, doncs, i allà hi va morir, trist i perplex però ben peixat al capdavall. A Itàlia se sabia des de sempre que es parlava l'italià però una molt bona professora que vaig tenir a la universitat, també poeta, Coloma Lleal, ens va explicar fa molts anys la relativitat d'això que en diem llengua i, pel que fa a l'italià i l'alemany, també ens explicava com de fet aquests idiomes havien estat un invent consensuat a partir de les unificacions en les quals, com sol passar, es van perdre llençols i formes dialectals. 

Els dialectes són també llengües, si és que les llengües són alguna cosa més que una construcció cultural dirigida des de dalt, però els diuen d'una altra manera per motius polítics i no tenen sempre un exèrcit al darrere, cas del català normatiu, per exemple. De totes les històries que ens han explicat de forma suposadament seriosa la de les llengües i dialectes és una de les més oportunistes i menys objectives, a tots nivells i en totes les geografies. Ha generat un doll de perillosos dogmes que serà molt difícil superar, em temo.

De joves estudiàvem francès, algú privilegiat fins i tot estudiava anglès i una minoria esforçada, nocions d'alemany. L'italià i el portugués s'entenien, llegint amb cura i parlant de forma lenta amb els pocs italians i portuguesos que poguéssim conèixer. Si per parlar francès en broma calia fer servir la egue per parlar en italià calia poca cosa més que intentar-ho i, pel que fa al portugués, sempre tan proper i tan llunyà al mateix temps, fer-ho acabar tot en çao. Les lliçons d'italià, ja que el cinema venia sempre doblat al castellà normatiu, ens arribaven a través de les cançons, ai, les cançons. Sant Remo, Mina, Milva, Modugno, Morandi... 

Quants records al volt d'aquelles tonades inoblidables i d'aquells nostres ídols musicals! Ja existia a les nostres llars humils una llarga tradició de cançó italiana, l'òpera popular, les tonades napolitanes, les cançons més o menys tradicionals, Torna a Sorrento, Oh Sole mio... coses que cantaven l'avi quan s'afaitava i la mare quan feia bullir les mongetes. La lletra de Santa Lucia, una altra cançó italiana molt popular, la vaig aprendre gràcies a la Marisol, que la cantava en una pel·lícula de la qual em vaig fer la col·lecció de cromos i que a l'àlbum portava les lletres de totes les cançons. 
Avui també podem escoltar poca cançó italiana, què hi farem. Fa alguns anys el polifacètic David Escamilla, de pare català i locutor de culte i mare italiana, feia un programa diari de bon matí, llegia poemes i posava molta música italiana, antiga però, sobretot, actual i romàntica. Com tants programes de ràdio, tal i com comentava fa poc, va fer moixoni d'un dia per l'altre. Jo m'acostumo a despertar molt aviat i l'escoltava sovint, va generar devocions, tenia una web a la qual la gent enviava fotografies diverses i molts emails.

L'èxit va ser comparable al d'un programa posterior també matiner, Com llevar-se, menat per dos joves de Mataró que de vegades queien una mica en la broma de sal gruixuda però eren molt simpàtics, hi trucava molta gent gran, dones sobretot, si escoltes la ràdio sembla ben bé que la gent de la meva edat i de trajectòria vital més llarga no dorm mai. Eren David Gelonch i Ivan Llensa, organitzaven dinars i sortides entre els seus oients i tenien un grup molt actiu a facebook. Ivan Llensa va morir molt jove, va emmalaltir mentre feia el programa, la mort sempre sobta però la d'un jove encara més, la veritat. Sobretot quan el jove té l'edat dels teus fills.

En el meu temps, tot i que les cançons italianes s'escoltaven, en general, en italià, també es traduïen totes al castellà, Josep Guardiola, el cantant, tenia un gran repertori de traduccions de tota mena. Avui potser la seva veu sona antiga però aleshores ens agradava, a la gent gran, encara més, i li deien el Frank Sinatra català. Fins i tot es va publicar algun disc fet per cantants italians en català, avui aquelles versions són gairebé objecte de culte, a mi m'agradava molt aquella que feia he vist com sorties i no sé on anaves, cantada per Donatella Moretti, que no era pas de les cantants més conegudes, per cert. 
Recordo molt bé quan va guanyar a San Remo la Cinquetti, amb allò tan carrincló de què no estava bé que se sortís sola a passeig amb un noi, si eres excessivament joveneta, pel que pogués passar, tot i que el que pogués passar no es mencionava de forma explícita. Cinquetti i la majoria de cantants italians van continuar en actiu però aquí en un moment donat els vam deixar d'escoltar per la ràdio. Jo, en el temps de no tengo edad para amarte era -i sóc- més o menys de l'edat de la cantant i m'identificava amb el missatge. Aleshores treballava a la Harry Walker i en arribar a la feina i anar a posar-me la bata normativa una companya més gran em va explicar, jo encara no ho sabia, que havia guanyat una noia molt joveneta, de la meva edat, amb una cançó preciosa.

Una de les tonades italianes més tòrrides, en una altra línia d'allò de Non ho l'età va ser el Sappore di sale, i és que una vegada assolida l'edat i formalitzat el prometatge podies anar a la platja amb la parella i rebre i amollar petons salats d'allò més sensuals, vaja. Però el gran èxit del meu temps jove, per descomptat, va ser allò de Nos quedamos solos, como cada noche, hoy te veo triste y yo ya sé porqué.... Aleshores la cançó feia una pausa, cosa habitual en l'època, i s'escoltava una mena de pum-pum-pum-pum.

No vull repetir allò tan repetit, que avui no es fan cançons com aquelles, però aquesta és la meva percepció tot i que tot és relatiu i sé que gent una mica més jove que jo s'emociona amb el Boig per tu, per exemple, sobretot perquè malgrat allò poc normatiu del reflexada la teva llum els recorda amors i moments romàntics del passat recent. La nostra educació sentimental parla moltes llengües i per l'oïda i l'olfacte ens arriben molts records, de vegades de forma sobtada o imprevista. En aquella època s'anava a ballar a cases particulars, encara em sorprèn com els pares del meu temps adolescent ens deixaven muntar festetes en espais molt reduïts. 

Les noies havíem d'esperar que ens convidessin a ballar, cosa que per a les d'èxit assegurat no era un problema però que generava moltes tristors en les adolescents poc vistoses, com era el meu cas, en aquell moment vital. En els balls agafats i lents no s'havia de permetre que els nois s'acostessin en excés, els  gallecs deien de forma gràfica que entre la parella hi havia de cabre un feixe de leña. Tot plegat comportava que en algunes ocasions la peça ballada es convertís en una mena de lluita d'ara m'acosto i ara t'aparto i fins i tot avui podria ser que alguns problemes en les articulacions de les extremitats superiors femenines tinguin l'origen en aquella gimnàstica moral. En una ocasió, quan jo ja tenia alguns anys més però encara conservava aquell costum apartador, en un ball públic un xicot em va dir rient que amb la força que feia si em deixava anar m'estavellaria en la paret propera. 

Avui tot ha canviat, el ball i els costums i la gent jove que és aplicada estudia moltes llengües, fa erasmus, corre amunt i avall, té relacions íntimes i prematrimonials si li ve de gust i els matrimonis amb un d'aquí una d'allà són habituals. Una antiga companya de feina i amiga em va demanar fa un parell de dies que li escrigués algun poemet o una sèrie de rodolins per a una publicació familiar dedicada a una jove neboda que es casa amb un alemany, tots dos són joves, bells, feliços, esperançats, amb carreres universitàries i feina i es van conèixer a Londres. Que déu o el destí  atzarós els  siguin propicis. 

Fan un casament tradicional i multitudinari, en un poble de la Costa Brava. No estava gaire inspirada però al final vaig endegar uns rodolins que fins i tot m'emocionen en rellegir-los i això que no conec els protagonistes. No sé quin tipus de música posaran durant la festivitat del casament, peces lligades al seu amor i a les seves circumstàncies, segur, potser algun vals etern, qui sap. 

En alemany sabíem poques cançons però una del meu temps jove va fer furor, aquella del Sag Warum, que cantava Camillo, més aviat una mena de recitat lent i llarg, expliquen que va ser l'única d'aquell país en compartir les llistes d'èxits de l'època. I això que el cantant no era gaire guapo i ja resultava una mica granadet per als nostres gustos juvenils. Camillo Felgen, qui per cert, no era alemany sinó de Luxemburg, va morir el 2005 i a casa nostra no es va repetir més un èxit en alemany com aquell. Per cert, la cançó no era ben bé romàntica sinó dedicada a un pare fugitiu, em sembla. Quines coses.




2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Ha canviat el mercat de la música (de fet tots els mercats) i la forma de consumir-la. Tinc la impressió que els autors afinaven més en els temes i buscaven la manera d'arribar a les emocions de la gent en uns temps en què el consum estava més limitat. Per això han quedar aquests referents musicals tan marcats, i a més en unes llengües que ens deien que estaven fetes per a l'amor.
En un altre sentit, tens raó quan dius que ja no es fan cançons com aquelles, sobretot perquè penso que ha baixat molt la qualitat literària de les lletres. Els cantautors d'ara, per exemple, ja no escriuen com ho feien Serrat, Aute, Víctor Manuel, Paco Ibáñez i tants d'altres.

Júlia ha dit...

Enric, hi ha qui em diu que sóc repatània però les lletres dels cantants catalans actuals, solistes i grups, em semblen una 'bírria',en general, i això que han fet català a l'escola... El Serrat té lletres fluixetes però en té unes quantes de molt bones, els altres, el mateix, Ibáñez més aviat musicava textos de poetes però avui també es podria fer, he de dir que avui també hi ha poetes molt rarets i poc musicables, em temo.

Deu ser l'edat...