4.4.16

FRESH FISH, HOT SOUP


Fa uns dies em vaig ensopegar amb un programa, crec que pel 33, on sortien diferents personatges que opinaven sobre cultures i culturetes. Un d'ells era Toti Soler que va insistir en una cosa evident, sobre la qual ell i d'altres ja han opinat en moltes ocasions, que facin el que facin, documentals sobre paisatges catalans, futbolistes mediàtics, fauna o literatura nostrada, la banda sonora és gairebé sempre pop rock americà. El més divertit és que en acabar el programa van posar pop rock d'aquest, en anglès, és clar. Cosa que vol dir que els muntadors de programes es passen pel folre els continguts, que ja és gros.

Moltes vegades, per raons òbvies de proximitat, malgrat que en tot s'hi barreja la política i el dogma, quan xerres de forma informal has de recórrer a alguna paraula en castellà, sobretot pel fet que mai no existeixen traduccions exactes de res, de la mateixa manera que no existeixen els sinònims purs. En concret fa poc vaig necessitar utilitzar aspaviento i les bíblies em donaven escarafall com a possibilitat que, ben mirat, té poc a veure, segons la meva opinió. En general sempre hi ha algú a prop teu, de vegades fins i tot amb llicenciatura filològica de darrera fornada, que et corregeix de forma seriosa i sense gota d'humor. Cal ser curós amb la llengua nostrada que en el futur, segons intencions, manifestos i previsions, sera mono. Però, de la mateixa manera, els anglicismes ja han pres carta de naturalesa i són admesos sense manies, a manta i de forma piconadora, deu ser allò atribuït a Riba quan parlava amb Unamuno, que passaríem de forma directa a l'anglès, vaja. Tot i que això de l'anglès musical es pot fer extensiu a molts programes hispànics en castellà, què hi farem. El dia del futur en què tota la pell de brau s'expressi en anglès romànic no sé pas de què podrem discutir.

Quan jo era joveneta quedava gent finolis que recorria a alguna paraula francesa, de tant en tant, anaven a la buat a ballar, a la butic a comprar i tenien panne. Pel que fa a idiomes més minoritaris o a d'altres llengües peninsulars, en general són absents del context llevat d'alguna bestiesa inclosa en acudits regionals de gallecs, per exemple. La vida és complicada i encara no he trobat cap definició sobre què és o no una llengua o un idioma que em faci el pes. Ja ho deia, un company meu de feina, que voler engrapar de forma precisa allò que toca temes lingüístics és com voler agafar aigua amb un cistell tot i que en el nostre segle els cistells fins i tot es poden impermeabilitzar, em temo.

Precisament avui he escoltat un molt bon programa de la UNED sobre els problemes de les traduccions i dels traductors, dels bons, és clar, perquè aquesta feina, generalment mal pagada, la fan alguns com qui fa xurros i això també és políticament incorrecta ja que els xurreros se'm poden molestar pel fet que fer xurros deu tenir les seves dificultats professionals, inherents a totes les feines com molt bé saben els escriptors i polítics que han hagut de fer de dones de fer feines o de peixateres i treure espines mentre es pagaven els estudis. Com diria el meu iaio, se me'n refot si molts de tots aquests distingeixen un corball d'una mussola.

13 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Hi ha traduccions horroroses, recordo la de la Noia de la perla, que era un desastre. En aixó de que erem una mica afrancesats tens raó, ja ens ha passat, ara som anglòfgils cent per cent, si fins i tot la copa Catalunya en deien la Catalonia Cup, i la formula 1 o les motos estan plenes d'anglicismes.

Francesc Puigcarbó ha dit...

i una altra questió, no nomès en català, en qualsevol idioma, cada vegada s'empren menys paraules, el llenguatge està cada vegada més esquematitzat, més simple.

Júlia ha dit...

Francesc, tot canvia, el llenguatge, també, de tota manera això de la simplificació ja ho sentia a dir a escola, del castellà, és clar...

El tema de l'anglès clama al cel.

miquel ha dit...

M'has fet pensar en dos gal·licismes. Al poble la majoria feia servir les paraules pana i xàufer (o xòfer), potser per influència del lobby dels transportistes que tradicionalment tenia un cert pes en l'economia municipal. Segurament ara tothom diu avaria (averia) i conductor.

Júlia ha dit...

Miquel, amb els anys t'adones de com tot canvia, el llenguatge habitual, també, i tenim tirada a creure que determinades coses s'havien dit -o havien passat- sempre. Xòfer era molt habitual i encara ho sento de tant en tant però la panna no la trobo gairebé ni a les calces de vellut. Sobre el tema del transport, és ben curiós i preocupant que no s'hagi admès la paraula 'recader', tan habitual i popular fa temps de Fraga fins a Maó i de Salses a Guardamar.

gloria abras pou ha dit...

Sí, Júlia però "recado" no és català i ha prosperat "missatger" provinent de les empreses com TNT o Fedex. De "message" a "missatge" no hi va quasi res però "recado" en català és molt lleig com tantes altres -no totes- paraules procedents del castellà. El "ruïdu" i el "ratu" crec que s'han anat perdent.

miquel ha dit...

Siiií, recader!
Confirmo que rato (en minúscula) encara és ben viu al meu sud, esclar que els xiquets i xiquetes escolaritzats potser l'aniran abandonant, o ja ho han fet. Ai, el que fa tenir cultura. Ja ho deien Alcover & Moll que era un castellanisme inadmissible, però a segons quins llocs tot arriba (arribava) tard.

Júlia ha dit...

Glòria, tot és opinable però que s'accepti una paraula no vol dir que s'accepti 'tota la família' i, per altra banda, la fòbia a admetre castellanismes popularitzats des de fa anys em sembla preocupant però com que es fa difícil obviar la política cultural condicionada per fets diversos no insistiré. Recader era una paraula utilitzada a tot Catalunya i no crec que sigui el mateix que missatger, la veritat, de fet els recaders tradicionals, que et portaven el pollastre de la tieta del poble per Nadal, tampoc existeixen.

Júlia ha dit...

Miquel, la cultura normalitzada i oficialitzada fa perdre molts llençols a les bugades, què hi farem, potser no s'hi pot fer res... Mai no havia dit ningú Paral·lel fins a la normalització però després expliquen que han recuperat el nom popular. Coses del context sociopolític, que dirien els experts.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Quanta raó tenia el teu iaio!

gloria abras pou ha dit...

Júlia, jo, via missatger, he enviat les coses més inversemblants. No dubtis de que és l'actual "recader" que ja no fa "recadus" però s´encàrrecs. Jo tampoc rebutjo els antics castellanismes però vaig a favor d'una llengua com més neta, millor. Tampoc m'agrada el castellà que fan servir alguns catalans com aquells que diuen "la bolsa más pronto sube" o "este edifisio irá a tierra". Sé que la falta d'escolarització perjudica la llengua però, si un té oportunitat, quan més bé es parli, millor. Sigui quina sigui, és clar.

Júlia ha dit...

I tant, Xiruquero.

Júlia ha dit...

Glòria, no dubto de què els missatges d'avui portin de tot, però potser no porten gallines vives en un cistell.

Els conceptes de llengua 'néta' o 'bonica' avui són relatius i contradictoris i tot plegat ens portaria a un llarg debat sobre el fet que l'escolarització massiva també comporta empobriment de moltes formes dialectals, la millor professora que he tingut mai de català considerava que era poc adient parlar de 'correcte' o 'incorrecte', o de 'bé' o 'malament' pel que fa a la llengua sinó que més aviat calia tenir en compte si la variant utilitzada era o no adient al context comunicatiu, és un tema espinós i hi ha molt debat al seu entorn o n'hi havia, avui hi ha poc debat seriós de res. La llengua és una cosa viva que beu de tot arreu però entenc que cal consensuar un estàndard, és clar, cosa que no vol dir que haguem de bandejar tot allò que no entri en la 'normalització', els bons escriptors ho saben, això, i també la percepció de les variants dialectals ha passat per moltes èpoques diverses, en el fons pesa molt l'elitisme acadèmic i mana qui mana en cada moment, he viscut molts debats rarets sobre tot plegat.