10.4.16

SOBRE ACUDITS I GRACIETES

Avui llegeixo en un diari, de bon matí, el plany d'uns personatges populars sobre el fet de què la correcció política ha acabat amb un cert tipus d'humor popular, per exemple, ja no es poden explicar acudits de marietes. Com que els dos personatges que ho han dit, el Bertín Osborne i l'Arévalo, no són sants de les nostres devocions identitàries, segurament els deixaran verds. 

Però el cert és que l'humor evoluciona, els acudits que un dia ens van fer gràcia ja no ens en fan i en moltes ocasions és perquè hem canviat i també ha canviat el món, la societat, la moral. Hi havia acudits de l'Eugenio que m'havien fet riure molt, com qui diu, fa quatre dies, i avui em semblen masclistes, grollers i desfasats. I no tan sols els de marietes.

Ja fa temps que hem bandejat, al menys uns quants i unes quantes, les gracietes que evocaven quecs, coixos, sords, cecs, persones amb deficiències mentals, bojos, sogres, dones o infants. També se'ns han fet vells molts acudits regionals i nacionals sobre gallecs, bascos, madrilenys, catalans, francesos, jueus, escocesos, negres, xinesos, alemanys, musulmans i la resta. Un altre doll d'inspiració havia estat el pagerol, el paleto. Fins i tot fa anys van haver de retirar un anunci de la tele en el qual un nét heavy es ficava amb l'avi camperol. No van protestar els heavys, sinó els camperols.


L'humor s'ha de reinventar i ho fa sense que ens n'adonem. L'humor d'un temps i d'un país ens diu molt més sobre nosaltres mateixos i les nostres manies i prejudicis que nos pas els estudis més cantelluts. De tota manera neixen de forma constant prejudicis nous que fan gràcia i tot, avui no es fa broma sobre el pagerol sinó sobre l'urbanita, el pixapins, el camaco i no sembla pas que els afectats protestin gaire, ans més aviat entomen els comentaris amb resignació i gairebé sentiment de culpa. Hi ha persones que es defensaven de l'humor a l'entorn de les seves particularitats explicant acudits sobre ells mateixos, fa anys vaig escoltar un cec explicar uns acudits molt divertits sobre cecs i jo n'he explicat molts sobre mestres o catalans, per exemple.

L'humor s'esgota, s'exhaureix, aquest és el cas de Polònia, un programa que en els seus inicis era brillant i avui a tot estirar aplega mitja dotzena de gags intel·ligents i molta palla. Jo recordava, idealitzats, humoristes com ara Gila o Cassen però quan emeten programes antics m'adono que també grinyolaven en moltes ocasions. La tele crema molt de pressa els humoristes i de vegades sembla que no se n'adonin, però, és clar, la feina és la feina. A la Lloll la van cremar sense manies, fa anys. Un humor persistent és l'humor absurd, per això aquells disbarats de Tip i Coll, tan surrealistes, aguanten força bé el pas del temps. 

Avui molta gent t'envia acudits per la xarxa, pel telèfon. Ahir un que em va passar la filla em va fer riure força, potser perquè m'hi vaig sentir identificada després de tenir un problema amb aquest embolic dels paswords i les contrasenyes. Segurament la majoria ja el sabeu, però el copiaré. De fet  poques coses fan menys gràcia que els acudits repetits i mal explicats. L'original el tinc en castellà però faré l'esforç de traduir-lo que sinó vindrà algun fonamentalista nostrat i em fotrà bronca i no està el forn per a congrets...

Un jubilat de setanta-un anys, Pep, va als cursets d'informàtica del barri. La màquina li demana el primer dia que posi una contrasenya i ell escriu: Pep: pepi.
Resposta de la màquina: Ho sento, la contrasenya ha de tenir, al menys, deu caràcters.
Ell escriu: pepinets.
La màquina: Ho sento, la contrasenya ha de tenir, al menys, un número.
Ell escriu: 2 pepinets
La màquina: Ho sento, la contrasenya no pot tenir espais.
Ell escriu: 2fotutspepinets
La màquina: Ho sento, la contrasenya ha de tenir, al menys, una majúscula.
Ell escriu: 2REFOTUTSpepinets
La màquina: Ho sento, la contrasenya no pot tenir majúscules seguides.
Ell: ¡2ReFotutspepinetsmerdosos!
La màquina: Ho sento, la contrasenya no pot dur signes de puntuació.
Ell: 2ReFotutsPepinetsmerdososquetelspotsfotrepelCul
La màquina: Ho sento, aquesta contrasenya ja existeix.

L'acudit fa broma de la tecnologia i la informàtica però hi pot haver jubilats i jubilades de setanta anys que pensin que es mofa de la tercera edat i que n'infereixin que se suposa, a l'acudit, que aquesta franja vital està formada per gent molt toixa, coses més estranyes s'esdevenen en aquest món nostre que té, avui, la pell molt fina. I aleshores potser enviïn a facebook o allà on toqui una protesta formal, després de recollir un munt de firmes al Casal. De fet els malentesos són habituals a l'entorn dels temes humorístics, fins i tot dels temes poètics, car cadascú entén les coses a la seva manera, en moltes ocasions.

Ahir feien un programa nou per la tele nostrada i no em feia gens de gràcia. L'humor és molt personal, de petita, per exemple, no em feien cap gràcia els dibuixos de Tom i Jerry, farcits de patacades, ni les pel·lícules del Gras i el Prim, que ja eren antigues però acostumaven a passar-se encara en els cinemes, sobretot al cinema de l'escola on ens projectaven moltes relíquies i no pas de sants. Tampoc em feia gens de gràcia Louis de Funes. Però a l'escola hi havia companyes que xalaven d'allò més amb tot plegat, i reien de forma sorollosa, amb unes riallades que gairebé feien angúnia. Hi ha qui diu que el somriure és la riallada de l'intel·ligent, però he vist gent molt intel·ligent riure de forma evident i sonora, la veritat.

Amb l'humor s'ha d'anar amb cura, hi ha persones amb les quals connectes aviat i d'altres que no t'entenen i que quan fas una broma se la prenen de forma literal  i de vegades es poden enfadar. Hi ha persones amb poca corretja, desconfiades, al món hi ha de tot. I nosaltres també canviem i allò que un dia ens va fer gràcia pot ser que avui no ens en faci cap tot i que els acudits depenen molt de qui els explica, és clar. I fins i tot ens pot passar que coses que ens van semblar molt serioses en d'altres èpoques avui ens semblin divertides, absurdes. L'humor és una mena de defensa en temps difícils però pot provocar problemes, com va explicar Kundera en aquell llibre de La broma. La gent amb esperit dictatorial, sigui del signe que sigui, té molt poc sentit de l'humor, en general. 


6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aquest migdia en parlàvem amb la Nuri. Tip i Coll i Gila potser es podrien salvar. Es el que deiem l'altre dia d'en Perich o Eugenio, molts acudits a dia d'avui no es poden explicar, i això que l'humor com l'art se suposa que ha de ser transgressor, pero ai las! ara tot ha de ser políticament correcte.

gloria abras pou ha dit...

"La competència" de la RACC1 s'està cremant però ha estat i és transgressor. Els dos Oscars es foten de tot, marietes perruqueres, vells que s'adormen parlant, soldats de fort accent, no sé si equatorià, canviant comunicats, accents molt "catanyols" imitant a Justo Molinero. Els dos marietes perruquers que es diuen "perra" l'un a l'altra són un exercici lloable per la seva gràcia i eficàcia -rodolí voluntari-.
Els Oscars es diuen deutors de "La Trinca". Costarà trobar un parell de xistosos profunds que estiguin a la seva alçada.
Polònia, efectivament, cau pel pes i pas dels anys.
Salut Júlia i parroquians!

Júlia ha dit...

Francesc, amb l'humor 'públic' s'han de fer molts equilibris.

Júlia ha dit...

Potser sí, Glòria, però no hi acabo de connectar.

La Trinca m'agradava en moltes lletres de les cançons però els havia vist al teatre en espectacles diversos i tampoc s'aguantaven, moltes de les gracietes, a la tele van tenir de tot però molts gags eren copiats d'espectacles anglesos i d'altres llocs.

Tenen lletres genials i que ofereixen un panorama interessants sobre fets, costums i política.

Potser és que cal ser breu, en això de l'acudit.

Tot és molt personal i depèn del moment. Rusiñol té fragments amb els quals encara ric sola recordant-los. També em passa amb Capri però,com tothom, té de tot, em fa més gràcia ara que en el seu temps d'èxit, potser pel fet que el pare posava els seus discos a cada moment i, a sobre, el meu germà petit se'ls sabia de memòria.

Montse ha dit...

Voleu dir que no ens hem tornat molt llepafils? Jo he rigut molt, amb aquest acudit que has posat de la contrassenya, i recordo que l'havia llegit, quan, l'any passat, la professora de francès, ens el va passar, en una altra versió i, evidentment, en francès. Però és que és com la vida mateixa.

Polònia, efectivament, s'està cremant, si no ho ha fet, ja.

Els Òscars em fan gràcia, però diria que només em fan somriure. I "La segona hora", que ve dreprés, està esgotant els temes. Ara es fiquen amb "Forocoches", però ja no fa tanta gràcia com feia al principi. I tot igual.

Ens haurem de "reinventar", com diuen ara, i aprendre a riure sanament, sense fer escarafalls amb allò que no és políticament correcte.

Recordo un cec que venia amb mi a Història de l'Art, que, quan li queia una cosa a terra, em deia "Parezco ciego, coño"... i ja veus...

Montse ha dit...

uix, això de "ja veus" no anava amb intenció! ho juro! ;)