18.4.16

TORTOSA, LA POESIA I LA HISTÒRIA


Aquest cap de setmana he estat a Tortosa, presentaven la darrera Antologia de Poetes de l'Ebre, en la qual fa alguns anys que participo, a causa de la meva relació amb el poble de Batea. L'ànima de la publicació és Glòria Fandos, una persona amb una empenta admirable, també poeta. A la Glòria i a la Josepa Ribera, que és qui em va convidar a l'Hanami d'enguany, a Masquefa, les vaig conèixer en aquella trobada de Poetes a la Xarxa que va organitzar la Violant de Bru a Vilafranca el 2008, també allà vaig coincidir amb el Francesc Puigcarbó i amb d'altres persones que seguia i que he anat seguint a través de blogs, facebooks i la resta. Era aquell un temps d'efervescència blogaire, aquells entusiasmes s'ha abaltit però n'han arribat uns altres.  

Amb els anys em sorprèn més allò que dura que no pas allò que s'esberla, i això ho faig extensiu fins i tot a l'espècie humana. L'Antologia fa quinze anys que es publica, si fa no fa tants com els nostres reculls d'història local de CERHISEC. A l'Antologia s'hi va incorporant nova gent, el recull mostra una gran diversitat de perfils, que diuen ara: homes, dones, joves, grans, molt grans, amb formacions diverses i interessos divergents. Fins ara no havia pogut anar a cap presentació del recull però aquest any, sí. Va ser en divendres, dia complex per als qui treballen però l'acte, sense pretensions, va ser molt bonic, una tarda inoblidable a la biblioteca Marcel·lí Domingo, de Tortosa. 
Domingo és un personatge molt venerat, i amb raó, per aquestes terres, encara poc conegudes del sud català. Quan jo estudiava magisteri, en el tardofranquisme, se'l reivindicava a la Normal de Sants i he de dir que fins i tot per part de professors ben allunyats de la seva ideologia. Va ser mestre i ministre i va endegar reformes profundes en aquella república avui tan evocada i tan poc imitada en els seus breus assoliments, com ara els relatius als plans de formació de mestres. Quan jo vaig començar a estudiar, en el marc d'aquella reforma de Villar Palasí la qual, com totes, va quedar malmesa i inacabada, se'ns va dir sovint que el pla d'aleshores, el 67, que va durar quatre dies, estava inspirat en el republicà. Cert que la inspiració era molt feble però em temo que ara, ni feble ni res. 

Tortosa és una ciutat fascinant, enlluernadora, però cal anar-hi moltes vegades i en diferents èpoques de l'any. El seu clima es variable i extrem i  la meteorologia  té molt a veure amb la percepció que ens forneixen els viatges. Avui es viatja molt de forma consumista, una amiga m'explicava convençuda en una ocasió que no li agradava repetir destins ja que al món hi ha molt per veure. Em temo que molta gent, sobretot de mitjana edat, viatja com qui fa una col·lecció de cromos. Però no és estrany, la meva generació i les anteriors no podien viatjar i això va contribuir a la mitificació de l'activitat i a la seva banalització. Per a la gent jove d'avui tot és diferent, tenen moltes possibilitats de sortir i allà on viuen troben gent de tot el món amb qui comparteixen estudis i lleure.

A Tortosa hi ha avui, com a tot arreu, una gran diversitat humana. La ciutat va assolint, amb algunes dificultats, la seva personalitat de cinquena capital catalana. Fa molts anys vaig fer-hi una visita i aleshores em va semblar decadent en molts aspectes però aquests dies, amb la col·laboració de la llum primaveral, em va semblar extraordinària. Ha estat una ciutat gairebé fronterera, ha patit totes les guerres nostrades a fons i la història es respira en el seu centre històric amb un pes aclaparador. 


Ara hi torna a haver polèmica amb el famós monument franquista, ja fa temps reconvertit en record de totes les víctimes de la guerra civil. Fa més de deu anys, quan vaig fer aquella primera visita, una noia jove ens va explicar que se n'havia consensuat la seva conservació però sembla que els iconoclastes actuals no en tenen prou i em temo que corren mals aires per a aquests suposats símbols i a alguns els deu semblar que mort el símbol, morta la ràbia, vaja. 

En tot el que portem de democràcia, encara que sigui de democràcia imperfecta, no s'havia parlat ni escrit tant sobre el passat recent i dolorós com en aquests darrers temps i, el que és pitjor, amb un sentiment revanxista que ja no poden matisar els supervivents, car gairebé no en queden. És ben curiós que tampoc es parlés mai gaire, durant tants anys i amb l'esquerra en el poder en algunes ocasions, del possible retorn a una república legal traïda ja des dels inicis de la transició i fins i tot des dels seus mateixos inicis. O que polítics ben esquerrans i progres flirtegessin quan tocava amb una monarquia que ara rebutgen sense matisos. 

Per aquest Sant Jordi es promociona un llibre amb referències als mals catalans i si tots els fonamentalismes són inquietants aquells que ens toquen de prop ho són molt més, precisament perquè venen del costat de casa i no pas de ponent. Per sort la vida quotidiana sura amb alegria, encara més quan ve el bon temps i es fan tantes trobades de poetes, poetes que escriuen en català però també en castellà, l'Antologia no fa diferències ni té cap mena de prejudici al respecte. A la presentació del recull es va donar a conèixer així mateix un llibre de poemes d'Àngel Martí Callau, policia i poeta, com l'Adam Dalgliesh de P. D. James. I és que no tots els policies lletraferits han d'escriure novel·la negra i el món és complex i l'existència no respon ben bé a dogmes, ni a consignes, ni a previsions mèdiques, ni a tòpics diversos. 

El poeta més veterà de l'Antologia és Francesc Mayor Pegueroles, d'Aldover, on va néixer el 1925 i que va començar a escriure poesia, en català i castellà, després de la jubilació, una jubilació relativa car encara treballa, i molt, també a pagès, com sempre. Al dinar vaig seure al costat de la seva dona, encisadora, que em va explicar la duresa de la vida en el temps de la seva joventut, quan es treballava de sol a sol i encara més, mal menjats i poc abrigats. Francesc Mayor té un pseudònim, Paco del Fruto, i escriu una poesia de profundes arrels populars, propera a la dels glossadors i corranders, de vegades amb trets humorístics, amarada de tendresa, aparentment senzilla. 

Aquest any l'Antologia porta un pròleg de la incansable Laura Borràs i això em confirma la percepció de què aquell antic divorci elitista entre una suposada alta cultura i les moltes i diverses manifestacions populars lligades a la literatura ja no existeix o no existeix amb la força d'altres èpoques. A l'Antologia es poden trobar poemes per a tots els gustos,  ni més ni menys que en els llibres de poemes de gent d'anomenada, lligada al món acadèmic o als mandarinatges de torn. 

La poesia, i també una gran part de la prosa, ha de recórrer avui sovint a l'autoedició, una eina indispensable juntament amb les xarxes socials, per a donar una mica de difusió al que s'escriu, si no és que estàs molt ben relacionat amb els mitjans convencionals i més majoritaris de comunicació. I l'autoedició també comporta llibertat, i la llibertat és molt important, precisament avui escoltava per la ràdio un programa de la UNED dedicat a Cervantes i han llegit aquell famós fragment sobre la llibertat que acaba amb aquesta frase:


¡Venturoso aquel a quien el cielo dio un pedazo de pan sin que le quede obligación de agradecerlo a otro que al mismo cielo!

Ahir vaig veure per la tele un escriptor més o menys conegut admetent que li havien proposat en més d'una ocasió participar en els premis literaris grossos, per guanyar-los, és clar, cosa que no va fer perquè ja el promocionen prou sense necessitat de llorers. Ho deia com si fos normal tot això, les coses funcionen així, va comentar. En defensa del sector editorial s'ha de dir que es venen pocs llibres per molts motius, i que no s'està en disposició d'arriscar-se en excés, cosa comprensible. 

Algú va escriure en una ocasió que no hi havia cap derrota que unes quantes pàgines ben travades d'un llibre d'història no poguessin arranjar. Avui a més a més de llibres hi ha diaris, revistes, documentals, xarxes socials i programes dela tele. A Tortosa han obert fa algun temps un Museu molt bonic, en un edifici emblemàtic i molt ben restaurat, l'Antic Escorxador. Allà es pot fer un passeig apressat per la història de la ciutat i, per extensió, per la de Catalunya, Espanya i gairebé el mon. Algunes persones grans comentaven amb certa ironia que en una filmació que acompanya la visita ha desaparegut la visita de Franco amb motiu de la inauguració del monument i fins i el tot el monument gairebé ni es percep. Potser és aquesta una sàvia decisió presa pels responsables, tal i com estan les coses, els nostres mals no volen soroll.

Sembla ben bé que ens movem en un context d'entusiasmes col·lectius, tragèdies lamentables i ressorgiments primaverals, sense solució de continuïtat, quan la història, això que tampoc ningú sap ben bé què és, es contempla en perspectiva i de forma resumida. Sempre ens quedara la poesia, és clar.


O la música, en la presentació hi va col·laborar un cantautor que em va agradar molt i que no coneixia, tot i que porta temps en la professió, Josep Maria Bonet. I és que si la poesia té poca promoció determinada música, molt pitjor encara. No vull entrar en polèmica però ahir també em vaig assabentar de què a Jordi Garcia-Soler, el gran especialista en allò que havia de fer història musical i va fer moixoni amb el canvi, la Nova Cançó, li havien suprimit els programes que feia a Catalunya Ràdio, i probablement al darrere hi ha això que en diuen la política. Però aquesta és una altra història. O potser no, potser tot plegat és la mateixa, qui sap.

M'aturo aquí, de moment, ja que escriuria molt més sobre poetes i sobre Tortosa i sobre història, antiga i contemporània, i no acabaria mai. 

7 comentaris:

Enric H. March ha dit...

De la poesia te'n puc dir poc. A banda de ser-ne un mal lector, dels antologats només et conec a tu. Tortosa, i en general les Terres de l'Ebre, m'encanta. Per alguna raó que se m'escapa (més enllà dels records d'infantesa), em sento especialment atret per aquesta terra extrema. Ara fa temps que no hi vaig i en tinc ganes.

Júlia ha dit...

Enric, cada vegada m'agrada més la zona però Tortosa és una ciutat amb molts elements a considerar, l'estiu és mal temps per anar-hi, la calor és aclaparadora però, vaja, als que hi viuen els deu semblar prou bé, aquests dies, quan pujava a la Suda, em recordava Granada en molts aspectes, potser per la petja musulmana tot i que els 'teus' també van tenir molt de pes malgrat aquella bretolada que els van fer amb el tema de la famosa 'disputa' de la qual hauríem de parlar en alguna tertúlia... Ara hi ha molts musulmans altra vegada, no sé si no l'han reconquerit.

Júlia ha dit...

Per tal que no bandegis la poesia et dedico un sonet improvisat, au.

SONET A ENRIC, EL SAVI

El savi Enric a tot arreu esbrina
Segueix camins antics, rierols vells,
Caravanes de mules o camells,
Defuig el carrer trist de la rutina.

Diu que no té coneixement poètics
Però fa poesia inconscient
Quan d’algun fet, que sembla intranscendent,
Ens n’explica els enigmes més hermètics.

Aprofundeix en els sabers semítics,
Medita en el passat i en el present,
I en un futur qui sap si incoherent,

Escriu, indaga i investiga a fons,
i cerca a tota cosa explicacions,
des d’indrets populars a temples mítics.

Enric H. March ha dit...

Moltes gràcies! Em faràs enrojolar, Júlia!
Esperava trobar-te al Molino a la presentació de l'Abans del Poble-sec i la Font de la Guatlla.

Júlia ha dit...

Era allà, Enric, a la segona fila, sóc dels 'assessors', he, he. Me n'he anat de pressa, això sí. Jo tampoc no t'he vist ni he vist al Serrat tampoc.

Enric H. March ha dit...

Jo sí el vaig veure, hi vaig xerrar una estona i ens vam fer una foto. Em va fer molta il·lusió!

Júlia ha dit...

La veritat és que no se'l veu mai pel barri, va ser una excepció, ni tan sols va venir quan la placa del González Ledesma, que ja es gros.