12.5.16

D'UN TEMPS, D'UNES CANÇONS, D'UNS FESTIVALS




És una mica sorprenent la revifalla del Festival d'Eurovisió, en el qual la majoria de tonades s'han reconvertit en berridos anglosajones, un penjament utilitzat per un company de feina dels anys seixanta molt patriota, hispànicament parlant, del qual no sé pas que se'n deu haver fet, davant de l'aleshores incipient colonització musical popular. Tot i que amb els anys una de les pèrdues més preocupants és la pèrdua de la capacitat de sorprendre't de res. Avui, com cantava i canta encara, per sort, Aznavour: 


Je vous parle d'un temps/ que les moins de vingt ans/ ne peuvent pas connaître...







És clar que potser caldria canviar això dels vint anys pels quaranta, fins i tot pels cinquanta. Durant molt de temps les cançons que guanyaven festivals es podien escoltar sovint per la ràdio, es traduïen al castellà i ens les apreníem de memòria quan érem infants, en aquelles versions hispàniques que avui em semblen gairebé entranyables. M'adono del fet que vaig arribar a cantar algunes cançons sense saber que eren les guanyadores dels festivals d'aleshores i és que la tele encara no existia, en el meu context sòcio-cultural.
Pel que fa a l'Eurovisió, una de les primeres guanyadores que vaig entonar amb les amiguetes de l'escola va ser la de Tom Pillibí. gairebé ens semblava una cançoneta infantil. I més endavant Nous les amoreux, la qual per la pell de brau i gràcies al nostre Guardiola cantant, el Frank Sinatra espanyol li havien arribat a dir, es va titular Sol de nuestro amor.

En aquella època jo ni tan sols no anava a ballar enlloc, tot i que algunes amiguetes de l'escola a l'estiu ja s'havien estrenat en les festes majors dels seus pobles, una servitud de no tenir poble personalitzat i accessible durant les vacances, vaja. 
Nous les amoreux la cantava un senyor que jo identificava gairebé amb la raça francesa genuïna, Jean Claude Pascal. Aquell tipus francès tòpic anava ben pentinat, era atractiu i elegant i tenia charme, però jo aleshores hauria estat incapaç de definir en què consistia l'afrancesament que podia percebre de forma intuïtiva. El premi el va guanyar representant a Luxemburg. L'únic defecte que li trobàvem a l'època eren unes orelletes una mica com de pàmpol, però al capdavall tenien la seva gràcia.

Pascal va ser un home polifacètic i culte, que va morir conco i relativament oblidat, de forma immerescuda, la veritat. Va ser dissenyador de roba, cantant, actor, escriptor. Va néixer l'octubre de l'any 1927, a París, i va morir a Clichy, pel maig del 1992. En mencionar Clichy m'ha vingut al cap el títol d'una pel·lícula de Chabrol, Jours tranquilles a Clichy, per cert, que també havia gairebé oblidat.
Va quedar orfe de pare el mateix any que va néixer. Pascal se'n va anar a la guerra voluntari i va arribar a obtenir una condecoració important, la Croix de guerre, en ser el primer soldat francès en entrar a Estrasburg després de la derrota dels alemanys, el 1944. Aquest fet m'ha recordat un llibre que comentava fa poc, Los viernes en Enrico's, en el qual un dels personatges es qüestiona si les seves condecoracions militars no li van ser lliurades a causa de ser un soldat ben plantat i retratable. Pascal, ben plantat des dels inicis, va trobar feines ben aviat com a model i va fer alguna cosa en el mon de l'alta costura relacionada amb el teatre, fins i tot va treballar amb Dior. La seva mare pertanyia a una família benestant relacionada amb la indústria tèxtil.
Però la feina d'actor li agradava més i va començar a actuar de forma intensiva en el cinema i el teatre. Malauradament avui es fa difícil tornar a veure algunes d'aquelles pel·lícules franceses de l'època, moltes de ben interessants malgrat que en la seva filmografia hi ha de tot, com és habitual. Va ser aleshores quan va triar el cognom Pascal, ja que ell es deia Villeminot, es veu que a la família no li feia el pes veure's reflectida en els cartells de la faràndula.
Va treballar amb les grans actrius de l'època i va rebre premis i reconeixements però allò de la Nouvelle Vague, amb l'aterratge de nous actors i directors i grans canvis en les modes estètiques i de contingut, no el va saber adduir, tot i que va treballar a la televisió, en algunes sèries de prestigi. No és cap consol, però aquí sempre ens queixem dels oblits diversos i passa a tot arreu, què hi farem.
L'any 1961 li van proposar que representés Luxemburg en el Festival d'Eurovisió. La cançó que va guanyar, Nous les amoreux, explica els amors complexos i envoltats de prejudicis d'una parella i amb els anys s'ha sabut que contenia un missatge subliminal a favor de l'amor homosexual, tema amb el qual Pascal es devia identificar i que va explicar molts anys després, per a informació d'aquells que no estàvem iniciats en els misteris de les paraules ocultes en la cançó popular. 

El que sap greu és haver-te fet etèries il·lusions adolescents a l'entorn de senyors amb els quals avui saps que no hauries tingut cap mena d'oportunitat, en el cas, improbable, d'arribar-los a conèixer de prop. Tot i que també va treballar a Espanya, ep, en alguna perla com ara allò de Las cuatro bodas de Marisol. No hi fa res, hi sortia fins i tot el gran Emilio Gutiérrez Caba, que és un altre dels meus ídols.
L'actor es va reconvertir en cantant tot i que més endavant va retornar al teatre i al cinema. Al principi dels vuitanta va participar de nou a l'Eurovisió però no va tenir tanta sort. A partir de l'any 1983 es va dedicar a escriure novel·la de gènere, policíaca i històrica, amb grapa i ofici. Malauradament l'any 92 va morir a causa d'un càncer. Segons la seva voluntat el van incinerar i van repartir les cendres entre la badia del Mont Saint Michelle i la d'Hammammet, a Tunísia, on tenia una residència. La seva mare encara vivia aleshores i va fer col·locar una placa amb el seu nom a la capella familiar del cementiri de Montparnasse. 
Un de les seves novel·les històriques explica la vida del duc de Luynes, favorit de Lluís XIII. Pascal va ser considerat durant molt de temps l'home més ben vestit i elegant de França i el 2004 es va fer una exposició de la seva roba personal al Musée de la chemiserie et de l’élégance masculine, à Argenton-sur-Creuse. Hi ha museus per a tota mena de coses, ja ho veieu.

Nous les amoreux, ara que en sé la història, encara m'agrada més. Jean-Claude Pascal pertany a una època una època mig oblidada, romàntica i una mica decadent en alguns aspectes, aparentment reprimida, ja mítica. Ara fins i tot m'agrada la versió castellana del Josep Guardiola nostrat, què hi farem. 

Volia escriure sobre una altra cançó francesa eurovisiva que em porta records personals, però serà en una altra ocasió, que no em vull fer pesada. És tracta de L'oiseau i l'enfant, ja en una època en la qual tampoc no em vaig assabentar dels resultats eurovisius per un motiu recurrent, quan tens criatures petites passes a surar en un univers de mitologies ben diferents de les juvenils i de maduresa i entones més aviat coses com ara en un pueblo italiano, al pie de las montañas, eran uno dos y tres los valientes mosqueperros o bé ai, si arriba en Gargamel. Ara que ja sóc iaia m'he passat a hits tipus Mac, Mec, Mic, toca't el melic i coses pitjors. La figura del MIC mereix una anàlisi en profunditat, també conté llenguatge subliminal sobre diversitat sexual, però aquesta seria una altra història, més aviat pedagògica i educativa i avui ja no ens fa ni fred ni calor, tot plegat.

D'altres tonades eurovisives em porten així mateix nostàlgies diverses, algunes més patxangueres, que també tenen la seva gràcia. Per exemple, havia rigut molt amb els companys mestres muntant coreografies en dies de celebracions professionals, amb aquella tonada de la Betty Misiego, Su canción, molts anys després de l'època del seu triomf, de fet un segon lloc, en aquell ja llunyà 1979.

Per cert, a l'imprescindible Boulevard d'aquesta setmana també es va evocar la figura de Jean-Claude Pascal i d'altres cantants eurovisius. Aqui podeu escoltar el programa sencer.

Nous les amoureux
On voudrait nous séparer
On voudrait nous empêcher
D'être heureux
Nous les amoureux
Il paraît que c'est l'enfer
Qui nous guette
Ou bien le fer
Et le feu.
C'est vrai, les imbéciles et les méchants
Nous font du mal, nous jouent des tours
Pourtant rien n'est plus évident
Que l'amour
Nous les amoureux
Nous ne pouvons rien contre eux
Ils sont mille et l'on est deux
Les amoureux

Mais l'heure va sonner
Des nuits moins difficiles
Et je pourrai t'aimer
Sans qu'on en parle en ville
C'est promis
C'est écrit.

Nous les amoureux
Le soleil brille pour nous
Et l'on dort sur les genoux
Du bon Dieu
Nous les amoureux
Il nous a donné le droit
Au bonheur et à la joie
D'être deux
Alors, les sans-amour, les mal-aimés,
Il faudra bien nous acquitter
Vous qui n'avez jamais été
Condamnés
Nous les amoureux
Nous allons vivre sans vous
Car le ciel est avec nous
Les amoureux. 

9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

recordo pepe Guardiola en blanc i negre en un escenari ple de columnes, però pensaba ho recordava que la cançó es deia: algo prodigioso.
Cançons com Volare, de Modugno varen participàr a EUROVISIÓ, O Non ho l'età de la Cinquetti. Hi va haver una época en que era un festival seriós, ara es friquilandia, però té una audiència brutal.

Júlia ha dit...

Francesc, tens raó, jo em refereixo a què va cantar aquesta en castellà, com passava amb la majoria de cançons.

Tot ha canviat molt, sembla que la cosa té èxit, certament

Francesc Puigcarbó ha dit...

SEMPRE QUE NO ES CANTI EN CATALÀ. Vade retro Satanás....

Recordo que sortia amb el seu bigotet darrere d'una columna, petitó com era..., era? ho és, Calduch si que ha traspassat, pero ell no ho sé. Hauria d'anar a Sant Google, vaja! que ara hi vaig.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Josep Guardiola Díaz de Rada - (periquitu) (Barcelona, 22 d'octubre de 1930 - Barcelona, 9 d'abril de 2012) descansi en pau.

gloria abras pou ha dit...

Tant a Eurovisió com a San Remo varem sentir cançons precioses. Recordo, entre d'altres, "Après toi" cantada per Viki Leandros o "O capito che ti amo" que no recordo qui la interpretava. En José Guardiola cantava molt bé però s'ho prenia de forma molt transcendent, com si s'escoltés. Ramon Calduch era més natural i proper i no podia canta "L'emigrant" perquè s'emocionava.

Júlia ha dit...

Francesc, tots moren, quina ràbia. Tota una època.

Júlia ha dit...

Glòria, crec que Ho capito que ti amo era de Tenco però la va cantar un altre italià al de la Cançó Mediterrània i es va desqualificar pel fet que s'havia enregistrat abans o una cosa així, això no treu que sigui una gran cançó. Ser del Calduch o del Guardiola era gairebé com ser del Barça o l'Espanyol, cadascun tenia els seus partidaris.

Montse ha dit...

Un jour, un enfant, és una de les meves cançonetes preferides d'aquestes que dius tu. -tots tenim un passat- de fet, tinc una llista de reproducció a spotify on hi conviuen cançonetes com aquesta que diem, la de Vicky Leandros, Mulino a vento (Little Tony), Se llama Maria (Toni Dallara), Lui (Rita Pavone) i un llarg etcètera, que de tant en tant escolto i torno a escoltar.

Sóc l'única rara avis a casa meva a qui li agrada asseure's davant la tele una nit com avui, amb un te, la manteta i la gossa al costat. Tothom se'n va a dormir, i jo em quedo fins a la darrera votació. No em sol agradar gairebé cap cançó, però sempre prenc partit per alguna, que no sol guanyar (he de dir que aquella cosa que va cantar Conxita Wurst... wurst) la dona barbuda, o l'home amb tipus de dona perfecta, musicalment, la vaig trobar molt maca!)

Digueu-me friki!

Júlia ha dit...

Montse, tots anem aplegant memòria sentimental i la música hi té molt a veure. Jo és que ara ja no el segueixo, el festival, però quedar-se a veure el que sigui amb la gossa, el te i la manteta té un valor afegit, ep.