2.5.16

VIATGES PROPERS


Arbeca era per a mi, de petita, un indret misteriós i remot on vivia gent babaua i encantada, en el pitjor sentit de la paraula, aquell que relaciona l'encantament amb la badoqueria curta de gambals. Més endavant vaig conèixer nois i noies que provenien d'aquell poble remot o dels propers, mestres sobretot, ja que durant anys molts mestres catalans eren de les terres de Lleida, el mateix que molts de castellans eren extremenys, per una raó pràctica, no hi havia universitat a l'abast, tan sols Escola Normal, i no tothom tenia possibles per anar a Madrid o Barcelona a fer estudis més ambiciosos. Avui, quan ens surten universitats de sota les pedres, tot plegat sembla la prehistòria.

Arbeca, com el Lepe andalús, és un gran poble, modern, amable, lluminós, amb un Hostal excel·lent i amb una pila d'elements que en justifiquen la visita acurada. Havia estat una població molt important, per la qual van passar reis i persones de molta categoria tot sovint. Expliquen diferents versions sobre allò de baixar d'Arbeca, una de les quals narra com el Folch de Cardona, senyoràs de la contrada, quan acudia a reunions de notables, a ciutat, no sabia mai de què anava res pel fet de venir de tan lluny o potser fins i tot de tenir poc interès en els afers comuns. Una altra versió explica que la gent arribava d'Arbeca meravellada a causa de la visió del seu immens castell,  encantada, però en el sentit romàntic de la paraula, vaja.

A Arbeca l'ha fet famosa també l'oliva arbequina i el seu oli. El patrimoni dels Folch de Cardona va passar als Medinaceli per allò de les descendències i els casaments i expliquen que aquests van ser els responsables d'introduir l'oliva i l'oli i sembla que van prometre recompenses no pagades a aquells que plantessin oliveres. Com en tants casos, per al final del castell va ser més destralera la desamortització que les guerres, durant moltes de les quals també va patir grans destrosses. És possible que a la llarga Arbeca arribi a ser avui més famosa pel seu poblat ibèric, amb unes característiques que el fan singular, del qual, per sort, en té cura l'Ajuntament i que compta amb una associació d'Amics dels Vilars que li dóna suport, a l'estil del que fan moltes associacions angleses privades. 
Dels ibers en sabem molt poca cosa, una gran part de la qual el que ens en van voler explicar els poderosos romans. Potser això fa que encara no siguin els seus poblats uns centres turístics molt freqüentats, amb l'excepció d'Ullastret, que és un cas molt diferent i es troba en una comarca afectada de turisme massiu. Amb els anys, si hi ha recursos i gent esforçada disposada a estudiar a fons aquelles cultures encara tan poc conegudes i que no sabem d'on van venir, segur que n'esbrinaran moltes més coses. Els Vilars d'Arbeca està aconseguint una difusió remarcable i merescuda, al programa La aventura del saber del darrer dijous li van dedicar un capítol i continuaran amb tres més en properes setmanes. És clar que aquest programa, molt interessant i fet amb recursos migrats, no és d'aquests que arriben a ser trending topic, això que agrada tant als comunicadors de primera fila, vaja. 


De les explicacions, molt acurades i interessants, que ens van fer als Vilars, com en tants altres casos en què he fet visites diverses, en trec sempre la conclusió de què sabem molt poca cosa de res. Imaginava un d'aquells ibers, el seu esperit, fotent-se de nosaltres i de com, talment com si baixéssin d'Arbeca, ens meravellàvem amb la seva tasca ancestral i la seva capacitat d'adaptació a la vida i als perills que l'envolten. En aquesta visita i en moltes altres que he fet, fins i tot explicant jo coses a l'entorn del meu barri, he constatat com, en general, la gent vol seguretats. Per això tenen èxit les religions dogmàtiques i les teories polítiques de qualsevol signe que ho expliquen tot sense esberles. Som humans i fràgils i això de no saber res del cert preocupa amb raó però és aquest un problema sense solució. 

Sobre els pagesos d'abans, fossin d'Arbeca o de qualsevol altre lloc, corrien moltes dites i acudits, penjaments sovint potenciats pels rivals del poble del costat. Avui riure's dels pagesos té poca gràcia i desvetlla inquietud però, en canvi, és freqüent fer conya dels barcelonins, quan les zones urbanes s'han estès ja per tota la nostra geografia, més aviat. Sempre s'ha de fer brometa d'algú però cada dia costa més saber de qui perquè tenim la pell molt fina i allò del políticament incorrecte ha fet forat i hem perdut la innocència humorística en gran part. 

Els romans fatxendes, car n'hi devia haver de tota mena, segurament que es fumien de gent com els ibers, a més a més d'estossinar-los en més d'una ocasió però sembla que no tant com ens van voler fer creure. En política passa si fa no fa, als enemics no se'ls reconeix ni una virtut però als nostres els trobem totes les gràcies, malgrat que de vegades toca seure i parlar i fer pactes amb el dimoni. Els polítics, segons alguns, són tots dolents i aprofitats mentre que els del poble sobirà som una meravella i complim totes les normatives amb generositat solidària. 

Els ibers dels Vilars, després de quatre-cent anys, van abandonar la contrada i no sabem el perquè ni potser ho sabrem mai. I un dia, en aquells camps de secà, un xicot afeccionat a l'arqueologia va trobar trossets de ceràmica, els va desar en una capsa de sabates i més endavant els va mostrar a un professor de la universitat que tot i entendre que eren ibers va trigar en poder copsar la grandesa de la troballa i on els portaria. Sembla un conte, tot plegat, però és veritat. Un conte sense final, afortunadament, tot i que els humans sí que en tenim, de final, malgrat que quan fa un dia bonic, amb una temperatura agradable, no et fa mal res i t'ensopegues amb sorpreses paisatgístiques i patrimonials et puguis sentir gairebé immortal. Per cert, a l'estiu també organitzen a l'indret actes diversos, concerts, trobades culturals, sopars...

Arbeca té a prop molts indrets igualment encisadors, com ara Belianes i molts altres pobles, poblets i paisatges. Una dita recollida per la gent de Belianes però segurament inventada pels que surten més afavorits en la comparació fa:

A Sant Martí son les guapes, a Maldà ja no hi són tant; a Belianes són les lletges i a Preixana el remussall.

4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Després de tants anys de venir-hi ara hi haurem de tornar. Deu ser una mena de justícia històrica perquè, probablement, tot allò que deixem enrere té més de nosaltres que el que amaga l'enganyós futur.
Bromes a part, jo no hi he anat, però l'Eulàlia sí, i en diu meravelles.

Júlia ha dit...

Eric, ara és el millor temps tot i que com ens van explicar, hi bufen tots els vents, a l'estiu deu ser una torradora i a l'hivern... però val molt la pena, no tan sols el poblat sinó tot l'entorn, és cert.

Marta ha dit...

Tinc familia a l'Urgell i coneixem una mica aquests pobles. Als Vilars ens hi va portar un nebot quan encara ella adolescent i començaven a excavar. Tothom hi accedia lliurement. Ara una vegada organitzat hi hem estat dues vegades, una de les quals amb guia i em va sorprendre que havien trobat també llavors, que han pogut plantar-les al voltant del jaciment. Tota una troballa!

Júlia ha dit...

Marta, crec que encara s'aniran trobant moltes més restes, és espectacular, l'indret.