27.6.16

ELS FINALS, EN GENERAL, NO TENEN SENTIT


El sentit d'un final és la penúltima novel·la de Julian Barnes. La memòria és un bon element crític, però subjectiu, és clar, com gairebé tot a la vida, i té un paper rellevant en aquesta història. M'adono que recordo molt poques coses dels llibres que he llegit d'aquest escriptor, tan lloat en general des que ja s'ha transformat, més o menys, en un valor indiscutible, tot i que els guardons aconseguits amb aquest llibre van ser qüestionats per alguns crítics literaris en el seu moment, fa cinc o sis anys. 

No n'hi ha prou amb una bona història per a escriure un bon llibre però tampoc no n'hi ha prou amb l'estil, per enginyós i brillant que sigui, si la història resulta poc consistent. De vegades potser és millor, fins i tot, que no hi hagi pel mig ni tan sols una història convencional, amb enjòlit afegit. Barnes domina molts recursos literaris, té la grapa enginyosa dels anglesos lletraferits i aquest humor anglès intel·ligent, que tanta enveja ens fa. Però... sempre li trobo a faltar alguna cosa.

Aquest llibre, relativament breu, cosa que ha propiciat la seva introducció en aquests grups de lectura dels nostres temps sobre els quals es podrien dir moltes coses, bones i no tant, té dues parts. La primera, pel meu gust la millor, ens explica la joventut del protagonista i els seus amics en el temps d'estudiants. Ah, la joventut, què bonica és, només passa una vegada, vaig sentir dir una vegada a una dona més gran que jo, fa anys, en una festa major. El qui som una mica grandets ens identificarem amb facilitat amb les servituds de l'època, relatives a l'amistat i a les relacions entre sexes. 

Eren els seixanta, diu l'autor per boca del seu personatge, però no a tot arreu els seixanta eren ben bé el mateix. Ni tan sols a Anglaterra, afegeixo jo. La història no és homogènia ni funciona per èpoques històriques tancades i universals. Sortir amb algú no era com ara, era una mena de lluita d'estira i arronsa, assumida per ambdues parts i que vista dels del present pot semblar galdosa però que tenia el seu romàntic encant i tot.

Les filosofies juvenils dels protagonistes, sobretot del més intel·ligent, aquest Adrià brillant, misteriós, que acabarà amb la seva vida de forma conscient, massa aviat, potser perquè la intel·ligència, en ocasions, pot significar un llast, com avisa la mare del protagonista en un moment de la narració, són el més sucós del llibre. Les mares tenen un paper rellevant en els fets que s'expliquen tot i que l'aprofundiment en els personatges, en general, sigui molt limitat. D'aquesta Veronica amb qui el protagonista festeja  n'arribem a saber poca cosa a fons i les seves reaccions són tan estranyes com incoherents.

La segona part del llibre ens enfronta amb el protagonista ja gran, divorciat amistosament, un avi que s'ha d'enfrontar amb el passat a causa d'un fet introduït amb calçador, una herència inesperada. Que les coses no som com semblen ni com les recordem és una evidència, La capacitat de reinvenció dels éssers humans és infinita. Per tal que tot plegat mantingui l'atenció dels lectors hi ha d'haver algun misteri que no s'esbrini fins al final, son les regles del joc. Que el misteri sigui prou sòlid com per justificar el capteniment dels personatges, és tota una altra cosa. I no vull entrar en algunes opinions del protagonista a l'entorn de coses com ara la deficiència psíquica, les seves causes i els seus efectes, qüestionables si més no. 

En tot cas, al capdavall, el de menys és l'anècdota vital dels personatges. La vida passa, sempre podíem haver estat diferents, el destí és imprevisible. Barnes és un bon escriptor i per això se li hauria de demanar una elaboració més acurada del conjunt però quan algú és indiscutible poca gent gosa matisar-ne l'excel·lència. Tot i amb això sobta trobar tantes lloances hiperbòliques a l'entorn d'aquesta novel·la, exagerades si més no, malgrat la irrefutable brillantor dels diàlegs, monòlegs interiors i consideracions sobre coses com ara la història i com l'entomem, per a mi el millor del llibre. També he llegit crítiques més objetives, ep. Però poques.

La Història, amb majúscula, però també amb minúscula, és un dels temes clau del llibre. Alguns exemples:

Aquest és un dels problemes centrals de la història, oi senyor? El tema de la interpretació subjectiva contra l’objectiva, el fet que ens calgui saber la història de l’historiador per tal de comprendre la versió que se’ns exposa (...)


- La Història és la certesa que es dóna just quan les imperfeccions de la memòria encaixen amb les inconsistències de la documentació.
-Ah, sí? D’on ha tret, això?
-Lagrange, senyor. Patrick Lagrange. És francès.
(...)

-La Història són les mentides dels vencedors -vaig contestar, una mica massa precipitadament.
-Sí, ja em temia que diria això. En fi, mentre recordi que també són els autoenganys dels perdedors...
(...)

Aquest Lagrange historiador és un invent del novel·lista, un recurs literari més, per sort internet ho sap tot o gairebé tot. El paral·lelisme entre les disquisicions sobre la Història, en el seu sentit col·lectiu, i la història individual de cadascú, que al capdavall funciona si fa no fa, el mateix que la política d'alt nivell funciona més o menys com les lluites pel poder a la junta directiva d'un centre cultural de barri, una associació de jubilats o un claustre de primària, no per evident resulta menys interessant i atractiu. 

Un llibre adient per a aquest cap de setmana, ja passat, de faramalla electoral, amb resultats previsibles i enquestes refutades. Ah, la Història!!!