9.6.16

L'ESQUER, DÜRRENMATT, SUÏSSA I D'ALTRES EVOCACIONS


Abans d'ahir, en aquest exhaustiu, incombustible i interessant cicle sobre el cinema hispànic de tots els temps, en el qual hi ha qui fins i tot hi voldria censurar alguns títols per motius ben diferents als de fa anys, van recuperar El cebo. Diuen que la memòria és un bon crític, tot i que em temo que és un crític força subjectiu, però aquesta pel·lícula sempre l'he recordat força, des de la primera vegada que la vaig veure, quan era petita. Crec que és una de les pel·lícules que m'han fet més por, tot i que ara defujo força anar a veure pel·lícules d'aquest gènere, amb alguna excepció. Passar por per plaer ja no em motiva com en d'altres èpoques vitals.
El cebo és avui tot un clàssic, més venerat a d'altres països com Suïssa que no pas al nostre. I és que el guio va ser obra d'un suïs de culte, Friedrich Dürrenmatt, un home immens i polifacètic, excel·lent pintor i dibuixant, el qual coneixem més aviat pel teatre i la literatura. No fa gaire al Tantarantana van oferir una versió modesta però imaginativa i remarcable del seu Ròmul el Gran. Dürrenmatt va reescriure aquell guió de nou, més endavant, en forma de novel·la antipoliciaca, amb un final desconcertant al qual va ser més fidel la versió de Penn, interpretada per Jack Nicholson, tot i que no tenia la volada poètica d'aquell Cebo de l'any 1958.
El cebo va comptar amb un equip excel·lent, divers en molts aspectes. Va dirigir la pel·lícula Ladislao Vajda, un hongarès que va córrer per tot el món però que va fer arrels a Espanya i va morir a Barcelona. Pel meu gust aquesta és la seva millor pel·lícula, avui se'l reivindica com a director, malgrat algunes relliscades alimentàries les quals, però, sempre tenen moments magistrals aprofitables. Va ser el director de la lloada i encisadora Marcelino, pan y vino, que avui ens hem de prendre com un conte farcit de màgia ingènua. Molt més trista i realista, i per això no em va agradar quan la vaig veure de petita, era Mi tío Jacinto, amb el mateix nen, Pablito Calvo, i amb el gran Antonio Vico.
El protagonista de El Cebo, el policia tossut i capficat, era Heinz Rühmann, considerat un dels millors actors, si no el millor, alemanys del segle XX. Rühmann va fer mans i mànigues durant l'època nazi per poder continuar en actiu i això el va perjudicar després de la guerra, però aviat va tornar a treballar i va morir als noranta-dos anys, el 1994. Anna Frank en va penjar una fotografia seva a l'amagatall familiar, que crec que encara s'hi pot veure. L'única actriu espanyola de la pel·lícula en un paper principal era Maria Rosa Salgado, una molt bona actriu que va estar mal aprofitada en general i que es va retirar aviat del cinema. Va morir l'any 1995. 
El dolent era Gert Fröbe, un altre bon actor alemany, que en el cinema va estar una mica condicionat pel seu físic. Era el pervers Goldfinger de les pel·lícules de James Bond. Hi sortia fent de desgraciat cap de turc Michel Simon, qui sota la seva aparença bonhomiosa podia haver estat agent soviètic en la vida real, a més d'un gran col·leccionista i consumidor de pornografia i client important de locals de luxe d'aquesta especialitat professional.
En aquella època la pel·lícula no feia cap referència explícita al tema sexual, els infants enteníem que el malvat tan sols volia matar les pobres nenes, suposo que la gent gran ho veia d'una altra manera. Per tal de fer passar la pel·lícula per a tots els públics s'hi van fer algunes reduccions de metratge en la versió peninsular. El guió cinematogràfic té un final que ens deixa tots tranquils però l'autor suïs creia que la novel·la i el cinema negre feien massa trampes i que en aquests temes les coses no sempre acabaven amb una resolució convencional sinó que l'atzar imprevisible hi té molt a veure. Per això en la versió narrativa va optar per un altre final, força desconcertant, més semblant al de la versió americana.
He de dir que tot i que sé que en la vida real no tot acaba com caldria, els dolents no són sempre enxampats i castigats i paguen justos per pecadors en moltes ocasions, al cinema m'agrada que la cosa es resolgui de forma canònica. Els contes tradicionals no tenien finals tranquil·litzadors i les versions modernes n'han suavitzat la barbàrie. Una pel·lícula molt bona amb un final pertorbador i amb el malvat en llibertat, era La noche de los girasoles, de 2006. La recordo força i per alguna cosa deu ser.
Dürrenmatt és un autor per llegir i rellegir, sempre actual, amb una producció extensíssima, diversa i no sempre genial del tot però sempre interessant. Va ser, a més a més, un gran dibuixant i pintor. El cinema va matisar també el final de la seva Visita de la vella dama, en una versió interpretada ni més ni menys que per Anthony Quinn i Ingrid Bergman. 


Molta gent ha volgut veure en aquesta coneguda obra de teatre una metàfora sobre el país de Dürrenmatt, aquesta Suïssa idíl·lica però disposada al que sigui per calerons, sempre que no es faci soroll i es guardin les formes. L'autor era crític amb un país en el qual, malgrat tot, a molts ens hauria agradat néixer i viure, sempre lluny de les inquietuds de la rodalia, en mig de boniques muntanyes i net com una patena. Dürrenmatt deia, més o menys, ja que cito de memòria, que el seu país era com una dama virginal que treballa en un bordell però vol conservar-se casta. 
La visita de la vella dama és més aviat una metàfora sarcàstica sobre l'espècie humana i les seves misèries, en general. Suïssa té les seves servituds però la gran majoria de nosaltres fem el suís quan podem i ens convé, i de vegades, el suec. En aquests temps en els quals la papanateria pedagògica lloa tant l'estil finlandès, fins al punt de què més d'un centre públic barceloní molt desitjat i demanat pels pares i mares segueix el mètode de per allà, potser caldria recordar que també és un dels indrets europeus amb més violència de gènere per càpita, no hi ha un pam de net, vaja.
El Cebo és d'aquelles pel·lícules a les quals sempre trobes coses noves en tornar-les a veure, com passa amb els bons llibres. Mereix una sala de cinema però ens hem de conformar amb la tele, de moment. És educativa per als infants innocents ja que aquest simpàtic gegant que fa putxinel·lis i regala bombons, no és pas un bonhomiós Frankestein que fa mal sense voler, sinó quelcom molt més inquietant. Tot i que a la pel·lícula, vista avui, ens inspiri fins i tot a desgrat una angoixant pietat humanista. Te algun paral·lelisme, fins i tot visual, amb M, el vampir de Düsseldorf, amb el gran Peter Lorre el qual van encasellar en papers de malvat a causa del seu fisic i d'aquell paperàs.
Una crítica marginal que s'ha fet a El Cebo és l'excés imaginatiu present en el dibuix infantil gràcies al qual el policia aconsegueix treure l'entrellat i arribar fins a l'assassí, però crec que els qui la fan han tingut poc contacte amb els dibuixos dels infants i a mi, precisament, és aquest un dels aspectes de la pel·lícula que em resulta, encara, més reeixit i interessant, tot i que amb el dibuix infantil també s'ha especulat en excés. La pintura i el dibuix de Dürrenmatt també resulten força inquietants, per cert. A  Neuchâtel hi ha un edifici magnífic dedicat a la seva obra, en general i organitza moltes activitats. No hi he estat mai però m'agradaria anar-hi.

11 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

"El cebo" em va produir pànic. Jo era força petita i la vaig veure al cinema del poble en temps d'hivern. Ho recordo perquè quan anava a col·legi em tocava fer una llarga carretera flanquejada d'arbres i, del terra, en naixia una boira que sempre m'havia fascinat fins a haver vist "El cebo". La vaig recuperar de gran a la televisió i amb tranquil·litat. Tal i com dius era una bona película, inquietant i sòbria com no podia haver estat d'altra manera.
Recordo una estupenda "Visita de la vieja dama" en un "Estudio 1" interpretada per Irene Gutiérrez Caba, o era Julia?. Tenia un final impactant. Per a mi superava en dramatisme i necessària teatralitat la pel·lícula. No recordo qui feia el paper d'Anthony Quinn ni qui va dirigir aquella joia.
Ja pre-adolescent vaig sentir el terror terror veient "El manantial de la doncella". Em va marcar per sempre i no l'he volgut recuperar. De vegades n'he espiat algun fragment al youtube però mai he volgut repetir aquelles imatges que em varen fer tan mal. Sé que és una obra mestra i no seria tan profundament colpidora si no l'hagués dirigit aquell geni suec que no semblava tenir mai cap sentit de l'humor...
Actualment i, ja fa temps, faig com tu, no freqüento el cinema de por. Si és realista em pot omplir el cap de temors i si no ho és ni m'interessa.
Excel·lent evocació, Júlia.

Francesc Puigcarbó ha dit...

OSTRES, 'EL CEBO' ES DE LES PEL·LÍCULES (EN BLANC I NEGRE) QUE ES RECORDEN. La vaig tornar a veure fa temps i ahir vaig veure que la feien, o abans d'ahir.
GLORIA: El manantial de la doncella es pot veure a Movistar cinema, si tens movistar+, com EL SÉPTIMO SELLO, però cap de les dues les he volgut tornar a veure, per si de cas...

Júlia ha dit...

Glòria, El Manantial de la doncella primer me la van explicar, un veí de l'escala una mica més gran que jo a qui ja deixaven entrar al cinema en presumia, després la vaig veure al cinema i vaig patir molt i quan l'han fet per la tele tan sols n'he mirat fragments, cada vegada m'agrada menys patir i si pel mig hi ha joves o criatures encara em colpeix més i no li trobo la gràcia per molt obra mestra que sigui. El setè segell és tota una altra cosa, no l'havia vist al cinema i em va agradar veure-la en DVD més endavant.

Pels miracles de la virtualitat pots recuperar l'estudio 1 que dius, mira aquí, no és una còpia gaire bona però, vaja, era Irene, i l'home era Ferrandis, quines coses feien per la tele en d'altres temps, em sembla admirable.
https://www.youtube.com/watch?v=FlM1s0h5hfc&list=RDFlM1s0h5hfc#t=335


Júlia ha dit...

La versió en teatre és diferent de la pel·lícula en molts aspectes però no està malament, sobretot per la parella protagonista, però és tota una altra cosa, evidentment,

Júlia ha dit...

Francesc, la feien abans d'ahir, la sort és que estan quinze dies penjades, ahir van fer Asesinato en el Comité Central, no és tan bona però així que pugui me la miraré per curiositat i pel Patxi Andion quan estava com un tren.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
No ens barallarem mai per cap home però per en Patxi Andion menys que per cap altra. Sempre l'he vist un dròpul. (Ja sé que es diu "dropo" però a casa en diem "dròpol". Té més força.
Gràcies per indicar-me on recuperar el cèlebre Estudio 1.

Si en Frances tornar a entrar i em llegeix: No la vull veure. també està a youtube. No tinc Moviestar, tinc Filmin i ni l'he demanada. Aiii!

Júlia ha dit...

Glòria, a casa meva també deien 'dròpul'.

Jo no tinc aquesta opinió d'ell, és un molt bon compositor i un cantant molt personal, tenia moltes cintes de cassette seves, fa vint anys que és professor a la universitat i com actor no era res de l'altre món però salvava els papers, va tenir aquell frivolitat matrimonial breu amb la malaurada Muñoz però no se'n va aprofitar, avui continua cantant de tant en tant però hi ha poca ocasió de veure'l per aquí, està més vellet, com tothom. A la pel·lícula que menciono està guapot pel meu gust, tot i que crec que encara no s'ha trobat el Pepe Carvalho ideal i amb continuïtat.

Olga Xirinacs ha dit...

És una de les peves pel·lícules de culte. Dürrenmat és un bon escriptor però no se'l coneix gaire. D'ell tinc "La sospita" i "El jutge i el seu botxí", a més de "La promesa". "El cebo l'he vista diverses vegades.
Una altra bona pel·lícula, potser més ben aconseguida tècnicament i que em miro de tant en tant és "El tren", de Frankenheimer, també en blanc i negre, amb Burt Lancaster i Jeanne Moreau. El maquinista és el mateix que fa de mendicant a "El cebo".
Bon vespre, Júlia

Júlia ha dit...

Olga, tens raó de què Dürrenmatt no és avui tan conegut com mereixeria tot i que molts dels seus llibres tenen versió castellana, alguns d'ells fins i tot catalana. El tren és també una gran pel·lícula, amb uns grans actors, en alguna ocasió l'han passada també per televisió, és un goig tornar a veure cinema que ens ha agradat i colpit, de vegades hi ha pel·lícules que no ens van agradar i ara ens agraden i també a l'inrevés, el mateix passa amb alguns llibres. De petita no m'agradava que res acabes malament i m'estimava més els colors que el blanc i negre, en aquells anys del cinema de barri setmanal.

El maquinista era també Michel Simon, un gran actor amb un físic especial, és de qui comento que aquests dies m'he assabentat, gràcies a internet, que era una gran consumidor de pornografia teòrica i pràctica. Tot són gustos.

Una abraçada i bon cap de setmana, Olga

Josep ha dit...

Doncs jo... ¿eh?... així en blanc i negre la últimas que vaig veure en una sala acondicionada com a de projeccions al Centre de Espiritualita de sant Ignasi a La Cova de Manresa va ser Ordett, i encara una altra de un sacerdot a finlàndia i un home que se suicida. També espiritual però no gospel, perquè com ja vaig explicar a http://noucanjosep.blogspot.com.es/2015/11/estic-mirant-de-llegir-bernat-metge-us.html
hi sortia el meu germà Xavier Salvesen!

Júlia ha dit...

Ordet, gran peli, Josep