1.6.16

PENSAR ÉS CANVIAR?

Un antic refrany diu que parlant la gent s'entén però, en general, aquesta és una afirmació poc realista. Parlar fa falta, és clar, però més que no pas entenent-nos acabem consensuant, quan resulta imprescindible, algun pacte de compromís en el qual no sempre estem d'acord. El diàleg està molt magnificat i mitificat. En general, a través de les converses més o menys serioses, poques vegades les parts enfrontades canvien d'opinió. Si canviem d'opinió és a través de l'experiència, dels anys i de l'observació de com van les coses en realitat, més enllà dels nostres dogmes, que tots en tenim, encara que evolucionin amb el temps i les patacades. 

Fa poc llegia en un llibre una frase de Dionisio Ridruejo, un personatge que cada vegada em resulta més admirable per la seva capacitat d'evolucionar, intentar entendre el món i aconseguir acords i solucions possibles, pensar es canviar. Hi ha una certa devoció per a la gent que, en aparença, no canvia, cosa inquietant ja que la vida ens porta per camins complexos i madurar és canviar i evolucionar. Avui, a les xarxes socials, s'estableixen sovint diàlegs poc fonamentats sobre tota mena de coses i són abundosos els prejudicis i les desqualificacions, sovint anecdòtiques però que llegides seriosament fan esgarrifar en més d'una ocasió. 

Tenim la percepció de què la sang no pot arribar al riu i la manera d'evitar mals humors és fer broma sobre els temes d'actualitat que més ens poden neguitejar però al llarg de la història s'ha fet broma sobre fets i personatges que després han esdevingut molt perillosos. Milan Kundera té un llibre sobre la qüestió que es diu, precisament, La broma i un llibret sobre els acudits franquistes, de Gabriel Cardona, porta per títol Cuando nos reíamos de miedo al qual, en alguns llocs, mencionen de forma errònia canviant una lletra que en canvia tot el sentit, cuando nos reíamos del miedo.

Fa uns dies comentava la jornada de Palafrugell sobre blogs literaris i la intervenció d'una experta sobre la forma de promocionar els espais virtuals. Pensant sobre el tema m'adono que en cap moment es va fer cap mena de valoració sobre la qualitat dels continguts i la seva necessària qualitat. La forma, més que mai, o potser sempre ha estat així, preval sobre el fons, el qual no s'acostuma a llegir a fons ja que tots anem amb pressa i per això existeix això dels percentatges de rebot, que cal considerar si tens ambicions literàries. Llegeixo en l'actualitat comentaris sobre llibres de gruix que em fan pensar en què no s'han llegit a fons però, és clar, això no és demostrable i jo també llegeixo en diagonal de tant en tant. Un exemple d'aquesta forma que preval sobre el fons és el tema de la publicitat, tant és el que venguis, el cas és que venguis.

Ahir vaig compartir a facebook un article sobre això que es diu el burka d'occident, la imposició a la dona de determinades modes en el vestir, en el calçar, en l'aparença, un dels elements més inquietants és el que es relaciona amb les talles. Pilar Aguilar, l'autora, no es l'única que ha escrit sobre el tema, aquí teniu un altre article a l'entorn d'aquesta mena de dictadures ben acceptades. He tingut la percepció de què l'article era molt mal entès pels comentaristes, em temo que el que hi manca en tot plegat és una falta de reflexió seriosa però hi ha qui s'inquieta quan es comparen les imposicions subtils amb les dictatorials. Aquest és un tema entre molts i, per desgràcia, vivim temps de pocs matisos en res, o aquesta és la meva percepció, potser equivocada.

Aquests darrers dies, a l'entorn de tot el que s'esdevé, es poden llegir opinions fonamentalistes que no admeten cap tipus de rèplica, un dels casos ha estat el del monument de Tortosa però aquesta mena de debat de sords passa un dia sí i un altra també sobre tota mena de coses. De vegades em sorprèn molt més el que funciona que no pas allò que no rutlla, la veritat, i recordo un professor de la Normal que jo admirava de forma incondicional però el qual era tingut per carca pels modernillos, el senyor Llopis, qui quan es criticava l'escola -un tema recurrent- i el malament que funcionava l'educació manifestava, no crean, a pesar de todo los niños aprenden...

L'excés de valoració del diàleg ha portat a un món de reunions excessives en tots els àmbits, amb xerrameca que mai s'acaba i que es resolen amb compromisos que es podien haver pres des del principi. De vegades la qüestió es tanca per cansament o, encara pitjor, gràcies a l'eloqüència del darrer que ha intervingut. Coses que es podrien fer de forma pràctica i ràpida, si es diposités la confiança col·lectiva en algú assenyat, s'allargassen i deterioren i compliquen. Aquest és un dels perills del tema assembleari, que em sembla poc eficaç i poc democràtic, si s'analitza a fons, però, vaja, algo tiene el agua cuando la bendicen, tot i que l'aigua beneita, que no beneïda, com ara diuen alguns, ja no és pas un element de consum habitual. Potser el problema real és que hi ha poca feina i tenim moltes estones per divagar.


13 comentaris:

Josep_Salvans. ha dit...

Estic molt enfadat!
Pensar no és canviar... no ho penso (ai!)
Podria ser "progressar" en una millora contínua que podria absorvir alguns "retrocessos" (o recaigudes) en pro de més i millors "progressos" (qui sap si en una altra direcció.
Canviar és, però, ésser optimista diuen a algunes pel·lícules o sèries de TV. Per exemple canviar els mobles de lloc. Però jo com que no tinc casa només puc canviar arxius i el plafó de les xinxetes.

Montse ha dit...

Hi ha una cosa que m'inquieta i em sap greu: la gent no entén la ironia!

La gent ja no té sentit de l'humor.

La gent està fatal! (estem?)

I no hi ha res més cert: malgrat els mestres, els psicodallonses, malgrat els plans d'estudis... els nens aprenen!

I jo crec que, si es fan bones argumentacions, amb coneixement de causa, sense insults, i sense faltar, és possible, fer canviar d'opinió. El mal ve quan, qui et vol fer canviar d'opinió, es pensa que té la veritat absoluta.

Júlia, ahir, que buscava pels "calaixos" d'un disc dur antic,em vaig trobar un resum que em vaig fer d'un fòrum de la UOC. Crec que ressucitaré el resum i el penjaré al blog, perquè no pot estar més d'actualitat!

Recordes, les discussions foraires? (Júlia, fòrum i tertúlia) :)

Josep_Salvans. ha dit...

Sí, jo l'altre dia vaig assistir a l'auditori Plana de l'Om de Manresa a una errada de "Com neix un estat?"... dissotadament o de manera fotuita hehe vaig arribar tard i em vaig perdre l'exposició i comentaris en un català gairebé de llibre del que ha estat fins ara no fa gaire em va semblar entendre o s'està a punt de jubilar, ambaixador d'Slovenija a Madrid, de manera que amb xixanta morts i perdoneu l'abreviatura que en aquells moments es devia estar comparant amb els seixanta milions de la segona guerra mundial, en un acte dirigit i moderat per Marc Marcet que va permetre al, -i em sap molt greu no recordar-ne el nom, però segur que l'hemeroteca de la Vanguardia s'hi prestarà- permetre al conferenciant mantenir que llegia el català però no se n'adonava del que havia dit fins que acabava... en un titánico esfuerzo. En Marc Marcet és director de programes del diari pluricomarcal regio7. Hi havia en Guiu, el senyor guiu que va parlar del Sudan del Sud. El senyor guiu havia esset guionista del programa de TV3 "Afers exteriors" presentat pel que ara serà candidat al Senado per Convergència senyor Miquel Calçada. Veus? ara ja no sé què anava a dir...

Francesc Puigcarbó ha dit...

si pensés el mateix ara que fa cinc, deu o quinze anys, tindría un problema, estem o hauriem d'estar en una evolució constant del nostre pensament, encara que hi ha molta gent encarcarada que no evoluciona ni un bri, i pensa igual amb 60 anys que quan en tenia 30, i fins i tot possiblement vesteix igual i es pentina igual. I sobretot, sobretot, cal aprendre a escoltar l'altre i a rebatre'l amb arguments no amb desqualificacions.

Tot Barcelona ha dit...

Absolutamente de acuerdo con FRANCESC PUIGCARBó.
Absolutamente.
Estoy más que convencido que si nos encontráramos a nosotros mismos en una cena a solas y nuestro yo tuviera 25 años menos, sólo 25 (contando que tenemos más de 60), acabaríamos mal.
Pero es seguro que si nos encontráramos con nosotros mismos y con 18 años el uno, y nuestra edad el otro, acabaríamos sin hablarnos en toda la cena.
.
Salut

Júlia ha dit...

Josep, tot és opinable.

Júlia ha dit...

Montse, el sentit de l'humor diuen que té relació amb la intel·ligència o, al menys, amb algun tipus d'intel·ligència però jo penso que hi ha molt d'innat i genètic en tot plegat, ara i abans, car en els fòrums de la UOC ja et trobaves amb el mateix que ens trobem avui en d'altres xarxes socials, el que em trobo és molta gent amb aquestes 'veritats absolutes' i que més que raonar, desqualifica, però és que els més tolerants són més discrets, que ja diuen allò de com n'és d'atrevida la ignorància. En broma, en broma, ja fa més de vint anys que vaig començar la carrera a la UOC i aleshores pensava que 'era vella', he, he. Tot es relatiu.

Júlia ha dit...

Francesc, és que debatre seriosament i amb profunditat és molt difícil.

Júlia ha dit...

Miquel, 'nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos' como escribió un buen poeta però que también mentía mucho.

Unknown ha dit...

El comentari que has compartit a facebook tal i com he manifestat em sembla ociós per no posar-li un adjectiu encara més punyent. No vull pensar que menystens els comentaristes quan dius que l'article ha estat malentès. Jo el trobo molt clar l'article. I molt mentider. Pot està escrit amb bona fe però fa una terrible ferum a feminisme tronat. A les dictadures subtils s'hi apunta qui vol. Pots desfilar mig nua sota la pluja que si ets atractiva el fet et podrà suposar èxit i diners. Recordo les faldilles alçades de la deliciosa Monroe i la mullena que marcava el cos d'Eckberg a La dolce vita. Són només dos exemples de dones boniques i, per això, famoses i riques. Es varen exhibir encantades de la vida per goig d'homes i, sí, també de dones que no veiem cap mal en el fet d'agradar...Sense el desig dels homes dones com elles no haurien guanyat un ral i, encara que algunes, com Monroe, varen ser desgraciades, totes varen obtenir més del que mai haurien pogut esperar perquè eren ambicioses. Altrament haurien esdevingut boniques mestresses de casa receptives a les mirades del carrer.
El burka em sembla una crueltat, un obstacle salvatge que, si es burlat, et pot costar cent cops de fuet que t'obriran l'esquena...o la mort, ja ho deixat dit, a pedregades. Tot per ordre, poder i desig d'una religió d'homes.
Jo demà em puc posar texans, faldilles o burka. Fins aquí encara sóc lliure. Ningú em passarà comptes ni lapidarà cap bella adolescent que llueixi cuixes i prometi cul sota un short ben arrapat.
Dir que l'existència de models primes fa augmentar l'anorèxia deu ser veritat però això només vol dir que la nostra societat està malalta. Jo i tots hem vist molts westerns i no per això ens fem amb revòlvers i matem si ens plau.
Júlia, perdona la meva vehemència. Si no he sabut entendre el missatge, et prego me l'expliquis.
Un petó de pau sempre.

Júlia ha dit...

Glòria, evidentment no estem d'acord, jo crec que la moda o les modes i l'explotació del cos femení és un esclavatge subtil i subliminal, també. Crec que en això i en d'altres coses el feminisme va cap enrere avui, tot i que no en comparteixo plantejaments radicals. No, no trobo que s'hagi de considerar normal que algú desfili per la catifa de Cannes mig nua, amb uns talons impossibles i contraris a la salut, que amb el temps poden portar molts problemes, ni trobo normal que per molt que se'n parli les desfilades de moda passegin models esquelètiques, l'anorèxia era una malaltia pràcticament inexistent amb poques excepcions, fa anys. No trobo normal que per donar notícies serioses les dones hagin de sortir amb poca roba, escots i talonassos mentre ells tenen el privilegi del monòton però còmode trajo de sempre i de les sabates planes o gairebé. És clar que hi ha la llibertat, en teoria, però això de la llibertat és molt manipulable i condicionat a modes, això de què aquestes de qui parles es van exhibir encantades és relatiu, no ho sabem car no les coneixíem i potser no van tenir d'altres opcions, algunes boniques actrius van quedar ben tipes de l'exhibicionisme i els atacs masculins, hi ha de tot. Potser la denominació 'burka d'occident' sigui, evidentment exagerada i provocadora, com passa amb molts temes. Evidentment no estic d'acord amb tu en aquest tema per això, em temo, tot és relatiu i opinable, evidentment. Potser sí que sóc una feminista moderada i una mica tronada, a banda d'això diré que una de les més grans discriminacions que he percebut al meu entorn és la de la lletjor, present en els dos sexes però molt més en el camp femení i sobre la qual no se sol parlar, una lletjor que també ve condicionada a les modes, fa anys les actrius es veien obligades a operar-se, per exemple, el nas, avui els nassos no convencionals són acceptats i fins i tot valorats fins a cert punt però es veuen obligades a fer-se operacions d'estètica per aconseguir papers, també afecta als homes, però molt menys, jo sí que crec que moltes coses que donem per bones i normals ens les hem de fer mirar. El tema de la moda i les seves servituds afecta molt més les dones i les èpoques d'una certa llibertat han coincidit amb vestits més lliures i manca de cotilles excessives per tornar després als corsés i mirinyacs i avui a això dels talons i l'exhibicionisme. El tema és espinós ja que sembla que si dius que cal tapar-se una mica sembles moralista rància i no és això.

Júlia ha dit...

Quan una dona intel·ligent opta per passar de l'estètica és sovint criticada com també quan entoma la vellesa sense arranjaments i amb un cert orgull. No dirè que, encara més avui, això no afecti als senyors, els laboratoris que tants diners fan amb productes diversos i la cirurgia oportunista bé que s'hi posen, però molt menys encara. Un tema evident és el de les depilacions,que avui ja consumeixen molts xicots i que durant anys ha fet confondre el fet de tenir pèl on 'no tocava' amb la brutícia, els paràmetres de bellesa són variables i manipulables. No vull dir que no t'hagis d'arreglar quan et sembli, ni que per una festa no et disfressis d'estupenda, a tots ens agraden una mica els carnavals i cada cosa té el seu moment però penso que hi ha modelets femenins que no haurien de ser habituals als centres d'estudi de secundària ni als platós on es fa periodisme seriós, però vaja, és una opinió com tantes i és normal que la gent no estigui d'acord, de vegades gens d'acord, en tantes coses, altrament el món seria una bassa d'oli però també més avorrit.


Tot és aparença i això no és nou, et copio un sonet que m'agrada molt i que és del temps del barroc i molt 'barroc', d'Argensola, sobre el que ens agrada que ens enredin ni que sigui gràcies als diners que permeten lluir:


Yo os quiero confesar, don Juan, primero,
que aquel blanco y color de doña Elvira
no tiene de ella más, si bien se mira,
que el haberle costado su dinero.

Pero tras eso confesaros quiero
que es tanta la beldad de su mentira,
que en vano a competir con ella aspira
belleza igual de rostro verdadero.

Mas ¿qué mucho que yo perdido ande
por un engaño tal, pues que sabemos
que nos engaña así Naturaleza?

Porque ese cielo azul que todos vemos,
ni es cielo ni es azul. ¡Lástima grande
que no sea verdad tanta belleza!

Tot Barcelona ha dit...

Muy interesante la exposición de la Sra GLORIA ABRAS POU.
Comparto ciertas partes de su exposición.
Muy acertada tu respuesta, JÚLIA, y si, creo que la sociedad está malalta.
Salut a las dos.
gracies