6.6.16

VIDA, TEATRE, IDEALS I AFECTES







Encara es pot veure al Romea, fins el 19 de juny, Els cors purs. Ahir el teatre era mig ple, una llàstima. L'espectacle, d'una durada intel·ligent i breu, ens transporta durant una hora i mitja a la Irlanda més encesa i dividida. El dirigeix Oriol Broggi i l'ha produït la companyia La Perla, 29, que ens ha donat moltes alegries darrerament, junt amb el Romea, que tot i que funciona amb certs alts i baixos manté una programació remarcable i que, a banda d'això, és el meu teatre preferit i de referència, cosa que fa que el que veig allà m'agradi d'entrada, pel fet que m'amolla l'excusa per retornar a una sala amb història i que em porta molts records.



Una gran part del text procedeix d'un relat de Joseph Kessel, un autor crec que encara poc conegut a casa nostra, més enllà de saber que d'ell era el text que Buñuel va adaptar, de forma bastant lliure com feia sempre, a Belle de jour, el 1967. No sóc incondicional de Buñuel i aquesta és una de les seves pel·lícules que menys m'ha convençut, a banda que tampoc la lloada Deneuve m'ha fet mai el pes del tot, amb una excepció, a La sirena del Mississipí. 

Els textos en els quals es basava o s'inspirava Buñuel s'acostumen a assemblar a les pel·lícules com un ou amb una castanya i cal insistir en aquest fet ja que pel·lícula i text acostumen a ser tota una altra cosa i cal accedir als textos originals per comprovar-ho, cosa que no voldria que s'interpretés com una valoració de qualitats. Les pel·lícules, en general, són molt bones, els textos, també. Belle de jour va ser molt comentada a causa de què en aquella època era pujada de to i hi sortia una escena que va provocar debats morbosos, la del xinès que mostra a la noia no sé sap què en una misteriosa caixa.

Els cors purs té una primera part que s'inspira en el relat Els morts, de Joyce, inclòs a Dublinesos, fet que ve poc o gens explicat en els programes de mà i en algunes publicacions. Aquest relat és molt conegut i valorat, amb tota la raó. Funciona sol, va molt més enllà del recull en el quals s'inclou i molta gent, jo mateixa, compartim la idea que és un dels millors relats breus que hem llegit mai, fins ara, és clar. Huston el va portar al cinema de forma magistral i absolutament fidel, mai Anjèlica Houston no va estar tan maca, amb excepció d'aquell seu juvenil Passeig per l'amor i la mort. L'intent de fusionar el relat de Joyce, fent variacions en el temps i el context que no n'alteren el missatge, per tal de lligar d'alguna manera els personatges, no acaba de funcionar pel fet que la narració de Kessel no té la mateixa volada ni el mateix voltatge poètic.
Malgrat això el muntatge de l'obra té màgia, aplega un munt de referències literàries, musicals, pictòriques i compta amb uns actors  i un equip extraordinaris que ho fan tot creïble. Pel meu gust, en ser el text en català, crec que les cançons s'haurien d'haver cantat en català, el pas a l'anglès trenca la màgia i la unitat i no dóna més versemblança al conjunt, més aviat al contrari. Pel que fa a la diferència entre una part i l'altra de l'espectacle, la Maria Nunes ho ha explicat molt bé i a fons en el blog cultural Llegir en cas d'incendi.

Més enllà de la poesia, hi ha el contingut. La segona part incideix en un tema que pot semblar superat però que quan van mal dades rebrota a qualsevol indret, això d'haver de triar entre dos bàndols quan no hi ha res viable al mig. Més enllà de la simpatia que puguem sentir per les lluites dels irlandesos no es pot simplificar i és evident que durant anys els dos bàndols enfrontats van rebre de valent i hi va haver moltes víctimes innocents d'un costat i de l'altre. En el fons la parella protagonista és una víctima innocent de la situació que s'ha vist empesa a triar, i una víctima encara més innocent és el seu fill, un infant com tants infants als quals se'ls manipula ideològicament des del bressol, de vegades de forma també innocent i pel fet que els pares creuen o creiem que la nostra causa és la justa. De moment aquí, ara per ara, no hem arribat a haver de triar en termes tan dramàtics, però, qui sap. Les caixes dels trons són imprevisible i els nostres pares i avis sí que es van trobar en molts casos amb aquest tràgic problema.
En sortir del teatre em venia al cap Camus i la seva frase tan repetida, mal citada, i treta de context sobre la justícia i la seva mare. Les frases, tretes de context, poden servir ben bé per al contrari del que va pensar qui, més o menys, les va inventar. Camus opinava en aquell moment sobre la tragèdia algeriana, que a ell el tocava de prop ja que havia viscut allà molts anys, feliç, en bona convivència amb tothom. Ell era partidari al principi d'arribar a un compromís generós que no fes necessària la independència però ja sabem que les coses es van complicar de forma horrible. La referència a la seva mare era una crítica als mètodes terroristes, que produïen víctimes indiscriminades i que, de forma ben surrealista, encara són justificats i lloats a molts nivells, ni que sigui en les seves beceroles, com ara en les escenogràfiques cremes de mobiliari urbà pagat per tota la comunitat. Camus va dir això:

En ce moment, on lance des bombes dans les tramways d’Alger. Ma mère peut se trouver dans un de ces tramways. Si c’est cela la justice, je préfère ma mère.

Des del primer moment diaris com Le Monde ja van tergiversar la frase i van portar l'aigua al seu molí. Aquí podeu llegir tota la història.

Al Romea, aquesta Mary revolucionària, parla més aviat de llibertat que no pas de justícia i potser en una altra època vital hauria admirat el seu gest i com sacrifica el bonhomiós i turmentat marit pels seus ideals i per la pàtria oprimida. Avui penso de forma molt diferent, no hi ha cap pàtria que valgui tant com l'afecte proper de la gent que estimem, tot i que aquesta parella té poques possibilitats de tocar el dos i trobar un indret amable i neutral on es pugui viure sense tant de pes místic, històric i polític. Romeo i Julieta, tot i la seva joventut, opten de forma raonada per aquesta solució però ja sabem com van acabar.

Fa anys, quan els europeus en vies de desenvolupament democràtic ens vam sorprendre amb la sagnant guerra a l'antiga Iugoslàvia, van emetre per la televisió un llarg documental sobre una parella jove que es trobava amb aquest problema. Crec que ell era serbi i ella croata, tots dos molt patriotes i ardits i no sabien com acabaria la seva relació ni ho sabem nosaltres. Ignoro si van optar per tocar el dos o van acabar trencant, com era previsible i ja gairebé s'intuïa en aquell reportatge, pressionats per l'entorn, pels parents, pels amics. 
A la vida real i en la història hi podem trobar de tot. Quan van mal dades hi ha qui prioritza els parents i coneguts i els ajuda quan pot i com pot, hi ha qui fins i tot ho fa, per pietat, amb els que no coneix de res però que es troben amb dificultats, són els veritables herois de tots els bàndols, potser a ells es deu que la humanitat encara no hagi fet moixoni de forma definitiva, qui sap. I no sempre reben l'agraïment d'aquells a qui han ajudat, ep. A la magnífica biografia de Marañón sobre Tiberi un dels trets més inquietants del personatge, a banda del seu ressentiment, és el seu desagraïment vers aquells que l'havien ajudat en moments difícils.
Mary de Cork potser va arribar a envellir, va ser considerada una heroïna i va reflexionar amb amargor sobre la seva actuació i la seva responsabilitat, ja en un altre context. Reflexionar a l'entorn del passat, quan les circumstàncies són més amables, té poc mèrit. El muntatge del Romea ens reconverteix el protagonista de Els morts en aquest fill manipulat de forma innocent,  que no incideix en el tema polític en la seva maduresa, ja que el final del relat de Joyce s'ha respectat i aquesta neu que cau damunt d'Irlanda, dels morts i els vius, els herois i els traïdors, les dretes i les esquerres, els coratjosos i els conformistes, els herois i els covards, els independentistes i els unionistes, és la veritable protagonista de tot plegat. La meva mare, quan ja no estava bé, un dia em va dir, ara que començo a entendre la gent ja sóc vella. Per tot fa falta temps i en tenim poc, què hi farem.


1 comentari:

Josep ha dit...

Tot i que fins ara que vénen els exàmens anava a classes de francès a l'Espai Social... doncs que profitoses són! Si no fós esclar, que tinc por de quedar-me a manera poc coherent... ¡amb el que es llampegui! (amb tot el cert de l'expressió.)

Així doncs recordo el poder dels morts i la ultratumba però no soc capaç de prestar prou atenció al migdia ara que haig d'anar a mirar la llista d'admesos al Cicle Formatiu de Grau Mitjà (CFGM) a l'Institut (em sembla) Lacetània en electricitat no sé què més i que et donen en dos anys amb unes eines un carnet d'instal·lador electricista, que el meu pare era pèrit industrial.

Dir que fa molta por tot això de la guerra i les guerrilles i el maquis si hi ha res per perdre i poc per guanyar (apa).
De totes maneres jo mateix, com la molt interessant frase, i per això que us deia lo del llamp: "Jo sempre he actuat?fet?dit?opinat?manifestat?resolut? el que els que m'admiren?m'estimen?elsmeus amics?... em semblava que volien que fés(...) i tinc la sensació que(o de que) he mentit tota la vida."

Potser per això "La búsqueda de la Verdad", i perdoni, posava l'Enciclopèdia Catalana (Grossa) és: no només el tema punyent de la Filosofia sinó que el bàsic o fonamental... (i m'agradaria que fós: propi) hehe... però això sí que són figues d'un altre paner.