12.7.16

ERNAUX, ALTRA VEGADA




He continuat amb la lectura d'Annie Ernaux, encara més després que la Glòria me la recomanés. He trobat llibres seus, barats i de forma còmoda, a Iberlibro, en francès, així practico aquesta llengua que m'evoca el temps de la infantesa i l'adolescència, car el francès era aleshores l'idioma habitual en l'aprenentatge escolar. 

Quan més llegeixo aquesta autora més em sorprèn el Nobel atorgat a Modiano, existint Ernaux al mateix país, però ja he insistit en moltes ocasions en què això dels premis té molts condicionants i servituds metaliteràries. En la majoria de casos, pel que fa als premis, un dels temes descompensats és el del nombre d'homes en comparació amb el de dones. La place m'ha emocionat a fons, feia temps que no em passava amb un llibre. Ernaux evoca la figura del seu pare, mort gairebé al mateix temps en què ella aconsegueix una plaça de professora

Un pare amb uns quants paral·lelismes amb el meu, infanteses difícils, una pobresa que gairebé era misèria sense arribar a ser-ho i que, per això, conformava la gent en pensar que n'hi havia que ho passaven pitjor. I una inseguritat fornida en una mena de complex d'inferioritat, a causa de no haver pogut assolir un gruix cultural ni una solidesa econòmica. Al mateix temps, una estranya barreja de respecte i menyspreu vers els més afavorits que porta, de forma inevitable, a un sentiment personal molt habitual, desitjar que la filla tiri endavant, tingui èxit professional i es converteixi en una burgesa.

Ernaux, que fa literatura amb la seva pròpia vida, no es pot escapar, en ocasions, d'alguns prejudicis culturals, passats pel garbell de la saviesa oficial i acadèmica. Al capdavall la infantesa marca i això que ella va tenir l'oportunitat d'estudiar, filla única, amb una germana morta a causa d'una malaltia com la diftèria. I amb uns pares que a còpia de treballar molt van anar aconseguint un cert benestar amb una petita botigueta-taverna. L'escriptora ha manifestat en alguna ocasió que no fa catarsi personal però això es podria matisar. El que passa és que allò que fa, sobretot, és literatura. 

Una evidència: la França profunda de l'època era tan galdosa com el nostre país, potser tenien alguns serveis més, a l'abast, però ben poca cosa. Quan jo era jove es va publicar un informe a França on s'evidenciava que a la universitat encara hi arribaven de forma majoritària els rics i els burgesos. Els anys seixanta hi va haver un salt endavant però una cosa era París i l'altra, les províncies i els poblets. Els universitaris d'aquí i d'allà que pertanyien a les minories, amb alguna excepció puntual i atzarosa, sentien un cert menyspreu motivat per la tradició educativa, vers la gent ordinària i inculta. Pobra, vaja. Una mena d'absurd sentiment de superioritat que es pot copsar fins i tot en llibres com la recent biografia de Montserrat Roig, per exemple. Tot va canviar de pressa, això sí, i avui tenim noves víctimes en qui emmirallar-nos, encara he escoltat coses com ara que els recents immigrants fan baixar el nivell de l'escola i això referit al nivell de parvulari, que ja és gros.

Un element per a aquest menyspreu ha estat el dialecte. Els francesos han estat uns mestres en això de diferenciar el bon idioma de l'idioma pagerol, incorrecte, que evidenciava el baix nivell del qui parlava o escrivia. Ernaux explica com l'anguniejava escoltar determinades paraules a casa seva, encara cueja tot això, em temo que a la majoria de llocs de la terra. Una companya mestra m'explicaba una cosa semblant, com l'avergonyia que el seu pare, d'un poble de Granada, utilitzés mots de tant valor patrimonial com hogaño. La diferència entre llengua i dialecte és  inexistent, fins i tot la definició de què és una llengua no resulta gens clara i està subjecte a dèries i prejudicis, vegeu els diccionaris, tot i que els diccionaris també poden ser molt maliciosos. Hi ha pel mig política, classisme, mandarinatges.

Avui la truita ha fet un tomb i no es fa tanta broma sobre els habitants del món rural com sobre els dels grans centres urbans, en els quals es conformen noves variants i nous accents. Una broma recurrent sobre pagerols, que el llibre recull, em recorda facècies actuals sobre infants que creuen que la llet surt del tetrabrik, perquè són de Can Fanga. No me n'he trobat mai cap, la veritat. Però encara hi ha qui se sorprèn quan transita per comarques, sobretot per les del sud, les formes dialectals de les quals ens són poc conegudes. Els prejudicis no tenen aturador i son constants i en totes direccions. 

Ernaux és ja una clàssica moderna de la literatura francesa, si és té en compte el molt que es troba escrit sobre ella i sobre la seva obra. El llibre que m'han enviat, de Gallimard, compta amb un munt de notés i propostes destinades a allò de fer el treball de l'institut, a mi m'han estat útils però em fa una mica d'angúnia el tema de les lectures destinades a escolars de nivells no universitaris, la veritat. A base de donar tanta referència mastegada es condiciona la recepció literària i de vegades em temo que es pot provocar fins i tot un cert rebuig lector.

Moltes de les notes recullen les referències intel·lectuals que fa l'autora. La gent adulta amb una cultureta mitjana, àdhuc aquell que no és francès, en podria prescindir. En un fragment Ernaux incideix en el fet que allò que els seus pares van viure tenia poc a veure amb el que vivia i escrivia Proust per la mateixa epoca o, també comenta, per exemple, que Proust valora la forma dialectal d'una coneguda perquè aquesta és... la minyona de la casa. Doncs això també ve explicat a les notes, no fos cas que els lectors no entenguessin la referència. 

El llibre que comentava fa uns dies, La mujer helada, és anterior a La place, penso que paga la pena, si és possible, seguir una mica l'autora de forma cronològica, tot i que tampoc no resulta imprescindible. La place va guanyar el premi Renaudot i va representar l'inici del reconeixement de l'escriptora, és un premi de prestigi que tampoc no ha estat exempt de polèmica. Com que ara tinc la dèria de fer números en tot, també he comprobat que s'ha donat a més homes que dones. No  passa tan sols en el camp literari, sinó en molts altres, els motius poden ser diversos però no sembla que ningú s'hi posi pedres al fetge, que diuen. Fins i tot en un tema banal com això dels 'catalans sociables' les catalanes o són insociables o són absents del rànking.





Un altre llibre que he llegit d'Ernaux ha estat Passion simple, és un volum molt breu, gairebé és pot considerar un conte i tot i que està molt ben escrit no té la volada emocional de l'anterior. Explica la guilladura a la qual et porta una passió amorosa, sexual sobretot, i les ximpleries que acabes fent i tot el que acabes oblidant, centrant la teva vida en l'objecte del desig. Com que no he arribat a aquests extrems de dependència física i emocional no m'ha produït la mateixa empatia que l'anterior, però és evident que fins i tot en obres de menys ambició Ernaux és una gran escriptora i que ha assolit allò tan cobejat per tots els lletraferits i lletraferides, un estil propi.

Continuarà...

9 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Celebro i no m'estranya que Ernaux t'hagi seguit agradant. Jo he llegit els seus llibres sense seguir cronologia i, gràcies al seu talent, no m'he perdut mai. De vegades fa referència a personatges que ha tractat en altres llibres però diu que per aquells personatges ja va escollir uns fets i unes paraules que són irrepetibles.
Modiano, en canvi, m'agrada però sempre escriu el mateix llibre, fet que no passa amb Ernaux que treballant amb material autobiogràfic i fidel a l'estil que s'ha sabut crear amb tanta mestria, no resulta mai gens reiterativa. Modiano té un bon estil però li falta densitat. Sovint els seus textos, originals i poètics, suggeridors d'atmosferes inquietants, han estat escrits al servei d'una trama ben feble quan no inexistent. Potser se li va donar el Nobel perquè és un escriptor compromès, polititzat que ha parlat contra l'antisemitisme des de la seva condició de fill d'un jueu italià, afincat a França, de misteriós comportament.
Júlia tens raó quan dius que la llengua i el dialecte són el mateix però no tothom sap que només la normativització eleva el segon al rang de la primera i així deu haver anat passant sempre i, passa, amb tots els idiomes.
Em fa molt contenta que m'hagis esmentat. Estava a punt d'escriure't per saber si havies continuat llegint Ernaux i que te'n semblava.
El llibre "Une passion simple" és, a parer meu, dels fluixos i prescindibles. El que passa és que ella sempre escriu bé i aconsegueix una envejable precisió expressiva. Crec que tindria molt d'èxit si es decidissin a traduir-la al català i al castellà. Hi ha nombrós públic i, especialment, el femení que xalaria de valent amb aquesta normanda lúcida i necessària.

Francesc Puigcarbó ha dit...

¡Quan més llegeixo aquesta autora més em sorprèn el Nobel atorgat a Modiano, existint Ernaux al mateix país', Ves que no fos perquè Ernaux era una dona. Per cert, confesso humilment que és la primera vegada que sento a parlar d'aquesta escriptora.

salut

Júlia ha dit...

Glòria, totalment d'acord amb gairebé tot, llevat que en el tema de la normativització també hi ha un component 'poc filològic' que jugar amb el poder que atorga saber 'la bona llengua', no sé si m'explico, la normativa és necessària però no té perquè bandejar formes dialectals ni d'altres possibilitats ni lligar-ho tot plegat al classisme. És un tema que fa anys que em preocupa, per sort una bona professora que vaig tenir a la universitat em va obrir els ulls sobre el fet que no hi ha una variant millor que una altra sinó formes que s'adapten millor a uns contextos que a d'altres.

També recordo una xerrada de fa anys en la qual ens van explicar com l'anglès dels barris negres es tenia per ordinari, vulgar, incorrecte i menyspreable fins que algú amb interès va demostrar que s'havia conformat un interessant argot molt expressiu que fornia elements de comunicació imprescindibles en aquell context, un tema molt interessant és també el de l'espanyol que es parla a Hispanoamèrica, fa poc un lingüista d'un d'aquells països insistia en el fet de què el 'veritable castellà modern' era el de per allà, ni que fos per nombre d'usuaris.

Un dels temes en els quals se'ns ha educat pitjor és en aquest de les llengües i el seu valor.

De Modiano em va agradar el primer llibre pero després m'ha avorrit molt i ja no he insistit, si hi té a veure el tema polític Ernaux també és 'esquerranosa', però, vaja, això és com els óscars, fa poc vas penjar un poema de Bonnefoy, també va ser un etern candidat al premi, en general no atorgo un gran pes a aquests premis, en general, n'hi ha de justos i d'injustos, com passa amb tot.

Sobre Ernaux, d'acord també en tot, té un ganxo especial, no sé si amb els homes deu connectar igual, potser no, en tot cas La place m'ha colpit força però també per un tema personal, el que menciono dels paral·lelismes amb algunes coses del meu pare, en el fons els humans ens assemblem força. Ara tinc a punt 'Une femme'

Júlia ha dit...

Francesc, hi juguen moltes coses, també l'atzar, els grups de pressió, Bonnefoy va ser un etern candidat i va morir de vell fa poc sense el premi, al capdavall Miss Univers no és pas la més maca del món, tan sols que li donen la coroneta i els calerons.

Júlia ha dit...

Francesc, jo no sabia ni que existia fins fa, com qui diu, quatre dies, el que m'ha sorprès és que a França és molt i molt coneguda i llegida

gloria abras pou ha dit...

El castellà de Llatinoamèrica està molt influït per vocables i formes sintàctiques estatunidenques. Ricardo Piglia fa notar, entre altres coses, com Onetti sona a Faulkner traduït a l'Argentina.
Tens raó que no s'hauria de ser classista a l'hora d'establir que és idioma i que és dialecte però jo segueixo sentint com l'idioma va absorbint el dialecte que, a l'instant, deixa de ser-ho. I després no deixo de trobar necessari establir un referent tot i que l'anglès no en té cap ni el regeix cap acadèmia (ho va dir en Quim Monzó que coneix molt bé aquest idioma). Jo sóc més meticulosa i poder recórrer a un bon diccionari em sembla una gran ajuda, és clar que em diràs que no hi ha dos diccionaris que donin definicions iguals pels mateixos conceptes...

Júlia ha dit...

Glòria, els diccionaris són eines imprescindibles, en tinc uns quants i ara també n'hi ha en línia, cosa necessària car envelleixen molt depressa tal i com va el món, però no són infalibles i també tenen les seves servituds, només cal pensar en com és va criticar fa anys el contingut sexista o racista -des del punt de vista del present- i és millor tenir més d'una definició sempre que s'acompanyi d'exemples, com deia un company lingüista voler encotillar el tema és com voler agafar aigua amb un cistell, es referia al tema de la llengua en general. També els diccionaris, en general, trien sempre una forma dialectal per damunt de les altres, això és política, només cal pensar com seria la normativa si la capital del regne hagués estat Sevilla, que ho podia haver estat, o la catalana hagués estat Tortosa, tot és molt relatiu però d'això te n'adones amb el temps. Els bons escriptors donen força i categoria al dialecte, va passar amb el 'voseo' sudamericà, Llationamèrica és una mina ja que cada país i cada regió del país té la seva variant però aquí ens arriba el tòpic, de tota manera, també per raó política, possiblement es vagin impossant les formes usades a Estats Units, per raons òbvies, no es poden posar portes al camp i hi ha una tendència a la barrija-barreja que les normalitzacions intenten frenar o controlar però, a la llarga, no se'n solen sortir, la vida és com és. Els referents són necessaris en l'ensenyament convencional però cal aclarir també des d'aleshores que no són 'dogmes' i que no hi ha coses 'mal dites' sinó dites d'una altra manera que no és la normativa... de moment.

gloria abras pou ha dit...

El "voseo" és un arcaísme com ho són la majoria de verbs tal i com es conjuguen a Argentina, per exemple. Penso que dialectes i argots són altres coses. A Alemanya quasi cada ciutat té dialecte i, si hi vas viure, volen que l'aprenguis. A Itàlia també passa. El dialecte sicilià i també el napolità sonen quasi a català per la profusió de vocals neutres i l'inevitable parentiu llatí.
Vaig llegir l'esplèndid "Plata quemada" de Ricardo Piglia i la feina va ser meva perquè quasi tothom es manejava amb dialecte lunfardo. Gaudeixo, de vegades, amb les lletres dels tangos que gairebé toca desxifrar. No hi falta res quan ens ensenyen que l'idioma és viu. És una veritat inqüestionable.
En fi, un tema apassionant, Júlia, ya sabés.

Júlia ha dit...

pel que sé el 'voseo' va agafar 'carta de normalització' quan els escriptors el van començar a fer servir, per sort molts llibres porten vocabularis en aquests casos, tinc un llibret amb lletres de tangos amb un d'aquests vocabularis al final i de vegades he intentat fer un poema fent servir mots lunfardos, sobre dialecte i argot hi hauria també un gran camp a debatre, un bon exemple seria el caló utilitzat per Vallmitjana, per sort les edicions actuals dels seus llibres acostumen a portar un vocabulari, i Espriu en va fer servir alguns mots, en l'edició que comento de La Place no hi ha ben bé un vocabulari però sí algunes explicacions sobre mots normands que fa servir l'escriptora quan recorda el que deia el seu pare.