27.7.16

ÈXITS MUSICALS INCOMBUSTIBLES I COMPARTITS


Les festes majors dels barris barcelonins han canviat força però es mantenen, s'adapten als nous usos socials i omplen alguns carrers amb un excés de soroll, gràcies als atuells del nostre temps. Les activitats més del gust dels qui som grandets no són excessives. Un tipus d'activitat que encara aplega molta gent és la cantada d'havaneres, tot i que ja comença a mostrar els signes de la inevitable decadència de totes les modes.

Les cantades d'havaneres van florir de forma inesperada a finals dels setanta. Van coincidir amb la decadència dels cantautors protestons. Els poders públics, però també els gustos de la gent, no ens enganyem, van contribuir al canvi. Els grups d'havaneres es feien i desfeien i n'hi havia de moltes menes i qualitats, alguns en queden, però no tants com abans. Van aconseguir crear una mena de mitologia compartida, lligada sobretot a l'èxit extraordinari de la història de l'avi de Calella que va anar a Cuba. Una mena d'evocació colonial espanyolista que ha esdevingut himne catalanista pel fet que al final es repeteix un Visca Catalunya acompanyat de mostres diverses de patriotisme nostrat, bengales enceses, màns alçades fent el signe de les quatre barres i una mena d'entusiasme col·lectiu compartit.

Fa temps hi havia el costum de cantar Els segadors en acabar, però ara veig que no resulta tan freqüent cloure la festa amb cops de falç, potser per una mena de respecte a l'himne patriòtic. Es habitual tancar l'actuació amb gresca més que no pas amb transcendència i aleshores es torna al pupurri de tota la vida, des de l'uno de enero, dos de febrero, fins al vi de l'Asunción, això sí, sense les connotacions homòfobes d'aquella variant popularitzada, passant per la Rianxeira. En resum, un gran passeig festiu per la geografia hispànica, amb afegitons hispanoamericans com ara l'Adelita o Allá en el Rancho Grande. Els grups d'havaneres han incorporat alguna cançó sarsuelera, alguna sardana cantada i fins i tot vells èxits incombustibles, com ara la cançó de Los últimos de Filipinas, yo te direeee...

Trobo a faltar des de fa anys algun cantant de casa amb grapa i carisma que ens renovi la cançó tradicional, la sardana cantada, l'havanera i els vells èxits d'Emili Vendrell, donant-los un to actual i amb l'aportació de novetats que tinguin qualitat, una mica a l'estil del que va fer Carlos Cano amb la cobla andalusa i l'havanera de per allà. S'ha fet alguna cosa, de tant en tant escoltes una peça nova que té una mica de qualitat, però res profund ni persistent, al menys així m'ho sembla. Ja he manifestat en més d'una ocasió que ens exalta més el nou que no pas ens enamora el vell, malgrat que de tant en tant el vell sorgeixi per alguna escletxa inesperada. Les modes ens maten la tradició, i consti que tampoc tot allò tradicional és una meravella, malgrat que de vegades coses bones s'obliden i d'altres de mediocres o raretes persisteixen i s'universalitzen.

Per tal que la gresca festiva sigui reeixida cal que hi hagi un imaginari col·lectiu compartit, aquest imaginari va evolucionant i canviant sense respondre a res explicable, hi ha elements que semblen eterns. Durant anys, per exemple, un text compartit per tothom era el del Tenorio i aquest fet va generar un munt de paròdies i gracietes molt divertides. L'èxit del Tenorio és ben curiós, així com la seva identificació amb la festa de Tots Sants. Els programes d'humor fan referència sovint als acudits que ja coneixem, posen lletra a cançons de les quals sabem la música, hi ha d'haver en tot plegat un punt de complicitat i en això s'inspira sovint el Polònia o s'havia inspirat La Trinca.

L'altre dia, a Radio Olé, vaig escoltar el Romance de la reina Mercedes, en la versió inoblidable de Conxa Piquer. Va ser aquesta una cançó molt coneguda durant la meva infantesa, habitual en les inoblidables emissions de discos sol·licitats. La reina morta prematurament i el seu marit, l'inefable i restaurador Alfons XII, van generar molta mitologia romàntica i un parell de pel·lícules que estaven prou bé, per l'època i les circumstàncies, tot s'ha de situar en el seu context. Encara tinc per casa l'àlbum de cromos de ¿Dónde vas Alfonso XII? Si algú pensa que la història era ensucrada que recordi les Sissís. Vicente Parra i Paquita Rico eren dos bons actors, mal aprofitats, com tants altres, però allà estaven prou bé, el mateix que els secundaris, com ara Mercedes Vecino fent d'Isabel II.

El Romance ens el sabíem de memòria molta gent. També en vaig escriure una paròdia amb lletra campista, no la penjo pel fet que no la tinc a mà, així que la trobi, ho faré. A la pel·lícula L'Orgia tota la colla es posa a cantar el romanço monàrquic-sentimental, mentre esmorza. Inicia el tema l'Alicia Orozco, una gran actriu, sobretot de comèdia, una mica mal aprofitada, pel meu gust. 

Una cançó molt divertida de Javier Krahe, Si lo llego a saber, en la qual un home gelós imagina els amors de la seva antiga amant, feia:

Los cuerpos más calenturientos
tendrán, digo yo, que parar
al menos en ciertos momentos,
tomar alimentos,
en fin, reposar.

Son ratos en que uno conversa,
e, igual que me hacías a mí,
seguro que le hablas, perversa,
del Imperio Persa
y cosas así...


Aquell fragment de la pel·lícula L'Orgia m'evoca avui aquesta cançó, quan després de la gresca sexual agosarada per l'època la gent menja xocolata desfeta i parla de filosofia, teatre i política, com és el cas, tot i que quan la transcendència s'exhaureix es recorre a les cobles immortals i compartides, que sempre tenen èxit.


6 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No t'oblidis del gotet de plàstic amb rom cremat, que forma part de la litúrgia.

Lectoracorrent ha dit...

En la cantada que organitza el mercat de Les Corts per la festa major, encara acaben amb Els Segadors, si més no, el darrer any. A mi no m'agrada. Per una banda, em recorda celebracions franquistes que acabaven amb el Cara al Sol. I, per l'altra, com diu la Júlia, em sembla una falta de respecte a l'himne.

gloria abras pou ha dit...

L'Orgia em va agradar molt. En aquelles èpoques era una alenada d'aire fresc, de llibertat.
El Romance de la Reina Mercedes que tan magistralment cantava la Piquer, era una de les cançons preferides de la meva mare si bé ens agradava encara més Tatuaje que és una verdadera troballa en lletra, música i dramatització per part de la immensa cantant valenciana.
Ara mateix em posaré a cantar-la i tot seguit pensaré en el meu avi matern que va ser enviat a Filipines i li dedicaré la nostàlgica i dolce Yo te direeee...

Júlia ha dit...

Cert, Xiruquero, litúrgia completa.

Júlia ha dit...

Lectora totalment d'acord, afegiré que a mi la lletra de l'himne em fa una mica d'angúnia, també me'n fa La Marsellesa, però, crec que s'haurien de renovar aquests símbols musicals.

Júlia ha dit...

Glòria, a mi també quan la vaig veure però ara li han passat els anys sense pietat tot i que conservi part de la seva gràcia, amb el valor afegit de veure què ha estat d'alguns dels actors i actrius que hi sortien.