16.8.16

DELATORS, ESPIETES I XIVATOS


Un pecat molt greu, segons la meva opinió personal i intransferible, és la delació injustificada i el seu foment. Fa uns dies llegia un breu article del periodista Lluís Uria sobre una carta que l'ajuntament barceloní ha enviat als veïns empenyent-los a denunciar els pisos turístics camuflats que pot tenir algun veí de l'escala. No es veuen amb cor de ficar-se amb les empreses a gran escala i es torna a la culpa individual i a intentar que el poble faci la feina que han de fer els qui manen.

El periodista evoca una breu història de la delació, amb Fouché com a figura emblemàtica, passant pel nazisme i l'estalinisme. Però no cal anar tan lluny, durant la guerra en un sentit i durant la llarga postguerra en un altre, la delació va funcionar a dojo a casa nostra, la informació és una arma important i per això cal crear l'exèrcit secret dels espietes, en el qual hi ha molts ressentits i envejosos, d'aquells que fa alguns posts mencionava. 

La delació sol ser secreta i anònima i segurament ens quedaríem astorats i de pasta de moniato si, com va passar amb l'estalinisme, arribéssim a saber noms i cognoms. Si de vegades s'escola alguna cosa sobre el tema encara es genera molta inquietud, recordo quan per la tele van passar un documental sobre Carrasco i Formiguera en el qual, de forma discreta, es mencionaven possibles delators i com van reaccionar els descendents dels suposats culpables.
El periodista Planes va ser un de tants dels qui van morir a causa d'una delació, una dona el va veure al balcó de la casa on s'amagava fumant, li va semblar que feia pinta de capellà i el va delatar. El seu pecat més gros havia estat denunciar grups violents, sense manies i de forma pública i valenta. Avui potser algú fins i tot ens diria que es va perdre ell mateix, a causa del vici de fumar, qui sap. Encara hi ha qui em vol justificar aquella mort i d'altres dient que era un senyorito, ho he vist escrit en el llibre d'un anarquista que té molta requesta, aixòEl cas és que quan vénen mal dades no saps de qui t'has de refiar o no, així és el món, per desgràcia.

La delació o el xivatasso funcionen també en temps de pau, a la feina, per exemple. Rosa Montero té un llibre breu i emblemàtic, Amado amo, que entra a fons en el tema d'aquesta pràctica destinada a enfilar-se sense manies sacrificant amics i saludats. En el camp de la política hem viscut coses d'aquest tipus, a causa d'allò que la informació és poder. La gent que ha militat seriosament en algun partit o sindicat n'ha viscut de tots colors, el que passa és que poques vegades s'arrisquen a explicar aquesta mena de coses si no és en la intimitat i encara.
He acabat fa poc un llibre d'Erich HacklEl lado vacío del corazón, explica la història real d'una família europea en el context del nazisme, el pare era comunista i per aquest motiu va rebre també la mare que va anar a parar a un camp de concentració on va morir del tifus. Anys després, ja a finals del segle XX, el nét d'aquella dona explicaria a un amic, company de feina, a l'Àustria contemporània, que la seva àvia havia mort a Ravensbruck i el suposat amic sembla que ho devia comentar amb mala intenció als caps de l'empresa i als companys. A partir d'aquí el van etiquetar com a jueu, tot i que no ho era ni la família ho havia estat, i començaria a patir això que avui en diuen mobbing, fet que li comportaria problemes greus de salut.

A l'escola i als instituts els xivatos han estat molt mal vistos però en això s'ha de matisar molt, ja que una cosa és la denúncia seriosa i valenta de fets condemnables, com ara l'assetjament, i l'altra fer d'acusica per mala fe. Quan vaig començar a treballar una pràctica habitual que jo ja havia viscut a l'escola consistia en què quan la mestra havia de sortir un moment de l'aula deixés algun alumne vigilant i apuntant a la pissarra. Cal dir que a la majoria de gent menuda ens encantava tenir aquell poder i que en aquella activitat ja es copsava com són els humans des de la nostra tendra infantesa, s'apuntaven els enemics, s'esborrava els amics, s'era tolerant amb les líders que es podien venjar i l'apuntadora esdevenia dictadora temporal amb una gran i perversa afició a l'abús.

En una ocasió vaig deixar vigilant un nen, era una classe de cinquè, tenien deu anys i jo era joveneta i inexperta. El nen era del Marroc, un dels primers que vaig tenir d'aquell país, vivia amb una germana i la mare, que treballava molt per tirar la casa endavant, ja que estava separada del marit. L'endemà el nen, Omar, que era molt intel·ligent i bona persona, em va dir que la mare li havia explicat que ell no havia d'apuntar a ningú, que allò era cosa de la mestra. Tota una lliçó que vaig entomar gairebé emocionada, el nen tenia tota la raó i vaig abandonar de forma definitiva aquella pràctica absurda sobre la qual no havia meditat a fons. Doncs això els hem de dir als de l'ajuntament o als que toqui, que vigilin ells.

11 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Hay varios tipos de delaciones, las que se hacen apuntando con el dedo y dictando con la lengua y aquellas otras que te dicen que : o estás con nosotros o en contra.

Delación es aquel detalle que impulsa a descubrir un comportamiento diferente al de los demás, y a denunciarlo delante de las "autoridades".

Para ser delator no se necesita más que un portal en un medio de comunicación, afin a tus ideas, claro, y pregonar lo diferente que lo hace este o aquel elemento al resto de la masa homogenea a la que se encuentra uno adherido.

Así, podríamos decir que, puedo delatar a un escritor que tiene que hacer un pregón por el mero hecho de que escriba crónicas en un medio que no es en donde yo tengo una columna cotidiana y decir a los cuatro vientos que es un "politicamente progre" porque no cumple con los requisitos mínimos afines a mi pensamiento.

Hay muchas clases de delaciones, muchas, algunas como la anterior, pasan de ser una crítica a ser un objetivo señalado con el dedo.

En ocasiones, el delator se delata y nos enseña la clase de persona que se esconde detrás sus artículos.

Salut

Júlia ha dit...

Lo peor es que hay delatores de esos que dices con prestigio popular y que encuentran sus corifeos en 'el pueblo' y en las redes sociales

Júlia ha dit...

A vegades he comentat que m'ha agradat un article d'algú i m'han comentat coses com ara 'oh, però es proper a l'Opus', hi ha gent que ho sap tot i sembla que coses d'aquesta mena desqüalifiquen el conjunt, som així de rucs -i ruques-. S'amollen opinions sense comprovar-les ni raonar-les, amb molta facilitat.

Tot Barcelona ha dit...

Correcto, y ahora apuntaré hacia la otra perspectiva. Cela en sus tiempos de censor, que lo fue, no dejó de ser un delator.
Y el que fue decano del Colegio de Periodistas, el Sr Carles Sentis, otro gallo que tal canta.

El delator tiene una pátina especial, muy especial...O lo haces como dicta mi pensamiento, o corres el riesgo de que te arrinconemos. He ahí su fuerza.

Salut.
Un plaer, Júlia, el parlar amb tu.

Júlia ha dit...

Cierto, pero creo que hay matices entre el 'profesional' reconocido y el delator secreto que puede ser tu vecino, mucho más peligroso, si se presentaba algo a los censores, que era obligatorio, ya sabías con quién te la jugabas, con el problema añadido de qué no había criterios uniformes en absoluto. Entre el profesional y el aficionado encuentro más peligroso el aficionado anónimo, ante el cual estás absolutamente indefenso.

Júlia ha dit...

Cela y Sentís tienen luces y sombras, como tantos de la época, son personalidades que tuvieron una larga vida o muchas vidas, segun como se mire, no es fácil juzgarlos de forma global

Júlia ha dit...

aunque tenemos tendencia a la simplificación

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

En les novel.les i relats que parlen dels temps de la Unió soviètica, la delació estava a l'ordre del dia, i això comportava presó, mort.
A Cuba també es practicava, almenys quan hi vam anar nosaltres, a finals dels anys noranta, ara no sé. Hi havia els 'vigilants' de barri, de carrer... És un horror que es viu amb horror.

gloria abras pou ha dit...

A Xile i Argentina podies delatar el veí més innocent a fi de que deixessin lliure i l'esmentat innocent rebés el càstig. Els règimds opressors treuen el pitjor que tenim a dins. És la por que s'utilitza des dels totalitarismes ja siguin a l'associació de veïns o a les dictadures i pseudodemocràcies que poblen la terra.
A mi, quan feia primària, la senyoreta permetia que em posés "de rodillas" una de les seves alumnes model. Em vaig queixar a la mama que no solia ser complaent amb mi però va trobar aquest fet, indignant. Va visitar a la senyoreta i li va dir ben dit que l'única que tenia autoritat per castigar-me a classe era ella, la senyoreta i que no se m'enviava a escola per rebre càstigs dels meus iguals...
Jo, a la feina, he hagut de denunciar per protegir-me. No ho he considerat mai una delació atès que hi havia qui s'estava jugant el meu lloc de treball. D'això en diuen actuar en defensa pròpia.

Júlia ha dit...

Teresa, les dictadures n'han fet una arma perillosa però també en societats més obertes de forma subtil i segons en quins ambients, funciona, per això es donen casos com allò tan grotesc de La Camargue...

Júlia ha dit...

Glòria, per desgràcia és una tendència habitual en una gran part de la gent, fins i tot des de la infantesa, un altre tema és la denúncia justa de fets lamentables o, com expliques, en defensa d'un mateix, malauradament hi ha qui té credibilitat encara que no la mereixi i qui no la té, de vegades per un tema purament psicològic o carismàtic. El món del treball és un microcosmos molt inquietant però, ja dic, fins i tot ho és una classe de primària. De vegades es delata per treure'n un benefici o per salvar-te tu, és horrible però es pot fins i tot entendre, però de vegades es fa tan sols per fer mal, sense més objectiu, i ho trobo encara més horrible.