23.8.16

JORDI CARBONELL I EL PASSAT EFÍMER


Ha mort Jordi Carbonell, el mateix dia que Narcís-Jordi Arago. Carbonell tenia noranta-dos anys, feia temps que la seva salut era molt fràgil. Durant uns dies podrem llegir molts obituaris que lloaran la seva figura sense matisos, és el que sol passar quan algú de categoria reconeguda mor. Però ahir mateix, cercant per la xarxa, em vaig ensopegar amb alguns indrets de fa alguns anys on, amb motiu de la mort de Xirinacs, se'n qüestionaven algunes actituds i s'evocava l'època del BEAN i de les divisions internes.

Tot passa. Hi va haver un temps en el qual l'independentisme era gairebé pintoresc. Convergents i socialistes en el poder se'n fotien una mica i ERC feia allò que ha fet en més d'una ocasió, una mena de paper d'estrassa que no acabes d'entendre del tot. Hi va haver uns anys en els quals van sorgir partits que haurien pogut fer forat en el monolític panorama consensuat però no van rebre el suport popular que calia, a causa de divisions i personalismes, no ens enganyem, que no tots els mals vénen de fora.

El BEAN, el PSAN, quins temps aquells. Què s'ha fet d'aquelles flors? La possibilitat perduda que van ser aquells Nacionalistes d'Esquerra es va diluir en la realitat possible, al capdavall diuen que la política és la ciència d'allò que és possible. Coses com ara l'Assemblea de Catalunya acostumen a esdevenir flors de temporada però em temo que s'aprèn poc dels errors passats, les generacions i els líders canvien, tot va molt de pressa i l'oblit interessat reconverteix la memòria històrica en història contemporània i efímera.

Fa poc llegia per la xarxa un elogi sense matisos fet a Raimon Obiols i la seva època. Anem omplint el record d'intocables i inqüestionables i si no fos perquè vas viure moltes coses, ni que fos de resquitllada encara estaries més perplexa. Hi ha bones persones amb carisma i entusiasme que ensopeguen quan arriben al món real i cauen en contradiccions, o servituds mal enteses per als puristes. El món és com és i no pas com hauria de ser. Un dels moments més patètics i lamentables que he viscut, en el context de la política propera, va ser quan vaig escoltar Marta Mata, per sort davant d'un públic minoritari, intentant justificar de forma molt maldestra i poc convincent l'entrada a l'OTAN. 

Fa anys, molts, vaig fer un curs a l'escola d'estiu de Rosa Sensat, quan la trobada es feia als locals de la Patmos, una escola d'elit amb unes instal·lacions de categoria. Era sobre coneixement de Catalunya, matèria en la qual la majoria de jovenets érem encara molt ignorants, aclaparats de forma feixuga sota aquell franquisme sociològic, cruel i ridícul. El curs el donaven Carbonell, Cirici, Balcells. Jordi Carbonell ens emocionava, parlava amb una fe absoluta sobre el país i la seva història, li espurnejaven els ulls quan feia referència al fet català. Al curs ens hi vam apuntar quatre gats.

Amb els anys m'he tornat escèptica, aquestes emocions personals ja no se m'encomanen, però les respecto i les admiro fins i tot encara que no les comparteixi. Tot un univers es clou amb la mort de persones com Carbonell, era aquell un món que jo tenia idealitzat, en èpoques en les quals la gent amb carrera universitària era minoritària tot semblava de més volada. Fa uns dies comentàvem l'autoritat de molts capellans d'abans, i és que més enllà de la seva professió cal  considerar que eren gent amb estudis en un món en el qual la gran majoria sabia llegir i escriure de forma justeta.

Crec que va ser a la  revista El Món, una de tantes iniciatives de vida efímera lligades a la transició, que van entrevistar esposes de polítics de l'època, una d'elles va ser Hortènsia Curell, l'esposa de Carbonell. Totes aquelles dames, algunes de gran vàlua intel·lectual com la mateixa Curell, eren molt menys conegudes que els seus marits, tenien minyona, molts fills i vivien a la part alta de la ciutat. També això ha canviat força avui  i allò dels coneguts de casa, una intel·ligent ironia d'Ainaud de Lasarte, ja no és ben bé el mateix.

Hi ha una constant preocupant en el context del país, del nostre, però també del veí, la manca d'unitat en temps difícils. Pocs i mal avinguts, encara que de tant en tant sortim tots plegats al carrer, amb iaies i criatures, en estat de cofoïsme eufòric, a intentar que la prudència no ens faci traïdors, tot i que això de la prudència i la traïdoria es presten a interpretacions i s'han de contextualitzar.

El futur és imprevisible, el passat és interpretable. Sembla que els nostres grans personatges no admeten encara biografies acurades ni documentals una mica aprofundits que no defugin les espines ni les penombres. La televisió fa obituaris de circumstàncies i a otra cosa, mariposa. Molts adolescents i joves d'avui no sabran ni qui era aquest senyor vellet i bonhomiós que ha mort tan gran i que mencionen de passada per la tele, aquí encara no fem bones pel·licules sobre tot plegat i tant interessants com podrien ser. Es clar que potser no fa falta saber massa sobre el passat, jo també en sabia poca cosa quan era jove. De vegades el passat reinventat i instrumentalitzat pels suposats experts pot esdevenir un pes excessiu i una font de ressentiments, frustracions i greuges. Allò de què si coneixes els errors passats no els repetiràs és una fal·làcia de tantes com ens n'amollen, què hi farem.


12 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Referents d'un país en un temps. Jordi Carbonell n'ha estat un d'important.
Vull pensar que quelcom en queda per a qui vol saber.
Descansi en pau.

Júlia ha dit...

tota una època, un referent important, efectivament, Xiruquero

Tot Barcelona ha dit...

Ostres ¡¡¡¡
N´ideia..
Gracies
Amb Xiruquero-kumbaià en la seva entrada.

Gabriel Jaraba ha dit...

Crec que els elogis sense matisos són necessaris de vegades en aquest país del "sí, però, però...", la mesquinesa amagada com a norma i el roc a la faixa sempre. Raimon Obiols ha estat sempre considerat amb una injustícia immisericorde, jo creia que ara em tocava a mi reivindicar la seva vàlua.

Júlia ha dit...

Miquel, avui en parlaraan molts diaris.

Júlia ha dit...

Gabriel, jo no penso ben be així, més aviat trobo que hi ha un excés d'incondicionalitats intocables i que valorar les persones de forma 'humana' precisa d'una anàlisi dels fets i les actuacions. Penso que reivindicar persones i fets precisa d'arguments sòlids, també, i això és el que trobo a faltar en aquest país i en molts altres, però, per exemple, m'agradaria que fossim capaços de jutjar la nostra gent com alguns anglesos jutgen Churchill, per exemple. A banda que també trobo que s'és molt indulgent amb 'els nostres' i molt poc indulgent o objectiu amb 'els altres', això ho he viscut en moltes ocasions quan, en general, estàvem dividits en convergents i socialistes, de grat o per força.

Entenc però que sovint ens movem en un camp una mica eteri i no som capaços de donar arguments sobre les nostres opinions que puguin fer variar fins i tot les 'dels altres', no sé si m'explico... Aixo val per a polítics però també per a escriptors, pintors o el que sigui. Elogis sense matisos sí, però amb arguments, no tan sols basats en amistats personals o percepcions de les quals molta gent no pot participar per desconeixement.

Júlia ha dit...

Pel que fa al cas concret d'Obiols i al seu partit, les principals mancances tenen a veure amb la dependència excessiva del PSOE hispànic des del moment en que es van 'sucursalitzar', que va ser molt aviat, per desgràcia. Encara hem empitjorat i és allò de 'otros vendran que bueno te harán'

Júlia ha dit...

Vaig conèixer gent que així que es va passar a la 'unificació' es van 'esborrar' veient el pa que s'hi donava, d'això fa molts anys. Allò també va fer idealitzar el que hauria pogut estar amb Pallach viu, que no ho pot saber ningú.

Carme ha dit...

Jordi Carbonell, va conviure i col•laborar amb la creme de la creme, com Benet, posant la seva intel-ligència en la formació d’un país, i ens va fer creure, ailas, als abans joves, en una Catalunya inclusiva, demòcrata i Europea, en la que creiem, sabent que costaria la tira. La frase de Jordi Carbonell, no tot el que és català és bo, no la recorda ni Deu, amb perdó. I si algú la digues, el massacrarien al moment...Assemblea de Catalunya, somni de curt recorregut degut a les desavinences, però somni de joventut. I ara ens queda una mena de raresa (traïdoria) per no tenir els sentiments en els budells. I no parlem d'Obiols per el silenci administratiu del Psoe i Psc... aixó es un altra apartat....

Enric H. March ha dit...

Penso que la incondionalitat s'esdevé per la poca fragmentada cultura política. A banda de la gent que en el seu moment feien feina, qui avui amb menys de 35-40 anys en saben res d'aquells temps i de gent con en Carbonell o l'Obiols?

Júlia ha dit...

Carme, són uns anys propers i moltes coses encara són poc conegudes, silencis, oblits, renúncies i traïdories internes, tens raó que aquesta frase no es recorda i cal tenir-la molt present que de vegades sembla que no es pugui criticar res sense que algú s'empipi, la mort de Carbonell podria ser un bon moment per fer balanç i valoracions però ens quedarem amb quatre tòpics, em temo.

Júlia ha dit...

Enric, penso que els d'aquestes noves generacions no en saben res o ben poca cosa però ja ho esbrinaran si els interessa, no és fàcil explicar el passat als joves amb una certa objectivitat, passa el temps i ens quedem amb quatre fets, quatre noms, quatre consignes i així s'escriu la història oficial i fins i tot l'alternativa, i potser ha de ser així, que no ho sé.