7.8.16

L'EXTRAORDINARI GUIÓ VITAL DE JAUME MINISTRAL MASIÀ, ÀLIES LARTSINIM

 

En el títol de l'entrada anterior, de forma gairebé inconscient, vaig escolar una referència al títol d'un altre llibre relacionat amb una ciutat, en aquest cas, Girona, Ciutat petita i delicada. Tinc la impressió subjectiva de què vaig llegir aquest llibre fa anys, segurament algú me'l va fer arribar ja que no recordo que sigui a casa. Teníem relació amb Girona pel fet que hi anàvem uns dies a l'estiu, a visitar el meu oncle capellà i la tieta que li feia de majordoma.
El llibre ha estat un dels grans èxits del pedagog i escriptor Jaume Ministral Masià, un d'aquests intel·lectuals poc reconeguts per les elits etèries per molts motius, tot i que a Girona li han dedicat biblioteca, carrer i placa i també a Maçanet de Cabrenys, població amb la qual el lligaven molts vincles, ha tingut reconeixements diversos. Al menys ha estat profeta a casa seva, i això potser és un consol en aquest món de desagraïts, precisament avui anava a escriure sobre el desagraïment si no hagués estat que la figura de Ministral m'ha sortit pel mig de forma gairebé casual.
El cas és que a les biblioteques del Cap i Casal trobem pocs llibres d'aquest autor, m'imagino que a les de Girona pots trobar l'obra completa, més o menys. Tampoc les llibreries virtuals de segona mà ofereixen grans possibilitats pel que fa a poder comprar els seus llibres, més enllà dels títols més coneguts, entre els quals aquesta Ciutat petita i delicada. Una llàstima i un greuge.
El nom de Ministral Masià ens resultava molt familiar als amants de la ràdio de fa anys, com també el d'altres, José Mallorquí, Armando Matias Guiu. Va ser un molt bon guionista en aquest mitjà aleshores omnipresent a les llars, un dels seus programes més coneguts va ser El humor y la radio. Ministral era mestre i va haver d'anar a la guerra, per sort  va sobreviure i va comptar amb avals importants, la seva família i ell mateix eren molt estimats per persones diverses. Va formar part del cos mèdic de les Brigades Internacionals i va conservar l'amistat amb persones que va conèixer al front. Gràcies als avals, un tema sobre el qual s'hauria d'escriure a fons algun dia, va poder tornar a exercir i durant els anys cinquanta va ser director del Baixeras, a Barcelona. Té un llibre emblemàtic sobre la professió, Nosaltres els mestres.
Amb el temps es va anar dedicant més i més a la literatura i al gènere, aleshores moderníssim, del guió radiofònic. Pel que fa a la narrativa, va conrear molts gèneres, la novel·la policíaca, la de ciència-ficció, la juvenil i la convencional. Va col·laborar en obres educatives col·lectives, va escriure llibrets de divulgació i va fer traduccions, molts articles a la premsa, obres de teatre, humorístiques... En alguns llibres va utilitzar el pseudònim J. Lartsinim, que, de fet, és el seu cognom a l'inrevés. Va participar en iniciatives interessants i oblidades, com ara la publicació de la revista d'humor Locus.
Va ser capdavanter en molts aspectes, avançat al seu temps des de molts punts de vista. Va escriure en castellà per raons òbvies i en català, així que va poder. Era una persona oberta i tenia amics d'ideologies diverses tot i que era molt religiós i en aquest punt, ja en la transició, topava amb determinat jovent d'idees radicals, pel que expliquen. Va col·laborar sovint amb Joan Capri i li va escriure els guions d'aquella sèrie tan divertida i amable, la del doctor Caparrós, que va tenir molt d'èxit en el seu temps, amarada d'un costumisme incisiu i humanista. 
No va morir molt gran, als seixanta-vuit anys, l'edat que tinc jo ara. A la premsa gironina s'ha escrit molt sobre ell i la seva família, molt apreciada en aquella ciutat petita i delicada que va evocar, en un llibre que ha merescut diferents reedicions, tot un èxit en el panorama nostrat i ranci que ens acull. Ministral pertany a aquesta llarga nòmina de grans autors als quals l'etiqueta de populars ha perjudicat tot sovint així com l'oblit acadèmic a l'entorn de la seva obra o la manca d'estudis aprofundits sobre la seva literatura o sobre el guió radiofònic, un gènere que ens va amollar moments inoblidables i casolans. En la valoracio de Ministral i d'altres autors, per part dels mandarinatges universitaris, amb poques excepcions, es pot ben bé aplicar allò de què la ignorància és molt atrevida.
L'evocació de Ministral i la imatge d'aquesta edició de la Ciutat petita i delicada m'ha fet recordar l'existència atzarosa de l'editorial Nova Terra. Recordo que en alguna Escola d'Estiu de la prehistòria venien volums de l'editorial amb cobertes o pàgines malmeses a causa no sé si d'un incendi o d'una inundació. Em sobta i preocupa com acaben moltes bones iniciatives a casa nostra i com moltes d'aquestes iniciatives es van perdre durant la Transició, per cert. Un dels volums que vaig comprar-me aleshores, d'aquells a preu de saldo i mal aspecte físic, va ser Servitud, de Puig i Ferreter, un llibre que em va obrir moltes finestres tancades o mig tancades, també a l'entorn de la vida complexa del seu autor, però aquesta és una altra història.

Cercant informació sobre Ministral m'he ensopegat amb un molt bon blog sobre novel·la popular, malauradament aturat el 2014. És el que té això d'internet, que és com un immens cistell de cireres.




9 comentaris:

Enric H. March ha dit...

No n'havia sentit parlar mai. I com ell n'hi deu haver tants d'altres. En aquells anys de la ràdio i les novel·les populars el pseudònim era habitual (hi havia molt a amagar), però també és cert que no ens preocupàvem gaire dels nom, si més no en el meu entorn. Qualsevol relat superava el seu autor, amb algunes excepcions, és clar.

Aquell costumisme amable i a vegades àcid ha desaparegut. Les Teresines de la tele i els últims Capri van ser el cant del cigne. I el drama ha estat substituït per l'exhibicionisme.

Júlia ha dit...

es estrany que no et sonin els noms d'aquells guionistes, Enric, eren molt populars i la majoria no feien servir pas pseudònim, jo crec que el costumisme, d'alguna manera, sempre revifa

Francesc Puigcarbó ha dit...

José Mallorquí i Armando Matias Guiu si que els recordo, pero Ministral Macià, francament, no!, n'hi ha tants d'intel·lectuals catalans condemnats a l'oblit, encara que almenys aquest a sa terra si que el recorden.

Enric H. March ha dit...

No m'he explicat bé, Júlia. Parlava en general. Mallorquín i Matias Guiu sí que el coneixia; el primer, de "El Coyote", i el segon, de "Tambor" i de "Diálogos para besugos", que van sortir publicats a diversos tebeos de la Bruguera.

gloria abras pou ha dit...

Mallorquí, Matías Guiu i fins i tot Guillermo Sautier Casaseca! Jo discutia molt amb la mare però ens unien infinitat de coses, una d'elles la ràdio. Sempre recordaré com cosia mentre escoltàvem el Teatro Invisible, com li agrdaca Casa de muñecas, com em va dir que la dona d'Otello es deia Desdèmona...i, alerta amb el dolent que es deia Iago i feia una trampa amb un mocador. Un dia haig d'escriure la mare perquè em viu a la sang.

Ah! T'he deixat un altra comentari al post anterior.

Segueix gaudint de Batea!

Júlia ha dit...

Ai, el Teatro Invisible, quantes coses vam aprendre, Glòria!!!

Júlia ha dit...

Ministral Masià, Francesc i Enric, era també molt conegut, avui el reivindiquen força, sobretot a Girona, si cliqueu en aquest enllaç minvara la vostra ignorància, he, he, tot i que suposo que el doctor Caparrós sí que us sona

http://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/viewFile/271302/358941

Jordi Manzanares ha dit...

Hi ha uns quants llibres editats per Bruguera en els quals apareix acreditat com a autor, guionista, traductor o adaptador Jorge Ministral Maciá (sic). ¿Sabeu si era ell mateix o potser algun familiar seu?

Júlia ha dit...

Jordi, jo crec que deu ser un error i que es tracta d'ell mateix.