21.9.16

AQUEST SENYOR GRAN QUE CAU BÉ GAIREBÉ A TOTHOM

Resultat d'imatges de espinàs

Resultat d'imatges de josep maria espinàs

Avui a Llegir en cas d'incendi en Manel Haro entrevista Espinàs, amb motiu de la publicació d'un seu nou llibre, breu, que encara no he llegit i que també es ressenyava fa poc a la mateixa web. La temàtica del llibre m'ha evocat la del darrer de l'Olga Xirinacs, tot i que Espinàs és més gran i per aquestes coses de l'atzar literari, ha tingut més projecció mediàtica.

Josep Maria Espinàs té vuitanta-nou anys, molt ben portats en aparença, amb elegància i discreció. Aquesta discreció personal ha estructurat els valors d'un personatge sòlid, gairebé un supervivent de la seva generació, que ha fet de tot i tot ho ha fet bé, sense excessos. Ignoro si la seva realitat és la del personatge que coneixem però vull creure que l'Espinàs real no es deu allunyar gaire d'aquest que hem percebut al llarg dels anys, sense massa ambició en cap camp cultural, popular i seguit per tanta gent. El meu pare es comprava de forma puntual cada any els seus llibres de la sèrie de caminades pel país, alguns li van agradar molt i d'altres el van decebre força, però això passa amb molts autors, encara més quan un compromís determinat els demana producció constant en una línia concreta.

Quan Espinàs va formar part de la Nova Cançó molts de nosaltres teníem el disc que veieu aquí. Sovint penso com podíem veure tan gran una persona que encara era força jove, Espinàs ha jovenejat més de vell que en aquells anys en els quals semblava un senyor. El jovent de l'època no vam trigar gaire en fer més cabal de gent com Raimon. Recordo un diàleg amb una mare de familia catalana típica, de la meva parròquia, que estava al dia de tot el que es coïa en l'àmbit cultural català, en aquells anys gairebé clandestí. Ens va preguntar a unes adolescents de la colla quin cantant ens agradava més dels que anaven sortint, li vam dir que en Raimon, encara el fenòmen Serrat no havia ens havia esclatat a les màns ni a les ràdios.

Ens va mirar amb un cert menyspreu comprensiu i amb superioritat generacional i va fer: oh, a nosaltres, per descomptat, l'Espinàs. Amb aquell nosaltres es referia a ella, el marit i els fills. Encara hi ha parelles grans i no tan grans que opinen en plural, encara que no sigui veritat tanta unanimitat.  Molta gent feia de tot, en aquella època. Raimon va escriure alguns articles a Destino i en algun altre lloc, tenia poca grapa, tot s'ha de dir. De moment al menys no ha escrit cap novel·la, avui tothom es llença al gènere narratiu. Espinàs va escriure novel·les quan feien falta novel·les i va guanyar el Sant Jordi i tot, un premi que aleshores encenia petites polèmiques casolanes, no recordo que en el seu cas hi hagués protestes o jo no me'n vaig assabentar.
Resultat d'imatges de l'últim replà espinàs
Hauria de rellegir aquell llibre, L'últim replà, per tal de poder-lo valorar de forma justa, algú me'l devia passar i després li devia tornar. Si la memòria és un bon crític penso que no em devia fer ni fu ni fa, no en recordo ni un borrall. Espinàs va ser molt conegut en l'etapa de l'Avui, de l'Avui d'abans, el veritable. Molta gent comprava el diari per la contraportada en la qual durant una època s'hi va aplegar el bo i millor de la cultureta, els articles d'Espinàs es comentaven de forma quotidiana, també a l'escola, entre els mestres. 

Durant un temps aquell diari ens arribava al centre per obra i gràcia de la Generalitat i de vegades s'hi incloïen propostes pedagógiques interessants. Allò de què ens el regalessin es va criticar, aquí sempre es critica tot, se suposava que era la veu dels convergents, més aviat dels pujolistes, que era un diari conservador i ranci i els pesuquers de seguida li van agafar mania. Els mestres progres repatanis que avui serien de Podem llegien El País i fins i tot, d'amagat, La Vanguardia. Però l'Avui d'aleshores, amb totes les seves servituds de les quals no s'escapa ningú, era l'únic en català i això representava un valor afegit.

Espinàs va anar a parar al Periódico, crec que se'l segueix però ja no és com abans, pocs articles de diari motiven debats encesos, a tot estirar algun del Morán de tant en tant. Espinàs va endegar també una sèrie d'entrevistes per la televisió, interessants, discretes, no tenien la força de les de la Roig o les del Soler Serrano però encara gràcies, eren correctes i avui serien de premi, veient el que es veu. Era amable i educat amb els personatges que portava, diversos i eclèctics.

Espinàs també va anar a peu per la Terra Alta. Devia pujar pel carrer on ara jo hi tinc un petit habitatge, conec una veïna que menciona en el llibre i que quan el va veure li va comentar: vostè no és un que li diuen escriptor? La pregunta té molt de significat, aquesta mateixa veïna ens va comentar una vegada que per aquelles terres la gent no estava per llibres, pot semblar un comentari estrany avui, quan sembla que el llibre és un objecte de culte més enllà, fins i tot del seu contingut que pot ser altament infumable. Però mes o menys volia dir que no estaven per cuentos sinó per treballar la terra i fer bullir l'olla. Espinàs comenta en el llibre de forma afable que, de fet, la dona tenia raó, a la vida no ets allò que et sembla que ets sinó el que et diuen els altres que ets.

Amb Pere Calders, que era fan dels ordinadors i de les noves tecnologies, van protagonitzar debats sobre el tema, debats divertits i amables, Espinàs explica que encara fa servir l'Olivetti, cosa que, realment sobta, quan es defineix com un home presentista, poc amic de nostàlgies excessives i sembla que una certa curiositat activa hauria de forma part del seu tarannà. Per cert, de més petita ja havia escoltat per la ràdio, així mateix, debats entre els literats encara partidaris d'escriure a mà i els moderníssims, que feien servir màquina d'escriure i tot.

En aquest disc del qual reprodueixo la coberta hi ha una cançó que esmenta la necessitat de cantar coses noves, de defugir la tradició, no sé si avui l'escriptor en suscriuria el contingut, oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa... Les cançons velles no encomanen tristesa si no volem, la tradició té un gran valor però l'hem menystingut i d'aquí plora la criatura, de què gent com Emili Vendrell siguin un record arnat en lloc dels representants d'una cultura nostrada popular, homologable i recuperable. 

Però potser aquells temps eren uns altres. Aquells discos ens van fer conèixer cantants francesos, es va beure molt, potser massa, en la cançó francesa. Després va venir el Grup de Folk i propostes molt més radicals i es van oblidar les noves cançons d'aquells cantants pioners, de classe mitjana i mitjana alta, que ja eren una mica ensopides i fins i tot, potser, conservadores.

Tot ha passat i Espinàs explica que no escriurà  cap llibre de Memòries. Potser d'aquí uns anys algú endegarà la seva biografia. De fet té llibres que són bocins de memòries, evocacions. Hi ha gent brillant que ho podria fer, això de la biografia, l'Agustí Pons, en Jordi Amat... Ningú no és immortal però hi ha personatges que ho semblen, els hem vist i escoltat durant tota la vida. Formen part del nostre imaginari col·lectiu i individual i potser creiem que són imprescindibles però ningú no ho és, prou que ho sabem i prou conscient que n'és aquest escriptor, la lucidesa distant del qual és també una de les seves virtuts, característiques o com en vulguem dir.

20 comentaris:

Unknown ha dit...

A mi no em cau gens bé, ja veus.

Júlia ha dit...

Per algun motiu en concret? De fet tots els personatges tenen obres, així és el món.

Ramon ha dit...

Espinàs forma part d'aquest conjunt de persones que no conec personalment però als que tinc una admiració especial. Des del primer llibre que vaig llegir d'ell (Viatge pel Pirineu de Lleida) fins a l'últim, m'ha transmès virtuts que admiro: senzillesa, sinceritat i intel·ligència emocional i de l'altra.
Sentir-lo parlar, també és per a mi, un plaer.

Francesc Puigcarbó ha dit...

llegeixo cada dia la seva columna, primer a l'Avui i després a el Periódico, d'ell he llegit algun dels seus viatges a peu, i un parell de novel·les, i tens raó, l'Espinàs de jove ja eran gran, no és que ens ho sembles, és que ho era....

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

He llegit la novel.la que esmentes, així com bastants dels viatges a peu.
Escriu correcte, Espinàs, les anècdotes. Però jo hi trobo a faltar un bri almenys de transcendència... És clar que és el que jo busco en els llibres com busco en la vida, i hi ha qui no, que només sentir la paraula transcendència ja fa la creu a qui la diu... Més val prendre-s'ho bé. En fi.
Un bon comentari, com tots els teus.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Molt encertat el títol del post. Recordo també un programa d'entrevistes que va fer, em sembla que a tv3, quan feien programes bons, en que els entrevistats parlaven amb normalitat i responien les seves preguntes, sempre fetes amb respecte i educació. Sí senyors i senyores, sense interrompre!, deixant dir, amb educació! No com aquests txitxarel·los d'avui. Quina enyorança...

Unknown ha dit...

Sí. Una vegada comentava a la ràdio un dels seus viatges a Andalusia i imitava, amb bona fe, l'accent de la gent del sud que, segons ell, costava molt d'entendre i al qual s'havia hagut d'acostumar fent un esforç. Em vaig preguntar si aquest home havia sortit mai al carrer. Jo no tinc cap problema amb l'accent o accents del sud que he sentit parlar a la feina i als espais públics. Li feia molta gràcia la parla del taxista que l'havia portat per Andalusia i el seu "zeñó ozémaría". Vaig pensar si podia ser que Espinàs encara tingués a dins el senyoret que és, li pesi a qui li pesi. I no és cap mal ser un senyoret però a mi em va sonar ridícul i molt poc realista. Podria comentar altres aspectes que he sabut per gent que l'ha tractat però no vull caure en un safareig i, potser, sense voler, infamar-lo malgrat la meva veu ressoni poc.

Júlia ha dit...

Ramon, té les seves devocions i els seus seguidors, jo li trobo a faltar una mica més de volada però es una literatura per a tothom, que també compleix la seva funció.

Júlia ha dit...

Francesc, és una cosa així, tot i que com es va veure gran aviat avui no s'hi veu tant, però també té un estil 'de gran', potser per això ha connectat sovint amb determinades franges d'edat.

Júlia ha dit...

Teresa, tens tota la raó, crec que li manca ambició, volada o el que sigui, i i això pel que fa a tota la seva polièdrica trajectòria cultural, a mi m'ensopeix una mica, no vull ser dolenta però em sembla com aquests alumnes que sempre es mouen entre el sis i el set, ho fan tot de forma correcta, no suspenen mai però no destaquen i potser ja els va bé així.

Júlia ha dit...

Xiruquero, es deia 'Identitats', era un espai amable, ell, educat com sempre, però pel meu gust no tenia la grapa d'altres, tot i que hi ha i hi ha hagut entrevistadors/res molt lamentables i aquell espai es veia a gust.

Júlia ha dit...

Glòria, no sé si és elitisme, crec que no, però això que expliques em recorda algunes anècdotes que de vegades hem comentat amb en Francesc, com quan va assegurar en un dels seus articles que els infants ja no jugaven amb baldufes i precisament era una època en què les baldufes s'havien tornat a posar de moda i al carrer veies moltes criatures que les feien servir, de vegades sembla això que dius, que el 'petit observatori' observa poc la realitat, no haver volgut entrar en el món de les xarxes, els blogs i la resta també forma part d'una certa manca de curiositat. Ara bé, compleix una funció i té el seu públic, com el tenia el senyor Ballarín, som un país que vol fer soroll però que de vegades valora en excés la manca d'estridències evidents.Personifica el seny, però és un seny una mica encotillat.

Júlia ha dit...

En general, tenim una imatge de la gent coneguda que ens ve donada per la tele, pels mitjans, per ells mateixos, la realitat pot ser molt diferent i tan sols ho poden saben els més propers i encara, el pitjor és que hi ha una tendència inquietant a sacralitzar-ho tot, persones incloses i es passa del blanc al negre amb una gran facilitat.

miquel ha dit...

Fa anys, al llarg del curs o durant les famoses Setmanes Culturals, havíem organitzat trobades amb escriptors per comentar l'experiència lectora dels alumnes d'alguna obra seua. Els escriptors solien ser molt assequibles. L'únic dels qui vaig intentar que vingués a l'institut i no ho vaig aconseguir va ser l'Espinàs, que tampoc no va justificar el motiu del seu no. Bé, Calders tampoc volia venir sol; el vam fer acompanyar per Jaume Fuster, la Maria Antònia Oliver i Jaume Cabré.

Júlia ha dit...

Miquel, he sentit moltes coses semblants sobre ell, es cert. I sobre d'altres, ep, més sacralitzats encara. Hi ha un cuiner molt simpàtic a la tele en castellà i qui ha anat al seu restaurant sempre m'ha explicat que és un pocasolta, és el que té la imatge pública, que sovint té poc a veure amb la realitat o que la gent vol ser popular i després n'està tipa i ja ho fa per guanyar-se -i prou bé- les garrofes.

Què n'opines, tu que en saps, però, en l'aspecte literari?

miquel ha dit...

Ei, Júlia, jo només sóc un lector mediocre. El que he llegit d'Espinàs gairebé sempre m'ha semblat que no és ni peix ni carn, una mena de prosa educada amb força limitada que fa de bon llegir. Que consti que no parlo de transcendència, ni la busco, que és una cosa que cada vegada m'interessa menys, sinó de passió, o de joc, o, simplement, d'adjectivació.

Júlia ha dit...

Miquel, és una cosa així, també m'ho sembla. En les seves limitacions s'explica el seu relatiu èxit popular.

Lectoracorrent ha dit...

Jo era de les que començava l'Avui pel darrere, per llegir l'article de l'Espinàs. I a mi m'agrada d'ell precisament el que veig que per aquí no agrada gaire, la senzillesa, tant en els articles, com en els llibres. El veig com un cronista que descriu allò que veu. M'agraden els seus llibres de viatges a peu i també em va agradar molt un llibret que va escriure fa uns vint anys que es diu "L'ecologisme és un egoisme". I com heu dit, va ser un excel·lent entrevistador, que s'escoltava la persona entrevistada en comptes d'escoltar-se a ell mateix, que és el que fan avui dia molts entrevistadors.

Júlia ha dit...

Lectura, precisament la seva virtut potser rau en això de ser planer, de llibres de viatges a peu n'hi ha alguns molt interessants i d'altres massa breus i que semblen per sortir del pas, com passa en els seus articles. Jo també havia fet servir molt a l'escola Aprendre a Conviure, una mena de manual, durant un temps es va parlar molt de civisme i bona educació. Els entrevistadors d'avui, en general, sembla que els importants siguin ells i no pas l'entrevistat, és lamentable.

Júlia ha dit...

Perdor, volia escriure 'Lectora'