17.9.16

ATWOOD, CANADENCA UNIVERSAL, I LA VIDA FRÀGIL DELS CARGOLS SENSE CLOSCA


Resultat d'imatges de Nada se acaba



Margaret Atwood és canadenca, com Alice Munro. Totes dues han sonat sovint com a candidates al premi Nobel, Munro el va aconseguit el 2013 però Atwood ha continuat sent l’eterna candidata. En això de la literatura, com en tot, els gustos són diversos però personalment i encara que admeto que no conec a fons tota l’obra, ni de l’una ni de l’altra, pel que he anat llegint jo hauria triat Atwood, que em sembla de més volada i més arriscada en els seus plantejaments i arguments de ficció.

LifeBeforeMan.JPG
L’any passat Lumen va publicar un llibre d’Atwood que ja té alguns anys i el qual, per aquestes estranyes circumstàncies que mouen els mercats editorials, no comptava amb cap traducció al castellà o al català. De vegades l’èxit de vendes de determinat llibre d’un autor fa que es recuperin d’altres  textos seus, no sempre els millors. Però també en algunes ocasions passa el contrari,  l’èxit dels autors fa que escriguin sota demanda coses que ens deceben. Això es pot fer extensiu als pintors, als músics.  En tot cas Nada se acaba es troba a l’alçada de la gran majoria de llibres d’una autora inclassificable i potser per això mateix, en ocasions, desconcertant.
Resultat d'imatges de Margaret Atwood 1979
Atwood incideix un cop més en la vida quotidiana, en les petites misèries entre les quals ens movem les persones, dones i homes sacsejats per la feina, els sentiments, la necessitat de bandejar la solitud, i que a la recerca de plenituds etèries caiem sovint en la mesquinesa. Res no acaba i tot comença sempre, sempre hi ha esperança i sempre hi ha decepció i covardia. Els dinosaures, presents en el llibre a través de la feina d’una de les protagonistes, simbolitzen aquesta realitat, han estat vius i ara són fòssils, esquelets, evocacions inexactes d’un món que va ser real i que avui és gairebé mític.

Llegir aquest llibre és, així mateix, passejar per aquells anys de finals dels setanta i mostra com n’és de difícil la versemblança quan algú vol recrear el passat en alguna novel·la que situa en dècades passades però en la qual els costums i les mentalitats són contemporànies. Els personatges fumen molt, fins i tot mentre dinen, beuen, parlen de fets i circumstàncies relatives al Canadà de l’època i als seus trasbalsos, esperances i servituds. Canadà ha estat una mena de paradís mitificat, amb bonics paisatges i al qual se  suposava gairebé lliure de tensions.
Resultat d'imatges de Margaret Atwood 1979
La immersió lingüística es va inspirar en la metodologia que es feia servir al Quebec i també ens hem emmirallat en aquell país quan s’ha parlat de referèndums. Aquestes inspiracions polítiques i socials són absurdes, és com quan es vol aplicar a les escoles el sistema finlandès. Encara que en puguem adaptar algunes coses s’ha de comptar amb una realitat que no té res a veure, començant pel caràcter i la història de la gent. I, sobretot, amb les possibilitats reals d’aplicar mètodes forans. No seria millor pensar en projectes que es fonamentessin en l’ara i aquí i en la política, àdhuc la cultural, com a ciència d’allò que és possible?
Resultat d'imatges de Margaret Atwood
Bé, doncs resulta que el paradís, com tot els paradisos, tenia ombres i segurament les té encara, aquí del Canadà en sabem poca cosa més enllà de quatre tòpics o de les narracions dels amics turistes que s’hi desplacen i hi fan una estada de quinze dies a tot estirar. Però si bé totes les pàtries són diferents hi ha elements del caràcter humà que són universals i amb els quals ens identifiquem. Nada se acaba compta amb tres personatges principals i alguns secundaris, entre els quals un parell de nenes que serveixen quan cal de justificació per al capteniment dels protagonistes. La novel·la segueix un ordre cronològic, amb alguns salts en el temps, els capítols tenen una data exacta, situada entre els anys 1976 i 1978 i cadascun d’ells fa referència a un dels  tres personatges principals: Nate, Elizabeth i Lesje.

Nate i Elizabeth són una parella que ha tingut dues filles, s’ha distanciat afectiva i sexualment però continua vivint plegada, de forma civilitzada, per les nenes o aquesta és l’excusa que troben tots dos per no assumir responsabilitats amb noves parelles i també pel fet que s’han creat uns llaços que no són fàcils de trencar. Tot trontolla quan un amant de la dona se suïcida. A partir d’aquest fet ens immergim en un món domèstic ple de trampes, gelosies no admeses, desitjos, solituds i febleses. L’home enceta una nova relació amb una altra dona, la fràgil i jove Lesje. Hi ha pel mig egoisme, inseguretat, Nate és ja una mena de paradigma de cert home modern, gairebé depèn econòmicament de les dones, no és capaç de prendre decisions definitives, és bona persona però fa patir sense mala intenció. Tots els personatges semblen bona gent en aquesta història però en el món real amb la bondat no n’hi ha prou.

La narració, en tercera persona, incideix en el passat de tot tres, infanteses difícils, problemes familiars de relació amb els adults els quals, al capdavall, també resulten comprensibles quan els anem coneixent. Som com som o com creiem que som però som també com ens veuen els altres i les relacions de dependència esdevenen subtils i servils en moltes ocasions. Les contradiccions dels personatges són així mateix les del país, amb la seva pintoresca policia muntada, en aquell moment immergida en un escàndol i no ha estat el darrer, amb una xenofòbia passada pel sedàs de la suposada integració, amb les religions com a pes pesat que pot condicionar moltes decisions, amb un classisme rebutjat però del qual s’aprofiten els privilegiats atrets per la diferència, la qual en ocasions té un cert atractiu sexual fins que l’exotisme es manifesta com un miratge vital més.

Hi suren molts temes en aquest llibre, la presència de la mort, la solitud de la infantesa, el suïcidi com a sortida, l’autoengany, la impossibilitat de prendre decisions massa arriscades, el pes del passat, una mena de vampirisme en les relacions, l’excusa vital lligada a la procreació mitificada, fins i tot la violació en l’àmbit domèstic, l’evolució de la família o de la situació de l’home i la dona en el món actual. Encara que el llibre tingui ja uns quants anys i els costums hagin canviat i ja no es fumi tant hi ha aspectes humans que són ben persistents. Dones amb poder però encara mirades de cua d’ull, homes en crisi existencial que ja no són el pal de paller de la llar, que volen ser sensibles i tampoc són ben acceptats en un paper més fràgil del que els tocaria. I el sexe, com a força indefugible, lligat a la necessitat afectiva més pregona i amb el qual de vegades es juga de forma una mica inconscient pel fet que també amolla poder.

Resultat d'imatges de Margaret Atwood graeme Gibson
No em fa el pes la coberta del llibre, però, vaja, tot és opinable. Tampoc m'agrada la traducció del títol, en la versió original Life Before Man, La vida abans de l'home. I una tafaneria, expliquen els entesos que l'escriptora es va inspirar per al personatge d'Elizabeth, potser el més complex, contradictori i treballat del llibre, en Shirley Gibson, l'exdona de la seva parella des de fa molts anys, Graeme Gibson. Això del títol de l'entrada fa referència a una frase de l'inici del llibre, ep. I pel que fa al Canadà, cal admetre que amb tots els seus pecats és un dels deu països menys corruptes del món i amb els seus ulls voldríem plorar.



10 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Si m'ho permets el títol en català seria "La vida abans de l'home". No sona malament.
Em quedo amb Munroe de la que en soc quasi incondicional i per aquesta raó he llegit molt menys Atwood. No obstant i això crec que és una gran escriptora i que, segurament, no és menys mereixedora del Nobel que la seva compatriota. Jo vaig llegir-li un llibre, "El arpista ciego". Era molt ambiciós quan a la forma ja que era un llibre que en contenia d'altres escrits per alguns dels personatges. Em va semblar un important "tour de force" però...la novel·la estava plena de clixés que la desvirtuaven molt.
Fas una digressió per parlar del Québec i jo penso que ja que un dels drets humans és el de l'autodeterminació, la comparació és encertada. Els nacionalistes varen perdre només per 12.000 vots. Vaig visitar fa pocs anys el bilingüisme es respectat de manera admirable. Jo em vaig expressar en francès que era la llengua que més se sentia al carrer. Vaig entrar a un parell de llibreries importants i estava clar que dominaven els anglosaxons. El departament de llibres en francès, essent notable, era molt inferior en nombre de volums al de literatura escrita en llengua anglesa.
Ja hem xerrat una mica. Bon cap de setmana!

gloria abras pou ha dit...

"línia 8: "vaig visitar fa pocs anys el Québec".

Júlia ha dit...

Glòria, possiblement sigui la que dius una traducció més correcta. La veritat és que no conec a fons l'obra de les dues autores, de moment ja veus que sóc més fan d'Atwood tot i que no tot el que he llegit d'ella m'ha trasbalsat de la mateixa manera.

L'anglès,ens agradi o no, va dominant-ho tot, s'ha convertit en una mena de llatí modern però, en general, allà on conviuen diferents llengües, encara que sigui en forma igualitària, sempre n'hi ha una de dominant, m'imagino que va lligat al prestigi internacional i el francès ha anat de baixa en les darreres dècades.

gloria abras pou ha dit...

Júlia, no em diguis "possiblement sigui una traducció més correcta". És la correcta. Potser t'ha molestat que et corregís però per a mi ha estat una de les formes d'aprendre.
Sóc perepunyetes.
Salut!

Júlia ha dit...

Glòria, no m'ha molestat en absolut, per altra banda no tinc criteri, no sé anglès, vaig trobar aquesta traducció en algun dels molts llocs de la xarxa però si dius que és així ja em crec que deu ser així. Tan sols que vaig pensar que potser hi havia diferents maneres de traduir el títol.

Júlia ha dit...

ho corregeixo al blog i tot

gloria abras pou ha dit...

Gràcies per la teva amable resposta Júlia. M'estranya que no sàpigues anglès. Jo me l'he treballat força per poder llegir directament alguns autors. De vegades fracasso però sovint me'n surto i augmento coneixements.

Júlia ha dit...

Oh, Glòria, l'he començat a estudiar en alguna ocasió de forma tardana però els meus coneixements són absolutament rudimentaris, evidentment no hi ha res com poder llegir els autors en versió original, no descarto tornar-m'hi a posar en alguna ocasió però em passa com amb la música, no tinc facilitat innata i això de vegades, quan ja ets grandeta, fa que no t'hi posis a fons, encara més quan tens un munt d'interessos diversos per tota mena de coses que et resulten més senzilles i amables i tampoc no tens necessitats professionals urgents

Lectoracorrent ha dit...

"Life before man" és el primer llibre que vaig llegir de Margaret Atwood. Era en un curs d'anglès i el vam treballar tot un trimestre. Em va fascinar i després vaig escriure una carta a la seva autora amb les meves impressions. Em va enviar una targeta d'agraïment i jo pensava que això seria tota la nostra relació. Però diverses circumstàncies van fer que al final la conegués personalment quan alguns anys després va venir a un congrés del Pen Club a Barcelona. La vaig acompanyar al museu Picasso, vam dinar a Can Cullaretes, i em va convidar a una reunió de dones escriptores que es feia en el congrés. (Sobre la meva petita relació amb Atwood: https://goo.gl/AB1j7I )

En el curs d'anglès vam comentar molt el títol del llibre, que es pot interpretar de moltes maneres, perquè 'before' té diversos significats. Per una banda, "La vida abans de l'home" podria fer referència al museu on passa bona part de la història, que té una secció de paleontologia, amb els grans rèptils que van viure "abans de l'home". Però també podem prendre 'home', no com a indicatiu de l'espècie humana, sinó del seu mascle, i aleshores traduir-ho com "La vida abans que l'home", un 'abans' que no és temporal, sinó que indica preferència (per exemple, "abans que això, prefereixo això altre"). Però 'before' també pot ser 'davant' com quan compareixes davant d'una audiència o d'un tribunal ("to come before an audience" o "to come before a court"). No recordo si mai vaig preguntar a Margaret Atwood quin significat tenia per a ella el títol del llibre; segurament no ho vaig fer, perquè no crec que ho hagués oblidat.

Per cert, no tan coneguda, la seva obra poètica també és destacable.

Júlia ha dit...

Lectora, vas tenir molta sort de poder-la conèixer, el llibre que comento en castellà no l'hem pogut llegir fins fa com qui diu quatre dies, i no és l'únic, realment és un llibre fascinant per molts conceptes i que demana relectures. M'imagino que deu ser una dona molt interessant ja que es mou en molts fronts, no conec la seva poesia, m'han dit que és molt bona també. Molt interessant tot el que expliques sobre el títol del llibre. He llegit el teu enllaç que fa referència a quan la vas conèixer, a mi 'El conte de la criada' és el que menys m'ha convençut fins ara. Ja veig que hauré de fer un esforç per aprendre una mica més d'anglès, ep. Tens raó sobre el que dius de les traduccions d'Udina, encara que no coneguis la llengua original hi ha alguna cosa intuïtiva que et diu quan una traducció és bona i amb ella passa això.Continuarem llegint Atwood, Munro i tot el que sigui possible i bo.