23.9.16

EL RIU DE LA VIDA I LA FILOSOFIA QUOTIDIANA

Resultat d'imatges de L'aVENIR CINEMA

El cinema francès té de tot, com la majoria, però una de les seves especialitats és explicar històries on passa poca cosa i es xerra molt. Amb aquesta fòrmula poden sortir coses que estan bé o molt bé i pallisses dialèctiques amb poc suc. A L'Avenir crec que la jove directora Mia Hansen-Love, que ja porta una llarga trajectòria amb quatre pel·lícules, molts curtmetratges i un parell de premis grossos, i això amb tot just trenta-cinc anyets, se n'ha sortit força bé en emprar aquesta fòrmula que esmento al principi.

Sembla que per al paper principal es va inspirar en la seva pròpia mare, també professora de filosofia, i que de seguida va pensar en Isabelle Huppert per al paper principal, un valor segur, una de les millors actrius franceses actuals, per no dir la millor. La història és un tros de vida d'una dona activa i actual, professora d'institut, lectora impenitent, amb dos fills grandets, un marit que s'ha encaterinat d'una altra i se sent culpable i una mare complicada i absorbent. Els canvis vitals se li acumulen i es troba amb el rebuig d'una editorial que li publicava textos i que ara es vol modernitzar. I amb el fet irreversible de què ja no combrega amb idees radicals, com en la seva joventut, les quals rebroten en les noves generacions.

Pel mig, xerrades i classes amb jovent, opinions sobre política, sobre la vida i a l'entorn d'un munt de coses diverses, que per això és professora de filosofia, professió que també és la del seu marit. Per sort la història defuig un tema recurrent: així que en una pel·licula a una dona la deixa el marit li acostumen a buscar un substitut i com que la dama té un alumne molt apreciat no pots evitar pensar, ai, ai, ai, que ens faran anar la cosa per aquí. Però no, ni falta que fa. La vida passa, el futur és insegur, i tot segueix el seu curs, imprevisible o no tant.

Huppert té a favor seu aquesta gran naturalitat carismàtica que fa que en ocasions sembli que realment està vivint el que s'explica. Tampoc no és aquesta una història gens estranya sinó quotidiana, habitual, malgrat que tal com van les coses a casa nostra potser els professors de filosofia d'aquí un temps seran un exotisme. No hi ha grans drames, a tot estirar tristor per les pèrdues de tot tipus i joia per aspectes així mateix tan quotidians com el naixement d'un nét o el fet d'assumir una llibertat que no es tenia. Tot plegat amanit amb paisatges bonics i una tria musical d'allò més reeixida, encara que constato que els francesos ja no posen tan sols música francesa en les bandes sonores de les seves produccions, no sé si això és bo o dolent, ep.

És d'aquelles pel·lícules que es pot acabar en qualsevol moment però que té la mida justa. És possible que sorprengui un final que no és ben bé un final, però també és d'aquelles històries que quan més hi penses, a posteriori, més t'agrada. Al menys, a mi.


7 comentaris:

Allau ha dit...

Sí, pinta molt bé i sembla que per una vegada a la Huppert li deixen fer un paper de dona normal.

gloria abras pou ha dit...

Com faig quan l'Allau penja les seves encertades ressenyes de cinema, em nego a llegir la teva perquè aniré a veure la pel·lícula amb la sensibilitat verge. Un cop l'hagi vista, torneró.

Júlia, t'he deixat un comentari al post de Laia i al de Cugat.

Salut!

Júlia ha dit...

Allau, Glòria, a veure què us sembla. La Huppert ha fet molt i de tot, no para, al cinema ja hi havia anunciada una altra peli amb ella, pot fer de tot i patir força si cal.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Sort que fins avui que l'he anat a veure, no he llegit la teva ressenya perquè hi fas molts spoilers. No t'ho dic per mi que ja no llegeixo crítiques abans de criticar jo -ja soc molt gran- però si pels altres. Si jo arribo a llegir aquesta ressenya la setmana passada ja no veig la pel·lícula perquè me l'expliques.
Per no afegir els spoilers que lamento no et puc dir perquè jo he fet una interpretació diferent del guió.
Tot el que dius d'Huppert és cert. Una gran actriu a Europa i al món. Sempre sembla que no actua y que el personatge que interpreta ha sigut sempre el personatge amb biografia inclosa. Em pregunto fins a quin punt controla el seu enorme talent i també penso que allò que se li pugui escapar segueix essent talent.
Una bona vetllada.

Júlia ha dit...

Glòria, doncs no n'era conscient, em sembla que el menys de la peli és l'argument concret, a mi no em fa res que me n'expliquin alguna cosa a banda de què avui és impossible no saber de què van les pelis amb tanta informació.Però, vaja, ja aniré amb més cura.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Gràcies però per a mi no cal que vagis amb cura. Escriu com tu vulñguis que en saps molt, només faltaria.Jo, quan veig una ressenya d'una pel·lícula que no m'interessa la passo per alt i si m'interessa, ja t'ho vaig dir, la llegeixo un cop vista la pel·lícula.
Que guapo era aquell noi que mai no podrà haver!

Gràcies i salut!

Júlia ha dit...

Jo de vegades també espero llegir res fins haver vist la peli, vulguis que no afecta una mica i cada vegada m'agrada més anar al cinema de forma 'virginal' cosa difícil en els temps que corren, el mateix pel que fa a la literatura o la pintura o la música