3.9.16

ESTAMPES GALDOSIANES A TOCAR DE CASA



Resulta fins i tot estrany que es faci tant de soroll amb el tema dels manters i tan poc amb moltes altres estampes de les ciutats a la contemplació de les quals ens hem acostumat o resignat. Avui seria políticament incorrecte emetre els comentaris que escoltava de petita per part de gent modesta com nosaltres, explicaven que al menys amb el règim s'havia aconseguit eliminar els estols de pidolaires d'altres temps. De fet allò era un miratge, així s'esdevenia als llocs cèntrics i domesticats però hi havia estampes de misèria evidents tot i que si no anaves pels indrets on les borses de pobresa eren visibles podies ignorar la realitat o fer-te-la a la teva manera. Per acabar-ho d'adobar la gran majoria de pobres i humils no tenien màquina de retratar ni la somniaven, aleshores. I la memòria també és molt selectiva.

Hem acceptat que es pot passar sense gaire trasbals pel costat de gent que dorm i viu al carrer, avui en trobem fins i tot a barris on la classe mitjana és predominant. Al meu barri hi ha un establiment d'aquests de l'àrea de Guissona on grups de gent marginal, probablement desarrelats dels països de l'est, feien vida al seu entorn, bevien molt i en ocasions practicaven sexe al carrer o hi defecaven. Ara hi han posat una mena de baraneta que evita la còmoda instal·lació en el pedrís habitual, aquestes persones aniran a una altra banda i tots contents. O no, és clar, però aquests són problemes que sembla que no tenen solució, ara per ara.

La catedral, avui, com tants altres indrets, és més aviat dels turistes. Ja no pots entrar-hi de forma lliure i en tot moment, el mateix passa al Pi i a d'altres esglésies on, fins fa com qui diu quatre dies, podies deambular o seure enmig del silenci i la pau ancestral, entre els esperits d'aquells que ens precediren en la fe i ara dormen el somni de la pau, com diuen a missa.  En una ocasió vaig romandre una estona tota sola al claustre de la catedral, una meva neboda que avui ja té mes de vint anys cantava de petitona en una coral i assajaven en uns locals als quals s'entrava pel claustre. La vaig anar a recollir, calia picar a la porta de la Pietat i tenies la sensació de fer alguna cosa mig clandestina. Era massa aviat i em van indicar que em podia esperar al claustre, per on sortien els cantaires. Va ser una d'aquelles experiències que tan sols es viuen una vegada i per casualitat atzarosa.

La porta gran de la catedral avui sembla una d'aquelles escenes de Galdós. A Misericordia explica com els pidolaires pugnen pel lloc millor i competeixen per fer pena ensenyant les seves misèries i defectes físics. Avui podem veure allò que abans en deien esguerrats i que en el món convencional semblava haver desaparegut del context, geperuts, gent sense braços, sense cames, amb cremades horribles. I també dones de diferents edats però, sobretot, velles, descalces, desdentegades, cobertes amb indumentàries intemporals de cap a peus, que demanen almoina en llenguatges inintel·ligibles. També hi ha cada dia més comerç alternatiu, gitanes tòpiques carregades de mocadors, músics d'estils diversos, fabricants d'enginyosos treballs manuals fets en directe, davant dels tafaners.

Alguns d'aquests oficis de subsistència van assolint categoria de funcionariat de la pobresa. Les estàtues de la Rambla ja estan reglades, segons crec, el mateix que un gran nombre de la música del carrer. Però sempre veus un nou ofici d'aquesta mena, hi ha pidolaires que ja són habituals, familiars, em temo que si algú volgués arrabassar-los el lloc de treball hi hauria problemes. Tot el centre de Barcelona és un conjunt estrany de turisme saludable i tipus humans extraordinàriament alternatius. I ja no entro en el camp de la prostitució, que tanta tinta fa vessar cada tres per quatre i que mostra una diversificació d'horaris i procedències extraordinària i gairebé pintoresca.

Algú va penjar fa poc pel facebook unes fotos antigues d'aquestes amb firma. amb un munt de persones, entre les quals moltes criatures esparracades, pertanyien al meu barri, a una zona on havien viscut molts gitanos. Una persona jove va escriure un comentari jove, com era que es jugava amb la imatge de les criatures mostrant allò a la xarxa? Els comentaris ingenus i fins i tot ignorants dels joves s'han de tenir en compte, ja que interpreten en clau de les dèries del present aspectes del passat que no coneixen ni han estudiat a escola, i palesen amb els seus neguits les nostres contradiccions morals. Algú li va respondre que eren fotografies de feia més de cinquanta anys, que aleshores això no es tenia en compte, que eren un testimoni crític, un document gràfic... El fet és que sovint els grans fotògrafs no cercaven pas millorar la situació de ningú fent aquelles fotografies que alternaven amb coses més fashion, en general. 

De les estampes vitals del nostre temps en quedaran menys testimonis ja que avui és té molta més cura, a casa nostra, amb això del dret a la imatge, sobretot dels menors. Això per aquests verals, als països pobres i en guerra no hi ha aquesta mena de manies per part dels professionals agosarats i ambiciosos. Evidentment, és fàcil fer fotografies generalistes, com aquesta que he penjat jo, però no gosaria de cap manera posar-me davant d'algunes d'aquestes persones i fer-ne primers plans, tampoc no he vist que ho facin els professionals, potser ens ho prendríem malament tots plegats car ara tenim la pell molt fina per segons què i molt gruixuda per a la majoria de coses, segurament perquè sabem que ens depassen i no tenen solució o no s'hi vol trobar una solució. 

A vegades, quan la meva néta era un bebé, algunes noies estrangeres, en concret japoneses, ens havien demanat permís per fer una fotografia on es veiés la criatura i els el concedíem. Però al final fins i tot les activitats més innocents semblen qüestionables. En una ocasió em trobava a un parc barceloní amb criatures de l'escola, parvulets, i unes noies joves i rialleres els volien fer un retrat, una de les mestres les va renyar d'una forma que em va semblar absurda i fora de to. Fa poc es va generar un debat sobre el tema de senyors que retraten noies a la platja ja que les fotografies sembla que les pengen qui sap on i ves a saber amb quines intencions. Abans t'haurien dit que si no vols pols no vagis a l'era però avui tot és molt diferent i complicat quan, per altra banda, hi ha una gran facilitat per copsar la realitat immediata en tot moment. 

Ens agrada veure fotografies antigues amb un valor documental, plenes de gent anònima, però no sabem què en podria pensar avui aquesta gent, a la majoria de la qual potser ni tan sols li van amollar una propineta per passar a la posteritat i contribuir a la fama del retratista. Si algú fes avui determinades fotografies, hi esbandís una mica de manipulació paisatgística i ens les mostrés en blanc i negre ben segur que passarien amb facilitat per documents testimonials de qui sap quins anys oblidats.

Pel que fa als països pobres i amb conflictes sagnants, vaig llegir que hi ha joves d'allà que han optat per comercialitzar ells mateixos les fotografies del seu país i de les seves tragèdies, al menys que el benefici i la fama siguin per als implicats, opinaven. El tema de les fotografies documentals lligades a premis i guardons ha generat polèmica en algunes ocasions però potser no pas tanta com caldria. Les fotografies són encara més manipulables que els textos escrits però tenen una força estranya i de vegades, no saps perquè, algunes es fan virals, sobretot si inclouen criatures. 

Fa molts anys un fotògraf va fer un reportatge sobre el poble extremeny de Deleitosa, eren imatges lligades a l'Espanya més negra però la gent de per allà no li va veure la gràcia i més d'un va dir que també en podia haver fet, per exemple, de les festes majors, quan la gent xalava, ballava i es mudava. Tot és molt polièdric i en aquestes imatges de la porta de la catedral hi podem veure moltes històries diferents o imaginar-les ja que, en realitat, de la vida personal dels pidolaires i de les pobres dones descalces en sabem ben poca cosa i em temo que continuarem instal·lats en la ignorància.

A l'obra El Tragaluz, del gran Buero, un avi una mica guillat retalla la gent anònima que surt a les postals comercials i va preguntant a la gent que conviu amb ell, qui és aquest? qui és aquesta? De fet, a través del badalot de les nostres vides, temporals i limitades, cadascun de nosaltres hi veu allò que hi vol veure i obvia la resta.

6 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Cal ser molt escèptic amb tot plegat. Potser és políticament incorrecte afirmar segons què, però bona part d'aquesta misèria és una forma de vida. Hi ha una pobresa i una misèria reals fruit de la insensibilitat política i econòmica que apelen a la nostra sensibilitat mentre no es fa res per fer fora als qui en són els culpables. La reacció és fins i tot la contrària: quants més són els necessitats més augmenten les polítiques represores i els vots que les sustenten.

Júlia ha dit...

Enric, hi ha moltes pors i la presència de la misèria o de la picaresca les sol disparar totes.

Tot Barcelona ha dit...

Ens agrada veure fotografies antigues amb un valor documental, plenes de gent anònima, però no sabem què en podria pensar avui aquesta gent, a la majoria de la qual potser ni tan sols li van amollar una propineta per passar a la posteritat i contribuir a la fama del retratista...."

Completament d´acord, completament.

Júlia ha dit...

Miquel, i no vull ni pensar en tantes models de pintors cansades i mal pagades.

Lectoracorrent ha dit...

Fa uns quants anys vaig veure unes mestres d'escola bressol que duien de passeig les criatures i unes quantes les duien en una mena de carret que es notava que estava fet artesanalment, molt graciós i original. Volia fer-los una foto i una de les mestres, en veure la meva intenció, em va renyar i em va dir que no podia fer la foto.

Júlia ha dit...

Lectora, a aquest absurd excés hem arribat, això per una banda, però els mitjans de comunicació treuren imatges de criatures quan els sembla, per exemple ara que comencen les escoles, per no parlar del poc respecte a les imatges d'infants en situacions tràgiques, com ara guerres i malvestats, en aquest cas s'explota la imatge sense manies.