28.9.16

GRANDESES I SERVITUDS DEL MÓN LITERARI


Resultat d'imatges de El plagi

Ahir em vaig trobar amb l'escriptora Sílvia Romero, amiga des de fa temps, activista cultural i amb una llarga trajectòria en aquest món literari que no és ben bé l'oficial però hi té molts contactes i convergències. Romero ha escrit de tot, més que res narrativa, ha obtingut diferents premis i ha col·laborat i col·labora en un munt d'iniciatives relacionades amb la literatura. Fins ara no havia publicat poesia però ha guanyat un d'aquests premis que possibiliten la publicació i que tenen una dotació econòmica digna, el Francesc Badenes Dalmau. Badenes i Dalmau va ser un autor remarcable de la Renaixença valenciana, avui segurament poc conegut més enllà de la seva petita pàtria, al menys per una gran majoria. Reprodueixo un fragment d'un seu poema adient a aquesta entrada:


No busque glòria que en l'engany se forge,
ni els llorers busque que mon seny no alcance;
vixquen els altres d’il·lusions mentides,
            míseres pompes.


De fet, encara que el poeta digui del que diu, quan algú escriu a gust i de forma vocacional sí que cobeja un cert reconeixement, cosa que sempre ha estat difícil però que ho és més en el present. Amb la Sílvia vam parlar de moltes coses, a banda, és clar, de la publicació del llibre de poemes, del qual parlaré més a fons en una altra ocasió

Si sempre ha estat difícil publicar, en el present la cosa s'ha complicat més, per motius diversos i fins i tot comprensibles. Hi ha molta més gent que escriu en el present que no pas en èpoques passades, quan la cultura era minoritària i ni tan sols l'escola no estava a l'abast de la gran majoria. Les biblioteques han facilitat l'accés als llibres i se'n venen menys, no tan sols per gasiveria sinó per manca d'espai a les llars del nostre temps. Hi ha una gran oferta de llibres de segona mà a preus irrisoris i les editorials s'ho pensen molt abans de llançar al mercat un llibre. Tot i amb això es publica a dojo, que ja és estrany, i molts llibres són oportunistes o infumables però la possible publicació, en part, respon a modes i tendències. També a coneixences però cada dia fan falta coneixences de més pes per a això i per a molts aspectes de la vida quotidiana. 

La gent té les seves il·lusions i avui l'autoedició està a l'abast de més gent. Fa uns dies escoltava per la ràdio la representant dels editors catalans, que qualificava això de l'autoedició com una bestiesa. La seva condemna era tan visceral que ella mateixa, al final, va admetre que defensava el sector. El que no es pot fer és assegurar de forma tan absoluta que el pas per una editorial convencional vulgui dir que el producte tingui qualitat, cosa que semblava un dogma inqüestionable per a la persona que comentava el tema. Tampoc no es pot dir que tot allò que s'autoedita sigui rebutjable, ni de bon tros.

Molts autors coneguts, de forma secreta o gairebé, es paguen avui una part de les edicions, no ens enganyem, i editorials que fa anys no haurien admès aquests pagaments també s'hi apunten, potser pel fet que no els queda més remei, les coses no són fàcils. En aquest tema he sentit moltes coses estranyes que no voldria explicar per no fer més mal al sector. Comentàvem amb la Sílvia que llibres que es tradueixen amb bombo i plateret i venen de l'estranger si els presentéssim ella o jo a una editorial de casa serien rebutjats sense manies. 

Encara més, després de l'atzarosa publicació, per editorial convencional o gratant-nos les butxaques, ve el llarg camí feixuc de la distribució i de la promoció, cosa que també es troba a l'abast de quatre gats dels que surten a la tele de forma habitual ja que sortir un dia atzarós en un programet cultural serveix de poca cosa. No és estrany que tanta gent que ja treballa a la tele de forma visible i que ja és conegut per un determinat camp professional acabi per escriure i promocionar la seva novel·la, ja que sembla que és aquest un gènere cobejable per tothom. Poques vegades el mediàtic promociona un seu llibre de poemes, per exemple. Una altra cosa és l'assaig sobre temes en els quals se suposa que el mediàtic és un expert, ja se sap que si surts a la tele ets més expert en el que sigui que no pas un altre que no hi surt. 

Un conegut, mecànic de cotxes, va ser fitxat un estiu, fa anys, per donar consells sobre la qüestió en unes falques convencionals i a partir d'aleshores i fins que el programa no es va oblidar, rebia un munt de consultes de gent que en d'altres ocasions no hauria fet el més mínim cas de les seves recomanacions.

En temps pretèrits el suplement de llibres del vell Avui acostumava a ressenyar tot el que sortia en català. Enguany les fronteres entre publicacions en català i castellà s'han diluït, els grans llibres que es venen surten de forma simultània en les dues llengües, allò de la versió original ha perdut pes específic i els suplements culturals ja no són, en general, tan sols de llibres sinó una mena de calaix de sastre sobre cultura, una paraula que tothom menciona i ningú sap ben bé què és i de la qual podem trobar milers de definicions de tota mena.

L'idealisme que encara plana damunt del món literari per part d'un gran sector de gent fa que l'autoedició es vegi com una servitud gairebe vergonyosa però grans autors del passat es van autoeditar llibres en moltes ocasions. Tot és qüestió de diners, també les promocions. La qüestió de la qualitat és una mica perversa, els gustos són diversos, els moments vitals, el mateix. Ni tan sols gent com Tolstoi m'agrada avui tant com em va agradar quan els vaig llegir per primera vegada, amb alguns autors m'ha passat a l'inrevés, així mateix em passa això amb el cinema, amb la pintura. L'educació ens forneix dogmes diversos sobre allò que és bo o no ho és, i triguem en anar per lliure. I no tan sols l'educació formal sinó també la informal, coneguts de qui ens refiem, crítics que llegim, comentaristes que escoltem i que tenen grapa i una dialèctica  brillant. Avui tenim els blogs, les xarxes socials, les revistes digitals i coses així, en aquest context hi ha gent de referència i gent que passa desapercebuda. Fa poc una altra amiga, que també escriu poesia, em va comentar amb ironia: si no surts al Núvol...

En aquest complicat context del present, que algú em defensi el sector editorial em sembla comprensible, que titlli de bestiesa l'autoedició, en la qual s'hi pot trobar de tot, com en l'edició convencional, ja em sembla corporativisme ranci. Però, vaja, jo també era parcial amb el tema educatiu, quan es bescantava els mestres, en general,. Som com som i no sempre es pot dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.

Amb l'autoedició s'ha d'anar amb cura, hi ha molta gent informal que juga amb la il·lusió de la gent, sense cap mena de manies, el frikisme campa per aquests verals i per molts altres. Però el món editorial convencional també ha provocat molts disgustos, informalitat, manca de transparència en el nombre de vendes, liquidacions dubtoses, promeses incomplertes. Encara recordo la senyora Gasch, que vivia al meu barri, com comentava la informalitat de les editorials amb les publicacions del seu marit, i d'aixo fa un munt d'anys i les editorials eren mitja dotzena. No hi ha un pam de net i tan sols cal llegir biografies d'escriptors o de gent del món de la cultureta per comprovar com tot ha passat i passarà i una cosa és la literatura i l'altra, la vida.

8 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Et sabria greu passar-nos el mail de Silvia Romero per parlar amb ella en referència a Escritores Recónditos ?

Molt interessant la teva exposició, i si, la gent te els seves il·lusions i avui l'autoedició està a l'abast de més gent.

Gràcies

Mi correo :
miquelcartisano@hotmail.com

Júlia ha dit...

Te l'envio per email, Miquel, no és molt recóndita, o potser sí, ja que tots ho som llevat de quatre que surten a la tele cada dia o que escriuen al diari, em temo.

gloria abras pou ha dit...

El mateix Proust es va autoeditar unes quantes vegades i jo res tinc en contra dels que ho fan ara perquè poca justícia hi ha en el món editorial. T'entretenen coses sense donar-te explicacions ni assegurar-te res, t'inviten al co-pagament i mentre veus com les taules de les llibreries tenen un tan per cent altíssim de paper imprès amb textos exents de qualitat. I la majoria de gent llegeix els que els hi donen i es creuen que, per exemple, en Coelho o en Ruiz Zafón són bons. Hi ha problemes en el món editorial i molta, molta gent que no saben llegir.
Em fa gràcia el què comentes de Tolstoï. A mi tampoc m'agradaria com abans perquè, evidentment, jo he canviat, he perdut innocència, informació i he guanyat experiència i nous coneixements però això no fa Tolstoï ni millor ni pitjor del que és. Sempre serà bo pel que la seva literatura significa i nosaltres, de vegades, som una mica de l'últim del que ens han parlat.

Júlia ha dit...

Glòria, crec que també m'ha afectat saber coses del seu tarannà i del tracte amb la dona, la qual a més d'anar criant fills, ni que fos amb servei domèstic, li copiava mil vegades els textos, a mà, fins i tot hi ha qui creu que a Guerra i Pau hi ha parts que són d'ella, però això, és clar, de moment no es pot demostrar.

Júlia ha dit...

Glòria, l'altre dia amb la Sílvia vam comentar coses molt sucoses sobre editors de tota mena, hi ha material per a un bon llibre de relats, humoristics, això sí, si ens ho prenem amb filosofia.

gloria abras pou ha dit...

Jo crec que el geni era Tolstoï si bé se sap que la seva dona, de vegades, li suggeria paraules i expressions que creia més adequades i ell s'hi avenia.
No sé si és el cas però hi ha una tendència feminista que fa que moltes de les dones dels homes il·lustres passin per ser co-autores o autores dels llibres dels seus famosos homes. Estic segura de que ha passat més d'un cop però no és la tònica. L'autor d'Anna Karenina i el de Guerra i Pau són la mateixa persona, el vell comte que volia repartir la seva gran fortuna entre els seguidors de la seva secta. No crec que fos la seva esposa sense la qual, de ben segur, no hauria escrit el mateix.

A veure si els relats humorístics del món editorial prenen forma. Ja els voldria llegir.

Júlia ha dit...

Glòria, en tot això ens movem entre hipòtesis, potser ens passarem a l'altra banda però m'estic assabentant de com quadres de dones pintores s'han venut amb la firma del marit, per exemple. A la dona de Tolstoi li tinc simpatia ja que tothom l'ha bescantat pel seu mal caràcter quan a ell no hi havia qui l'aguantés, el que és segur és que li va passar a mà milers de pàgines, no és estrany que hi posés coses de la seva collita. Una imatge molt dolorosa és quan ell vinga escriure sense que el molestessin mentre un dels seus fills es moria i la dona el vetllava. En tot cas em temo que la veritat i tota la veritat no la podem saber, ni el cas d'aquest ni en el d'altres, àdhuc pintors o músics, una altra dona sacrificada i de geni va ser la de Schumann, que va fer bullir l'olla i va criar tantes criatures com la de Tolstoi, que no em puc ni imaginar com devia ser allò de parir cada parell d'anys sense aturador, encara que tinguessis dida i un parell de minyones esclavitzades.

Júlia ha dit...

Això dels relats és eteri, encara. Tot està per fer i tot és possible. I publicable, ni que sigui pagant 'el gasto'