23.9.16

XAVIER CUGAT I NOSALTRES

Resultat d'imatges de xavier cugat

Continuaré avui rondinant sobre programes televisius, no hi puc fer més. No em va agradar gaire el documental que es va dedicar a Xavier Cugat, endegat amb una sabata i una espardenya, amb alguns testimonis parcials i que semblaven amargats i d'altres de més positius i admiratius, és clar. Els repatanis més aviat van rebaixar la figura del músic i en van destacar aspectes negatius i ombrívols, el pitjor de tots, Roman Gubern. Sort del Gurruchaga, no és sant de la meva devoció, però va mostrar una gran admiració pel músic, del qual col·lecciona tots els discos. Chucho Valdés va reconèixer així mateix el seu paper en la promoció de la música llatina.

Cugat va tenir una vida de pel·lícula, en el sentit literal del terme i tot. La meva mare n'explicava de tots colors. Jo en recordo, sobretot, l'etapa amb Abbe Lane, sortien a moltes pel·lícules de tot arreu. Recordo una simpàtica comèdia italiana, de 1956, Donatella, en la qual el xicot, Walter Xiari, fa que la noia se senti gelosa a causa de la seva devoció per Abbe Lane, el nom i cognom de la qual, aquí i suposo que a Itàlia, els no iniciats pronunciàvem tal i com s'escriu. Al final la noia, Elsa Martinelli, que ha millorat en molts aspectes, també culturals, li amolla "es pronuncia 'Abe Lein', ignorant!".

El documental va anar mancat de recursos i jo diria que fins i tot de documentació. Podien haver passat fragments de programes de fa anys en els quals va participar Cugat, programes ja de TV3, com ara La vida en un xip. Àngel Casas el va portar sovint als seus programes, també ens va portar Abbe Lane. L'havia entrevistat en diverses ocasions, malauradament sembla que no es van recordar d'ell en endegar el documental, en el qual es van remarcar tants aspectes negatius: la seva decadència, la relació amb la màfia, aspecte del qual ell parlava sempre obertament, admetent que qualsevol que treballés a Las Vegas estava a sou d'Al Capone i d'altres capos més o menys populars, la relació amb les seves artistes de bon  veure, oportunisme, coses així, de les quals mai no es va amagar, com tants altres. 

I la seva decadència vital, aquest va ser el tema estrella. És clar, va morir amb noranta anys, va haver de fer caricatures per pagar-se les garrofes, tot això. Qui no ha entrat o entrarà en decadència i potser en un cert procés de solitud vital en aquestes edats tan avançades? Va ser fins el final el personatge que s'havia creat, el qual assumia i no defugia, fins i tot feia broma amb la seva famosa perruca, se la posava i se la treia comentant que era com una mena de barret. 

Les caricatures eren molt bones, va ser un gran artista plàstic, es curiós que amb aquest aspecte de les seves moltes habilitats obrís i tanqués la seva trajectòria. Vaig tenir la sensació de què hi havia al darrere de determinats comentaris enveja, prevenció, no voler admetre la grandesa d'algú que va ser conegut i admirat per tanta gent, rics, pobres, famosos i desconeguts. Cugat va ser un gran heterodox vitalista i aquesta mena de persones resulten incòmodes, no responen a consignes ni a discursos grandiloqüents. 

Tan sols cal donar una mirada a la xarxa, per exemple a IMDB, per comprovar la seva llarga i sucosa trajectòria. En molts llibres i pel·lícules se'l menciona, a més a més, fins i tot a llibres d'Stephen King! Va envellir, com fem tots si no morim abans i, és clar, ja no era el mateix. Arribar a vell sovint és un problema ja que ens recorden més aviat decadents, tan sols cal pensar en gent com Raquel Meller, Mary Santpere, Sara Montiel i tants altres, d'aquí i d'allà. En canvi morir jove mitifica, cas de la Monroe, de James Dean. 

AlgunS dels entrevistats semblaven parlar en clave, i van insinuar -hi va haver massa insinuacions no contrastades en determinats comentaris- que inflava les seves coneixences i relacions. Res d'això, més aviat el contrari, diria jo. Era un negociant, és clar, fins i tot feia negocis amb la cria dels famosos chihuahues. Va fer molts dinerons i se'ls va gastar, dones, despeses, bona vida. No ha estat l'únic. Va treballar molt i de tot i no ho va tenir pas fàcil, en els seus inicis. Els seus discos sonaven i sonen en moltes pel·lícules, va rebre la Creu de Sant Jordi i la Biblioteca de Catalunya té un bon fons seu.

Àngel Casas, un altre heterodox nostrat, del qual sembla que la tele del present s'ha oblidat de forma malintencionada, ha publicat fa poc al facebook un breu article sobre el documental, sense criticar res més que la modèstia de mitjans i recordant les moltes entrevistes que li va fer. El podeu llegir a l'enllaç però el reprodueixo aquí perquè em sembla lúcid i rellevant, fins i tot molt prudent a l'hora de remarcar las limitacions del programa:


CUGAT: GLAMOUR I DECREPITUD

M’alegro molt que l’emissió per TV3 del documental sobre Xavier Cugat, “Sexe, maraques i chihuahues” gaudís d’una bona audiència, perquè ens dona la raó als que des de fa molts anys vàrem lluitar des d’angles diferents i contra mal vents diversos per tirar endavant un treball sòlid i buidat de faramalla sobre la figura d’un personatge universal que s’ho mereixia. Crec que l’aventura que han treballat Diego Mas com a director i Albert Solé, com a productor, demanava un major pressupost i una selecció molt més acurada de testimonis, però, jo, que he conegut Cugat a fons, que m’he passat hores al seu costat en una habitació ínfima del Ritz o en un pis de la Diagonal, que he compartit confidències amb el Cugat decrèpit i descoratjat del final de la seva vida, no gosaria pas fer-li retrets a la feina feta perquè té el valor principal d’haver-se fet en un país que va considerar el músic com una extravagància i que no el va estimar massa.

Vaig convidar Cugat diverses vegades als meus programes. Fins i tot el vaig fer co-protagonista d’un cap d’any a TV3 el 1986. També Abbe Lane que es mantenia atractiva i sensual quan pujava a l’escenari. En la seva època d’estada el Ritz, tots els nostres convidats nord-americans que s’hi hostatjaven, en assabentar-se’n, el passaven a saludar, reconeixent el seu paper de figura senyera del show-bitz dels anys 50.

En una emissió de l’any 84 va dirigir l’orquestra del Mestre Bardagí –de fet en Bardagí era qui havia fet els arranjaments i dirigia amagat en un costat– tocant “Begin the beghine”. Jo era a la taula d’entrevistes amb la següent convidada: l’escriptora nord americana Susan Sontag. A cau d’orella em va preguntar incrèdula si de veritat era Cugat ¬–Cugie li va dir– l’ancià que dirigia l’orquestra. Davant de la meva afirmació no se’n va poder estar: “Déu meu –va dir–, si la meva mare fos aquí!



Jo no sóc la Susan Sontag, ja m'agradaria, però també vaig pensar en la meva mare, a qui agradava molt el cinema,  i en com hauria protestat en veure un documental com aquest, a l'entorn del qual s'havien obert moltes expectatives. S'han deixat un munt de coses importants al tinter, hauria exclamat. Potser és que la vida del músic demanava més temps, més testimonis, més de tot, gairebé una sèrie acurada. I això que les intencions semblaven bones, d'entrada. Bé, com escriu de forma molt més retòrica i amable Casas, val més enciam que gana!


16 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

vaig parlar amb ell una vegada, quan ja era molt gran i ja vivía al Ritz, un cap de vendes que jo tenia el coneixia, i al hall de l'Hotel la ferem petar una bona estona, que de xerraire n'era un munt. Va viure molt i molt bé, potser s'havia d'haver mort una mica abans, però noia, en això d'abandonar el barri ningú encerta a trobar el moment oportú.

Júlia ha dit...

Francesc, en el documental van remarcar que cap al final anava una mica curt d'armilla, però amb noranta anys i la vida que va dur... Com que era molt xerraire tot ho explicava -o gairebé tot- i això també, de vegades, perjudica. En general el documental em va sembla pobre i amb uns testimonis mal triats, la veritat.

gloria abras pou ha dit...

Era simpàtic i molt creatiu. Per casar-se amb Chaaro Baeza, la murciana com l'anomenava ell, va haver de venir a Girona a buscar, deien el seu certificat de naixement. Molta gent el va veure. Anteriorment amb Abbe lane va passar per un bar del meu poble, un bonic bar de carretera. La mestressa em va explicar que anava amb cotxe descobert i que tant ell com Abi Lein eren molt i molt tibats.
La seva relació amb Cole Porter al Waldorf sempre m'ha fet gràcia sigui o no cer que va ajudar al compositor a trobar el ritme de la meravellosa Begin the begine.
He recordat Elsa martinelli a Hatari. Era senzillament preciosa.

Lectoracorrent ha dit...

El meu germà Xavier duu aquest nom gràcies a Xavier Cugat. No sé per quin motiu els meus pares van anar a una botiga de fotografia, discos i electrodomèstics quan la meva mare estava embarassada i s'hi van trobar Xavier Cugat. Van comprar un disc i ells els el va signar a la funda, i després la meva mare va pensar que el nom de Xavier seria maco si la criatura que esperava era un nen.

Molts anys després, quan Cugat era ja molt vellet i vivia a la Diagonal, van anunciar que l'entrevistarien a la TV i jo vaig comentar a casa "pobre Cugat, si no es deu aguantar els pets". Una de les meves filles, que va sentir-ho, al cap d'unes setmanes casualment va tenir l'oportunitat d'anar a casa de Cugat amb una senyora que el coneixia molt. En tornar em va dir que encara se'ls aguantava molt bé, els pets.

Júlia ha dit...

Glòria, l'època Abbe Lane va ser una de les més brillants i de vegades aquests personatges tenen temporades d'orgull excessiu, sembla que de més vell era amable, això els passa a molts, cerquen èxit, passen del públic senzill i després agraeixen que els recordi qui sigui, podria posar molts exemples viscuts o escoltats. Em crec això del Porter, de fet va ser el seu pianista, tal i com ho explicava, però no és estrany pel fet que ja passaven coses d'aquestes i ell coneixia molt bé tots aquells 'grans'.

Júlia ha dit...

Lectora, éss un nom bonic, efectivament, la gent de l'època dels nostres pares l'admirava força i sabia què la majoria del que explicava i del que es vantava era ben cert.

Quan ja era molt gran s'explicava molt i molt bé, 'genio y figura' que diuen. És clar que els temps havien canviat però el cert és que molta gent el recordava i fins i tot durant un temps encara va ser habitual veure'l per la televisió en algun moment explicant records i memòries.

Enric H. March ha dit...

No vaig veure el documental però ho faré, malgrat tot. Quin gran personatge! Es mereix una biografia i una pel·lícula com cal. No entendré mai perquè no sabem aprofitar vides i històries com aquesta.

Júlia ha dit...

Enric, es mereix més temps i recursos, va quedar tot molt pobre i alguns testimonis, lamentables. Tot i amb això tenia fragments interessants, val més això que res, però efectivament, hi ha tema per a una peli ben llarga.

Lectoracorrent ha dit...

Jo també vaig pensar que, amb tantes aparicions que havia fet a la televisió, la seva última època a Barcelona va quedar poc reflectida en el documental. Recordo que, quan Barcelona va ser elegida per als jocs olímpics, una emissora de ràdio li va preguntar la seva opinió i ell va dir que encara faltaven sis anys per als Jocs i ell segurament ja no ho seria, però que, si era un àngel, miraria els Jocs des del cel.

Júlia ha dit...

Lectora, va quedar molt curt i amb alguns testimonis poc informats i amb prejudicis evidents. Molta gent que encara està en actiu i el va conèixer bé podia haver sortit, com el mateix Casas i d'altres.

Ricard PARADIS MARTIN ha dit...

Molt bona Julia, felicitats, i reconeixements. Eel Cugui va ser el mes Grande!!! I tots els del documental a excepció de XGurruchaga i potser la ICoixet, en certa manera restilen una patina d' enveja, per una vida completa; fet a si mateix, triunfador en diferents arts tan allunyades com la caricatura i la música, el show bussines i altres, una vida plena de sensacions, glamour i luxe, que molts q parlen no ho han pogut somiar mai el que el Cugui va viure.

Júlia ha dit...

Ricard, aquest és l'efecte que feia, més enllà d'un parell, enveja, ressentiment i la resta, no sé com van triar els testimonis, si va ser amb mala intenció o per casualitat, quan hi ha tanta gent que en podia haver parlat més a fons. Quin país.

Ricard PARADIS MARTIN ha dit...

Cada vegada sento mes vergonya del comentaris de la patum opinadora d' aquest país, que sembla el que diuen que sigui dogme de fé, ens quedem miran-nos el melic com a país. Sempre que hi hagi algu que destaca i es reconegut internacionalment, es fa acoso i derribo....En ningun moment parlen de les descobertes o rellançaments d' orquestes i figures catalanes del show bussines, a excepcio de la Nina i sempre dien que era per interessos sexuals, quan es un artista de primera fila, cito a tall d' eixemple la Orquesta Planes i bedets del Paral.lel. El Cugui es va adaptar sempre als canvis i ho va dir obertament, cuan la seva música va deixar de ser de moda, es va dedicar a promocionar artistes i altres negocis o va seguir amb la pintura i la caricatura. Va fer una cultura popular de divertiment i d' alegria i una vida personal que formaba part d' aquest show bussines amb un tren de vida molt elevat que va mantenir fins al final cuan no li quedava recursos que va gastar amb amics i amb una vida de pel.licula.... No podien portar altres comentaristes i no tan elitistes culturals i ideologitzats sempre menyspreant la cultura popular i de divertiment; show de revista, cultura disco, musica llatina amb dones o homes amb poca roba, zarzueles populars, carnavals populars, cobla espanyola....Ara tot es bo ( politicament correcte) la melomania, mitomania, minimalisme i tot ven modernet....A mi l unic minimalisme q m agrada es de la poca roba dels cosos voluptuosos i esculturals, Jejeje.... Per mi sempre ets un referent ammb els teus comentaris.

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Ricard, si no fos una grolleria fins i tot gosaria dir que algunes opinions eren ben bé de 'mal follats', he, he. El pitjor és que ho menyspreen i després se n'apropien el record, la mitologia i la 'lectura cultural', cas del 'Paralelo' en general.

D'acord en tot i no escric més ja que des que he llegit que hi ha il·luminats que volen treure el Colom del moll que estic en estat de xoc. Què més em tocarà contemplar, en aquesta vall de llàgrimes???

Ricard PARADIS MARTIN ha dit...

Desde les elits de comentaristes culturals q tenim en aquest país, ningú comenta i si ho fan es menyspreant la cultura Popular de masses, a tall de eixemples: noveles romantiques de Corin Tellado ( l' escriptor mes venut en llengua espanyola), les noveles del oeste de Silver Kaine q ara el reconeixent com a Gonzalez Ledesma; el cine Iquino i del destape, la revista de pit i cuixa del Paral.lel, la cultura disco de discos populars; Trocadero, studio54, apocalipse, barçalles, No....; teatre de Sanpere... cobla espanyola, zarzuela i opereta o croners com José Guardiola, Ricardo Gabin...artistes plastics del comic de canchondeo, Ibañez, Vazquez de la Editorial Bruguera.... I. Molts altres....Sembla que nomes compte el gran teatre en català, la Opera del Liceu, les elits de la gauche divine del carrer Tuset i la bôite.... Tot ven nostrat per les elits d aquesta esquerra divina o la dreta de sempre i ven burgeseta. Amb aquesta supervia de que la cultura bona es la seva i que sigui catalana amb alguna excepcio de la cultura feta a catalunya en espanyol, però tot l' altre es menyspreable o simplement no es cultura, perque no esta ideolitzada només distreu.....

Júlia ha dit...

Es així, Ricard, això fins que alguna patum no descobreix la sopa d'all i reivindica allò que menyspreava, que encara fa més ràbia. Va passar amb el Molino i amb moltes més coses.