19.10.16

DE NOU CARMEN AMAYA, I MOLTES COSES MÉS

Resultat d'imatges de institut del teatre ESO flamenc garrotín Amaya EVA NAVAS

Recupero el tema de Carmen Amaya després d'haver assistit a la segona, i darrera per ara, sessió que li han dedicat a la Biblioteca del meu barri. Els professors de l'Institut del Teatre, Eva Navas, ballarina i professora de dansa espanyola i Jesús Sanz, professor de llengua castellana, ens van explicar el seu projecte de treball conjunt, a partir del garrotín. 

Els seus alumnes de 2n de secundària obligatòria (ESO) i 2n del Conservatori Professional de Dansa del mateix Institut ens van oferir una breu actuació, magnífica i entranyable, d'aquelles que et fan desitjar, ai, tenir quinze o setze anys i ser de la colla. Com que vivim enmig d'un excés de sigles i acrònims i el tema m'ha provocat una mena de rebuig instintintiu i miro de no fer-ne servir, tot i que de vegades resulta inevitable, així que passo per alt les moltes coses acronimades que conviuen a l'Institut.

El garrotín, ves per on, té origen asturià. Es va estendre per la península durant els segles XIX i XX, en els quals el flamenc es va popularitzar a tot arreu, gràcies a cantaores com Pastora Pavón, la Niña de los Peines i, sobretot, amb el ball de la gran Carmen Amaya. Hi ha qui explica que uns dels grans responsables en serien els gitanos de Lleida i, de fet, hi ha una modalitat lleidatana, amb textos fins i tot en català o barrejats. Avui que tot és català o podria ser-ho (Colom, Cervantes, la Celestina, Santa Teresa...) segons eteris estudis que no sé que vénen a compondre, reivindicar la catalanitat garrotina i flamenca, en general, resulta ben adient. 

Les coses més senzilles poden continuar sent senzilles o complicar-se de forma magistral en mans -o en peus- de gent com Carmen Amaya o Mayte Martín. De fet el garrotín forma part de tot aquest conjunt de cants improvisats, corresponents en el seu origen a una època poc alfabetitzada i en la qual la memòria i l'enginy eren més espontanis i vius que no pas ara. A les illes, amb alts i baixos, s'ha mantingut i respectat la tasca dels glosadors i per aquests verals hi ha un retorn a les corrandes i a d'altres modalitats de cobla improvisada.

Com que en molts casos se n'ha perdut el costum, els resultats actuals no són sempre reeixits. Per la Mercè vaig veure una magnífica actuació d'Esbarts, al Palauet Albéniz, i entre actuació i actuació una parella intentava introduir el tema amb improvisacions d'aquest tipus, he de dir que en ocasions no se'n sortien del tot bé i feien patir. En la majoria de modalitats les improvisacions s'alternen amb tornades, corejades per tothom i que donen temps als poetes i cantants per a pensar en què diran després. En el cas del garrotín, no descobreixo res si n'escric la més habitual:

Al garrotín, al garrotán,

de la vera vera vera de San Juan;

al garrotín, al garrotán,

de la vera vera vera de San Juan.


Les estrofes tenen quatre versos de vuit síl·labes, la mètrica no sempre es respecta de forma ortodoxa, i rimen de forma variable el segon i el quart. A la xarxa em trobo fins i tot amb un exemple que no és res de l'altre món però que té referencies virtuals:

La vida és una passada
és com una gran comèdia

sobretot des que hi és

en català la Viquipèdia.

El garrotín l'han recuperat grups de folk catalans actuals, gent com ara Miquel del Roig o el grup de la Terrasseta de Preixens. Aquell prestatget literari que mencionava Pere Calders, fent referència a que quan un autor era magnificat la resta gairebé eren desconeguts, funciona i ha funcionat també pel que fa al folklore. Durant anys tot eren sardanes, avui el paradigma de les coses nostrades són els castellers i hem passat per un excés d'havaneres, les quals, si bé en el seu origen es cantaven en castellà, amb poques excepcions, s'han catalanitzat de forma generalitzada. 

Els Esbarts, que fan una feina extraordinària i encisadora, tenen poques ocasions de donar-se a conèixer de forma majoritària. També s'havia oblidat durant molt de temps que el nostre sud existia i avui sabem que tenim moltes jotes a la vora de l'Ebre, que resulta que  és un riu que també passa per Catalunya, on viu, treballa i ve a morir, tot un símbol. Però del qual que no hem d'oblidar que passa per indrets diversos i que neix una mica lluny, ep.

Per sort tot va i ve, s'oblida i es recupera. Les modes tenen un pes,  també en tenen les promocions. La gran popularitat, fins i tot entre els no entesos en flamenc, de Carmen Amaya, es va entelar durant uns anys per interessos dubtosos. Ara resulta que hi ha molts aspectes de la cultura general hispànica que també són catalanes. Encara més, hi ha aspectes de la nostra cultureta més popular que s'han mirat sempre de cua d'ull per part dels elitistes. 

No fa gaires anys una amiga em comentava que envejava la tasca, per exemple, de Justo Molinero, pel fet que no tenia una correspondència amb les nostres coses catalanes, i fins i tot reblava, en broma: si jo vull menjar pa amb tomàquet, portar barretina i ballar sardanes, sempre hi ha qui se'n fot... Fer aquesta mena de coses, durant un temps, s'identificava, gairebé, amb ser convergent.

Avui, afortunadament, hi ha un eclecticisme saludable, no sempre visible, amanit amb aportacions de tanta gent de tot arreu com ens visita, molts dels quals per quedar-se aquí i morir-hi, com l'Ebre. Tothom té el seu públic i si no en té més és pel fet que se'n desconeix l'existència, les televisions hi tenen molt a veure. En general els programes musicals, com tants altres, han desaparegut de les pantalletes però és que tot canvia i no hi podem fer res. 

A les escoles les modes es reflecteixen en les tendències a l'entorn de les activitats extraescolars, així mateix els centres socials són un bon mirall d'aquestes tendències: vam fer sardanes en el passat, avui hi ha moltes corals que canten en anglès això del gòdspel i coses més exòtiques, es va passar pel tai-xi, per les sevillanes, per les danses del ventre, pel country... 

El jovent té tirada més aviat als castells i als diables i les sardanes són residuals i resistents, el perfil del sardanista majoritari diria que és avui de dona, de classe mitjana-modesta, una mica melangiosa i entre cinquanta  i setanta i tants anys. Hi ha excepcions, evidentment, com en tot, parlo pel que veig, que és poca cosa.

Això no vol dir que en gratar una miqueta no t'ensopeguis amb un gran ventall d'activitats, seguides pels seus devots. Als jubilats se'ns ofereixen, el mateix que als mestres en els cursets d'estiu, un gran nombre d'activitats relacionades amb la salut, amb l'estrès i tot això... Ja fa anys que un mestre amic, en repassar l'oferta de cursos dedicats a la professió em va comentar, amb ironia, gairebé amb sarcasme: sembla que siguem un col·lectiu de tarats.

La salut és avui la gran preocupació del moment, potser ho ha estat sempre però avui resulta aclaparador com ens piconen sovint, fins i tot en els telediaris, cada dia del món, amb notícies mèdiques. Els anuncis comercials apleguen un munt de ximpleries relacionades amb la salut i l'estètica i la resta. Ja que ens han solucionat, a les iaies, el problema de les pèrdues d'orina, cosa que sembla que no passi als senyors, quan no és ben bé així, potser ens podrien ofertar cursos en els quals escriure, cantar i ballar garrotins, taconejant a la mida de les nostres possibilitats. D'història, filosofia, art i geografia ja en sabem molt i, en tot cas, ho podem buscar a internet.

Quan l'Institut del Teatre es va instal·lar al Poble-sec, per allà l'any 2000, en un edifici excessiu, amb la porta gran d'esquena al barri i fent destraleries urbanístiques a tort i a dret, amb el vist-i-plau embadalit del veïnat, es van desvetllar moltes expectatives sobre el que podria representar per als poble-sequins la seva presència propera, però aquesta, fins ara, no ha significat res de res, sovint a causa de l'excés burocràtic que entorpeix qualsevol col·laboració o implicació. Constato que ara hi ha una mena de canvi, al menys en les bones intencions dels qui tenen cura de l'Institut, aquesta exposició i les xerrades n'han estat un símptoma més. A veure si dura. Podrien endegar alguna cosa per a gent gran, a l'estil dels cursos que munten la resta d'universitats, per cert. 


I ara, per acabar, unes frases sobre Carmen Amaya pronunciades per famosos ben coneguts, tot i que em temo que gent com Cocteau avui és poc recordada, per desgràcia, potser a causa de la seva ambigüitat durant el nazisme. Ara podria comentar la perversa malícia amb la qual aquests dies, amb la xaronada del Born, s'ha fet referència a determinats escultors els quals, en temps grisos, van fer estàtues incòmodes en el present. En aquests temes sempre hi ha qui descobreix la sopa d'all i aquestes referències acostumen a ser parcials i oportunistes. No fa gaire temps una persona d'un centre d'estudis local barceloní em va comentar com era que al Paral·lel teníem a la Méller en un monumentet, quan era de dretes i amiga del rei. En fi, amb tantes susceptibilitats al final prendrem mal, que de tant mirar enrere ens ensopegarem amb el present i quedarem estabornits.



Pel que fa a les frases sobre Carmen Amaya, suposo que les van pronunciar en anglès però les copio en castellà, que és com les he trobat escrites:



“Carmen Amaya es el granizo sobre el vidrio de una ventana, el grito de la golondrina, un cigarro fumado por una mujer soñadora, una tempestad de aplausos…” (Jean Cocteau).
“De Carmen hay mucho que ver, mucho que admirar… y mucho que aprender” (Fred Astaire)

“Es un volcán alumbrado por soberbios resplandores de música española” (Charles Chaplin)

“Es una artista, y si parece poco, una artista única, porque es inimitable” (Greta Garbo)

“Es la más artista de las bailarinas, y la más genial de las artistas” (Orson Welles)

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

JO ME LA SE AQUESTA DEL GARROTIN!!!... al garrotan etc, el que no sabia es que fos d'orígen asturià, i resulta que l'Asturias patria querida és d'origen CUBÀ.

http://kollonades.blogspot.com.es/2016/10/deu-senyals-didentitat-que-no-son.html

Júlia ha dit...

Les coses mai no són com semblen ni venen d'on sembla més probable que vinguin, Francesc.

gloria abras pou ha dit...

A mi també m'agrada El Garrotín. Els meus pares, que els agradava molt la música però no solien cantar, ja els agradava.
No crec que Cocteau estigui oblidat a causa de la seva ambigüitat quan la segona guerra. Penso que el recordem els que, poc o molt, sabem qui és i n'hem vist o llegit alguna cosa.
L' ocupació dels nazis a França no va ser impediment perquè Simenon o Cousteau, per posar només dos exemples, hagin gaudit d'èxit local i internacional fins a la fi dels seus dies i més enllà. Fins i tot el seu adorat Chévalier, col·laborador o no, va seguir actuant per tot el país.
Tot el que grans artistes poguessin dir d'Amaya és poc. Era, ja ho hem dit, tan genial com irrepetible.
Gaudiu de tot el que a ella fa, gent del Poble Sec.

Júlia ha dit...

Glòria, potser és així. El tema del col·laboracionisme francès ha estat molt maquillat, no tan sols van ser aquests sinó també molts intel·lectuals que van viure molt bé durant l'ocupació, Satre i la colla, hi ha un llibre molt interessant de Tony Judt sobre el tema, Pasado Imperfecto,

http://elpais.com/elpais/2014/07/25/opinion/1406299068_677148.html