15.10.16

BARCELONISMES ECLÈCTICS



Fa anys es feia molta broma sobre si Barcelona tenia o no un gran llibre que en reflectís amb excel·lència literària les grandeses i les misèries. A causa d'aquella mena de facècia Sergi Pàmies va titolar, de forma irònica, un dels seus llibres La gran novel·la sobre Barcelona. Barcelona potser no ha tingut encara aquesta gran novel·la però hi ha una bibliografia immensa amb llibres de ficció inspirats o situats en la ciutat. 

Joan Ducròs ha estat un dels grans i esforçats recopiladors de tots aquests materials, que avui no paren d'augmentar. Les ciutats tenen la seva fascinació, en particular les ciutats grans, que apleguen un munt de barris diversos i amb vida pròpia. Però també les ciutats petites i provincianes i el món rural han estat matèria literària i hi ha llibres que fan convergir tots aquests móns en les seves històries tot i que l'afany etiquetador i classificador parli de novel·la rural, de novel·la urbana i, és clar, a dins d'aquestes modalitats hi podem trobar tot tipus de gèneres.
Resultat d'imatges de barcelona polet
Acabo de llegir un llibre escrit per un belga, Barcelona!. L'autor, encara relativament jove, és Grégoire Polet, qui també va escriure una altra novel·la sobre Madrid. Polet té la sort de poder viure de la literatura i de poder residir durant un temps llarg en les ciutats que descriu. La versió original del llibre, en francès, va ser editada per la prestigiosa Gallimard i la traducció al català, de moment no n'hi ha de castellana, l'ha editat Angle i es va presentar en la recent Setmana del Llibre. 

La novel·la és coral, vint personatges molt diferents es mouen per la ciutat en un passat recent, entre 2008 i 2012, creuant-se segons aquella famosa teoria de les sis passes. El llibre és ambiciós i l'autor té grapa però no acaba de reeixir, potser per aquest excés d'ambició i perquè el seu ritme trepidant pot marejar una mica a les lectores tranquil·les i grandetes com jo. És clar que en això de la literatura, com en tot, els gustos són molt personals i els moments vitals, també.

Barcelona ha tingut interès literari per als estrangers des de fa dècades pero aquest interès ha passat per alts i baixos i ara diria que es troba molt amunt. Cada dia veig per la televisió algun estranger que resideix a la ciutat, parla català, escriu llibres i és promocionat de forma envejable. Abans ens feia la mar d'il·lusió veure i escoltar un estranger que ens parlava, des de la tele, en català. Ara ja ens hi hem acostumat. Sobre el barcelonisme, no tan sols el futbolístic, que en el llibre també surt, s'han bastit moltes teories. 

En la xerrada sobre Carmen Amaya es va comentar que la ballarina se sentia barcelonina més que no pas catalana, crec que aquest és un sentiment que ha tingut i té molta gent, famosa i no tant. I a dins de Barcelona, com en tots aquests llocs de mides excessives, hi ha tirada a sentir-se del propi barri i a defensar-lo, ni que sigui en contra del barri veí. Fins i tot a dins dels mateixos barris hi ha subdivisions que es viuen amb patriòtic entusiasme. Fa poc, en una reunió a l'entorn del futur del cobejat Palau de la Premsa, una senyora de la França Xica, una part del Poble-sec en la qual, una mica amb calçador, es pot ubicar l'edifici, va manifestar que l'equipament futur havia de destinar-se a la gent d'aquell sector i no pas a tot el barri.

Jo sempre m'he sentit molt barcelonina i molt del Poble-sec. En uns estudis que es van fer fa anys s'analitzava això dels senyals de pertinença i recordo que els gallecs, sobretot, eren molt més del seu llogarret que no pas de Galícia o d'Espanya. Aquests sentiments van variant, és clar, amb els canvis de tota mena que ens aclaparen i condicionen. 

Fa molt de temps que les meves passejades barcelonines són com les de la Monyos, se situen en un radi que abasta la Rambla, Montjuïc, la Rambla de Mar i poca cosa més. Des que em vaig jubilar intento moure'm a peu o anar a llocs que no em comportin grans desplaçaments en metro o autobús. Hi ha barris de la ciutat on no he estat mai o pels quals fa anys que no m'hi passejo. De jove, quan treballava a la Harry Walker, tenia amigues de molts barris diferents i transitava molt més. Quan he tornat a algun d'aquells barris l'he trobat absolutament canviats tot i que sempre queda algun raconet evocador.

La idea que es té dels barris o de la mateixa ciutat està plena de prejudicis. Els del sud creiem que els de la part alta són una colla de fatxendes però hi ha qui es pensa que si baixa al Paral·lel es trobarà gent estranya i segurament li robaran la cartera. Els barris pateixen alts i baixos, el preu dels pisos condiciona el tipus de gent que hi viu, ens agradi o no. Hi ha una certa reserva i fins i tot temor a moure's pels indrets desconeguts de la mateixa ciutat. 

A barris com el meu el nombre d'immigrants ha crescut de forma exponencial i això també inquieta, fins i tot a la progressia bonista, quan ha de passar per determinats carrers. De tant en tant la moda fa que barris menystinguts es posin de moda, això no s'esdevé tan sols a Barcelona, és clar. Quan jo era jove alguns progres d'ideologia comunista de pa sucat amb oli intentaven integrar-se en barris de la perifèria, alguns, pocs, hi van fer arrels i d'altres, la majoria, van durar dos dies allà. Això li ha passat darrerament a alguns modernillos amb el Raval, per exemple. 

Tot aquest món urbà tan divers i tan variable, segons els ulls de qui el contempla, resulta fascinant i, com a matèria literària, extraordinari. Hi havia una certa mancança d'històries que s'esdevinguessin en la ciutat actual però ara això està canviant una mica, tot va i ve.

Polet té grapa però no pot defugir la mirada de l'estranger, encara que sigui un estranger residencial. Això no és gens estrany i no cal ser estranger, el Paral·lel va ser observat i descrit sovint per persones que no hi vivien i que hi baixaven a fer un volt. Com que la gent autòctona del sector no escrivia novel·les ni poemes ens ensopeguem avui amb visions retrospectives elitistes, que contemplen amb certa compasió allò que se'ls ofereix. 

Fa anys em van fer unes preguntes per a un documental sobre la gran nevada del seixanta-dos i un periodista jove va recordar que a les fotografies i filmacions es veia molta gent esquiant, li vaig explicar que no era precisament gent de segons quins barris i que en aquella època poca gent del meu entorn tenia màquina de retratar, i, per descomptat, encara menys, esquís. Les fotografies antigues tenen aquestes servituds i fan que les nostres lectures del passat siguin encara més parcials.

Marsé, en alguns dels seus millors llibres ens ofereix una visió aspra i desencantada de la ciutat, tant de la ciutat rica com de la miserable. És clar que era una altra època, la de la Teresa i el Pijoaparte, però fins i tot en aquells anys els pobres i els rics ploraven i reien i s'ho passaven be de tant en tant. Un popular serial de la tele antiga es deia Los ricos también lloran, jo afegiria que els pobres tambe riuen i això es pot constatar, per exemple, mirant fotografies de festes de barri de les èpoques fosques. És clar que plorar en l'abundància, com feia la Soraya en aquella cançó que entonava la Guillermina Motta, és menys desagradable que fer-ho en l'escassedat.

Jo crec que la gran novel·la sobre Barcelona no s'ha escrit encara, potser no s'ha escrit la gran novel·la sobre cap lloc en concret. Tot és polièdric i hem de construir la Barcelona literària a base de fragments, situats en temps diferents, alguns de magistrals i d'altres, no tant, però que sempre resulten il·lustratius. És cert que molta gent ens sentim, per damunt de tot, del nostre barri i de Barcelona. 

La gent de ciutat, fa anys, feia broma sobre el món rural, els acudits sobre pagerols ignorants eren freqüents. Un meu oncle en sabia una rastellera i tenia molta gràcia en explicar-los, eren les històries d'un pagès que baixava a Barcelona i n'hi passaven de tots colors, moltes coses de les que ens feien riure més tenien relació amb el desconeixement del castellà, per cert, i avui potser no ens farien cap gràcia. El pagès en lloc de llegir Equipajes, al tren, llegia Aquí pagès i s'instal·lava en el lloc destinat a col·locar les maletes. Volia comprar una camisa però en lloc de llegir Camiseria llegia Ca Misèria i defugia l'establiment. Es volia fer un retrat i entrava en uns lavabos públics ja que interpretava Retretes com a Retratos.

El meu oncle, el que explicava aquells acudits, era de pagès, i es que riure'ns de nosaltres mateixos té la mar de gràcia i fa que la gent no et malinterpreti, he escoltat molts cecs explicar acudits de cecs, per exemple. Avui l'humor ha canviat i amb poques coses es pot fer broma, de seguida es desvetllen protestes cantelludes. Però avui, en canvi, i de forma paradoxal, es pot fer broma amb total impunitat sobre la gent de Can Fanga, els pixapins i la resta i els barcelonins afectats ens ho prenem amb filosofia i fins i tot amb una mena de masoquisme resignat. 

Una persona que fa anys fa llegir un text meu em va comentar, oh, escrius molt bé, no deus ser pas de Barcelona. En el tema lingüístic s'ha lloat algunes formes dialectals en detriment d'unes altres, al dialecte barceloní de barri modest se'l va etiquetar com a xava, de forma pejorativa, i això ho vaig sentir, fa anys, en una escola d'estiu, a un lingüista, que ja és gros. Segons ell a Barcelona hi havia dos grans grups lamentables, el dels xaves i un altre, relacionat amb la gent finolis, que no recordo com en va dir, i que seria, més o menys, el d'aquell personatge que va interpretar la Lloll durant un temps, la Sandra Camaca. L'opinió popular era que el millor català pertanyia a Girona, de la mateixa manera que el millor castellà era el Valladolid.

La gent que no hi viu té una estranya visió de Barcelona, és un lloc esbojarrat, on el soroll aclapara i tothom va de bòlit i on si t'agafa un atac de cor pel carrer o et fots de lloros ningú no t'ajuda, cosa absolutament falsa, com he comprovat en moltes ocasions. Respecte a això de l'humor ara fins i tot em fan angúnia molts acudits de l'Eugenio amb els quals havia xalat d'allò més i que ara em semblen masclistes i de mal gust.



Fa uns dies vaig veure per la tele l'incombustible Arturo Fernández. Va sorgir el tema, apassionant, del divorci entre el Pitt i la Jolie i les seves diferències pel que fa a la custòdia de la nombrosa fillada. L'actor, amb el seu humor asturià i de la tercera edat va manifestar, rient, que el noi deixés les criatures amb l'ex-dona i que se'ls emportés per les vacances, així estaria més tranquil i els nens, també. 

Les dones de la tele, vestides de barbis, que l'entrevistaven se li van llençar al damunt, oh, això era abans, ara un home vol la custòria compartida i també vol veure els fills sovint, etcètera. Jo, potser ja sóc grandeta, però aquest invent de la custòdia compartida amb les criatures anant d'Herodes a Pilats cada quinze dies em sembla, ara per ara, la pitjor de les solucions. En resum, que un comentari innocent a l'entorn d'un tema frívol va desembocar en una reivindicació feminista i fins i tot va fer que, de forma educada, es tractés al pobre actor de carca.
Resultat d'imatges de brad pitt angelina jolie
Res, que me n'he anat de les grans novel·les sobre Barcelona a l'humor actual i al d'abans, tot té relació, ben mirat, com intenta mostrar-nos Polet en el seu llibre, una novel·la interessant però que mareja una mica a causa del seu ritme excessiu i trepidant. Ara faré una cosa absolutament incorrecta, políticament parlant, recordar una frase de José Antonio que en uns inefables cursets obligatoris de la Sección Femenina obligatoris per a les estudiants de mestra, ens van fer reflectir en uns murals molt reeixits amb patriòtiques postes de sol imperials: queremos a España porque no nos gusta. Potser estimem Barcelona perquè no ens agrada, qui sap. O perquè no ens acaba d'agradar.

Polet inicia la seva novel·la amb la sortida al mar d'un navegant solitari i en una entrevista manifestava que ell, escriptor, era una mica també un navegant solitari ja que quan començava un llibre no sabia per on aniria ni amb què es trobaria. Ves, a mi em passa amb aquestes entrades al blog, encara que la meva modesta navegació i les meves divagacions viatgin en una molt poc arriscada golondrina barcelonina.

4 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Des de Girona i des del poble Barcelona era vista com a Cap i Casal.La meva mare la trobava sorollosa però reconeixia que teníem una senyora capital i el meu pare sentia una emoció enorme i lloava el meravellós traçat dels carrers i la immensa cultura que desprenia la ciutat on hi havia de tot, xarlatans, lladres, dones de mala vida però també una universitat esplèndida i fantàstics edificis i l'empremta de grans artistes que, barcelonins o no, havien anat passant per la ciutat.
Per mi era festa quan dos o tres cops cada anys agafàvem un llarg de tren de fusta, al principi amb màquina de vapor, i en dues hores i mitja o tres arribàvem a la preciosa i suggeridora Estació de França...jo em pensava que el senyor que ens havia despatxat les sabates a can Jorba era el senyor Jorba ja que, en la lògica d'un infant de poble, si a can Rossendu l'amo es deia Rossendu, ja tens la regla de tres.
No sóc gens de Girona ciutat tot i que hi vaig força. Sóc més de Riudellots i sóc d'allà on m'he fet, de Badalona i de Catalunya, és clar.
La parla de Girona està injustament mitificada com un cànon. Ompliríem pàgines parlant de modismes i pronúncies ben estranys. El català de Barcelona que els de Girona solem detestar és efectivament el que parla la Sandra de la Lloll ì el que parla, ferint-me les orelles, Emma Vilarasau. Però no és l'únic català, ja ho saps. Hi ha gent que té un accent ben natural i no obre les vocals més del compte.
Els acudits de pagesos que anaven a Barcelona em feien riure molt. El malaurat Eugenio, suposo que sense saber-ho, emprava una mica el català per fer gràcia a tota la península. Lo saben aquel que diu. I la resta, intercalant algun "diu", era en castellà. Però també era molt graciós, tot s'ha de dir.
Com quasi sempre, el teu interessant apunt d'avui, m'ha fet escriure molt i a raig.
Bon cap de setmana!!!

Júlia ha dit...

M'alegro que el tema t'hagi evocat coses, Glòria. Fa anys tot semblava tan lluny, ahir vaig dinar amb una cosina de les poques que em queden que viu a Sant Justi i evocàvem quan l'anàvem a veure, caminar fins a la Plaça d'Espanya, agafar un autobús autàrquic i pudent que ens marejava, de seguida veies camps i horts, en sortir als afores, i després caminar un trosset entre casetes fins arribar a la seva. Tot era una aventura.

Enric H. March ha dit...

Em sento barceloní del Clot precisament perquè barcelona és tan diversa que situar-me en el meu racó em permet entrendre la resta.

Júlia ha dit...

Enric, sovint es parla de Barcelona com un tot i potser alguns trets comuns hi ha, però em temo que pocs.