11.10.16

COM SI DIGUÉSSIM...


L'altre dia, en escoltar una de les diferents intervencions que es feien al Parlament, en aquell cas la Rovira, però podia haver estat qualsevol altre, vaig pensar en què  un gran mèrit de les persones que es dediquen a la política, sigui a nivells bàsics o elevats, és escalfar cadires i haver d'entomar tantes parrafades. Moltes coses es podrien dir en un minut a tot estirar però, qui pot o vol renunciar a la seva estoneta de protagonisme? 

Per això intervencions divertides i ocurrents, com aquestes que fan la parella Tardà-Rufian, són d'agrair, més enllà del contingut. I ja no vull entrar en el tema ideològic, que en això són tots si fa no fa, el senyor Fraga, per exemple, també era força distret. No m'estranya que hi hagi qui juga amb el telèfon o es distreu d'amagat amb aquest estri, el mateix que jo amagava tebeos sota els pupitres de l'escola. Van enfocar un moment, potser per error, la filera on hi havia el senyor Jonqueres i diria que eren a punt de clapar, la gran majoria.

Pel que fa als monòlegs polítics he comentat en d'altres ocasions que es posen mots de moda, no sé ben be com, i que aleshores tothom els repeteix quan pot, com si fessin finolis i intel·lectual. Enguany tenim això d'empoderar-se però també el relat, per tot arreu surt el relat, aquí i allà, en castellà també hi ha relatos però diria que no tants. És clar que m'hi fixo menys. Una fet habitual en els discursos, però també en les intervencions televisives dels que s'enrotllen, és utilitzar repeticions de paraules. 

En castellà en diuen muletillas i en català encara no ho sé ben bé, per la xarxa he trobat debats encessos sobre el tema, hi ha qui proposa falca, crossa, crosseta, mots crossa, afegitó, però res no em sembla tan gràfic com el mot en castellà i, al capdavall, en anglès fem servir un munt de parauletes que no fan cap falta i ningú no s'escandalitza. Vull pensar que no hi ha un mot prou popular a causa de ser, per aquí, al menys fins ara, menys muletilleros. 

Una muletilla verbal del present és diguéssim, com si diguéssim. Feu la prova, si us abelleix, i compteu i recompteu les vegades que les amolla qui sigui. Són tendències, vaja. Una altra tendència que aquests dies m'ha sorprès és mencionar un estiuet de Sant Miquel que fins ara no sabia jo que existís, car Sant Miguel ha estat càlid des de sempre però no sempre, al capdavall ens trobem tot just al final de l'estiu, una mica com la Mercè.  Jo tan sols havia conegut, fins fa quatre dies, l'estiuet de Sant Martí.

Amb els anys t'adones que tot torna i se'n va, tant per la Mercè com per Sant Joan recordo haver anat de ple estiu o amb jaquetetes i paraigües, les fotografies m'ho confirmen. El més curiós és que fins i tot en castellà, en un capítol d'aquest llarguíssim serial que ara es diu Amar es para siempre, amb el qual en ocasions m'ensopego cercant dibuixos de la Peppa Pig, el personatge que fa Anabel Alonso deia una cosa, com si diguéssim, així, con este veranillo de San Miguel... Els fets actuals del novel·lon s'esdevenen en els anys seixanta, ep.

Fa anys vaig fer broma sobre els encontres que han substituït partits i trobades. Una guerra perduda és la de diferenciar entre provar, emprovar i tastar. Tot es prova i si no ho creieu, proveu, així mateix, de parar atenció al que es diu i comenta, entre coneguts però, sobretot, per la tele. I això no és culpa de l'escola, des que es va començar a estudiar català a primària, fins i tots en temps no immergits, aixó de diferenciar entre els tres verbs formava part de les tandes d'exercicis habituals que venien als llibres i les criatures ho resolien molt bé, car no és gens difícil d'entendre. 

O sigui, que no em vingui ningú amb què a escola no se'ls ensenya això i allò, que ja no cola. La realitat és que allò que s'ensenya a escola, avui, té molt poc pes real. A mi això de provar-ho tot encara em sobta, a casa meva es deien molts castellanismes, cenicero, sacatapus, llavero i la resta (no entenc tampoc la mania d'escriure coses com llaveru o Antoniu, per evidenciar que sonen castellanes, la veritat), però això del tastar i l'emprovar eren paraules populars, habituals i resistents.

En ocasions hi ha moltes estripades de vestidures a l'entorn de temes menors o gairebé anecdòtics, encara més quan se suposa que amolles castellanismes que potser després resulta que no ho són, cas de rama i altres. Però ens fan passar bou per bèstia grossa i això, ni fu ni fa, i si dius alguna cosa sobre el tema ets una torradallonses, és clar, mentre que l'exèrcit dels perepunyetes no para d'augmentar. 

Una batalla antiga havia estat la dels correctors amb els escriptors, avui em temo que ja no és així, però he constatat, quan he tingut alguna conversa amb algun expert filòleg relativament jove que em corregia algun text, que existeix un dogmatisme acadèmic, universitari, absurd i sovint amarat d'ignoràncies, causades per una manca de lectura de textos clàssics i no tant. El pitjor és que no tan sols corregeixen els filòlegs i les filòlogues sinò que ho fa tothom. En ocasions, a posta i per riure, amollo alguna incorrecció de tendència castellanitzadora i, sigui on sigui, sempre sorgeix algun entès o entesa de cafè que me'n fa adonar. I això que aquesta és mestra i ha escrit algun llibre, deuen pensar. 

En temps en els quals el castellà era omnipresent, l'ortografia era sagrada, sagradíssima, el nivell cultural d'algú es mesurava per l'ortografia. De vegades a algú que no havia pogut anar gaire a l'escola li tocava fer de president d'escala i si penjava una nota d'advertència amb errades ortogràfiques tothom hi sucava pa de forma exagerada. Avui les errades ortogràfiques han minvat molt, gràcies als correctors inclosos en els paquets informàtics, les de morfologia, sintaxi o ús inadequat dels mots, no fan tanta angúnia. Quan a escola algun em venia amb un text per tal que me'l mirés, -ja que vaig ser de les mestres de català pioneres i no vaig haver de fer reciclatges ja que em van donar la titolació a causa d'uns cursos fets i patits a la universitat-, jo ja sabia que es referia a l'ortografia. Si entrava en d'altres temes a la gent no li feia gràcia, és que ho explico a la meva manera, et deien.

Per transgredir qualsevol norma s'ha de tenir un criteri i una base, això ens ho va explicar molt bé una professora, fa anys, quan es comentava l'ús de 'ges' i 'jotes' que feia Juan Ramón Jiménez, a la seva manera. O sigui, comptat i debatut, que sàpigues per quin motiu transgredeixes i ho puguis raonar. Això també podria valer per molts  pintors que creuen que tot es pot fer tal com raja sense saber ni dibuixar amb una certa grapa. Ahir mateix vaig anar a una xerrada sobre la gran Carmen Amaya, de la qual escriuré demà, i el conferenciant, biògraf seu, va insistir en el fet que rere la seva excel·lència hi havia hores d'assaig i d'aprenentatge. És allò tan vell de l'aptitud i l'actitud, que per reeixir han d'anar plegades. Com si diguéssim... que per tot fan falta colzes, esforç i hores, fins i tot per gosar escriure com et plagui.

Penjo en Colom entre palmeres com homenatge, no pas al personatge, el qual cal situar en el seu context, el mateix que a la seva espònsor, Isabel, sinó al monument, lleig però entranyable, amb l'almirall poc afavorit que ens assenyala el Nou Mon de forma errònia en direcció equivocada i presidint una Porta de la Pau que ens evoca el final de les guerres antigues, les carlistes, segons he llegit en algun indret. Tot és relatiu, interpretable i condicionat a les nostres manies i dèries personals. Jo, cito Capri, si manés, bé, si manés més del que mano, no dedicaria monuments ni carrers a ningú, em limitaria a abstraccions i mots relacionats amb la natura, llibertat, primavera, tramuntana, fidelitat, amistat, coses així. Però els que hi ha, sisplau, deixem-los com està, que també són història, història estètica, fins i tot.


9 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

D´acord en lineas generals. I si : La realitat és que allò que s'ensenya a escola, avui, té molt poc pes real

Salut

Júlia ha dit...

Avui i potser ahir, Miquel, més enllà d'aprendre a LLEGIR, ESCRIURE I COMPTAR, si l'escola fos eficaç tots els grandets seríem avui franquistes i catòlics practicants.

gloria abras pou ha dit...

Jo de LLEGIR, ESCRIURE i COMPTAR en vaig aprendre a casa guiada pel meu pare que tenia un gran interès -sempre li he agraït- per tenir una filla una mica instruïda que així és deia abans. Afortunadament l'escola no va ser eficaç en inculcar-nos franquisme i doctrina i, encara que jo sigui co-responsable per desinterès en aquestes matèries, no ho lamento gens. Si saps llegir, escriure i comptar, si aprens a pensar pel teu compte ja cerques tu les possibles mancances de l'escola perquè ja tens les eines.
A l'apunt anterior també t'he deixat un comentari.
Bona crònica malgrat que discrepo d'algunes coses però per aixó s'escriu, per això escrius i bé.

gloria abras pou ha dit...

Jo en dic "crosses". Hi ha gent que no en fa cap. Els argentins tenen el melòdic "este..." i ara mateix no sé quines tinc jo. espero que cap de greu perquè les evito.

Francesc Cornadó ha dit...

Sempre he cregut que pensar i parlar és una mateixa cosa, crec que també ho deien els estructuralistes.
Quan hom parla bé demostra que té les idees ben endreçades i tambè a l'inrevés. Podem assegurar que si un personatge s'embolica més del compte és que té el pensament embolicat i ho comprovem en el discurs dels polítics, que fan servir les "muletilles" i massa símils geomètrics (línies vermelles, geometria variable...) sense saber com son els poliedres i afegeixen sovint un "etzètera, etzètera" quan no hi ha res a afegir. Poc sentit de servei i massa paraules folles. A tall d'exemple aquests versos d'Espriu:

Si et criden a guiar un breu moment,
el mil·lenari pas de les generacions,
aparta l'or, la son i el nom,
també l'inflor buida dels mots...

Aquest últim vers ho diu tot.

Salut
Francesc Cornadó

Júlia ha dit...

Glòria, a mi de fet me'n va ensenya la mare, sobretot de llegir, vaig aprendre'n molt aviat i quan vaig anar a escola ja en sabia. De fet escriure, llegir, comptar i potser parlar i pensar, que no sé si es poden ensenyar, haurien de ser la base del currículum i deixar-nos d'històries, al menys en els primers nivells, però hi ha molts interessos en endinyar continguts diversos i oblidables.

L''este' argentí crec que ja forma part gairebé de la seva idiosincràcia.

Júlia ha dit...

Francesc, no sé si pensar i parlar són ben be el mateix, sobre aquest tema es podria debatre molt i molt. I potser trobaríem exemples que ens mostrarien que no sempre és el mateix i que una cosa no comporta ben bé l'altra, però tot és opinable.

Júlia ha dit...

Que es discrepi en coses és interessant i enriquidor, de vegades llegeixo blocs o articles que estan bé però els comentaris dels lectors es limiten a fer la pilota a l'articulista, encara més si és conegut i el valor 'se li suposa'.

gloria abras pou ha dit...

Pensar i parlar no és el mateix. Jo no hi debatria perquè és palmari.
Tens molta raó amb el currículum bàsic. Les eines que enumeres són suficients com per anar fent passos endavant.