12.10.16

LA CLAROR DEL PONENT PORTEU-ME EN UNA TASSA...

Resultat d'imatges de Emily Dickison


La claror del ponent porteu-me en una tassa
compteu les gerres del matí i digueu-me
quanta rosada hi cau:
digue-me fins on salta la claredat del dia
i a quina hora s'adorm el qui teixia
l'amplada del cel blau...


A Quiet passion, rebatejada com Historia de una pasión, reconversió poc adient pel fet que no incideix en el tipus de passió interior que se'ns explica, és la darrera pel·lícula de Terence Davies. No he vist cap pel·lícula d'aquest director que m'acabés de fer el pes, tot i que tenen moltes virtuts, gust pels detalls, bona ambientació, referències literàries i actors i actrius molt ben triats. Aquí, com és sabut, ens expliquen la vida d'Emily Dickinson, considerada una de les poetes més rellevants de l'època, als Estats Units. 

Aquesta biografia cinematogràfica té moments molt brillants, reflecteix aspectes interessants d'aquella societat tan puritana, amb un respecte absolut per l'autoritat paterna i amb una religiositat aclaparadora. Tot i amb això em temo que qui s'acosti al cinema sense haver assolit abans uns coneixements previs sobre l'escriptora, la seva època i el seu món es quedarà una mica desconcertat. La durada de dues hores resulta feixuga considerant que poques coses li passen, a l'escriptora, que va ser una dona excèntrica i rareta, tancada a la seva habitació i en el seu univers íntim. 


Resultat d'imatges de the quiet passion

Malgrat les característiques de la persona biografiada s'intenta humanitzar-la, se li reconeix fins i tot alguna espurna d'humor i d'ironia. La cunyada, també poeta, i amb la qual va tenir una relació important, relació que avui, mirada des del maliciós i poc innocent present hi ha qui pensa que podia haver estat amorosa, queda aquí tot just esbossada, però això es el de menys. La guerra i la política passen de pressa i de puntetes, constatem que la pràctica segons la qual els rics es podien lliurar d'anar a la guerra cercant un substitut era ben vigent aleshores. 

És l'època de les Brontë, de Gaskell, un temps en el qual les dones, fins i tot en països suposadament avançats, tenien poques possibilitats més enllà del matrimoni i encara bo si, com en el cas de Dickinson, comptaven amb una família amb una bona posició econòmica i amb la seva cultureta, fins i tot amb idees generoses enfront de coses com ara l'esclavisme. El pare li recorda en una de les escenes que a la casa tenen empleats i no pas criats, i que  se'ls ha de tractar amb respecte i consideració.
Resultat d'imatges de Marià Manent poemes emily dickinson edicions 62
Precisament fa uns dies comentàvem amb una meva amiga que també escriu les moltes virtuts de les versions que Marià Manent va fer de poemes de Dickinson. No puc valorar la fidelitat als originals però tinc devoció per les versions de Manent, fins i tot per les versions de poesia xinesa que va traduir a partir de l'anglés. Fa anys vaig llegir els poemes de Dickinson i no em van acabar de fer el pes, però tot té el seu moment i aquests dies, repassant les versions de Manent, els trobava moltes més virtuts. És clar que tot s'ha de situar en el seu context. Les excentricitats de l'escriptora semblen, contemplades des del present, una possible defensa en front d'una realitat encotillada i on la poesia, la lectura, la música, eren sortides que permetien, al menys, un respir.

Prou em fan pena els morts avui, quan passa
la dolçor d'aquest temps,
quan els veïns es troben a les cledes
ara que es dalla el fenc...




3 comentaris:

Allau ha dit...

L'hem vista avui i està força bé, ja que com dius la seva vida no va ser gaire distreta però no és pel·lícula per tornar a veure.

Documentant-me una mica m'ha fet gràcia descobrir que la primera edició (pòstuma) dels seus poemes la va fer l'amant del seu germà, a la qual l'Emily li tenia tanta tírria.

Júlia ha dit...

Allau, en tot cas per tornar a veure d'aquí uns quants anys. Les relacions amb amigues i parentes estan poc aprofundides, potser per tal de no desenfocar el tema però crec que qui vulgui saber-ne més ha d'investigar pel seu compte, de tota manera això ja ho tenen, les biografies fílmiques. És curiós que una vida tan gris, segons com es miri, hagi propiciat tanta informació sobre obra i persona.

Júlia ha dit...

Hi ha llicències que desvirtuen la realitat, l'editora amant del germà tenia amb aquest una gran diferència d'edat i no va conèixer personalment l'escriptora, per exemple.