31.10.16

LA CRISI, LA BUROCRÀCIA OFICIAL I UN SENYOR QUE ES DIU DANIEL BLAKE

Resultat d'imatges de I Daniel Blake


És possible que els temps que corren facin que I, Daniel Blake sigui una pel·lícula acollida amb entusiasme mentalitzat i esquerranós. En sortir del cinema vaig escoltar comentaris sobre l'argument, tan colpidor, tan real. I, de fet, hi ha moments ben realistes i colpidors en aquesta història, denúncies gens subtils sobre un estat del benestar que va deixant un munt de marginats per totes bandes. Bons actors, ambient realista, una incursió mes en el tema kafkià i actual d'una burocràcia aparentment ben intencionada però que aclapara de forma abusiva, en l'excés de control absurd de les nostres vides privades, en la poca humanitat dels funcionaris, en aquests telèfons en els quals La primavera vivaldiana s'acaba identificant amb aquestes esperes en el temps d'atenció que se't dedica, el mateix que l'adagi d'Albinoni ha acabat per esdevenir música per a funerals alternatius. 

Llàstima que Ken Loach, sempre interessant, acabi també gairebé sempre per caure en els tòpics i en el recurs a un sentimentalisme una mica tremendista, que de tan realista acaba per ser-ho ben poc. No entraré a fons en el tema per no espatllar un argument força previsible, però escenes com la del suc de tomàquet o el recurs a la prostitució en casos desesperats, així com fins i tot la ineptitud preocupant d'un senyor intel·ligent que no té ni seixanta anys, per fer anar un ratolí en els temps que corren, aconsegueixen el contrari del que cerquen, fer riure, o somriure, en lloc de fer plorar, tot i que més d'una llagrimeta es va escapar, pel pati de butaques.

El desenllaç resulta esperat, previsible, al capdavall ja sabem que poca cosa s'hi pot fer. El sistema s'ha especialitzat en posar cara al públic persones que poden ser inhumanes o ineptes, però també bona gent que no pot fer-hi res i que està destinada a rebre les protestes fent el paperot i contenta de cobrar a final de mes. Hem vist aquesta història en d'altres ocasions, ja abans d'aquesta crisi i de les altres. En molts casos ens havien deixat una finestreta oberta, però aquí Loach ens vol fer  patir i ho aconsegueix parant algunes trampes i amb uns girs en el guió que en ocasions no venen a tomb. 

Amb una solidaritat tan palesa entre els pobres, ¿no hauria estat més creible, d'entrada, que el protagonista davant del seu analfabetisme informàtic, demanés ajuda de primera mà a aquests veïns que fan contraban globalitzat, per tal de sobreviure com es pot, tan simpàtics, d'entrada? Ja sabem allò de que val més un veí a la porta que un parent a Mallorca. I la protagonista, no té una mare estimada a la capital? No li pot donar un cop de mà temporal o quedar-se amb les criatures mentre les coses van mal dades? O no podria, el nostre protagonista, endegar uns quants mòbils de peixets més i mirar de col·locar-los als mercats setmanals, quan s'adona de l'interès d'aquell que li buida el pis per la joguina? Per cert, aquí per buidar aquell pis no et donarien ni cent euros, més aviat hauries de pagar tu per la feina. I és que hi alguna cosa que grinyola, en aquesta història, algunes incoherències ben paleses pel que fa a les reaccions dels protagonistes.

Potser m'he tornat cínica però enmig d'alguna escena trista em venien al cap bromes mal intencionades, com ara una cançó que entonava la Sardà en un programa antic: quan es treia les calces, amb el cor ple de pena, i la gent comentava, serà rossa o morena, ella veia només el seu pobre fillet... L'acumulació de tristeses, el mateix que l'acumulació de violència, sexe o crims, provoca efectes contraris als esperats, al menys, a mi. Existeix la crisi però l'absurd burocràtic i estatal no és gaire diferent del que ens mostrava fa anys Tavernier a Hoy empieza todo i la funcionària que decideix el nostre destí tampoc és excessivament diferent d'aquella a la qual Matt Dillon, a Crash, sol·licitava un canvi de metge. 

Enyoro el to berlanguià d'un Plàcido, una mica d'humor sense complexos, alguna esperança en aquest món nostre del present que ens volen fer veure tan terrible i potser no ho és tant, ni tan sols pels pobres d'ara i aquí que, al menys, no han de fugir cap enlloc i sense res, encalçats per la inseguretat i la violència irracional. És el que sol passar amb Loach, però, vaja, també va bé que de tant en tant ens facin plorar o emocionar o sentir culpables de tenir una pagueta de jubilada, una feina de funcionària o un pis modest de propietat, mentre tants pateixen el pervers sistema que ens acull tot i que en ocasions repetim allò de l'acudit, que ens quedem com estem, vaja. Vull pensar que al menys algun dels possibles funcionaris de despatx que ahir eren al cinema avui haurà canviat d'actitud de forma radical, en atendre els necessitats al seu despatxet. Altrament, serveixen d'alguna cosa aquestes històries?

I consti que ja sé en quin món vivim, a l'escola he conegut situacions ben absurdes relacionades amb les possibles ajudes que amollen els organismes pertinents, un munt de sigles que donen feina, sovint temporal i precària, a molta gent de tota mena. Fins al punt que en una ocasió una mare amb dignitat em va dir que no pensava anar a demanar res als serveis socials, a canvi de que li fessin una mena d'interrogatori tafaner i abusiu. El pitjor del present és que s'està perdent el sentit de l'humor de forma preocupant, recordava ahir aquell Loach de La camioneta, per exemple, i, pel que fa al país, també els seriosos discursos polítics contenen poca ironia i són entomats sense cap mena d'humor, ni anglès ni català.