14.10.16

PER A QUÈ SERVEIX UN PREMI NOBEL?


,Resultat d'imatges de Bob Dylan

El Nobel de Literatura desvetlla força curiositat i expectació, no tanta com els óscars de cinema, tot s'ha de dir. Ahir llegia per les xarxes debats interessants a l'entorn de la concessió a Bob Dylan, gent a favor i en contra, més aviat a favor, tot i que amb argumentacions molt febles i poc aprofundides. Tampoc no hauria d'haver estat aquest premi una gran sopresa per als qui segueixen el tema, fa uns deu anys que estava ja entre els candidats proposats i li havien atorgat el Pulitzer fa temps. A Espanya també li van donar el Príncipe de Asturias, fa nou anys, per cert.

El més lamentable és que, en general, en aquests debats d'estar per casa, es podia copsar una gran ignorància generalitzada sobre el cantant i la seva trajectòria, i això tant per part dels uns com dels altres. Vaig llegir fins i tot que la poesia avui avorreix i que escoltar cançons és més distret. El que sembla que ningú no qüestiona és el valor real dels premis en general i del Nobel, que sembla ser el més prestigiós del món, en particular.

La llista de premiats, amb el Nobel i amb el premi que sigui, sempre que es tracti d'un premi amb una certa anomenada a nivell internacional, estatal o local, constata un fet evident: no hi són els que hi haurien de ser, n'hi ha que no hi haurien de ser i ni tan sols no tenim una idea aproximada de qui hi hauria de ser i qui no. Els premis relacionats amb temes científics no desvetllen tanta polèmica ni curiositat, més enllà dels àmbits professionals que els poden valorar, però em consta que hi ha un cert corrent crític a l'entorn d'uns quants que s'ha anat lliurant al llarg del temps.

El de la Pau ha estat el més controvertit, però tot i les controvèrsies o les relliscades, com en el cas d'aquella dama sudamericana que després va resultar que s'havia inventat una bona part de la seva biografia, a l'estil del senyor Marco, però sense arribar a extrems tan arriscats, el premi, en general, conserva la seva pàtina de prestigi indiscutible pel fet que ens agraden aquesta mena de faramalles i pensar que alguna súperestructura assenyada i documentada tria els elegits malgrat que faci ensopegades.


Resultat d'imatges de mark knopfler bob dylan
Fa un temps vaig comentar aquí una novel·la de Söderberg, molt bona, El joc seriós. El llibre es va publicar el 1912 i allà dos dels personatges ja fan broma a l'entorn del poc sentit dels Nobel, i això que són suecs. A casa nostra el Premi Sant Jordi havia creat molta polèmica però ara passa gairebé desapercebut. El mateix havia passat amb el Premi d'Honor, que ha perdut pistonada. Com sabeu els qui passeu per aquí he defensat que s'havia d'atorgar el d'Honor a Olga Xirinacs, no tant pel fet que cregui en el pes dels premis sinó perquè si s'ha donat a un munt de gent, amb una majoria aclaparadora de senyors, Xirinacs mereix un reconeixement a la seva llarga i polièdrica trajectòria, ara que ja és gran i que té al darrera un sòlid currículum literari. 

El fet és que no he tingut èxit en les meves reivindicacions, recolzades per molta més gent, dones sobretot. Quan van donar el Premi d'Honor a Benet i Jornet vaig fer broma sobre la concessió i hi ha qui se'm va enfadar, un amic. El Premi d'Honor és un premi que no se sap ben bé què premia i, per tant, hi cap de tot. Però un premi de literatura és un premi de literatura  tot i que avui, quan la literatura sembla patir una tendència curricular a la desaparició, els marges que acullen els límits literaris són imprecisos i dilatats.


Resultat d'imatges de Tarántula Bob Dylan
Per a què serveixen els premis? Donen diners, una certa fama efímera. Pel que fa al Nobel, en el cas d'autors poc coneguts més enllà de casa seva, que són pocs, se'ls dóna a conèixer. Es fan algunes edicions i reedicions. Tot això dura poc, fins la propera, amb algunes excepcions. En general, aquell que ja era conegut i venia llibres ho continua fent i el desconegut és una mica més conegut durant un temps, breu i estantís.

El Nobel de literatura s'ha donat a molts més homes que dones, de moment. En això, ni que sigui a Suècia, la paritat està per assolir. I no serà perquè no hi hagi escriptores, periodistes i la resta, àdhuc cantautores. Com a curiositat constato que en els primers temps de vida del premi es van tenir més en compte les dames escriptores. 

Com és sabut, les llengües minoritàries ho tenen més pelut. Aquí, a Catalunya, s'havia parlat d'Espriu, en els seus bons temps, de Guimerà, que va ser el nostre autor més universal i qui va estar més a prop d'aconseguir-lo. I darrerament, quan encara era viu, de Porcel. Sovint, quan s'ha atorgat a algun autor de països alternatius, africans, per exemple, aquest  havia publicat ja en llengües majoritàries, francès, anglès. 

Guimerà no va tenir prou suport però sí que en va tenir un poeta menor de llengua minoritària, Mistral, cosa que, considerant com tracten les llengües regionals al país veí, molt pitjor que per aquests verals, és ben curiós. S'ha criticat al llarg del temps la concessió a Echegaray, però aquest senyor, en la seva època, va ser molt conegut a tot arreu i en aquesta concessió hi havia una certa picada d'ullet, ja que va ser el traductor al castellà de Guimerà, a qui admirava i amb qui tenia una bona amistat. Com és sabut molta gent es va moure per tal que no se li atorgués a Galdós, fins i tot es va fer un sopar de protesta a càrrec de lletraferits indignats. 

Això de moure's per a no fer alguna cosa és un tret curiós del país, d'aquest i de l'altre del costat, sovint s'ha dit que el Premi d'Honor nostrat es va inventar per a no donar-lo a Pla, autor que podia haver estat perfectament un candidat al Nobel, segons la meva opinió. En general els escriptors d'esquerres tenen avui més suport popular que no pas els de dretes per bé que escriguin. Això no passa tan sols amb la literatura, ep. Actualment, en el camp polític, es cau sovint en això del no fer, que sempre té menys riscors que no pas tirar endavant intentant fer coses com es pugui.

Els Premis Nobel compten amb moltes pressions, influències, oportunismes polítics. Tot és política, vaja. Feia molts anys que no s'atorgava el de literatura a un autor dels Estats Units, així que ja tocava. Premiar Bob Dylan assegura un cert ressò, fins i tot una mica de marro i polèmica i fa que el premi sembli modern i agosarat. No crec que gaire gent de per aquí conegui avui moltes lletres de Dylan, més enllà d'allò d'Escolta-ho en el vent, que tots hem corejat des de fa dècades. Potser m'equivoco i té un munt de seguidors i seguidores devots i devotes. 

No puc opinar sobre si Dylan, qui segons expliquen va manllevar el seu nom artístic del poeta Dylan Thomas, qui va morir molt jove i no va guanyar cap Nobel, se'l mereix. Això dels mèrits és relatiu i, en tot cas, em venen al cap un munt de noms d'homes i dones que podrien ser candidats a aconseguir-lo i que són, més  o menys, coneguts. També se m'acudeix un munt de noms d'homes i dones que escriuen bé o molt bé, cantautors que també estan molt bé, i que mai no tindran el Nobel ni els coneixerà ningú, més enllà de determinats cercles minoritaris.

Encara recordo la molta brometa que es va fer quan li van donar el Nobel a Cela, tot un personatge. Considerar que el Nobel és just i la seva concessió, equànime, ve a ser com admetre que Miss Univers és sempre la dona més maca del món. De fet, quan era petita i anava a escola, pensàvem, amb les amiguetes, que era així. La vida et fa relativitzar un munt de coses, com és natural. Al menys a veure si ara, per la tele i les ràdios, ens posen moltes cançons de Bob Dylan. Té alguns llibres publicats, la meitat dels quals són reculls de lletres de les seves cançons, ara potser revifi la sortida d'aquests volums que no crec que s'hagin venut de forma massiva en sortir al mercat. Hi ha qui opina que és millor llegir les seves lletres que no pas escoltar-lo, no és el meu cas, però em sembla una opinió assenyada. 

En català s'han traduït i cantat algunes cançons de Dylan, tampoc un excés, considerant el nombre que hi ha. La grapa de les versions és diversa, hi ha de tot. A mi una de les versions que trobo més reeixida és la que va fer Pau Riba de La noia del nord, és clar que potser és pel fet que em recorda moments viscuts, uns temps en els quals dir allò tan bonic de que els seus cabells fan rius juganers sobre els pits ens semblava d'allò més agosarat. En tot cas Riba podria ser un candidat alternatiu, té lletres pròpies molt sucoses. La seva veu i la seva manera de cantar s'adiuen força amb els temes de Bob Dylan. Però això no és Amèrica, evidentment. La noia del nord no és de protesta, sino d'amor, d'amor enyorat, un tema recurrent que sempre té el seu què.

Aquell món del futur, pacífic i compromès, que somniàvem quan, de forma ingènua, corejàvem de jovenets aquells temes tan punyents, segons els quals havíem d'escoltar el vent i els temps estaven canviant, contemplant la realitat del present, fa una mica d'angúnia. Les cançons d'aquest tipus i el Grup de Folk, van neutralitzar un cert elitisme de la Nova Cançó, que s'emmirallava en els cantants francesos i que ja començava a ranciejar. 

Donar el premi a Dylan en els anys setanta hauria estat una cosa i ara n'és una altra de ben diferent. L'any passat van lliurar el premi a una periodista russa compromesa i de total actualitat i enguany li han donat a un americà que va representar un somni i que avui ja no sé ben be què representa, malgrat que no se li pot negar la categoria professional. La veritat és que no m'agradaria formar part dels qui trien, no és fàcil triar res i sempre que un guanya n'hi ha molts que perden.

Claire Bloom, en el seu llibre de memòries que comentava fa poc, explica com quan estava casada amb Rod Steiger aquest va estar nominat a l'óscar, van anar a la cerimònia, el va guanyar un altre actor i, de sobte, els qui no havien guanyat van quedar automàticament oblidats i menystinguts i se'n van haver d'anar a sopar alguna coseta per les rodalies, sense que ningú no els digués ni adéu ni gràcies. L'actriu ironitza amb això de què si no ets el nombre u no ets ningú, vaja. Al cinema, a la literatura, en el món de l'esport. Però la fama dels guanyadors és així mateix efímera i d'aquí poc temps a Dylan el continuarant escoltant els qui ja l'escoltaven i llegint els pocs que ja el llegien. 

Una vegada acabada -i comentada- aquesta entrada llegeixo per la xarxa les reflexions divergents de dos senyors dels quals acostumo a tenir en compte l'assenyada opinió, Luri i Jaraba, gent dels meus temps, aquells en els quals escoltàvem el vent. Les linco per si us abelleix llegir-les.




Well, if you’re travelin’ in the north country fair,
where the winds hit heavy on the borderline,
remember me to one who lives there.
She once was a true love of mine.
Well, if you go when the snowflakes storm,
when the rivers freeze and summer ends,
please see if she’s wearing a coat so warm,
to keep her from the howlin’ winds.
Please see for me if her hair hangs long,
if it rolls and flows all down her breast.
Please see for me if her hair hangs long,
that’s the way I remember her best.
I’m a-wonderin’ if she remembers me at all.
Many times I’ve often prayed
in the darkness of my night,
in the brightness of my day.
So if you’re travelin’ in the north country fair,
where the winds hit heavy on the borderline,
remember me to one who lives there.
She once was a true love of mine.
***
LA NOIA DEL PAÍS DEL NORD
Adaptació al català: Pau Riba
Si viatges pel bell nord glaçat,
on el vent bat el cel fronterer,
dóna’m records a una noia d’allà;
fa temps jo l’havia estimada…
Si hi ets quan hi ha tempestes de neu,
quan el riu gela i l’estiu se’n va,
mira’m si té un jersei prou calent
que l’abrigui dels crits que fa el vent,
mira’m si els seus cabells són tan llargs,
si fan rius juganers sobre els pits,
mira’m si els seus cabells són tan llargs,
si els duu com sempre els he recordat.
No sé si encara em guarda un record.
Jo per ella he pregat molt sovint,
tant de nit en la meva foscor,
com de dia en la meva claror.
Bé, si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer,
dóna’m records a una noia d’allà
que fa temps jo l’havia estimada…

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

El Nobel serveix per afegir al 'currículum', pensa que tambè li varen donar al Camilo José Cela, i francament, el de Dylan, es una boutade, no es pot agafar per enlloc i es indefensable. Segons Rusdhie dels pocs que l'ha defensat, Dylan és un poeta bard, doncs que li donin el Nobel a Asunrancetúrix, el bard d'Asterix i Obelix, seria un premi més segur i just.

Júlia ha dit...

Francesc, no sé si Dylan té mèrits o no, si es considera que se li ha donat per la poesia de les seves lletres crec que hi ha Nobels més indefensables encara, jo ja el que qüestiono el pes que es dóna a aquests guardons, tot és política i oportunisme, no ens enganyem, expliquen que no es posaven d'acord entre dos escriptors i que al final ho han donat a un tercer, això ja sol passar, i així se'n parla més que no pas si l'haguessin donat a un escriptor poc conegut, per exemple. De fet Dylan feia temps que era a 'les llistes', tampoc no és cap novetat, em sobta el soroll que s'ha muntat a favor i en contra, a mi no m'agrada gens, per exemple, Müller, una escriptora rareta a la qual li van donar una vegada, però podria posar molts més exemples. Mirar la llista de les concessions és interessant i explica molt més sobre política que no pas llegir les pàgines d'informació internacional dels diaris. Dylan podia ser un premiat alternatiu en els setanta, ara ja és una altra cosa, un iaio de prestigi, em temo que els qui avui opinen a favor i en contra en saben poca cosa més enllà d'haver cantat Escolta-ho en el vent amb la colla de l'esplai.

Francesc Puigcarbó ha dit...

En parlem cada any a l'hora dels Nobel de literatura, ja saps que encara el podem guanyar tu o jo, som minoritaris, escrivim en llengua vernácula i en el meu cas tinc un cognom idòni per complicat, i ja posats em sembla que hi més poetes abans que Dylan al món mundial.
El que es segur és que d'ací a un any en tornarem a parlar...

xavier pujol ha dit...

Sóc un admirador de les cançons de Bob Dylan, però no crec en els Nobel. D'ençà que li van regalar el de la pau al Kissinger que està tacat de sang.

gloria abras pou ha dit...

Müller no era "rareta". És molt bona però, com tants escriptors bon hi ha en el món, no la coneixíem. Tampoc sabíem res o gaire res del poeta Heaney i va ser una troballa...
Hi ha Nobels molt ben donats i d'altres que ni s'entén com se'ls ha considerat per un guardó així. Prestigi sempre qüestionable però molt ben remunerat.
Jo crec que s'ha donat un pas endavant premiant un cantautor hiperpopular, un home que ha estat símbol de disconformitat i pau. Les seves lletres són veritablement punyents. La música és poca cosa i la veu és de cabra. Però s'ha incorporat a la literatura la figura del lletrista que, en molts casos, com aquest mateix, és un ser creatiu d'ampla influència.
Ja saps de qui sóc partidària jo. Ara Bruce Springsteen, hereu de Dylan, i molts altres cantautors sabran que tenen la opció sueca.
Espero que, malgrat tenir la seva gràcia, no l'atorguin a Sabina.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

En la dolça picabaralla que hi ha entorn d'aquest Nobel gairebé em faria riure si no fos que s'ha donat al Nobel a dones com la Jelinek o la Müller, i tots tan panxos, ni es va llegir abans de donar-los el premi ni tampoc després, i bones ho són una estona llarga. el Premi Nobel és polític. I m'estranya que això no se sàpiga i es faci tant de soroll. Dylan és tan bo o tan dolent com Benevente, o Echegaray, per posar-ne alguns de propers.
Crec que un cantautor de qualitat és un bon candidat al Nobel, s'ha de mirar el premi amb obertura de compàs, si no sempre estarem al mateix lloc, i els temps estan canviant, per a bé o per a mal però estan canviant. Crec que s'ha donat aquest premi també per raons extraliteràries, com tots els altres: premi a una actitud, a una rebel.lia creativa, etc, sense sortir de la tradició més antiga del món, com són els bards.

Júlia ha dit...

Glòria, rareta no vol dir que no fos bona, tot i que a mi no m'agrada gens, cada dia faig més meva aquella frase de Txekhov sobre el fet que les obres d'art es dividien en dues categories, les que li agradaven i les que no, i que no coneixia cap més criteri. És clar que nosatres també canviem i allò que ens agrada avui pot ser que no ens agradi demà i a l'inrevés.

Sobre Dylan, ja dono el tema per tancat, té tant de mèrit o tan poc com qualsevol altre dels molts que podria mencionar. Sabina té llibres de sonets molt bons, per cert.

Júlia ha dit...

Teresa, reconec que ni la Jelinek ni la Müller no m'agraden, és un criteri personal i no entro en valoracions qualitatives, que cada dia em semblen menys objectivables. Entre les raons extraliteràries hi afegiria que una d'elles pot haver estat el debat que sens dubte es generaria, cosa que no passa sempre, i una prova és que estem xerrant sobre el tema a les xarxes socials, amb gent a favor, en contra o que tant els hi fa, com a mi, que som minoria, he, he.

Júlia ha dit...

Xavier, no ha estat tan sols el de Kissinger, repassar la nòmina és molt il·lustratiu, curiosament, però, els de la Pau no generen tant de debat com està generant aquest de Literatura.

Enric H. March ha dit...

A banda que això del Nobel és com qualsevol altre premi, una qüestió política i interessada, em va emocionar que li donessin a Dylan; i m'hauria agradat més un ex aequo amb el Cohen.

Júlia ha dit...

Enric, a mi ni fu ni fa, em temo que al Dylan potser li ha passat el mateix.